Tracem una atapeïda síntesi de la dilatada trajectòria d’aquest equipament industrial. La seva història ens permet aproximar-nos al negoci dels vaporistes dedicats a l’arrendament de locals i d’energia per a petits fabricants. Una activitat molt lucrativa i que fou força habitual en el desplegament de la revolució industrial
El Vapor Codina fou un complex fabril que ocupava l’illa delimitada pels carrers Tres Creus, Marquès de Comillas, Lacy i Blasco de Garay, dedicat al lloguer del locals i d’energia. Actualment, només resten dues naus, les més antigues, ocupades per VIMUSA, l’Oficina Jove del Vallès Occidental i la regidoria d’Educació.
El orígens del Vapor Codina es remunten a 1879 quan Salvador Codina Castelltort, director de la filatura Corominas, Salas i Cia, fundada el 1864, començà la construcció de les primeres naus del complex industrial. El mateix any s’havien comprat tres solars adquirits a mitges entre Codina i el seu patró Joan Baptista Corominas Pla qui també sufragà la meitat de les obres. El projecte va ser elaborat per l’enginyer catalanista Manuel Folguera i Duran i la construcció pel mestre d’obres Francesc Renom Romeu, pare del qui seria arquitecte municipal Josep Renom.
En l’escriptura notarial de 1880 consta que la meitat d’aquests tres solars, tot i que Codina figurava en el Registre de la Propietat com titular dels mateixos, pertanyien a Corominas. D’aquesta manera es constituïa una societat immobiliària indivisa entre els dos socis, especificant que “todas las construcciones, obras y mejoras sean de la clase que fueren que se estén haciendo y que se hagan en los tres trozos de terreno de que se trata, se entenderán en todo tiempo de cuenta y mitad de ambos otorgantes, señores Corominas y Codina”. Aquest acord seria ratificat un any més tard mitjançant un conveni subscrit pels dos empresaris. En l’esmentada escriptura notarial es detallava que els socis havien invertit la quantitat de 170.000 pessetes: 98.000 pessetes pel cost de les obres, 67.000 per la màquina de vapor i 6.000 en concepte d’altres despeses.
El Vapor Codina va ser concebut des del principi com un equipament destinat al lloguer dels locals i de l’energia de la màquina de vapor a altres fabricants. És a dir, al negoci denominat a l’època de “vaporista” i que els estudiosos de la revolució industrial anomenen Power and Room System. La seva proximitat a l’estació del ferrocarril afavoria el proveïment de carbó per alimentar la màquina de vapor.
Codina i Corominas
Salvador Codina Castelltort va néixer a Igualada, el 1840, però s’instal·là a Sabadell l’any 1866, procedent de Jorba on era director d’una filatura. Estava casat amb Antònia Duran Vives, amb qui va tenir quatre fills: Josep, Francesc, Salvador i Dolors. Aquí va treballar com a director de filats al molí d’en Benet Moratonas on hi havia la fàbrica de Corominas i el vapor d’en Sec.
De fet, la primera referència a l’activitat empresarial de Salvador Codina data de 1870 i a partir de 1872 consta que tenia una participació del 7,25 per cent en la societat Corominas, Salas i Cia que s’incrementà al 8,04 per cent al 1875. A la reconstitució de l’empresa, al 1879, que conservà la mateixa denominació, Codina figurava com a soci industrial, però sense aportar capital, sinó “ofici”. Aquest era un tipus d’acord habitual a l’època a través del qual el soci acumulava part dels beneficis de l’empresa que, en el cas de Codina, eren del 10 per cent, en un compte de capital que partia de zero. Tanmateix, l’any 1881, Codina abandonà la societat i va endur-se la seva part de capital, acumulada en dos anys, que ascendia a 4.283,68 pessetes.
Per la seva banda, Joan Baptista Corominas (1823-1887) era un poderós industrial que, a banda de ser juntament amb el seu germà Zenó accionista majoritari de la citada societat, va invertir en un altre vapor, denominat de l’Esmolet (1881), encara que en aquest cas el procés va ser l’invers, ja que fou construït al 1881 amb la finalitat de dedicar-lo a l’arrendament, però finalment va acabar com a fàbrica dels Corominas.
Codina va morir al 1884 i en el seu testament va deixar la seva meitat del vapor a la seva dona i els seus quatre fills que constituïren l’empresa Sucesores de Codina y Cia. La família va mantenir la propietat del vapor fins el 1994 data de la seva venta i desaparició.
Successives ampliacions
El Vapor Codina va experimentar diverses ampliacions. La primera, entre 1879 i 1881, amb la construcció el 1879 de les dues naus que encara es conserven, amb façana al carrer Blasco de Garay i Lacy, a les quals s’afegiren al 1881 unes altres naus, entre els carrers Blasco de Garay i Lacy.
L’any 1893, 14 anys després de la construcció del vapor, Antònia Duran, vídua de Salvador Codina, sol·licità a l’Ajuntament el permís per a construir una gran nau, amb façana al carrer de Lacy, per ubicar la maquinària per filar llana. De la documentació de l’època es desprèn que els Codina a banda de llogar el local, també produïen llana amb quatre telers Jacquard. El 1908 i 1918 es realitzen una sèrie de reformes per ampliar les naus bastides al 1881.
El 1922 es construeix una nova nau amb façana al carrer Marquès de Comillas i el mateix any es projectà bastir una altra a la cantonada d’aquest mateix carrer amb el de Lacy però que no s’aixecarà fins el 1956. El màxim de la superfície construïda va arribar a superar els 10.000 metres quadrats.
La funció del vapor determinà la seva estructura arquitectònica. En efecte, no es tractava d’una fàbrica cohesionada, sinó una sèrie de tallers ocupats per diverses empreses que s’encarregaven de les diferents parts del procés de productiu del tèxtil llaner. D’aquesta manera es cercava aprofitar al màxim l’espai amb un mínim de barreres arquitectòniques per facilitar la instal·lació de la maquinària, així com el pas de les persones i els materials. També, es buscava aconseguir el màxim de llum natural mitjançant un grans finestrals. Així doncs, es bastí una estructura molt senzilla amb naus sense columnes, dividides en parcel·les d’una sola planta i grans finestres que compartien l’energia de la màquina de vapor.
Aquests mateixos criteris presidiren les seves successives ampliacions amb noves naus paral·leles i perpendiculars a les antigues.
Les fonts d’energia
L’any 1880 Joan Baptista Corominas subscriví un contracte amb l’empresa Navegación y Industria per encarregar als seus tallers de El Nuevo Vulcano de Barcelona dues màquines bessones de vapor de 16 cavalls de força i una caldera de 30 cavalls cadascuna. El contracte donava un any de garantia i establia el consum de 1,6 kg de “buen carbón inglés” per cavall, així com un termini de tres mesos per al seu lliurament.
El 17 de novembre de 1880 s’inicià la instal·lació de la caldera i a finals de desembre del mateix any les transmissions. Al gener de 1881 havia finalitzar el muntatge de la primera part de la maquinària i al gener de l’any següent, quan el vapor ja estava funcionant, la segona fase de la instal·lació.
Els Codina, l’any 1912, demanaren una sèrie de pressupostos a diverses empreses per tal d’instal·lar motors elèctrics (més info: ‘Els orígens de la implantació de l’electricitat‘). . El principal motiu d’aquesta decisió radicava no només en raons tecnològiques, sinó sobretot econòmiques derivades de l’encariment del preu del carbó que s’havia disparat des de la dècada de 1890 i que encara s’incrementaria molt més amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Després de realitzar nombroses consultes, es decantaren per la prestigiosa firma suïssa, Brown Boveri, que a Espanya estava associada amb Grasset Ingenieros, amb la qual signaren un contracte per valor de 8.010 pessetes per adquirir dos motors elèctrics. Això malgrat de presentar un pressupost més elevat que el d’altres empreses. La primera fase de la seva instal·lació finalitzà al desembre de 1913. D’altra banda, es contractà el subministrament elèctric a la companyia Energia Eléctrica de Cataluña, de capital franco-suís que proporcionava 73 kw de potència. Tanmateix, durant un temps van conviure l’energia obtinguda per la màquina de vapor amb l’elèctrica. A més, els propietaris del vapor Codina foren els primers que es dedicaren a revendre electricitat als seus llogaters.
La tercera transformació tecnològica fou la derivada del motor d’explosió. En aquest sentit, l’any 1925, els Codina van rebre una oferta de la Societat Otto Haferkamp, amb sucursals a Madrid i Barcelona, per instal·lar un motor dièsel. S’ignora si finalment aquesta màquina va ser adquirida, però tot sembla apuntar a que sí, ja que l’Empresa Lanera de Sabadell, que a la dècada de 1940 ocupava quasi la meitat del vapor, funcionava amb un motor dièsel.
Cinc grans incendis
La implementació de l’energia elèctrica va fer desapareixer el perill d’explosió de les calderes de les màquines de vapor. Tanmateix va incrementar-se el risc d’incendis derivat del sobreescalfament del cablejat elèctric en uns locals plens de materials inflamables. Justament, per això els vaporistes exigien per contracte als arrendataris mantenir nets els seus locals.
El vapor Codina va patir, al llarg de la seva història, cinc grans incendis. El primer, a l’any 1924, va afectar a dos locals de la cantonada dels carrers Blasco de Garay amb Lacy. El segon incendi es produí el 1928 a la primera nau del vapor que no va reconstruir-se del tot fins el 1935. Els altres grans focs es desfermaren més recentment. El tercer, al 1981, provocat com els anteriors per curtcircuits, va cremar les naus edificades al 1881, amb façana amb Blasco de Garay, que no foren reconstruïdes i el seu espai fou ocupat per un aparcament.
L’any 1990 es succeïren dos incendis, un al setembre i l’altre al desembre. El primer, sembla que provocat, va afectar al conjunt de la nau amb façana al carrer Marquès de Comillas. De fet, l’arrendatari passava per un mal moment econòmic i acabava de signar una assegurança que la companyia no va pagar al poder demostrar que el foc no havia estat accidental. Dos mesos després, van cremar-se les altres naus bastides al 1881. Cap d’aquestes naus van tornar a ser aixecades De fet, el Pla Especial de Reforma Interior de Sabadell establia uns criteris urbanístics que prohibien la reconstrucció de les naus industrials ubicades al casc històric de la ciutat.
Registre de llogaters
Els preus del lloguer dels vapors no funcionaven segons les regles del lliure mercat capitalista, sinó que estaven sotmesos a diferents regulacions, de fort contingut corporativista, on intervenien diverses institucions com ara el Gremi de Fabricants, la Cambra de Comerç, la Junta de Vaporistas, la Unión Industrial o la Federación Textil. Així els preus del lloguer del local, de les despeses energètiques i d’altres serveis s’establien en diverses categories, segons la superfície ocupada i el tipus de maquinària utilitzada. Els preus s’havien de pagar per mesos vençuts en or, plata o paper moneda. Entre d’altres condicions si els llogaters volien abandonar la seva parcel·la, havien d’avisar al vaporista entre dos i quatre mesos d’antelació.
En el llibre de registre d’arrendataris del vapor Codina, que abasta des de 1881 fins al 1942, s’anotaven les dates d’entrada i sortida dels arrendataris i en el qual figuren 395 noms de persones i empreses. En el primer any de funcionament s’hi llogaren cinquanta locals, la qual cosa indica que es tractava d’un negoci lucratiu. D’aquests cinquanta arrendataris només cinc superaren els cinc anys de permanència i, entre 1881 i 1936, únicament 32 van romandre més de deu anys. Unes dades que mostren una gran mobilitat, així com l’enorme atomització dels processos de producció llanera.
Un dels arrendaments més especials fou el del Club Natació Sabadell, que van construir el 1918 una piscina, la primera d’Espanya, en un solar al carrer Lacy propietat dels Codina on van romandre fins el 1928.
Lenta decadència
Durant els anys de la postguerra dues circumstancies posaren en dificultat el negoci dels vaporistes. D’una banda, la Ley de Arrendamientos Urbanos del franquisme que comportà la congelació dels preus dels lloguers; de l’altra, les grans restriccions s subministraments energètics.
Respecte a la primera qüestió, a partir de 1943 es deixaren d’anotar les sortides al llibre de registre, atès que cap llogater estava disposat a abandonar un local amb un preu que no es podia apujar i que, per efectes de la inflació, cada any resultava més barat. Només en cas de mort o de fallida econòmica es podia alliberar un local.
Respecte a la segona qüestió, les restriccions de fluid elèctric es procuraren sortejar amb l’ús de motors de dièsel o recuperant els vells motors de vapor, fins i tot el d’algun vaixell en desús. Malgrat això, durant molt de temps els Codina no pogueren garantir l’energia que precisaven els seus llogaters. A més, quan es superaren les restriccions, va minvar el marge de benefici de la revenda de l’electricitat. D’aquesta manera, malgrat el gran creixement econòmic de la dècada de 1960, la rendibilitat del vapor Codina no experimentà un increment apreciable
Amb l’arribada de la democràcia es reintroduïren les normes del lliure mercat capitalista, però això no significa una millora del negoci. L’Ajuntament democràtic va plantejar uns nous plans urbanístics amb una especialització del sòl urbà en què el sòl industrial –amb equipaments sovint envellits i degradats- havia de sortir del centre de la ciutat. L’any 1992 els propietaris del vapor Codina sol·licitaren una reducció de la potència elèctrica contractada. Dos anys després, el 1994, els seus propietaris ho van vendre a la immobiliària Bosch i Cardellach SL. El 1996 el solar era adquirit per una altra immobiliària, Clau d’or SA, per un import de 272 milions de pessetes i l’any següent fou comprat per l’Ajuntament.
Tret de les dues naus esmentades que foren restaurades, la resta del vapor fou enderrocat per a construir pisos.
Bibliografia
ALAYÓ i MANUBENS, Joan Carles. La introducció del gas i l’electricitat a Sabadell 1853-1930. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach LXXXVII-LXXXVIII, Sabadell, 2000.
BENAUL, Josep M (dir). Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial (1559-2009). Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
DEU i BAIGUAL, Esteve. Del Vapor a l’electricitat. Estalvi de costos energètics en la indústria llanera sabadellenca 1910-1924, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach LXXV, Sabadell, 1995.
GALÍ i IZARD, Roser. El Vapor Codina (Sabadell, Vallès Occidental). Ajuntament de Sabadell, 2006.