Ressenyem la trajectòria del centre docent privat, creat per l’egarenc d’origen austríac, que funcionà durant 13 anys a la primera postguerra. Un col·legi mixt de secundària de qualitat, destinat als fills de les elits locals, que feia la competència a les Escoles Pies.
Devem a Josep Oriol Garriga Gusi un notable treball de recerca sobre el Colegio de Bachillerato de Sabadell i la vida del seu director, Leopoldo Rovira, basat en els expedients municipals dipositats a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) i en els testimonis dels seus exalumnes.
Leopold Rovira va néixer a Viena l’any 1910, batejat com Leopold Hellemann, cognom que canvià pel de Rovira l’any 1932. Orfe de pare i mare, fou acollit el 1920 per una família catòlica benestant de Terrassa en una expedició d’ajuda als infants austríacs al final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). La majoria dels nens retornaren a Àustria, que havia deixat de ser un imperi, però no de Leopold Hellemann que va quedar-se a Terrassa. Ingressà en el Seminari, on cursà el batxillerat i estudis superiors de Filosofia i Música, però no s’ordenà sacerdot. El 1929 retornà a Àustria (Graz) per dedicar-se a l’ensenyament d’idiomes doncs dominava l’alemany, francès, anglès, castellà i català.
A finals d’agost de 1932 retornà a Terrassa amb el nom de Leopold Rovira, que havia canviat al govern civil d’Estiria el 4 d’agost del mateix any. A Terrassa treballà com auxiliar interí del Col·legi Municipal de 2n Ensenyança amb una gratificació de 3.000 pessetes. També donà classes de francès a l’entitat Amics de les Arts. En plena Guerra Civil, el 4 de novembre de 1937, fou nomenat, amb caràcter interí, professor-auxiliar de l’Institut Elemental de II Ensenyança de Terrassa. Dies després, el 20 de novembre, va casar-se pel civil amb Magdalena Monfort Plaixats i clandestinament per l’Església. La seva dona, natural de Sant Vicenç de Castellet, era germana del representant de les màquines de cosir Alfa a la cocapital vallesana.
Per aquestes dates, demanà a l’Ajuntament d’aquesta ciutat permís per obrir, al carrer Portal Nou, 4, un Institut d’Idiomes i Escola de Batxillerat que li va ser concedit el 7 de juliol de 1938 pel conseller-regidor de Cultura del municipi. El centre docent, que comptava amb 60 alumnes, va tenir una existència efímera, ni un curs complet, ja que a finals del gener de 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, va haver de plegar.
Subvencions municipals
La Segona República espanyola va fer un enorme esforç en matèria d’ensenyament públic que va continuar, malgrat les circumstàncies adverses, a la Guerra Civil (1936-1939). A Sabadell, durant la guerra creà l’Institut Obrer i l’Institut Escola M.B. Cossío, que s’instal·là en el col·legi dels Escolapis a qui substituïren en la docència del batxillerat a la ciutat. Tots dos centres docents foren clausurats per les autoritats franquistes (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘).
El doctor en medecina Esteve Maria Relat, monàrquic, que havia estat alcalde de Sabadell a la dictadura de Primo de Rivera, fou nomenat alcalde el 4 febrer de 1939, càrrec que ocupà fins desembre del mateix any . Segons Garriga Gusi, Relat, preocupat per l’absència d’un centre docent on s’impartís el batxillerat a Sabadell, va activar els seus contactes fins arribar a un acord amb el professor Leopoldo Rovira.
En qualsevol cas, el 24 de juliol de 1939, el Ministerio de Educación Nacional va autoritzar la creació del Colegio de Bachillerato de Sabadell, “a fin de solucionar la situación académica de los alumnos de Enseñanza Media de esa ciudad”. Les classes s’impartien en un local llogat per l’Escola Industrial al mòdic preu de 10 pessetes mensuals.
El 2 d’octubre de 1939, al començament del primer curs del nou centre docent, Rovira entrà una instància l’Ajuntament sol·licitant un subvenció atès que el nombre de matricules només era de 44 de pagament i 13 gratuïtes, quan la previsió inicial havia estat de 100 de pagament i 15 de franc. La petició va ser atesa positivament amb una subvenció de 1.500 pessetes al mes durant el primer curs escolar. No obstant això, l’administració local es reservava la facultat de supervisar el funcionament del col·legi i retirar l’aportació econòmica quan considerés que no era necessària.
Un any després, el 23 de juliol de 1940, Román Herrán i Josep Ma Marcet , que encara no era alcalde, adreçaren un escrit a l’Ajuntament on demanen la renovació de la subvenció, en atenció al bon funcionament del centre. La petició anava acompanyada per les signatures de 45 pares d’alumnes, així com de les cartes de recomanació del comandant militar de Sabadell, del jutge militar, de la Delegació Local de Sindicats (Marcet tornava a signar), de la Falange, de la Secció Femenina de la Falange, signada per Magda Coret i de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
L’11 d’octubre arribà la resposta municipal on es comprometia a abonar un primer pagament de 1.500 pessetes per aquest mes i demanava una relació de les matrícules per tal de decidir si continuaven amb la subvenció anual. Rovira contestà amb un llistat dels resultats dels seus alumnes i un estat de comptes de l’escola. Un més després, 14 de novembre, adreçà altra instància a l’Ajuntament sol·licitat la continuïtat de la subvenció anual. Ara la resposta va ser negativa, informant-li que l’aportació econòmica només es mantindria els mesos de novembre i desembre.
En el fulletó de propaganda de presentació del centre docent a la ciutat (setembre, 1939) figura la següent relació del professat:
- Leopoldo Rovira, Lector de Filosofia de la Universitat de Graz. Idiomes i Formació Patriòtica.
- Ramon Bergé Valltondre, Licenciat en Ciències. Matemàtiques.
- Josep. F. Miralles Brillas, Licenciat en Filosofia i Lletres. Geografia i Història.
- Blanca González de Escandón, Licenciada en Filosofia i Lletres. Geografia i Història.
- Joan Canals Carreño, Licenciat en Ciències. Cosmologia.
- Ramon Aramon Serra, Licenciat en Filosofia i Lletres. Llengua i Literatura Clàssica, cèlebre filòleg que havia estat ajundant de Pompeu Fabra.
- Camil Geis Parragueras, Presbíter. Religió i Moral.
- Jaume Mor Oliveras, Presbíter, Religió i Moral.
- Mario Vilatobà Ros. Dibuix
- Josep Salvador Roig, Matemàtiques.
- Armando Blume Schmädecke, Educació Física, d’origen alemany resident a Catalunya i pare de l’atleta Joaquim Blume.
- Adolf Cabané Pibernat, Música.
- Pilar Alemany Gala, Mestre, Preparatori.
- Maria Carmen Caralt Roca, Bordats d’art.
- Carmen Arroyo Maldonado, Rítmica i Plàstica.
Segons els testimonis d’exalumnes recollits per Garriga, també havien impartit classes el paleontòleg Miquel Crusafont, el pintor Joan Vila-Casas i Montserrat Miró, que seria directora de l’escola Sant Nicolau. Així mateix, els alumnes aprenien a tocar algun instrument musical i formaren una petita orquestra. Tant la plantilla com les activitats docents revelen que s’impartia un ensenyament de qualitat.
Una singularitat del Colegio de Bachillerato era el seu caràcter mixt (“doble” en el llenguatge franquista) per nois i noies, cosa terminantment prohibida per la legislació de la dictadura. Al centre se li va concedir una “autorización especial” per continuar amb “la enseñanza doble”, atenent a motius econòmics que obligarien a tancar l’escola i que els seus alumnes haguessin de sortir de la ciutat per continuar els estudis. El seu horari lectiu era de 8.30 a 13 hores al mati i de 15 a 18 hores a les tardes.
Reglament intern
Leopoldo Rovira, amb data 26 de setembre de 1940, signava el Reglamento Interno del Colegio de Bachillerato, basant en aquest sis principis: disciplina, respete, ordre, estudis moral i patriotisme. En el primer apartat, s’explicava que “para crear un Estado fuerte y glorioso. una familia perfecta y unos hombres de inteligencia serena, es necesario educarse en un ambiente de recta disciplina. Su base es una obediencia ciega a cualquier mandato e indicación, o simplemente a un gesto y mirada de un superior”.
Així mateix, s’estableix que “el saludo es el mismo que el FET de las JONS” i que “es obligatorio hablar en lengua castellana en el Centro”. Els diumenges els alumnes estaven obligats a assistir “en corporación” a la missa a Sant Fèlix
L’allargada ombra dels Escolapis
Les Escoles Pies havien gaudit pràcticament del monopoli dels estudis de batxillerat per als fills de les elits de la ciutat (més info: ‘L’ensenyament al primer terç del segle XX‘). Als primers compassos de la Guerra Civil, totes les esglésies parroquials i edificis de les ordres religioses havien estat incendiats o saquejats. Totes les escoles religioses de la ciutat passaren a ser de titularitat pública entre elles els dos col·legis (masculí i femení) que aquesta ordre religiosa tenia a la ciutat. A més, segons les estimacions d’Esteve Deu, a Sabadell foren assassinats 36 religiosos -14 dels quals per les patrulles de control sabadellenques- amb vinculació directa amb la ciutat, 8 dels quals de les Escoles Pies (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘).
Acabada la guerra, els Escolapis estaven reorganitzant-se després de la dispersió de la comunitat (més info: ‘La història de l’edifici de l’Ajuntament‘). El Colegio de Bachillerato va néixer amb el suport de les autoritats municipals per cobrir el forat existent en aquesta matèria.
Des de 1940 l’Ajuntament pressiona a Rovira per tal que arribi un acord amb els Escolapis, que havien reprès les seves activitats docents, per donar continuïtat a la seva escola. Rovira, en carta adreçada a l’alcalde Marcet, el 5 de desembre de 1942, argumentà la seva negativa a seguir aquesta recomanació degut a “la incompatibilidad absoluta de intepretación de las órdenes emanades del Ministerio de Educación” amb l’ordre religiosa a qui feia la competència.
Malgrat les dificultats econòmiques, derivades de la retirada de la subvenció municipal, el centre continuà funcionant fins a la decisió al 1952 de la Junta del Patronat de l’Escola Industrial de rescindir el contracte de lloguer. El 8 de juny de 1952 el professor Rovira i els pares dels alumnes presentaren un escrit a l’Ajuntament demanant la concessió d’un nou local per prosseguir les classes. En la missiva Rovira esmentava les gestions infructuoses al respecte amb el rector dels Escolapis. D’altra banda, al novembre de 1951, comença a donar classes d’alemany a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona.
Finalment, la Comissió Permanent municipal va decidir per unanimitat, el 18 de setembre de 1952, oferir-li el segon pis de l’Ateneu, ubicat a la plaça Sant Roc. Aquesta és una de les darreres informacions sobre el Colegio de Bachillerato als expedients municipals. L’última és la nota, del 23 de setembre de 1952, dirigida al conserge de l’Escola Industrial per prohibir l’entrada a l’edifici al director Rovira, als professors, pares o alumnes del centre “bajo ningún motivo o pretexto”.
Connexions nazis
Com indica Garriga Gusi, crida l’atenció que, en una data tan propera del final de la guerra, el ministeri franquista li concedís el permís per obrir i regentar un centre docent. Especialment, si tenim en compte que Rovira havia treballat com a professor de l’Ajuntament republicà de Terrassa, en un moment en què s’estava procedint una implacable depuració de mestres i professors republicans.
Això indica que gaudia de bons contactes amb les autoritats franquistes. Garriga afirma que Rovira mantenia relacions regulars amb el consolat alemany a Barcelona que l’enviava regularment propaganda nazi. Àustria havia deixat de ser un Estat independent des del 1938, annexionada al Tercer Reich. Rovira era des de llavors de nacionalitat alemanya. Unes luxoses publicacions que, segons els testimonis d’exalumnes, “apilava en un racó del seu despatx, però mai no els repartia. Només, quan algú s’interessava, n’hi donava algú”. També, apunta que s’havia trobat un carnet on figurava amb el grau de capità d’una organització nacional-socialista. Així mateix escriu que, en les visites de dirigents nazis a Sabadell entre 1940 i 1942, va fer d’intèrpret pel seu perfecte coneixement del dos idiomes (més info: ‘Los nazis en Sabadell‘).
Ara bé, per altres fonts sabem que va fer d’alguna cosa més que d’intèrpret en aquestes trobades. El 8 de maig de 1941 va venir a Sabadell una delegació de la Secció Femenina de les Joventuts Hitlerianes, liderada per la seva cap nacional Luise Michel, de gira propagandística per Espanya en la que també participà Detlev Ehlers, cap a Espanya d’aquesta organització juvenil nazi.
Després, d’un atapeït programa matinal la comitiva es desplaçà al Santuari de la Salut on visitaren les obres de reconstrucció del temple, destruït als primers compassos de la Guerra Civil. A l’hostatgeria es va servir el dinar. A la sobretaula Leopoldo Rovira pronuncià un discurs en alemany on subratllà l’admiració dels espanyols pel poble alemany, que va ser contestat per un altre parlament de Luise Michel. L’alcalde Marcet va expressar la seva satisfacció per la visita de les Joventuts Hitlerianes i els seus desitjos que el Tercer Reich guanyés la guerra que també seria la victòria d’Espanya. Les joves alemanyes entonaren cançons populars dels seu país que foren molt ovacionades.
Així mateix, Rovira va ser convidat a la cerimònia de recepció d’Ehlers a l’Ajuntament de Sabadell, el 22 d’agost de 1941, on se li va atorgar la Medalla de la Ciutat i on el dirigent nazi va obsequiar-li amb un retrat del Führer per al seu Colegio de Bachillerato (més info: ‘Los retratos del Fuhrer y el camarada Ehlers‘).
Uns mesos després, el 17 de febrer de 1942, recalava en Sabadell Ruth Moll, delegada a Espanya de la Secció Femenina del partit nazi, acompanyada per Magda Coret i altres dirigents femenines de la Falange. Ruth Moll va inspeccionar diverses dependències de la Secció Femenina local i es traslladà al Frente de Juventudes Femeninas on un grup d’estudiantes del Colegio de Bachillerato, dirigits per Rovira, interpretaren algunes cançons tradicionals alemanyes. La jerarca nazi fou acomiada per l’alcalde Marcet, a la Jefatura Local del Movimiento. qui li regalà un ram de flors.
Una prova addicional de la seva vinculació amb el nazisme radica en el fet que govern d’Àustria, que tornava a ser un Estat independent, el desposseís dels seus títols acadèmics. Només una consulta en els arxius austríacs ens permetria conèixer l’abast de les seves relacions amb el nacional-socialisme.
Mort a l’obscuritat
Després de la clausura del Colegio de Bachillerato, Rovira tornà a Terrassa i va retirar-se de la docència i de les activitats públiques. Segons el testimoni del seu exalumne. Carles Mataruna, recollit per Garriga Gusi, “en els anys 60 entra en una fase difícil de la seva vida. Intenta guanyar-se la vida com pot i val a dir que passen moltes dificultats de tot tipus. Morta la seva esposa, s’accentua el seu caràcter tímid i malenconiós. En els darrers anys de la seva vida el podem recordar molt devot, cada dia a missa vespertina al Sant Esperit, o ajuda on allò que pot i sovint llegeix alguna lectura o munició”.
Al final de la seva vida va rebre l’ajuda econòmica desinteressada d’alguns dels seus exalumnes fins a la seva mort el 21 de febrer de 1996 a la Residència Catalunya de Terrassa.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) Vol VI, Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
DEULONDER, Xavier. Els nazis a Catalunya. Llibres de l’Índex, Barcelona, 2007.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
GARRIGA GUSI, Josep Oriol. Nota biogràfica sobre el professor Leopoldo Rovira (Viena, 1910-Terrassa, 1996) i el Colegio de Bachillerato de Sabadell (1939-1952). Arraona revista d’història, n. 33, Sabadell, 2012.
Reglamento Interno del Colegio de Bachillerato de Sabadell (1939). Arxiu Esteve Argemí Relat.
Foto portada: grup de noies, alumnes del “Colegio de Bachillerato de Sabadell”, jugant a críquet al pati de l’escola. Edifici de l’Escola Industrial, inicis dècada 1940. Autor: desconegut (AHS).