Les autoritats municipals, al llarg del segle XX i més enllà de colors polítics, no van mostrar gaire cura en preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Això en nom de una determinada visió de la modernitat i també de l’especulació immobiliària. Aquí, farem una breu repassada d’algunes de les peces més singulars avui desaparegudes.
Mai s’insistirà suficientment en la importància de les fotografies com a documents històrics. De vegades són els únics registres visibles de persones, paisatges o monuments desapareguts de les quals ens servirem per il·lustrar aquest catàleg, que dista molt de ser exhaustiu i que està obert a les aportacions dels nostres amables lectors.
1. La Rambla
La vella Rambla de Sabadell començà construir-se com a principal artèria de la ciutat pels vols de 1848, sobre el que havia estat el camí del Portal de Barcelona de la muralla i conduïa a la capital catalana.
L’any 1929, cap el final de la dictadura de Primo de Rivera, sota l’alcaldia d’Esteve Maria Relat Corominas, es talaren els arbres i s’aixecaren les voreres per transformar-la en un bulevard o passeig, cosa que llavors estava molt de moda. Pel contrari, Barcelona, Terrassa o Vilanova i la Geltrú va conservar-la en el seu disseny original.
2. El bosc de Can Feu
Malgrat no formar part estrictament del patrimoni arquitectònic, no podem oblidar en aquesta breu repassada la destrucció dels jardins del Castell i del bosc de Can Feu, perpetrada en el primer ajuntament franquista. La tala sistemàtica del bosc començà a la tardor de 1939.
A les seves memòries, l’alcalde Josep Maria Marcet Coll es treu les puces de sobre i escriu: “Cuando tomé posesión de la alcaldía, en diciembre de 1940, ya no existía nada aprovechable en el bosque de Can Feu; de lo contrario yo habría sido el primero en evitar su destrucción. Encara que reconeix que mantenir “un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso”. En qualsevol cas va ser una pèrdua irreparable per la ciutat.
3. El templet modernista
Una altra de les pèrdues més notables va ser la destrucció del templet o quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert, bastit al 1911 per l’arquitecte sabadellenc, Josep Renom Costa. L’alcalde franquista Josep Maria Marcet, ordenà l’any 1943 el seu enderroc per poder encabir la Cruz de los Caídos i, en trista compensació, s’instal·laren al subterrani uns urinaris públics.
La seva destrucció va formar part de l’operació de Marcet de destrucció dels carrers del Pedregar Alt que l’historiador Andreu Castells qualifica de “barrabassada” urbanística. La Casa Duran es va salvar de miracle després d’una campanya ciutadana i contra els criteris de l’alcalde Marcet que volia enderrocar-la per suposar un tap per comunicar el carrer de la Indústria amb el Centre.
4. El monument a Espartero
També sota l’alcaldia de Marcet es destruí el monument a Espartero, Duc de la Victòria, a la plaça del Gas. Aquest fou el primer monument erigit per l’Ajuntament a la ciutat al 1877 amb motiu de la mort del general progressista. L’any 1939 la plaça canvià la seva denominació per Plaza de los Mártires i el monument fou enderrocat al 1957.
5. Centre Català i Casa Comas
També sota el mandat de Marcet fou enderrocat el Centre Català obra de Juli Batllevell, inaugurat el 7 de juny de 1892. El local constava de dos salons amb cafeteria, un ampli saló per actes i exposicions i uns magnífics jardins.
Al seu costat, el mateix arquitecte aixecà al 1902 la Casa Comas, una de les obres més notables del modernisme sabadellenc, ubicada a la Rambla cantonada carrer de Lacy, on ara hi són els sindicats CC.OO i UGT. Primer fou dissenyada com el magatzem de vins d’Antonino Oliver Turull que el seu fill Antoni va arrendar al 1908 al prestigiós impressor Joan Comas Faura, d’aquí el seu nom. Al jubilar-se Comas, al 1919, l’edifici acollí a diversos llogaters, com la Gremial que finalment esdevindrà la seva propietària. Expropiada al final de la Guerra Civil, fou declarada propietat municipal per l’alcalde Marcet.
Tots dos edificis, Centre Català i Casa Comas, foren enderrocats a la dècada dels 40 per encabir les dependències del sindicat vertical.
6. La façana interior de Caixa Sabadell
Una altra pèrdua irreparable pel modernisme sabadellenc va ser la destrucció de la façana interior de l’edifici de la Caixa d’Estalvis Sabadell que dona als jardins i l’amfiteatre. Com tot l’edifici, era obra de l’arquitecte Jeroni Martorell i fou inaugurat solemnement el 24 de juny de 1917.
Va ser substituït als 60 per fer una rèplica del que sembla una targeta de les que empraven els primers ordinadors.
7. La Casa Picart
Aquesta fou la mansió senyorial del prohom Ramon Picart Font, gerent de la filatura Cuadras i Prim, i dirigent local de la Lliga Regionalista. La casa fou construïda al 1922 en l’estil català, i estava ubicada al carrer Sant Joan cantonada Tres Creus. Fou enderrocada a la dècada dels 60 per encabir una joieria i actualment una òptica.
8. La Casa de la Caritat
Fou inaugurada el 30 de novembre de 1856, on ara hi ha la plaça de les Dones del Tèxtil (antiga plaça Marcet) com a Hospital i Casa de Beneficència, en l’antic convent dels Caputxins, cremat en la revolta de 1833.
El maig de 1967, la Dirección General de Administración Local, autoritzà l’Ajuntament de Sabadell, sent alcalde Josep Burrull Bonastre, a enderrocar l’edifici i vendre’l en pública subhasta per sufragar part de les despeses de la Residència Albada al Taulí que s’acabava d’inaugurar-se i venia a suplir la tasca de la Casa de la Caritat. L’adjudicació estava condicionada, segons les bases de la subhasta, a la construcció des del mig del carrer Vilarrúbias al carrer Convent d’uns grans blocs de pisos en forma d’ela. A la part restant s’hi faria una plaça pública.
El projecte desfermà una gran oposició ciutadana davant la manca d’espais verds al centre de la ciutat. A la primavera de 1969, un grup de dones de la burgesia local constituïren una comissió per protestar contra el projecte de construcció de pisos. Davant d’aquesta oposició, l’alcalde Burull informà a la Comissió Permanent del 26 de juny de 1970 de les gestions per tornar l’import de la subhasta i construir una plaça pública amb jardins i jocs infantils.
9. La presó cel·lular
Aquest singular edifici penitenciari, obra de Batllevell, fou inaugurat el 26 de juliol de 1899 segons les concepcions llavors ultramodernes del panòptic, estudiades pel filòsof francès Michael Foucault. Estava emplaçat al davant de l’actual estació de Renfe Sabadell Centre i de Fira Sabadell. La presó cel·lular va ser enderrocada entre 1970 i 1973, en temps de l’alcalde Burrull per construir blocs de pisos.
10. Els Campos de Recreo
El darrer alcalde franquista de Sabadell, Ricard Royo Soler, procedí implacablement a la destrucció dels Campos de Recreo, al capdavall de la Rambla. Un magnífic edifici bastit al 1867.
A la pista que precedia al gran teatre s’hi feien moltes activitats com patinatge o balls a l’aire lliure, combats de boxa i tota mena d’espectacles. A més disposava de uns magnífics jardins. Des del 1902 es començaren a fer projeccions cinematogràfiques. La campanya ciutadana, liderada per Josep Casamartina, no va aconseguir evitar el seu enderroc, en tot un tribut al preu del metre quadrat residencial a la Rambla.
11. Els Jardinets de la plaça Dr. Robert
L’arquitecte municipal Juli Batllevell va entomar l’any 1900 la reforma i l’ampliació de la façana de l’Ajuntament i la urbanització i enjardinament de la que seria la plaça del Dr. Robert. Els treballs foren completats per Josep Renom amb la construcció de l’esmentat templet modernista (1911). Aquesta seria durant molt de temps una de les places més boniques de la ciutat, coneguda popularment com Els Jardinets, amb parterres de flors i palmeres.
L’alcalde Marcet va donar-li un primer cop el 1943 amb la demolició del templet modernista, la construcció de la Creu dels Caiguts i arrancant les palmeres dels Jardinets. L’alcalde Antoni Farrés Sabater va completar l’obra, amb la substitució dels Jardinets per una trista i desangelada plaça dura amb el monument de l’oligarca Sallarès i Pla com a únic ornament i un pàrquing subterrani. Aquesta política de Farrés de les places dures s’estengué malauradament a la plaça Sant Roc i la Plaça del Gas. Només la plaça Granados es va salvar de la crema.
12. L’Imperial
El mateix alcalde Farrés va procedir sense pietat a la destrucció del Gran Saló Imperial, construït l’any 1911 per l’arquitecte modernista Jeroni Martorell Terrats. Un dels primers edificis dissenyats expressament com a sala cinematogràfica i el més antic conservat a Espanya.
Com Casamartina amb els Campos de Recreo, el director de fotografia sabadellenc Tomàs Pladevall va liderar una campanya d’abast internacional amb el mateix resultat negatiu. L’històric cinema fou enderrocat l’any 2000 i substituït per una mala rèplica de la façana del multisales inaugurat al 2003.
13. L’Obrera
Aquest edifici, ubicat al carrer de l’Estrella n. 110, va ser bastit per les societats obreres l’any 1884 i descollava no tant pel seu valor arquitectònic, sinó històric com a seu del moviment obrer i dels poderosos sindicats sabadellencs fins al final de la Guerra Civil.
L’Obrera, expropiada per les autoritats franquistes, fou assignada al sindicat vertical que la cedí gratuïtament a l’Ajuntament al 1960, experimentant un procés d’imparable degradació. A finals de juliol de 1992, l’alcalde Farrés ordenà el seu enderroc immediat al·legant causes de seguretat derivades de l’estat ruïnós de l’edifici. En realitat, era la resposta a l’ocupació un parell de mesos abans a càrrec de col·lectius anticapitalistes per encabir un centre social batejat El Lokal. D’aquesta manera expeditiva quedava enterrada una part substancial de la memòria històrica de la classe treballadora sabadellenca.
14. El Passeig maltractat
Un altre espai implacablement maltractat ha estat l’actual Passeig de la Plaça Major que havia estat l’emplaçament del vell mercat de Sabadell, al voltant del qual va néixer la vila. Josep Renom va dissenyar al Pla d’Eixample i Reforma de Sabadell (1928) l’obertura d’una via de comunicació directa entre la Rambla i la Via Massagué. Tanmateix, el Pla definitiu no s’executà fins a la postguerra, sota l’alcaldia i Marcet, i obra de l’arquitecte municipal Joaquim Manich Comerna que comportà l’esmentada destrucció del Pedregar Alt i la construcció del Passeig de la Plaça Major amb el mosaic amb els signes del zodíac i el sortidor al final, conservats al magatzem del Museu d’Història al carrer Agricultura.
Aquest agradable espai va ser anorreat en dos temps. Primer, al 1989, sota el mandat de Farrés, amb el trasllat de les parades en el marc de les obres de remodelació del Mercat Central, quan hauria estat més adequat altres indrets com ara l’aparcament del Vapor Turull. En un segon capítol, ja en temps de l’alcalde Manuel Bustos Garrido, amb les obres dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el seu gran pàrquing soterrani, la caixa.
15. Torre Menna Claramunt
Manuel Bustos s’estrenà en l’alcaldia, amb Oriol Civil Desveus com tinent d’alcalde d’Urbanisme, amb la demolició d’aquesta mansió senyorial, obra de Josep Renom, bastida al 1920. Un edifici singular d’estil classicista, que estava ubicat al carrer Latorre, n. 69-73. Es tractava, en opinió de Casamartina, “d’una de les obres més reeixides i depurades de Renom”, per l’ordenació del jardí o els notables treballs de vitralls i forja.
16. L’Euterpe
Tanmateix, la pèrdua més important pel patrimoni arquitectònic local de l’era Bustos va ser la demolició del cafè-restaurant i del teatre Euterpe al número 1 de la Rambla. Una de les obres més notables de Batllevell, construïda entre 1892 i 1893, a la finca on havia estat el Vapor Salt de la família Brutau.
Aviat el cafè-restaurant es guanyà la fama de ser un dels de major qualitat de la ciutat. El gran teatre esdevingué el millor escenari de Sabadell que concentrà l’oferta de les companyies professionals i de les distribuïdores cinematogràfiques. L’any 1956 s’enderrocà la part del cafè per encabir les oficines del Banco Hispano Americano. No obstant això, cinema, cafè i restaurant continuaren funcionaren, en règim de lloguer, ininterrompudament fins al 1997. Durant els anys que va estar tancat, els propietaris, la família Tort, van tirar endavant l’objectiu de demolir-lo per construir pisos i locals comercials. Finalment, després de diverses vicissituds, amb okupació inclosa, la propietat aconseguí realitzar l’operació urbanística. El millor teatre de Sabadell va ser definitivament enderrocat al gener de 2016.
En una propera entrega d’aquesta secció ens ocuparen d’altres obres desaparegudes del patrimoni arquitectònic i històric de la ciutat -considerades menors- com ara residències burgeses, despatxos tèxtils, magatzems o establiments comercials com ara la sastreria El Globo, fundada al 1873 i enderrocada el 1983 sota l’alcaldia d’Antoni Farrés.
Bibliografia
CALVET, Jordi i CARNER, Isidre. Sabadell tal com era 1910-1929. Ajuntament de Sabadell, 1987.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom. Arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
– Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural, 2011.
GRAU i LÓPEZ, Antoni. Sabadell en imatges. Castellgraf, SL, Castellar del Vallès, 2003.
Foto portada: la Casa de la Caritat, el 1928.