Ressenyem les circumstancies que abocaren a tota una generació a patir gana i privacions espantoses. Una situació dramàtica que va arrancar a la Guerra Civil i que es perllongà fins a la dècada de 1950.
A mesura que avançava la Guerra Civil la manca de queviures va castigar durament a la població sotmesa a un sever règim de racionament. A l’octubre de 1937, la Comissió Municipal de Proveïments calculava que la ciutat patia un dèficit de 12.000 tones d’aliments anuals que havien de ser proporcionades per canals comercials o pels organisme oficials. El dèficit afectava en un 99 per cent a les patates, 73 per cent al bacallà, 69,90 per cent al pa, 65 per cent al bacallà i 60 per cent al sucre.
L’escassetat va provocar nombrosos robatoris a les hortes del Ripoll i que els pagesos muntessin rondes de vigilància amb moltes baralles i detencions. La baixa qualitat del pa i la seva escassetat motivaren un intent de manifestació de protesta que havia de celebrar-se el 3 de setembre de 1937, però que fou impedida per el comissari d’Ordre Públic i va acabar amb la detenció d’un tècnic industrial i cinc dones, que foren condemnats a penes d’entre 12 i 18 anys de presó. Per combatre la fam alguns ciutadans es desplaçaven a les zones agrícoles de Lleida i Aragó per comprar queviures. Per tal d’evitar que aquests fossin decomissats, si anaven en tren, llençaven els sacs d’aliments a familiars i amics en un indret concertat prèviament. Aquesta pràctica, coneguda popularment com la Columna del Sac, es perllongaria fins a la dècada de 1950.
Tanmateix, la fam va aguditzar-se fins a extrems insuportables coincidint amb la batalla de l’Ebre (juliol-novembre 1938). Tant és així que es multiplicaren els atacs a treballadors i treballadores per robar-los tot el que portaven, així com els robatoris a pagesos. A la tardor de 1938, totes les vitualles que arribaven per conductes oficials es centralitzaren a la Cooperativa la Sabadellenca, al carrer de Sol (a l’actual teatre del Sol). En teoria s’haurien d’haver distribuït 40.000 racions, a la pràctica sovint no tenien res a repartir.
Per a pal·liar aquesta situació, l’Ajuntament va aprovar el 30 de març de 1938 la creació del primer Menjador Popular, amb 52.202 pessetes, que s’instal·là als baixos del que havia estat el local del POUM a la Rambla, on ara estan els magatzems Zara. El 9 d’agost el segon Menjador Popular al carrer Bonavista, amb capacitat per a 600 persones. El 15 d’agost s’inaugurà un altre Menjador Popular als Cafès dels Camps. Aquests menjadors es proveïen d’organismes oficials i d’entitats d’ajuda com ara el Comitè Internacional d’Ajuda a Espanya o la Societat de Cuàquers que canalitzava Antoni Estruch, pastor de l’església de Crist. Així mateix es prengueren mesures per combatre el problema de malnutrició dels infants, a través del Servei d’Higiene Infantil que proporcionava setmanalment lots de queviures per a menors de dos anys. El 30 de juliol del mateix any s’obrí el primer Menjador Infantil destinat en principi exclusivament als fills del combatents, però davant les protestes populars aviat fou destinat a tots els infants.
El 26 de gener de 1939, amb la retirada de l’exèrcit i les autoritats republicanes, i davant el buit de poder, el poble famolenc va procedir a saquejar les botigues privades i els cinc magatzems públics de proveïments queviures. A tall d’exemple, l’ubicat al carrer Montserrat ple de gra, llegums i arròs, després del saqueig va quedar amb un pam d’aliments que cobria tot el sòl. Alguns van fer una fortuna carregant en camions material de tota mena i vitualles que posteriorment revendrien.
L’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el 27 de gener de 1939, encara empitjorà la situació. De manera retroactiva els salaris foren rebaixats als nivells d’abans del 18 de juliol de 1936, això combinat al brutal increment del preu dels aliments provocà una terrible pèrdua de poder adquisitiu.
L’alcalde Josep Maria Marcet, a les seves memòries, pinta un panorama optimista dels primers dies de l’ocupació que té poc a veure amb la realitat:
“Amigos íntimos que dejé allí al pasar a la España Nacional, cuando entré en la ciudad con las tropas liberadoras los vi convertidos en seres esqueléticos y hambrientos. Para ellos, como para todos los que estaban en Sabadell, la liberación no sólo significaba el supremo beneficio de su espiritualidad, sino también el final del hambre (…) A la entrada de las tropas nacionales había de producirse un vivo contraste, claro está, de la abundancia de alimentos de la España Nacional con la espantosa penuria de la hasta entonces España Roja. Realmente los soldados de Franco llegaban con la liberación, pero también con el pan en sus mochilas. Fueron tiempos en que el servicio de Auxilio Social cumplió una admirable tarea en aquella terrible tribulación del hambre”.
El cert és que –com explica Andreu Castells- els dies que seguiren a l’ocupació, la plaça Major, els Jardinets i la Rambla es poblaren de paradetes a càrrec de les tropes marroquines, vestits amb xilaves, que venien a canvi de monedes de coure o plata una “xocolata dolentíssima, amb gust de garrofes, i llaunes de sardines”.
D’altra banda, el mateix mes de gener un comerciant local va arribar a Sabadell amb un tren carregat de queviures, sobretot mongetes seques, però que venia a preus molt elevats. Es comenta que deia: ‘Els pobres fins ara han menjat. Ara els toca als rics’.
El racionament
El 18 de maig de 1939 s’instaurà un sever règim de racionament. Aliments de primera necessitat com pa, oli, farina, sucre, arròs…es distribuïren mitjançant cupons. S’establiren tres categories segons les possibilitats econòmiques de cada família. Les dues primeres categories donaven dret a racions inferiors que, com reconeix el mateix Marcet, “eran francamente insuficientes, cuando no ridículas”.
Aquesta situació va propiciar l’especulació, el mercat negre –l’estraperlo- i la corrupció que no es va aturar ni tan sols amb el decret del 16 d’octubre de 1941 que contemplava penes de mort als especuladors. De fet, els jerarques del règim amassaren enormes fortunes en aquestes operacions, com ara amb el blat que arribava de l’Argentina, i només foren perseguits petits botiguers i empresaris. A les seves memòries Marcet esmenta el cas del president del Gremio de Panaderos, que controlava la producció del pa de racionament i de mercat negre a Sabadell i comarca que “expendió al público pan elaborado de tal manera que no sólo resultó incomestible, sino perjudicial para los consumidores, algunos de los cuales hubieron de ser hospitalizados. Cuando tuve noticia de lo ocurrido, ordené la detención inmediata del desaprensivo. Pero mi sorpresa no tuvo límites cuando las propias víctimas del culpable panadero fueron las primeras que solicitaron mi perdón. En aquellos tiempos el panadero era ser todopoderoso, inabordable, privilegiado entre los privilegiados, una especie de señor feudal de los tiempos modernos”.
Per a la gent del poble no hi havia una altra opció que el robatori o anar a les zones rurals a comprar o bescanviar queviures als pagesos, l’anomenada “Columna del Sac”. Com explica Marcet, “en los vagones que acarreaban comestibles ocultos bajo las tablas de los coches, desclavadas y vueltas a colocar cuidadosamente; cinturones de paquetes ocultos bajo las faldas llenaban los trenes de mujeres aparentemente gestantes y a punto de dar a luz (…) Hombres audaces o envalentonados por la escasez, mujeres angustiadas y por ello atrevidas y a veces heroicas, se lanzaron a engrosar esas columnas en busca de comestibles (…)Todos intentaban suplir con su propia iniciativa lo que la iniciativa oficial era impotente para resolver”. I, com a la Guerra Civil, si la policia trobava els queviures eren immediatament decomissats. Tant és així que va es muntar un punt de vigilància a la corba de Can Puiggener on es llençaven molts sacs d’aliments.
El mateix Marcet reconeix que el principal problema amb què va tenir que enfrontar-se quan arribà a l’alcaldia va ser “el abastecimiento de productos de primera necesidad (…)”.
“Aquellos tiempos duros se prolongaron tanto que la batalla de abastecimientos adquirió caracteres desesperantes, imponiendo su pavorosa primacía y pesando como una aplastante losa en el gobierno de la ciudad. Fueron los tiempos de la cartilla de racionamiento, del mercado negro en pequeña y gran escala, época del ‘plato único’, del día sin carne y del pan de color indefinible (…) En aquellos años afectó a la provincia una escasez dramática (…) No había reservas de ninguna clase y muy pocas posibilidades de reposición”.
La desnutrició va provocar la proliferació de malalties entre la classe treballadora com ara problemes circulatoris amb paralització de les extremitats. La tuberculosi va arribar a assolir proporcions alarmants. La Cambra de Comerç de Sabadell, en el seu informe 1939-1941, observaba:“en cuanto al rendimiento de la mano de obra, tiende a decrecer en todas industrias como consecuencia de la falta de alimentos, siendo más notable la disminución del trabajo en aquellas industrias que requieren un mayor esfuerzo corporal”. La federació d’empresaris de Terrassa advertí de la proliferació de malalties nervioses i especialment de la tuberculosi.
Les iniciatives del règim
Per pal·liar la fam s’encetaren diverses iniciatives. Una d’elles foren els economats, el primer dels quals fou el Economato de la Industria Textil al qual s’hi afegiren altres sectors. Es tractava de facilitar menjar als obrers com un “aumento de los salarios a base de sobrerracionamientos especiales”. Això es concretava en uns tiquets, per valor de 10 a 12 pessetes, que donaven dret a patates i boniatos. Després de diverses vicissituds i d’un escàndol de corrupció foren finalment retirats.
Així mateix el 18 de juliol, s’organitzava la Fiesta de Exaltación del Trabajo en la qual els empresaris estaven obligats a oferir un banquet als seus obrers. Durant els primers anys del franquisme, tots els fabricants compliren amb aquesta obligació, finalment els festins quedaren en discursos de bones intencions i balls presidits pel patró i la seva esposa. També, el dijous llarder, es plegava a mitja tarda i a les fàbriques s’hi feien berenars i balls.
D’altra banda, la Sección Femenina de la Falange organitzà el Auxilio Social com a organisme benèfic per alleugerir la misèria. El primer repartiment de menjar es va fer al començaments de febrer al Cafè Euterpe, al començament de la Rambla.
Tanmateix, Marcet es vanta d’haver pres mesures radicals per combatre la gana: “acuciado por la escasez, cada vez más grave y persistente, decidí lanzarme por el camino de en medio, saltándome a la torera las disposiciones entonces vigentes y las órdenes gubernativas en materia de abastos. Tomé la decisión de que entraran en Sabadell toda clase de víveres, en la forma que fuera, como fuese y viniesen de donde viniesen. El celo represivo lo apliqué entonces a evitar que saliera de la ciudad comestible alguno. Esta alcaldada dio inmediatamente un buen resultado. La copiaron demasiados colegas míos y por su misma generalización, a la larga, perdió parte de su eficacia. Había sido una medida aplicada como remedio de urgencia y ante circunstancias verdaderamente excepcionales”.
Els nous rics
La llarga vigència de la fixació de preus, els cupos i el racionament van tenir efectes devastadors. Fixar preus oficials por sota del mercat tendia a reduir l’oferta i generava el mercat negre. Els empresaris preferien produir béns no sotmesos a intervenció i a preus lliures o reduir els costos dels altres utilitzant materials d’ínfima qualitat. També es resistien a lliurar-los als organismes d’intervenció estatal als baixos preus oficials. En tots els casos el resultat va ser el mateix: reducció de l’oferta i preus més elevats al mercat negre. El racionament provocà la distorsió entre les demandes dels consumidors i els interessos dels productors respecte a les quantitats assignades i els preus que estaven disposats a pagar. Un desequilibri entre oferta i demanda que es corregia amb transaccions il·legals al mercat negre.
Una altra solució era, si es tenien les influències polítiques adients, anar directament als organismes interventors per obtenir cupos més elevats. De manera que la corrupció generalitzada va esdevenir una de les característiques més remarcables de la postguerra. Des del punt de vista social, la proliferació del mercat negre va crear una classe de nous rics, els anomenats estraperlistes que ostentaven impúdicament la seva riquesa i d’altra banda, les classes populars de les ciutats industrials, majoritàriament republicanes, abocades a una espantosa misèria.
El dirigent sabadellenc de la Lliga Joan Llonch Sales i el seu company de partit Lluís Duran Ventosa, elaboraren el 1943, el Raport sobre la situació actual, on expliquen: “el racionament (a l’obrer) li és escàs; el que no és racionament és car; el vestit, el calçat, les escoles…tot és car. Ha hagut de renunciar a un sens fi de coses, i això és una llàstima, i un perill” ja que “si un dia el present sindicalisme oficial tornava a ésser un sindicalisme de resistència, pertorbador i revolucionari, com es picaríem el cap!”. Així mateix denuncien: “al triomf de les armes hi ha correspost, immediat, el triomf de la immoralitat, i en aquesta hora hi ha hagut una veritable orgia de passions: uns han anat de cara, directament i sense escrúpols, al diner; altres s’han donat a la vida fàcil de fer sirga el pròxim per extraure’n profits quantiosos i exclusius. Per un cantó ha estat aixecat el Crist redemptor i suma d’exemplaritats, i, per l’altre, el vici, el joc, el luxe i la gola que deshonraven l’enyorada presència”.
Per la seva part, Andreu Castells explica que “Sabadell també tingué els nous rics, que foren comentari obligat de les tertúlies de cafè, de la gent que encara donava volts de Rambla, i de les reunions de senyores de casa bona, que es reunien una vegada a la setmana per berenar i comentar tota mena d’embolics”. Aquest nous rics provenien de “tres rames que es complementaven”: el mercat negre, els especuladors i els industrials. Sense donar noms esmenta que aquests nous rics “en una torre versallesca de Sant Cugat, hi celebraven orgies amb vi, el qual regalimava cos avall de nois disfressades de nimfes del bosc”.
La crisi de subsistències es perllongaria fins els anys 1951-52 quan es recuperaren els índexs del PIB de 1935. Així, el 15 de juny de 1952 el govern franquista anunciava la fi de les cartilles de racionament. Tanmateix, la recuperació del nivell de vida encara va trigar més. El nivell de consum d’alimentació de preguerra, en calories totals, només s’assolí a mitjans de la dècada de 1950 i els d’alguns productes de qualitat fins entrada la dècada de 1960.
Bibliografia
ACHE, Josep. Imatge i poder: les fotografies i la gana dins Sabadell 1931-1945. Una esperança desfeta. Museus Municipals. Ajuntament de Sabadell, 2010.
BARCIELA, Carlos. Los años del hambre. El País, 4 febrero 2012.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
– Sabadell,informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell, 1989.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía. 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.