Tractem de l’origen i evolució dels símbols que identifiquen la ciutat. Especialment, dels motius pels quals la ceba esdevingué un signes de la identitat de la vila, almenys des del segle XV on apareix per primera vegada en el segell del procurador Bernat de Marimon.
Per poder entendre el significat dels símbols que identifiquen la ciutat, cal ni que sigui esquemàticament situar-los en el seu context històric. La vila de Sabadell, en els seus orígens, del segle XI al XIII, depenia de la senyoria del castell d’Arraona que passà per mans de diferents senyors feudals. El darrer d’aquests, Roger Benet II de Foix, vescomte de Castelbó, va vendre l’any 1366 a la reina Elionor de Sicília, esposa del rei d’Aragó Pere III el Cerimoniós. el castell d’Arraona i la vila de Sabadell. Només quatre anys més tard, al 1370, la reina bescanvià al seu marit aquestes propietats pel castell de Sant Martí de Penedès. Assetjat per les dificultats financeres, el 1381, Pere III vengué el castell i la vila al seu fill i futur rei Martí l’Humà. Aquest, pels mateixos motius, va vendre Arraona i Sabadell, el 1391, al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Durant 83 anys Sabadell va tenir el tractament de carrer de la capital catalana.
Al 1473, el castell d’Arrona i la vila de Sabadell, que havia anat creixent, retornaren al patrimoni reial, en la persona del rei Ferran II el Catòlic qui, l’any següent amb motiu de les reials noces, en va fer donació a la seva esposa la reina Isabel la Catòlica (més: ‘La vila reial i els seus privilegis‘). A partir de llavors comença a funcionar i a consolidar-se el Consell de la Vila com a òrgan de govern (avui diríem Ajuntament) que depenia directament de la Corona.
L’èxit de la ceba
El primer segell on apareix el nom de Sabadell data de 1366 i correspon a la Curia de Sabadell, atorgat per la reina Elionor quan passà a ser propietat seva. Al voltant de l’escut d’armes de la sobirana figura la inscripció en llatí Sigillum Curie ville Sabadelle.
Un altre, del 1432, és del període en que Sabadell depenia del Consell de Cent com s’aprecia en l’escut de Barcelona al centre del segell, en la llegenda circumdant quasi il·legible es distingeix la paraula Sabatelli. Hem de tenir en compte que aquests segells no s’empraven com a símbols identificadors de les ciutats, sinó més aviat com una signatura d’autenticitat dels documents i s’estampaven sobre cera o lacre enganxats al paper.
El primer segell on apareix la ceba data del 1468. Es tracta del segell de Bernat de Marimon, Procurador del Consell de Cent encarregat de cobrar els impostos de Sabadell. Aquí, el vegetal apareix al costat de l’escut de la capital catalana. A parer d’Ernest Mateu va ser una decisió arbitraria, “una invención gratuita y desafortunada”.
En aquella època era habitual el que en heràldica s’anomena “arma parlant”. Aquest és el cas de la caldera de Caldes, l’ala d’Alella, el cardo de Cardona, el cérvol de Cervera, la cabra de Cabrera, el corb de Corbera… En el cas que ens ocupa, probablement l’esmentat Procurador, al cercar un símbol distintiu de la vila, va seguir aquest costum, facilitat per l’homofonia entre Seba i Saba. De fet, en els documents de l’època no s’ha trobat cap denominació de Sebadell i pel contrari moltes de Sabadell i derivades. Investigacions més recents avalen la tesi de Mateu (més info: ‘Les teories sobre l’origen del topònim Sabadell‘). En qualsevol cas, l’ocurrència de Bernat de Marimon ha gaudit d’un llarg èxit que s’ha perllongat fins els nostres dies.
En el context de consolidació del Consell de la Vila apareix, l’any 1560, el primer segell propi de Sabadell. En ell la ceba figura al centre flanquejat per les lletres majúscules S per Sabadell i A per Arraona. Aquest model es mantindrà fins al 1619.
Entre els anys 1623 i 1650 es modificà lleugerament. La ceba continua ocupant l’espai central, però desapareixen les lletres S i A, i s’introdueix la llegenda circumdant Vila D Sabadell. Aquests dos models de segell es mantindran amb diversos usos fins l’aparició del l’escut oficial de la ciutat al segle XIX en el context de la revolució liberal i la industrialització.
L’origen de l’escut
El primer escut oficial de la ciutat data de l’any 1840 on la ceba segueix ocupant el lloc central. Per primera vegada apareix la corona reial i dues branques entrellaçades rodejades per la llegenda Ayuntamiento Constitucional de Sabadell.
El 14 novembre del 1857, l’alcalde Antoni Roca envià, per mediació del Govern Civil de Barcelona, una petició, abastament raonada, al govern per tal de modificar l’escut de la vila a fi d’incloure sota de la ceba les quatre barres de la Corona d’Aragó. Pocs dies després arribà la resposta positiva que autoritzava a usar “el escudo partido en faja; esto es, en la parte superior sobre campo de plata, una cebolla arrancada de su color natural; y en la inferior, campo de oro con las cuatro barras de Aragón; cimado el escudo con corona del Infante, y rodeada de una rama de laural y una palma, de sus colores naturales”.
Aquesta serà la base del model d’escut que anirà experimentant diverses modificacions, però que en els seus elements essencials es mantindrà fins al nostres dies.
En aquest escut seran gravades successives llegendes circulars: Ayuntamiento Constitucional de Sabadell, Ayuntamiento Popular de Sabadell a la Primera República (1873) o Ayuntamiento Constitucional de la Ciudad de Sabadell (amb motiu de la concessió del títol de ciutat al 1877).
A la dictadura de Primo de Rivera, l’alcalde Esteve Mª Relat afegí, al 1927, sobre la corona la llegenda en llatí Per meam viam, scandam astra (Pel meu camí, escalaré les estrelles). També va ser llavors quan es dissenyà la bandera del municipi.
Aquest escut serà retocat el 1956, sota l’alcaldia de Josep Mª Marcet, on es mantenen els elements essencials i s’introdueix al costat de la ceba central les lletres A i S dels primers segells de la vila. Aquest escut encara es pot apreciar al Pavelló d’Esports de Sol i Padrís i fou triat com a portada del llibre de memòries de Marcet.
La darrera modificació de l’escut data de 1993, essent alcalde Antoni Farrés. L’actual símbol oficial de Sabadell va ser aprovat al ple municipal del 23 de desembre de 1992. Va rebre la conformitat de la Generalitat de Catalunya el 26 de gener de 1993 i fou publicat al DOGC del 2 de febrer, amb aquesta descripció: “Escut caironat truncat: al primer, d’argent, una ceba arrencada de sinople; i al segon, d’or, quatre pals de gules. Per timbre una corona mural de ciutat”. En aquest escut més simplificat i geomètric, com correspon als gustos moderns, s’introdueix la forma romboide, s’eliminen a les lletres A i S i la llegenda en llatí. La corona monàrquica és substituïda per la corona mural.
La polèmica bandera
L’any 1927 alcalde Relat s’adonà que Sabadell no tenia una bandera pròpia. A tal efecte, es va crear una comissió per estudiar el tema. Andreu Castells cita l’article de Jaume A. Camins, titulat Una historia que muchos ignoran. Nuestra bandera no nació de un hombre cualquiera. Fue creada hace menos de 50 años. (El Correo Catalán 8/9/1969), com a font per reconstruir com anaren les coses: “…el Ayuntamiento decidió establecer la bandera de la ciudad y encomendó al (Antoni Avellaneda Manaut) secretario de la comisión (de la Festa Major) que se encargara de ello. El tiempo apremiaba consultó en el Espasa la palabra heráldica, se informó a fondo e ideó para Sabadell un lienzo partido en dos campos”. La meitat superior és blanca, la inferior està partida en tres franges, dues verdes i entre elles una de groga.
Sobre el simbolisme de la bandera existeixen diverses interpretacions. A parer de Camins, el verd representa la terra paterna, el groc l’opressió feudal i el blanc la llibertat obtinguda gràcies a la Corona. Per a mossèn Mateu, el blanc simbolitza la llum divina, el verd la fertilitat dels camps i el groc, el color de l’or, representa el progrés, la riquesa aconseguida amb el treball, l’esforç i la intel·ligència.
Per la seva banda, Castells emet un judici molt dur contra una bandera que considera intencionadament “anticatalana”, sota un dictadura on l’exhibició de la senyera estava prohibida. Al seu parer, “Relat no la va poder generalitzar. Després aquesta bandera va ser rebutjada tant pels homes que regiren la ciutat durant la Dictablanda, com durant la Segona República. Aquesta bandera només va poder tornar a aparèixer quan entraren a la ciutat les tropes franquistes, les motivacions ideològiques dels quals coincidien, en molts extrems, amb les de la Dictadura”.
En qualsevol cas, al final de la llarga dictadura franquista i amb la reinstauració de la democràcia, aquest símbol d’alguna manera ja s’havia arrelat i no es va plantejar canviar-lo o modificar-lo.
Bibliografia
ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Amics de l’Art Romànic de Sabadell, Sabadell, 2010.
CARRERAS, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
MATEU VIDAL, Ernesto. El escudo de la ciudad de Sabadell, Ayuntamiento de Sabadell, 1966.
Foto portada d’esquerra a dreta: segell de la Curia de Sabadell atorgat per la reina Elionor (1366); escut de l’Ajuntament instaurat per l’alcalde Marcet al 1956 i escut heràldic de la ciutat aprovat pel Ple de l’Ajuntament de Sabadell el 29 de juny de 1992.
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.