Aquest diumenge de canvi d’hora tracem una petita història del que fou el primer rellotge públic de la ciutat, instal·lat al campanar de l’església parroquial de Sant Fèlix. Un rellotge que, malgrat estar ubicat en un edifici religiós, era competència de l’administració local.
La mesura del temps resulta un factor essencial per ordenar la vida pública i esdevé inseparable de la Modernitat. Així, sense una medició exacta del temps resulta inconcebible el desenvolupament del capitalisme. Com observà el gran escriptor argentí Julio Cortázar no és casualitat que Suïssa, famosa pels seus rellotges, sigui també la seu d’un important empori bancari, encara que no ens aclareix la relació helvètica entre rellotge, diners i xocolata de la qual Suïssa és una gran productora i consumidora.
Els primers rellotges mecànics començaren a desenvolupar-se a Europa a finals del segle XIII i es perfeccionen a mitjans del segle XIV. Habitualment, aquests enormes rellotges s’instal·laren en llocs elevats i públics com torres civils o més sovint en els campanars de les esglésies. Ara bé, si les campanes dels temples assenyalaven el temps dels oficis religiosos, aquests primers rellotges mecànics cercaven mesurar el temps civil, anomenat a l’època la “veu de les hores”.
A Catalunya, l’existència de rellotges mecànics està documentada des de finals del segle XIV com a la Seu de Barcelona, Seu de Lleida, Seu de Vic, Santa Maria de Cervera, Molins de Rei, monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Cardona, Bagà, Igualada o l’església de Sant Fèlix de Sabadell. En principi, aquests primers rellotges estaven sobre el control directe del Rei. Més endavant aquesta potestat es transferí als Consells de les Viles que determinaren el lloc de la seva instal·lació i el seu ús. D’aquella època data que la propietat, el manteniment del rellotge i les campanes horàries, així com el salari del rellotger, malgrat estar instal·lats en edificis religiosos, fossin responsabilitats de l’administració local. Un fet que ens mostra com el control i l’administració del temps resulta una de les principals atribucions del poder polític com ara ens ho ha tornat a demostrar la pandèmia.
El primer llotge de Sabadell, al segle XV
Devem a Albert Roig una interessant reconstrucció de la història del primer rellotge públic de la ciutat instal·lat al campanar de l’església parroquial de Sant Fèlix. La primera referència –recollida per Miquel Carreras– data de finals del segle XV, quan el 25 de juliol de 1498 el Consell ordinari de la Vila contractà un mestre rellotger de Barcelona, anomenat Jaume Ferrer, per tal de reparar el rellotge del comú. S’ignora des de quan s’havia instal·lat aquest rellotge, que seria el primer de la vila, ja que la cita es refereix a la seva reparació.
Tanmateix, a parer de Joan Alsina i Giralt, d’un examen més a fons del document es podria deduir que no es tractava d’una reparació, sinó de la compra del que hauria estat el primer rellotge de la vila. El document, redactat pel notari Pere Joan i de més tres folis d’extensió, informa que el rellotge estava en poder d’aquest rellotger a Barcelona, el qual responia amb tots els seus bens de la “faysó e reparació” del rellotge per tal de donar les hores en una campana de coure o címbal d’un quintar i mig de pes, de la qual cosa es dedueix que hauria de ser un rellotge mecànic sense pèndol. També, s’estipulava la data d’entrega, a finals del mes d’agost, així com la seva obligació de “assentar lo dit relotge dins la Iglésia de Sant Feliu”. Els honoraris del rellotger van ser de sis lliures barceloneses, dos de les quals es pagarien en el termini de quinze dies des de la signatura del conveni i les altres quatre “tota hora que lo dit relotge serà més afinat e posat e sonarà lo dit címbal bé i degudament”.
En opinió d’Alsina, de la inclusió del terme “faysó” en el document podria desprendre’s que no es tractava únicament d’una reparació ja que, en català antic, “faysó” volia dir “acte i efecte de fer una cosa i també modo o manera de fer-la”, segons la definició del diccionari català de Pere Labèrnia (1864). També argumenta que, en aquest document notarial, quan tracta dels honoraris del rellotger s’hi parla del “preu de dit relotge”. A més, a les detallades instruccions sobre la seva instal·lació, no es diu mai que s’havia de col·locar allí on hauria estat anteriorment. Per això, Alzina dedueix que “aquest podria ser el primer rellotge de la vila”.
Rellotgers municipals
D’altra banda, a les Ordinacions de la Universitat de Vila i terme de Sabadell, que recullen les actes del Consell de Vila, transcrites per mossèn Ernest Mateu, s’hi troben moltes referències a aquest rellotge públic. Així, per l’acord del 14 de juny de 1573, sabem que Galseran Folch era l’encarregat de la cura del rellotge (“parar les hores”, en el llenguatge de l’època) per un salari de quatre lliures barceloneses a l’any. Aquí el verb “parar” no significa aturar, sinó que s’ha d’entendre en el sentit de posar alguna cosa en funcionament, com quan diem “parar la taula”.
Hem de tenir en compte que, al segle XVII, al Consell de la Vila hi havia els següents càrrecs retribuïts: el secretari, que al mateix temps exercia de notari; el missatger o andador, que també feia les funcions de rellotger; dos mestres, un per a les primeres lletres i un altre per gramàtica, així com un organista. També, es pagava un encarregat de l’Hospital o hospitaler, un metge i des del 1652 un apotecari o farmacèutic.
El 3 de novembre de 1590 s’encarregà a mossèn Joan Bernardí Bolmi, rellotger de Lleida, la construcció d’un nou rellotge que encara funcionava a finals del segle XVIII. Segons escriu Antoni Bosch i Cardellach, primer cronista de la vila, en els seus Anales de la villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770, l’any 1756 el Consell de Vila encarregà la reparació d’aquest rellotge. El 15 de setembre de l’any següent, s’autoritzà als jurats del Consell de la Vila a inspeccionar-ho i s’acordà que l’encarregat de la seva cura fos Joan Llobet amb un sou de 12 lliures barceloneses i 10 més “per parar lo rellotge” que s’instal·là al campanar de Sant Fèlix al setembre de 1592. Bosch i Cardellach explica que aquest rellotge es col·locà al pis del tercer cos del campanar de Sant Fèlix, destinat a les campanes, protegit per una coberta o una caixa de fusta.
A les citades Ordinacions, figura l’acord de l’1 de juny de 1597 segons el qual es traspassà el càrrec de rellotger al prevere mossèn Pere Prats amb les mateixes condicions que l’anterior. Per altres anotacions sabem que, el 23 de març de 1611, es determinà la reparació dels pilons del rellotge i que el 30 de novembre de 1618 fou anomenat rellotger el manyà Nicolau Mas, arran de la mort de l’anterior rellotger Bernat Argemir, amb el vot de tots els membres del Consell de la Vila, excepte Melcior Amat “que no ha volgut votar”. El 31 de març de 1624, aquest fou substituït per Joan Argemir, tots ells amb un salari de 12 lliures barceloneses anuals, el qual fou reduït a 10 lliures el 17 de novembre del mateix any.
Rellotgeria decimonònica
L’any 1856, l’Ajuntament de Sabadell decidí adquirir un nou rellotge per substituir al vell que datava de finals del segle XVI. La nova màquina fou adquirida a l’empresa francesa L. Gindieux i Fons. Es tractava d’un rellotge amb una maquinària de tracció amb pèndol i tres eixos amb als seus corresponents tambors de corda; els dels quarts a un extrem, al mig el pèndol, i a l’altre extrem el de les hores. Per tal d’instal·lar el nou rellotge es construí una gran estança amb sostre de bigues de ferro i revoltons i amb les parets amb arrimadors estucats. També, es posaren dues noves campanes que es col·locaren a dalt del terrat suspeses en unes grans torretes de ferro forjat. Totes les despeses van ser costejades per l’Ajuntament.
Aquest rellotge funcionà fins l’any 1903 quan fou substituït per un altre més modern. El vell rellotge es va guardar a l’Ajuntament de Sabadell fins el 1910 quan va ser comprat per l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans per 80 pessetes, 40 de les quals en efectiu i la resta amb càrrega de vi destinada a la Casa de la Caritat. Aquest rellotge s’instal·là al campanar de l’església parroquial de Santa Maria, fins el 7 de febrer de 1967. Actualment, aquest rellotge està exposat al Museu Casa Cortès de Palau-solità.
El rellotge adquirit per l’Ajuntament el 1903 havia estat construït per l’empresa francesa Odobey de Morez de Jura. Es tractava una màquina més gran que l’anterior i de major precisió. La seva instal·lació s’encarregà al rellotger sabadellenc, Ramon Utesà Aymaní, a qui també s’anomenà per la cura dels rellotges públics de la ciutat. Aquest és el mateix rellotge que funciona en l’actualitat.
No obstant això, l’any 1914 es va muntar un motor elèctric i uns acoblaments especials per donar corda mecànicament. Al 1921 es va fer un projecte oficial per tal d’instal·lar, a l’alçada de l’habitació del rellotge, dues esferes de dos metres de diàmetre amb les seves busques per assenyalar les hores, però que finalment va ser desestimada.
D’altra banda, el 1925 es va fer una reparació i condicionament de la maquinària, particularment s’augmentà el temps de durada de la corda.
Els serenos de nit
Tanmateix, al segle XIX, els rellotges públics no eren l’únic sistema pel qual ell veïnat Sabadell s’assabentava de l’hora. Com explica Marian Burguès, hi havia la institució dels anomenats serenos de nit que “anaven vestits d’una manera molt particular per a resistir les glaçades de la nit: barretina o passamonts al cap, gambeto amb caputxa, cinturon amb dues pistoles, el clàssic xusso i llanterna giratòria”.
La seva missió, a partir de tres quart de deu a l’estiu i de nou a l’hivern, era voltar per barris de la ciutat cantant les hores i els quarts i anunciant si estava serè, núvol, plovia o nevava. “A la nit –escriu Burguès- tot estirant-vos sota dels llençols, en passar el sereno sabíeu l’hora sense haver menester rellotge (…) si havíeu de llevar-vos de bon matí, en posar al vespre, abans del primer volt, tres, quatre o cinc pedres a la porta, el sereno us trucava en aquella hora”.
Un servei que, com es dedueix del text d’en Burguès, estava concebut per tal que els treballadors no tinguessin excuses per no arribar puntuals a la feina.
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. El rellotge de la Vila. Diari de Sabadell, 31 d’agost 1991.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor. Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MATEU i VIDAL, Ernest (transcripció i ordenació). Ordinacions de la Universitat de Vils i terme de Sabadell. 2 volums (segle XVI i segles XVII i XVIII), Ajuntament de Sabadell, 1968 i 1971.
ROIG DEOLOFEU, Albert. Campanar de Sant Fèlix (Sabadell, Vallès Occidental). Ajuntament de Sabadell, 1995.
Foto portada: rellotge comprat al 1903 que és el que encara funciona avui. Autor: Albert Roig.