El darrer número de la revista d’història local Arraona ha publicat l’interessant testimoni d’Emili Ferrer Inglés, que va formar part del grup antifranquista i d’esquerres anomenat Els Elèctrics. L’escrit de Ferrer ve a cobrir un cert forat en la historiografia d’aquest període a Sabadell.
Aquest grup és esmentat breument per Andreu Castells al sisè i darrer volum de la seva monumental obra Sabadell, informe de l’oposició, dedicat als anys del franquisme. També Els Elèctrics surten mencionats en diversos articles, memòries i entrevistes als protagonistes d’aquell moment.
L’historiador britànic Sebastian Balfour ha estudiat el moviment obrer a l’Àrea Metropolitana de Barcelona entre 1939 i 1988. Per realitzar aquest treball va fer nombroses entrevistes a dirigents del moviment sindical, entre ells als sabadellencs Ginés Fernández, Antonio Trives, Joan Moles i Juan Ignacio Valdivieso, tots ells dirigents de Comissions Obreres (CC.OO) i militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A més, Fernàndez i Moles, que provenia de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), eren dirigents veïnals dels seus barris de Campoamor i Gràcia. Fernández, Moles i Trives serien regidors amb els Ajuntaments democràtics presidits per Antoni Farrés.
Balfour estableix una periodització d’aquest període del final de la dictadura en tres fases.
1) Del 1970 al 1973, ascens de la militància amb un gran increment de la conflictivitat laboral i les vagues i d’afiliació als sindicats i partits d’esquerres, així com d’enfortiment del moviment veïnal. En aquells anys, a Sabadell, es succeeixen els conflictes laborals. amb la crisi del tèxtil picant a la porta, com ara a Estruch SA, ODAG, vaga dels Professors No Numeraris (PNN), Huarte, Estampaciones Sabadell, SA, Construcciones Bernárdez SA, FYTISA, Construcciones Roca, Unidad Hermética, ITARCO, INESPO, ASEA/CES, Panrico SA…
2) Del 1974 al 1976, caracteritzat per l’ofensiva obrera, l’agitació popular i el canvi polític amb un augment de les mobilitzacions i grans vagues polítiques i laborals. És el cas de les vagues a FICOTEX, FYTISA, COGCISA, Estruch SA, Estampaciones Sabadell SA, la llarga vaga de Clima Roca, Comprex SA, Construcciones Roig, Fills de Pere Balsach SA, Autotransportes Martí… Uns conflictes laborals que coincidiren amb el judici de la Residència Albada, la polèmica ciutadana sobre el projecte de la Gran Via i l’ascens del moviment veïnal. Aquest moviment culminà amb la Vaga General Política (febrer 1976) que desembocà en la dimissió de l’alcalde falangista Josep Burrull Bonastre i la Vaga del Metall (setembre 1976) que assenyalà el principi del fi de l’ofensiva obrera.
3) A partir de 1977, amb els Pactes de la Moncloa i l’extensió de la crisi industrial, s’inicia un període de desmobilització política i de retrocés del moviment sindical i veïnal.
Connexions i coordinacions
Seguint l’esquema de Balfour, Els Elèctrics sabadellencs va funcionar en aquest moment d’ascens de les mobilitzacions antifranquistes quan s’albirava a l’horitzó el final de la llarga dictadura. Especialment, des de l’atemptat mortal d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, home fort del règim (desembre 1973) i que agafà embranzida amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975.
Emili Ferrer explica que el nom d’Elèctrics deriva del fet que estava integrat per unes persones molt actives en els moviments ciutadans, culturals, veïnals, socials antifranquistes de la ciutat. Semblava com si estiguessin “endollades” a tot allò que es movia a l’oposició i “per la creença que érem presents a molts llocs, que érem un grup nombrós i influent. Se’ns atribuïa, doncs, un nombre considerable de connexions, més enllà que fossin certes o no”.
El grup es formà -escriu Ferrer- a principis dels 70 a partir de les trobades d’un grup de persones provinents del Front Obrer de Catalunya (FOC), en l’òrbita del moviments cristians progressistes, on militaven els futurs alcaldes de Barcelona, Sabadell i Terrassa, Pasqual Maragall, Antoni Farrés i Manuel Royes. Després d’una greu crisi interna, s’autodissolgué al 1971. Un altre grup provenia de Força Socialista Federal (FSF), una escissió al 1962 per l’esquerra del grup Crist Catalunya (CC) de Jordi Pujol, liderada pel seu cosí Xavier Muñoz Pujol i Antonio Pérez, amb posicions molt properes al FOC. D’altres membres que s’incorporen al grup no havien militat abans en cap partit polític.
Els seus objectius eren, “coordinar l’activitat política que duien a terme, encaminada a recuperar la democràcia i aprofundir i ampliar l’espai per una alternativa socialista i progressista”. Per això, es cercava “incidir, en la mesura dels possible, en els àmbits polític, econòmic, social i cultural, amb accions de naturalesa molt diferents”. Ferrer afirma que “no pretenien construir una nova organització política, no teníem la capacitat ni la voluntat de fer-ho, tampoc ens vàrem plantejar l’opció d’entrar a formar part d’altres organitzacions polítiques. Però no eren aliens al fet que s’estaven produint processos de convergència que podien generar una nova configuració de l’espai socialista”.
Tampoc, afegeix Ferrer, van ser “companys de camí” del PSUC. Hem de tenir en compte que, des del punt de vista polític, la implosió de FOC al 1971, va deixar via lliure al PSUC per esdevenir el partit hegemònic de l’oposició al franquisme a Catalunya i Sabadell. Només durant un breu període va fer-li la competència Bandera Roja, especialment implantada al Baix Llobregat. Aquesta formació es fundà al 1969 per dirigents del moviments cristians progressistes vinculants al FOC com Alfons Carles Comín o García Nieto, altres provinents de la dissidència del PSUC com Jordi Solé Tura, així com futurs polítics, intel·lectuals i periodistes com Jordi Borja, Borja de Riquer, Antoni Castells, Manuel Delgado, Eulàlia Vintró, Marina Subirats, Assumpta Escarp, Joan Barril, Manuel Campo Vidal, Federico Jiménez Losantos, Celia Villalobos… Bandera Roja s’implantà a Sabadell l’any 1973 introduïda per Xavier Vinader i Josep Maria Benaul. Altres militants destacats foren Francesc Josep Serra, Albert Torrent, Joaquim González, Dionisio Giménez, que seria director de la revista Can Oriach, Paco Vilches, Mari Carmen Martínez, Anna Tenza o Rosa Cañadell i Conxa Oliu, aquestes dues darreres a l’àmbit universitari. A finals de 1974, la majoria de militants de Bandera Roja, s’integrà en el PSUC.
El grup fundacional d’Els Elèctrics estava format per Jesús Salvador, Manel Pagès, Manel Garriga, Lluís Brunet, Josep Maria Brunet i el mateix Ferrer de Sabadell i Manuel Royes i Magí Cadevall de Terrassa. Més tard s’incorporaren Antoni Farrés, i els joves David Ros i Joan Rojas. Les reunions tenien lloc a casa de Manel Garriga al carrer de Riego, a la de Lluís Brunet al carrer d’Alfons Sala o a la de Manel Pagés al carrer de Gràcia.
Escola de Cultura Social
La principal iniciativa impulsada pels Elèctrics va ser la creació de l’Escola de Cultura Social de Sabadell (ECSA) constituida com a delegació del prestigiós Institut Catòlic de Estudis Socials (ICBS) de Barcelona dirigit pel jesuïta Alejandro García Nieto, amic i coautor de diversos treballs amb Comín. Les Escoles Pies de Sabadell els cediren un local al carrer de l’Estrella.
Entre els successius membres del consell director d’ECSA trobem a Lluís Brunet, Jesús Salvador, el professor d’institut Joan Oliver, Joan Garriga, Frederic Torras, Manuel Garriga, Emili Ferrer i Simón Saura, malgrat l’oposició d’Antoni Farrés, com va manifestar aquest darrer a la recent entrevista concedida a aquest diari digital. També, formaven part del grup impulsor d’ECSA el dirigent veïnal i sindical Álvaro García Trabanca, que llavors militava al sindicat Unió Sindical Obrera (USO) i treballava a ASEA/CES i Ginés Fernandez de Comissions Obreres (CC.OO) i militant del PSUC que ho feia a l’empresa Arcos Baciana. Tots dos eren dirigents de les associacions veïnals dels seus barris de Torre-romeu i Campoamor respectivament.
A l’escola s’organitzaven cursos de formació bàsica de sis sessions: la societat actual, l’empresa, les classes socials, l’Estat, l’imperialisme, els instruments d’acció de vies alternatives. En una segona fase, es tractava de l’acció sindical a l’empresa, el sindicat, les condicions, objectius i instruments de l’acció sindical. Així mateix, muntaven cursos per a joves treballadors, aprenents i estudiants dels instituts de Batxillerat i Formació Professional (Pau Vila, Sabadell-Terrassa, Escola Industrial…)
Quan s’acabava el curs es celebrava, diumenge al matí, una trobada entre alumnes i sindicalistes com García Trabanca, Ginés Fernández, el germans Trives, Juan Ignacio Valdivieso, entre d’altres. Així mateix, posaven en contacte als joves alumnes amb Josep Maria Riera, àlies Palmero i Mariano, que liderava les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC) a Sabadell i que més tard ho seria d’Espanya. D’aquesta manera, els joves treballadors i estudiants podien conèixer els plantejaments dels sindicats i organitzacions juvenils; de fet, molts dels alumnes hi militarien en ells.
Més tard, ECSA, també sota l’aixopluc dels Escolapis, es traslladaren al Vidal i Barraquer al carrer de les Tres Creus. Al darrer curs (1974-1975) havia 177 alumnes inscrits a cursos i conferències. L’any 1974 es reconvertí en Centre Promos, destinat als cursos que havien de fer els aturats per poder cobrar la prestació, amb dues seus, al carrer Fortuny i Mestre Rius.
Grup d’Estudiants Socialistes
Aquestes activitats entre la joventut propiciaren que els benjamins del grup, David Ros, Joan Rojas i Emili Ferrer participessin en la fundació, amb membres de la JCC, de la plataforma Grup d’Estudiants Socialistes (GES) que, segons Andreu Castells, va controlar entre 1972 i 1973 l’oposició estudiantil al franquisme a Sabadell.
Entre els membres del grup, Ferrer esmenta a Tomàs Borràs (el Mateu), Assumpció Masclans, Josep Farrés (el Pifa), Montserrat Camarasa, Josep Maria Benaul (el Pipes), Jordi Ferrer (Nerón), Jordi Sapés, Josep Maria Riera, Montserrat Colomer, Eduard Duran, Antoni Maria Brunet, Francesc Escriu, Victòria Izquierdo, Lluís Monforte, Conxa Sagrera, Toni Ramoneda i Joan Calvet. El GES es dissolgué poc abans de la fundació de l’Assemblea Democràtica de Sabadell al setembre de 1974. La majoria de membres del GES s’afiliaren posteriorment a les joventuts del PSUC i alguns a Bandera Roja.
Infiltració sòcio-cultural
Castells i Ferrer coincideixen en destacar la “infiltració” dels Elèctrics a entitats culturals. Manel Garriga amb el suport de Miquel Crufasont i Àngel Llobet, impulsaren des de l’Acadèmia de Belles Arts, l’Aula d’Informació Cultural que organitza cicles de conferències on participaren Manuel Vázquez Montalbán, Carlos Castilla del Pino, Jordi Llimona, Enrique Miret Magdalena o José Antonio González Casanova. El 4 de juliol de 1974 s’organitzà l’important debat Sabadell i l’Àrea Metropolitana. Present i futur urbanístic de Sabadell.
Així mateix, un altre elèctric, Lluís Brunet accedí el 1973 a la presidència de la Cooperativa la Sabadellenca, al carrer del Sol, fundada el 1881, amb Oliver i Pagès a la junta directiva. A partir de llavors, la Cope, com se l’anomenava popularment, va ser un espai de llibertat, que amplià les seves activitats i obrí la seva magnífica biblioteca.
Antonio Gades i la multa a la revista Can Oriach
D’altra banda, cal destacar la intensa col·laboració dels Elèctrics a la revista Can Oriach, llavors òrgan de l’oposició democràtica i d’esquerres al franquisme. Ferrer explica que la revista va patir una multa governativa que no es podia pagar. Desesperats anaren al Teatre Poliorama de Barcelona on actuava la companyia d’Antonio Gades a la que explicaren la situació. Els ballarins de la companyia van deixar anar diners sobre la taula que serviren per pagar una part important de la multa. Això sí, Gades els va demanar que ajudessin a un jove cantaor, Manuel Gerena, que acabava d’arribar a Barcelona. La revista va organitzar-li un recital el 6 de novembre de 1971 al col·legi Kennedy de Ca n’Oriac. Més tard, el 16 de juny de 1973, actuà a l’auditori de Belles Arts de Sabadell.
Així mateix, Els Elèctrics estigueren al darrera de la revista TS Terrassa-Sabadell, editada pels Amics de les Arts de Terrassa i Belles Arts de Sabadell. També, participaren activament en les mobilitzacions contra el projecte de la Gran Via, a través de la Fundació Bosch i Cardellach.
Decantació política
Dues circumstàncies menaren a la dissolució del grup. D’una banda, el juliol de 1974 s’encetà el procés anomenat Crida a la Unitat dels Socialistes a Catalunya que desembocà en la constitució de la Convergència Socialista de Catalunya on s’integraren la majoria dels Elèctrics. Altres com Farrés i Pagès s’afilaren al PSUC.
D’una altra banda, el 27 de setembre de 1974 es constituïa a Togores, l’Assemblea Democràtica de Sabadell, organisme unitari que operava com una delegació local de l’Assemblea de Catalunya i coordinadora de tots el grups de l’oposició democràtica a la dictadura franquista que venia complir amb un dels objectius fundacionals del grup.
Bibliografia
BALFOUR, Sebastian. La Dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988), Edicions Alfons el Magnànim, València, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
DOMÈNECH, X. i SERRANO, J. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
FERRER INGLÉS, Emili. Els ‘elèctrics’. Qui eren? Què feien?. Arraona, revista d’història, n. 40, 2023.
Foto portada: Isabel Casals, Manel Garriga, Remei Bona i Antoni Farrés, al Col·legi d’Advocats, l’any 1976. Autor: P. Farran (Arxiu Manel Garriga).