Aquests dies s’ha enderrocat, per construir un bloc de pisos, la històrica taverna El Diluvio, al barri de Gràcia, que més tard, va canviar de nom pel de bar El Millor i després pel d’El Millón. El bar portava tancat des de feia dècades. Aquí repassem les seves vicissituds marcades per la repressió militar i policial amb bombes i trets.
A començaments del segle XX, la cruïlla entre les carreteres de Barcelona i Terrassa amb la de Molins de Rei era una de les més transitades de la ciutat. L’obertura de l’estació de Gràcia dels Ferrocarrils de Catalunya al 1922 (més info: ‘L’arribada dels Ferrocarrils de Catalunya‘) incrementà l’atractiu d’aquesta cantonada. Al voltant seu, com escriu Jaume Barberà, a banda dels cafès El Diluvio i La Mata, s’instal·laren un taller de bicicletes, dues carnisseries, dues pastisseries, un estanc, dues perruqueries de senyora, un barber, una rellotgeria, una ferreteria, un vidrier i un sortidor de benzina que es va tancar al 1933. La resta eren petits negocis, empreses de diversa índole i cases de veïns.
A començaments del segle XX, Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures, La Tendeta, a l’actual avinguda Onze de Setembre, prop del cafè-restaurant l’Espanyol, va comprar el cafè El Diluvio, a la cantonada de la carretera de Barcelona amb la de Molins de Rei. Posteriorment, canviaria de denominació per bar El Millor i, amb l’obligació de retolar en castellà, va passar a dir-se El Millón. Corria la llegenda popular, sense fonament, que aquest nom provenia del fet que Parrot havia comprat la taverna amb el milió de pessetes que havia guanyat a la loteria.
1920, La Mata a l’afer Jenny
La Mata i El Diluvio es feien la competència. La Mata era més gran i oferia més serveis, tenia més èxit i sempre hi havia més clientela. “Les millores que feien a la Mata- escriu Barberà-, eren copiades pel propietari d’El Millón; si a La Mata posaven un billar, al Millón també”.
La Mata va veure’s esquitxada pel gran escàndol desfermat per l’assassinat, el 24 de febrer de 1920, de l’industrial francès Théodore Jenny Hermann qui, des de 1862, residia amb la seva família a Sabadell. Associat amb els Turull, posseïa la gran fàbrica tèxtil, coneguda popularment com Ca la Daniela, al camí de Can Quadres. Pocs dies després del crim, el 2 de març de 1920, Victorí Sabater Martínez, el Bitxo, de 19 anys i Martí Martí Colomer, el Cadirots, de 23 anys, foren detinguts i acusats del crim. Tots dos tenien antecedents penals per petits robatoris i eren membres de la Federació Local de Sindicats (FLS) afiliada al sindicat anarquista Confederación Nacional del Trabajo (CNT).
Torturats per la Guàrdia Civil, confessaren l’autoria de l’assassinat, encara que al judici es retractaren d’unes declaracions arrencades d’aquesta manera. En un judici farcit d’irregularitats, els seus advocats defensors portaren davant del jutge diversos testimonis que asseguraven que tots dos estaven, a l’hora del crim, en el ball dels diumenges de La Mata. El tribunal no va acceptar aquests testimonis i els condemnà a mort al garrot vil. La sentència fou executada el 10 de maig de 1922, malgrat les nombroses peticions i els milers de telegrames al rei Alfonso XIII demanant l’indult (més info: ‘Els anys del pistolerisme: l’afer Jenny (2)‘.
1917, l’artilleria bombardeja El Diluvio
Magí Marcé Segarra (1880-1967), que fou alcalde de Sabadell a la Segona República, sindicalista i manyà de professió, va dedicar-se un temps a la venta ambulant de cafè. Cap al 1916 va deixar aquest negoci al seu nebot per arrendar El Diluvio on s’instal·là amb la seva família al pis de dalt. La taverna aviat esdevingué el punt de cita de sindicalistes i gent d’esquerres de la ciutat.
L’agost de 1917, Sabadell va ser, a banda de Barcelona, un dels municipis on la Vaga General Revolucionària va tenir una major repercussió amb 13 morts i 33 ferits.
El 15 d’agost, escriu Andreu Castells, “com que els militars sabien la ideologia de Magí Marcé i, possiblement, només en pla d’escarment ordenaren que l’artilleria hi disparés”. L’historiador sabadellenc va recollir el següent testimoni de les filles de Marcé, Solidaritat i Benvinguda: “Als primers trets tota la gent que hi havia al local fugí saltant per les eixides. L’artilleria va provocar un gran esvoranc a l’angle de l’edifici a nivell del primer pis, i un obús va caure dintre de l’olla de menjar dels dispesers. Les úniques persones que no marxàrem del bar fou la nostra mare i nosaltres, els seus fills, que ens resguardaren sota el llit”.
Després de la destrossa d’El Diluvio, els canons del Regiment de Vergara dispararen a tres cases contigües al bar, travessant-les, i els soldats irromperen en una casa particular a la cantonada de la carretera de Barcelona amb el carrer Pintor Pradilla, on havien provocat un gran esvoranc. Arran d’aquests successos Magí Marcé va haver d’escapar-se per evitar la presó. Jutjat i condemnat en rebel·lia, fou amnistiat el 30 de novembre de 1917.
De retorn a Sabadell, Marcé continuà regentant durant molts anys la taverna. Així, El Diluvio va ser la primera seu de la secció sabadellenca del Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurín, fundada al novembre de 1930 per membres de la Joventut Republicana Federal. Posteriorment, es traslladarien a la plaça de l’Àngel i al Raval de Dins, n. 9.
1984, nit de trets a El Millón
Després d’estar tancada durant uns quants anys, pels volts de 1980 la taverna va ser arrendada pel jove Oriol Mañosa Farrió, que canvià les lletres per les xifres i el rebatejà com Bar 1.000.000. Aviat l’establiment, que conservà l’antiga estructura de la taverna amb les seves columnes i taules de marbre, esdevingué el punt de trobada nocturn de joves rockers, que també freqüentaven els primers membres del moviment punk que s’havia posat de moda a l’època. Hi havia sospites que al bar es venia heroïna, la droga dura que havia entrat amb força a finals de la dècada dels 70 amb terribles estralls entre la joventut.
Segons publicà el Diario de Sabadell, a les 22:30 hores del divendres 2 de març de 1984, quatre inspectors del Cuerpo Superior de la Policia Nacional, en missió contra el tràfic de drogues, anaren fins al bar sense entrar-hi, però mirant des de les finestres què s’hi feia a dintre. Un dels parroquians, Juan Ángel Muñoz Rodríguez, va sortir per veure què passava. Segons els clients del bar, va ser agredit pels inspectors, que no s’identificaren com a tals fins a més tard. El jove per defensar-se -insistiren- va trencar el got que portava contra la cara l’inspector Juan Manuel Quintela Noriega, com es va saber després. El periòdic local cita els noms dels acusats, però no els dels inspectors de la Policia Nacional, que es negà a facilitar aquesta informació.
A partir d’aquí, segons la versió policial, l’inspector ferit efectuà diversos trets amb la seva arma reglamentària -es trobaren cinc casquets de bala- un dels quals va impactar contra el braç dret d’Oriol Mañosa, que llavors tenia 25 anys. Segons la versió de quatre dels sis testimonis, van ser dos els policies que dispararen. Els testimonis van prestar declaració a la Comissaria de Policia de Sabadell, que ratificaren davant el jutjat, que obrí diligències per esclarir el cas. Així mateix, enviaren una nota a la premsa amb dures crítiques a l’actuació policial.
El jove Mañosa i l’inspector Quintela foren portats a la clínica Santa Fe per ser atesos de les seves ferides, on es redactà l’informe mèdic.
Per la seva part, Muñoz va ser detingut i conduit als calabossos de la Policia Municipal, llavors ubicada a la plaça del Gas, on romangué fins al migdia del dimecres 7 de març, quan fou posat en llibertat per ordre judicial. Hem de tenir en compte que llavors no s’havien desplegat els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional tenia les competències plenes en seguretat i ordre públic a Catalunya.
Clients del bar, amics i familiars protagonitzaren dues concentracions davant les dependències de la Policia Municipal amb crits i pancartes que exigien la posada en llibertat del detingut i “justícia per als culpables”. La primera, el dilluns 5 de març, a dos quarts de nou del vespre. La segona, l’endemà al migdia. Per la seva banda, el dimarts, diverses forces polítiques i sindicals foren convocades per redactar un comunicat per exigir la llibertat del detingut i l’esclariment judicial dels fets.
Sentències i judicis
Quatre anys més tard, el 10 de novembre de 1988, La Vanguardia informava en un breu de la sentència, emesa el dia abans per la secció tercera de l’Audiència de Barcelona, que condemnava a l’inspector Quintela Noriega a un mes d’arrest major i pagar una indemnització de 2.576.000 pessetes a Oriol Mañosa pels fets de El Millón. La sentència no va ser un obstacle per què Quintela, que continuà prestant servei a la ciutat, fos nomenat comissari en cap de Sabadell, entre 2011 i 2016 , que va deixar al ser ascendit a cap d’informació de la Policia Nacional a Catalunya (més info: ‘Juan Manuel Quintela (Policía Nacional): “No hay relación directa entre crisis y delincuencia“).
El digital La Directa va exhumar la sentència d’El Millón arran del testimoni que Quintela va prestar, l’abril de 2019, al Tribunal Suprem en el judici contra els líders del procés en qualitat de responsable de l’actuació policial contra la seu de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) a Barcelona, el 20 de setembre de 2017. A la pregunta del president de la sala, Manuel Marchena, “¿Ha estado usted procesado con anterioridad en alguna ocasión?“, va respondre negativament. La Directa va recordar que Quintela havia faltat a la veritat, com és obligació dels testimonis, al negar que havia estat processat pels fets d’El Millòn.
Tornant a la taverna, cap a finals la dècada dels 80, El Millón va tancar. Així va romandre en procés de degradació fins ara que ha estat enderrocada per fer una promoció d’habitatges amb aparcament. El tinent d’alcaldessa socialista Eloi Cortés va manifestar que, si més no, l’Ajuntament col·locaria una placa en record de l’històric establiment (més info: ‘El Diluvio, a terra‘).
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Vol. III. O tot o res (1904-1918). Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
Diario de Sabadell, 6 i 7 de març de 1984.
La Vanguardia, 10 de novembre de 1988.
Foto portada: l’antic bar El Diluvio, l’any 2017, abans de l’enderroc. Autor: David B.