El procediment d’elecció i de selecció del personal polític dels darrers consistoris de la dictadura franquista a la ciutat ens permeten aproximar-nos als equilibris entre les diferents forces que donaren suport al règim.
La dictadura franquista experimentà, després de la derrota de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista (1945), uns moments de gran incertesa davant l’aïllament internacional i la condemna del règim per les democràcies occidentals. Els imperatius de la guerra freda entre Estats Units i la Unió Soviètica salvaren al règim de Franco que intentà millorar la seva imatge internacional i crear una estructura legislativa pseudo-constitucional sustentada en el equívoc concepte de “democràcia orgànica”.
El franquisme adoptà els principis corporativistes del feixisme italià, segons els quals la societat no estava formada per una suma de individus, sinó per entitats i organitzacions socials de caràcter tradicional. Per tant, la representació no es basava en el sufragi universal i en el pluralisme polític, sinó en els “òrgans intermediadors”: família, sindicats, empreses, institucions culturals, entitats o agrupacions socials.
Des del final de la Guerra Civil al 1939 fins al 1948 tots els ajuntaments d’Espanya estaven regits per les anomenades “comisiones gestoras” designades pels governadors civils i caps provincials del Movimiento. El 1945 es promulgà la Ley de Bases de Régimen Local que regulava el procediment de les eleccions municipals que s’inspirava en el Estatuto Municipal (1924) de la dictadura de Primo de Rivera i en la legislació italiana. En els municipis s’instaurà la formació de tres grups iguals, l’anomenat sistema del tres terços: familiar, sindical i corporatiu entre les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi. El segon terç es triava mitjançant eleccions internes al sindicat vertical Central Nacional del Trabajo (CNS), format per treballadors i empresaris. Els candidats al darrer terç es designaven mitjançant una llista ordenada de noms que proposava el governador civil i que en la pràctica estava format per membres addictes al Movimiento.
Aquests dos darrers terços per cooptació tenien assegurada l’acta de regidor. Només per al terç familiar, també anomenat de “consolació”, podia votar la ciutadania, en principi només els caps de família i les dones vídues. Al 1970 es va permetre votar a les dones casades. Per aquest sistema, al 1970, només el 45 per cent de la població adulta tenia dret a vot.
El mandat dels regidors era de sis anys, però cada tres anys se celebraven les eleccions per cobrir la meitat dels regidors que havien exhaurit el mandat. El vot era presencial i no es permetia el vot per correu. L’alcalde era nomenat directament pel ministre de l’Interior a les capitals de província i pel governador civil a la resta de municipis. A més, a partir del 1945 es va fer coincidir l’alcaldia amb la jefatura local del Movimiento. En principi no calia que l’alcalde fos regidor. Una reforma posterior, dies abans de la mort de Franco, establia que els alcaldes havien de ser regidors. Des de 1948 s’organitzaren nou eleccions municipals: 1948, 1951, 1954, 1957, 1960, 1963, 1966, 1970 i 1973.
Les municipals aperturistes de 1970
L’any 1966 el ministre Tomàs Garicano Goñi, que havia estat governador civil de les problemàtiques províncies de Guipúscoa i Barcelona, impulsà una reforma “aperturista” de les eleccions locals per tal ampliar el cos electoral a les dones casades i impulsar una certa competició electoral entre els candidats del terç familiar. També es va permetre l’ús del català en els fulls i cartells bilingües dels candidats. Garicaño Goñi ordenà evitar la proclamació automàtica dels candidats quan aquests eren el mateix número de vacants a ocupar, com havia succeït a Sabadell a les eleccions de 1966. Aquestes reformes comportaren que els comicis locals previstos per al 1969 es retardessin fins al novembre de 1970.
Devem a Martí Marín Corbera l’anàlisi sobre la composició dels darrers ajuntaments franquistes a Sabadell. Al gener de 1971 es renovaren la meitat dels 21 regidors que composaven la corporació municipal, fruit del procés electoral de 1970. Com a les anteriors eleccions, el terç corporatiu fou elegit mitjançant una llista de noms proposada per l’alcalde Josep Burrull Bonastre i ratificada com era preceptiu pel governador civil. Burrull, falangista de primera hora, dirigent del Frente de Juventudes i empresari paperer, ostentava l’alcaldia després de la dimissió del fabricant catòlic Antoni Llonch al 1965.
Per cobrir les places vacants corresponents al terç familiar, les úniques en que d’alguna manera es podia votar, es presentaren a Sabadell 12 candidats que, en l’anàlisi de Marín, eren tots d’afectes al règim. Només hi havia una excepció: Julio Regalado, veí de Ca n’Oriac, dirigent veïnal i enllaç sindical al tèxtil a l’òrbita de les il·legals Comissions Obreres (CC.OO). Finalment, resultaren elegits Joan Bernabeu González, funcionari judicial, falangista i membre de la franquista Asociación de Cabezas de Familia (ACF), del qual havia estat fundador i del Movimiento Familiar Cristiano (MFC) amb 13.246 vots. Pau Mª Canet Llobet, que havia militat al Frente de Juventudes, director de fàbrica i catòlic militant del MFC amb 11.962 vots, i Joan Brunet Pujol, catòlic del MFC i qualificat als informes del Govern Civil d’addicte i catalanista. Julio Regalado, considerat “desafecto y comunista” quedà en quarta posició amb 9.289 vots.
Pel terç sindical foren designats dos sindicalistes i falangistes, Diego Pérez Sáez i Antonio Lozano Magnieto, l’empresari tèxtil Joan Ribas Roura, de l’ACF, i Ricard Royo Solé, en representació del Gremi de Fabricants, que seria el darrer alcalde del franquisme. Una mostra del típic equilibri entre representants del sindicalisme falangista i la patronal.
Pel terç corporatiu fou reelegit l’empresari tèxtil Joan Casablancas Ventura i foren designats Julián García Aznar, empresari metal·lúrgic, Joan Oliveras Cenauri, del sindicat vertical, empresari de la fusta i home de confiança de Burrull.
Com indica Marín, Burull procedí a una recomposició del nucli gestor del Consistori amb la desaparició de Joaquim Garriga i Josep Casas del Gremi de Fabricants, Antoni Monés, Fèlix Peig, Lluís Costa o Joan Figueras que havien estat la base de l’equip de govern de Burull, dels quals només sobrevisqué amb Manuel Rusiñol Vives, empresari i falangista, que exercia com la seva mà dreta a l’Ajuntament.
A parer de Marín, en aquesta remodelació de 1971, “es reproduïren algunes de les constants dels anys anteriors amb Marcet i Llonch i el mateix Burull” que consistia, d’una banda, en un “pacte empresarial” entre els diferents sectors productius, amb preferència del Gremi de Fabricants i Cambra de Comerç. De l’altra, una representació del conjunt de forces locals que des del final de la guerra donaven suport al règim.
El darrer consistori franquista
Les darreres eleccions municipals del franquisme es celebraren al novembre de 1973, en un context de gran conflictivitat laboral, de contestació social i d’ofensiva política de les forces democràtiques. A Sabadell, les eleccions al terç familiars tingueren una participació molt elevada si se la compara amb municipis semblants. Al 1970 fou del 47,8% i al 1973 del 45,5%. Pel contrari, a Terrassa va ser del 20,7% i 24% al 1970 i 1973. A Badalona va ser 34,2% i 29,5%.
Pel terç familiar, on hi havia quatre places a renovar, es presentaren vuit candidats. La franquista ACF va formar el que Marín anomena “candidatura de les classes mitjanes” que ocupà els tres de les quatre vacants amb Josep Sanmiquel Planell, falangista que havia estat regidor de Cultura entre 1946 i 1952, Josep Mª Ribas Roures, empresari que havia estat delegat de Educación y Descanso, Josep Villar Viñas, fabricant tèxtil i conseller local del Movimiento. El quart regidor fou Francesc Vall-llobera Clapés, tècnic tèxtil vinculat al grup ultradretà Fuerza Nueva.
Tanmateix, com observa Marín, el cercle de suports del Consistori es reduïa al falangisme. L’alcalde va tenir grans dificultats per reeditar el pacte empresarial d’anterior mandats. Una mostra d’això és el cas de Joan Grau Tarruell, designat regidor al 1967 pel terç sindical, empresari tèxtil vinculat a la Cambra de Comerç, que ostentà el càrrec de tinent d’alcalde de Cultura entre 1967 a 1974. En aquests comicis, malgrat els requeriments de Burrull, es negà a formar part del Consistori. A la mort de Franco, va afiliar-se a Convergència i al 1987 tornaria a ser regidor de l’Ajuntament com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU).
En el terç sindical no es van fer eleccions internes ja que es presentaren tants candidats com a places a cobrir, entre elles la de Andrés Gómez Gómez, qualificat de “dudoso” i que seria membre la UGT a la transició. Pel terç corporatiu entraren Emili Calvet Bou, empresari falangista i de l’ACF, Joan Balcells Martí, comerciant llaner en representació de la Cambra de la Propietat, fill del regidor Jaume Balcells, Fèlix Griera Llagostera del Círculo Sabadellés, considerat monàrquic i Llorenç Roviras Guarch, aparellador qualificat d’addicte al règim.
L’1 de febrer de 1974 es constituïa el consistori producte d’aquest procés electoral. Burull va formar un equip de govern amb nou tinents d’alcalde, dels quals sis eren falangistes. Ricard Royo, del Gremi de Fabricants, ocupava la segona tinència d’alcaldia.
Aquest consistori no arribaria al final del seu mandat previst per al 1977. El 20 de novembre de 1975 moria el dictador i al 26 de febrer de 1976 dimitia l’alcalde Burrull com a conseqüència de la Vaga General Política.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, VI. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat i canvi polític. Sabadell (1966-1977). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002..
MARÍN CORBERA, Marti. Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració, 1938-1979. Pagès editors, Lleida, 2000.
– L’Ajuntament de Sabadell en el anys setanta: de la plenitud a l’esclerosi. Arraona, n. 26, IV època, tardor 2002.
Foto portad: presa de possessió com alcalde de Josep Burrull a mans de Ricard Royo (1/02/1970). Pere Farran/AHS.