El castell d’Arraona

Els orígens de Sabadell es conformen a partir de tres elements: el castell d’Arraona, la primera referència escrita del qual data del 1064, l’església de Sant Salvador (ara Sant Fèlix), consagrada al 1076, i el mercat o forum Sabadelli documentat des del 1111. Aquí tractarem del primer d’aquests elements.

Abans de la citada primera referència del castell d’Arraona, existeixen diversos documents de mitjans del segle X (949, 961, 964 i 969) sobre vendes i donacions de terres in termine Arrahone o infra termine Arrahona. Una denominació que evoca la vil·la romana de la Salut (més info: ‘Les excavacions al poblat ibèric i la vil·la romana de la Salut‘), i que a més resulta expressiva de la persistència dels topònims a través de la història. En opinió de Mercè Argemí, aquestes primeres referències no parlen explícitament del castell, però si de la seva demarcació territorial.

“De manera que, si bé no es pot afirmar que l’edificació fortificada que sembla que existí ja estigués construïda, sí que es pot dir que existia el castrum com a unitat territorial i, per tant, jurisdiccional. El terme del castell d’Arraona, en aquests primers esments, apareix sempre circumscrit dins una unitat territorial i jurisdiccional major: el comtat de Barcelona”.

En qualsevol cas, la primera referència escrita del castell és del 5 de desembre de 1049 en la qual Bernat Amat signà una convinença amb Ramon Sunifred on el cedia el castell d’Arraona amb les seves terres i la parròquia de Sant Fèlix juntament amb set vuitenes parts de la parròquia de Rubí. Mitjançant aquest acord, Ramon Sunifred de Rubí es comprometia a fer-se càrrec de la defensa del castell i jurava fidelitat a Bernat Amat.

L’1 d’agost del 1054, Bernat Amat va vendre el castell amb totes les seves terres i pertinences a Guillem Bernat i Ermengarda, de la nissaga dels Òdena, per 50 unces d’or, de manera que obtenien el domini i tots els drets sobre el castell i les seves terres. Dos dies més tard, el 3 d’agost, el matrimoni Òdena subscrivien una altra convinença amb Bernat Amat de Rubí segons la qual aquest es feia responsable, en el seu nom, de la defensa dels castells Catllús i d’Arraona. Segons aquest document se’l donava en feu el castell d’Arraona, excepte la meitat de la dominicatura (terra que el senyor es reservava per a la seva explotació directa quan lliurava un feu) que ja posseïa Sunifred de Rubí, avi de Bernat. Així mateix jurava fidelitat als esposos Òdena. D’altra banda, els seus fills legítims podien heretar la comanda del Castell, signant les pertinents convinences.

Gràcies a aquest document, sabem que les terres sota el domini del castell abastaven aproximadament des del sud de Sant Vicenç de Jonqueres i Togores fins la riera de Canyameres i la frontera amb els actuals termes municipals de Sentmenat, Polinyà i Santiga, des d’allà girava a l’oest travessant el riu Ripoll a l’alçada del molí del Gall fins a la frontera del terme de Barberà del Vallès i després fins a la ratlla del terme de Sant Quirze del Vallès.

Posteriorment, el 23 de març de 1063, el mateix matrimoni Òdena i Bernat Amat de Rubí, signaven una nova convinença segons la qual aquest darrer reiterava la seva fidelitat, excepte davant el comte de Barcelona i Bernat de Claramunt amb qui devia haver jurat fidelitat amb prioritat d’altres juraments. Així mateix es confirmava la comanda dels castells de Catllús i Arraona i es comprometia a tenir preparats quatre homes amb els seus cavalls i cuirasses per lluitar en cas necessari al costat dels Òdena. També, es comprometia a pagar cada any 28 mancusos.

El llinatge dels Òdena

Segons Mercè Argemí, el Bernat Amat d’aquests documents no era un altre que Bernat Amat de Claramunt, senyor feudal molt vinculat al comte de Barcelona de qui havia rebut diversos feus i alous, entre ells el castrum de Terrassa i possiblement el de Rubí. També indica que podria tractar-se d’una venda de pare a fill, doncs es creu que Bernat Amat de Claramunt podria ser el pare de Guillem Bernat el primer membre reconegut del llinatge dels Òdena.

Guillem Bernat, molt vinculat a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, era el senyor dels castells d’Òdena, Catllús, Molsosa, Pontons i Segur, a més del d’Arraona, entre altres. A més d’aquests castells, posseïa diverses terres i cases considerats alous; és a dir, béns dels quals eren propietaris de ple dret sense intervenció de cap altre autoritat. Miquel Carreras subratlla la importància dels Òdena:

“Durant les quatre generacions que van posseir el castell d’Arraona es va formar i va donar els primers passos la ciutat de Sabadell, que en venir els Òdenes a regir el terme, no existia ni de nom ni de fet, perquè tota la població es limitava a una colla de pagesies que en l’ordre espiritual formaven la parròquia de Sant Feliu d’Arraona”.

Els Òdena, com indica Mercè Argemí, “consolidaren el paper del castell com seu del poder feudal dels senyors d’Arraona a partir de creació de cadenes de vassallatge i la concessió de terres en establiment als pagesos que haurien de pagar les rendes corresponents”.

Així, l’any 1069, es concediren dos masos. Un al capellà Ramón Miró a Canyameres i un altre al prevere Guillem. El patrimoni del castell també incloïa algun molí fariner hidràulic a la llera del Ripoll, pels quals cobraven els drets de moltura i podien obligar als pagesos sota el seu domini a moldre en aquests molins. També les terres de conreu de cereals i horta estaven subjectes al pagament de rendes als senyors d’Arraona.

D’altra banda, el 1064, en el primer document que s’esmenta el mercat, el matrimoni Òdena signava una convinença amb Arbert Bernat, probablement el fill de Bernat Amat de Rubí, segons el qual rebia en feu el terme d’Arraona i que entre d’altres beneficis disposava del dret de cobrar part de les rendes del mercat anomenat de Sant Salvador.

L’any 1101, els germans Ramon i Pere Guillem d’Òdena van empenyorar el castell d’Arraona amb tots els seus termes i possessions a Ricard Guillem de Barcelona per tal de finançar el viatge de peregrinació a Jerusalem per 56 lliures de plata. Abans de partir, Pere Guillem va fer testament donant el castell d’Arraona al seu fill Ramon. Llavors Ricard Guillem va prendre possessió del castell fins l’any 1112 quan els dos germans tornaren de Terra Santa. Tanmateix, com no tenien diners per rescatar el castell, el vengueren al bisbe de Barcelona per 60 lliures per tal de pagar el deute amb Ricard Guillem. No obstant això, Ricard Guillem el comprà al bisbe per les mateixes 60 lliures, el 18 de març de 1113 esdevenint posseïdor absolut del castell.

Aquest mateix any, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, li va prendre el castell, “per mor d’unes qüestions que es tenien”-segons indica Carreras- però li retornà al cap de poc temps. Ramon Guillem d’Òdena va tornar a comprar el castell abans de 1159, data de la seva mort. En el seu testament, llegava a la seva filla Elisenda el castell d’Arraona amb totes les seves terres i propietats. A la mort d’Elisenda, en circumstàncies que es desconeixen, el castell d’Arraona i la vila de Sabadell passaren a formar part de les possessions de la poderosa família dels Montcada fins l’any 1366 en que passaria a pertànyer a la Corona Reial (més info: ‘La vil·la reial i els seus privilegis‘).

Les investigacions arqueològiques

El Castell d’Arraona es trobava a l’extrem de l’altiplà a la riba esquerra del riu Ripoll al costat de la desembocadura del riu Tort, en l’esperó anomenat turó d’Arraona.    

La primera intervenció arqueològica al castell fou realitzada entre els anys 1919-1920 per Vicenç Renom Costa qui va descobrir els fonaments del podria ser una torre de forma quadrada. No obstant això, com observa, Rafael Subirana Oller “fou una llàstima que Vicenç Renom no vagi anotar en el seu Diari d’Excavacions, com acostumava, res del que va fer en el turó del castell, i tampoc sabem res de si es va trobar alguna altra cosa o objecte a més dels fonaments. com per exemple, ceràmica, vidre, ferros. etc. corresponent al temps medieval”.

Els diumenges, entre el 5 de novembre de 1967 i el 19 de maig de 1968, Subirana va realitzar unes excavacions que segons el seu testimoni no va complir amb el seu projecte original per “falta de col·laboració econòmica i de personal”. El resultat d’aquestes prospeccions va ser bastant pobre. Només es trobaren fragments de ceràmica negra d’escassa qualitat i de teules, però cap senyal dels fonaments citats per Renom. Segons explica Andreu Castells, a les excavacions de Renom, es trobaren els fonaments d’una torre quadrada d’uns deu metres, amb pedres escairades. Malauradament, poc després d’aquestes prospeccions el pagès a càrrec de la vinya de les Costes Bessones arrancà aquestes pedres del fonament de la torre, algunes de les quals es trobaren a Can Sobirà a la conca del riu Tort.

Posteriorment, Subirana va continuar les excavacions amb resultats més profitosos. Així va descobrir, la base d’una ampla muralla bastida amb pedres cairejades sobre el mateix espadar del riu Tort. A parer de Subirana, aquesta troballa demostrava que “el castell no era pas, com sempre s’ha suposat, una construcció pobre i petita, sinó que era suficient per a la defensa d’aquella reduïda, això sí, població rural arrahonesa”. També va descobrir un fossar al voltant de la muralla i diverses cavitats que servirien com a dipòsits d’aigua en previsió de resistir un setge.

Ara bé, tot castell, tant defensiu com senyorial, necessitava d’altres dependències annexes. Subirana raona que les petites dimensions del turó només permetien encabir el castell pròpiament dit. Per això, aquestes dependències s’haurien d’ubicar més enllà del fossar. Així es trobaren, a una distància de 40 metres del fossar, els fonaments de restes d’edificis. Tanmateix, el fet que es tractessin de terres conreades on els pagesos les anaven netejant de pedres va fer molt difícil establir de quina mena d’edificis es tractava. El mateix Subirana resumeix en els següents termes el resultat de les excavacions:

“El castell d’Arrahona se’ns presenta com a posició protegida per dos valls de gran tallat defensiu, el basament d’una forta muralla, la renglera de petits dipòsits d’aigua, aquelles altres muralles o parets travesseres pel pendent del riu Ripoll, i les restes d’edificis complementaris per les necessitats del castell”. A parer d’Argemí, el castell no seria un nucli habitat, sinó que només estaria ocupat “circumstancialment per castlans i cavallers” .

Les darreres informacions sobre el castell daten de les Actes de Continuïtat del segle XIX -citades per Castells- on es pot llegir que s’havia perdut la memòria del castell ja que es va acabar de derruir l’any 1831, “per aprofitar-se de les pedres, construint casas en esta Vila” que van ser les del carrer de la Salut, el llindar de Can Puiggener i altres propietats al voltant de la serra d’Arraona.  

Bibliografia

ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Edita AARS, Sabadell, 2010.
– El castell d’Arraona i el lloc de Sant Salvador: una referència documental del 1101-1104. Arraona n. 24, Sabadell, primavera de 2001.
CARRERAS JUSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc. Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
SUBIRANA OLLER, R. Investigacions arqueològiques en el turó del castell d’Arrahona. Arraona II època, n. 2, Sabadell, 1976.

Foto portada: reconstrucció ideal del castell d’Arraona a partir de les troballes arqueològiques, Fotocomposició. Josep M. Masagué.