Resseguim la gènesi d’aquesta institució docent que marcà un fita en els estudis musicals a la ciutat a finals del segle XIX. Una història que està envoltada de polèmiques entorn a la designació dels seus primers directors.
A l’Antic Règim l’ensenyament musical estava en mans de l’Església catòlica mitjançant les seves capelles instal·lades als monestirs, catedrals i temples. A Sabadell aquesta funció alhora musical, religiosa i docent estava a càrrec de la parròquia de Sant Fèlix. A començaments del segle XVII, al 1604, existia una escolania amb sis membres, que desenvolupaven la polifonia, anomenada Cant, i el cant gregorià anomenat Cor. Malgrat el seu caràcter religiós, les autoritats municipals laiques tenien certa intervenció a l’escollir els candidats a escolans entre les alumnes del mestre de la capella parroquial.
A parer de Dionísia Aymerich i Josep M. Vilar, que han estudiat a fons el tema, “durant segles aquesta escolania i capella parroquial en què s’integrava foren l’únic i veritable centre d’ensenyament musical de la vila”. A tall d’exemple, indiquen com Fidel Bosch àlies Fatxendes i Joan Muixí, fundadors de les dues principals orquestres de la ciutat (més info: ‘Les primeres orquestres a la ciutat‘) havien estat escolans de Cor o Cant de l’església de Sant Fèlix.
La revolució liberal implicà la secularització de moltes activitats fins aleshores regides per l’Església. A començament del segle XIX proliferen per tot arreu les bandes militars. A Sabadell, la primera notícia d’aquest fenomen data de 1837 en un document sobre la subvenció de l’Ajuntament a la Banda de Música del Batalló que segons els autors citats està en els orígens de la Banda de Música Municipal que començà anomenar-se com tal el 1851 i que serà plenament municipalitzada a l’octubre de 1856. De fet, totes les sol·licituds per ingressar en la mateixa s’adreçaven a l’Ajuntament. També, les demandes per entrar a la capella de música de Sant Fèlix es dirigien a la corporació municipal.
D’altra banda, des del 1845 funcionava una escola de música i cant ubicada en una casa del carrer de Gràcia que havia estat adquirida per l’Ajuntament l’any 1733 i que amb el temps seria ocupada per la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
En aquest context de secularització, a les acaballes de 1856, l’aleshores alcalde de Sabadell, Pere Turull (més info: ‘La nissaga dels Turull‘) decidí constituir una comissió per estudiar l’ampliació de la Capella de Música i la creació d’un cos de Música Municipal. A tal efecte, es formà una comissió formada per Joan Cirera, Joan Sallarès i Esteve Aguilar que va finalitzar els seus treballs l’any 1857. Aquesta iniciativa s’emprenia no només per estar a la mateixa alçada d’altres municipis, sinó per “major glòria de Deu” i per “amor a la Pàtria”.
L’Escola semimunicipal
El 23 de desembre de 1856 es signava el conveni entre la Banda Municipal i la Capella de Música Sant Fèlix, amb una validesa de deu anys, on s’estipulaven les obligacions entre l’administració local i aquestes dos cossos musicals. L’any 1866 finalitzà aquest contracte i es redactà un altre de dos anys de durada, però que sembla ser no es va arribar a complir.
Uns anys més tard s’organitzà l’Escola Municipal de Música dirigida per Joaquim Oller Fontanet, fill d’Antoni Oller, que el 1876 heretà els càrrecs del seu pare com director de l’Escola, la Banda Municipal i la Capella de Música, amb un sou de 1.375 pessetes anuals. Oller es comprometia a que el nombre d’alumnes de l’Escola de Música no fos inferior als 25 que el director havia de triar entre els centres escolars de la ciutat amb el vistiplau dels seus pares. En aquella època, els alumnes de l’Escola pertanyien alhora a la Banda Municipal o al cos de música de l’Església seguint el sistema tradicional de les capelles de música, segons el qual l’aprenentatge i la interpretació d’instruments musicals estaven indissolublement units. Segons Aymerich i Vilar, aquesta escola tenia un caràcter “semimunicipal”.
Tanmateix, el 1881 esclatà un conflicte entre la comissió de Cultura de l’Ajuntament i el director de l’Escola de Música. A parer de l’administració local, l’Escola no havia assolit els resultats esperats a causa dels mètodes emprats per Oller. En conseqüència, acordà la seva substitució immediata per Joan Escalas, compositor i professor del Gran Teatre del Liceu, el qual ja havia treballat per l’Ajuntament de Sabadell. Aquesta decisió es rectificà convocant oposicions el 23 d’agost del mateix any i tres dies després es comunicà a Oller el seu cessament.
Tanmateix el cas no es tancà. El 15 de setembre, Oller presentava un escrit on exposava que si no havia pogut assolir les fites marcades es devia als escassos mitjans econòmics i a la manca d’espai. La resposta municipal consistí en desestimar aquestes reclamacions, tot indicant que la seva destitució s’havia fet a l’empara de les facultats que li atorgava la Llei Municipal. La picabaralla encara s’embolicà més per la intervenció del regidor (llavors anomenat conseller) Joan Magrinà en el sentit que l’Ajuntament no tenia competències per a jutjar els mètodes del director de l’Escola. En conseqüència demanava que es revoqués la destitució i es renovés el seu contracte.
Finalment, l’assumpte es solucionà seguint el criteri de Magrinà. Així, es desconvocà el concurs-oposició i es confirmà Oller en els seus càrrecs. El 6 de desembre de 1881 s’aprovava la renovació del seu contracte afegint una clàusula que l’obligava a composar almenys una partitura a l’any. El conveni definitiu amb Oller es signà el 28 de desembre davant del notari Antoni Capdevila. Segons aquest document, el nomenament tenia una durada de deu anys, els cincs primers de caràcter forçós. A l’Escola de Música s’impartiria l’ensenyament de cant, així com tota mena d’instruments d’orquestra per a un màxim de 25 alumnes, els quals de manera preferent s’escollirien entre “los más pobres, hijos ó habitantes en esta ciudad asistentes á las Escuelas Públicas costeadas por el Ayuntamiento”. Els alumnes només podien actuar en públic sota la direcció d’Oller. Per la seva banda, la corporació municipal es comprometia a pagar-li 1.375 pessetes a l’any, a més de 25 pessetes mensuals en concepte de lloguer i 20,83 pessetes al mes per a despeses de material. El director disposaria de 30 dies de vacances en el moment que considerés oportú. En cas de llarga malaltia havia de cercar un substitut i se li permetia deixar la direcció de l’Escola si no pogués compaginar-les amb les seves tasques a la capella de Sant Fèlix. També es mantenia l’obligació de compondre una partitura a l’any.
Oller ocupà el càrrec durant els deu anys estipulats al conveni. El 28 de setembre de 1891 dirigí un escrit a l’Ajuntament per demanar una pròrroga, defensant els avanços realitzats a l’Escola. En qualsevol cas, continuà exercint de director fins a la seva mort dos mesos més tard el 13 de novembre de 1891.
L’Escola Municipal
a vacant deixada per la mort d’Oller fou ocupada de manera interina per mossèn Miquel Ferrer Ramonacho, aleshores mestre de l’escolania de la parròquia de la Puríssima Concepció, amb les mateixes condicions de l’anterior director. Paral·lelament, s’iniciaren els tràmits per convocar la primera oposició per cobrir la plaça de mestre-director de l’Escola Municipal de Música.
El 30 de novembre de 1891 s’aprovaren les 14 bases provisionals del concurs pel nomenament del mestre-director de l’Escola. La durada del nomenament seria de cinc anys, prorrogables d’un any a l’altre si cap de les parts ho denunciava amb un any d’antelació. El salari del director seria de 1.750 pessetes anuals i 250 pessetes a l’any per la compra de material que s’abonarien trimestralment. També, s’indicava que el règim interior de l’Escola es regiria per un Reglament elaborat pel mestre en el termini de 15 dies, a comptar des del seu nomenament, que hauria de ser aprovat per l’Ajuntament.
Les altres condicions són molt similars a les del conveni amb Oller. Les diferències més significatives rauen en el fet que s’especifica que els 30 dies de vacances es gaudirien “en la estación calurosa”, així com que el mes de juliol es celebrarien els exàmens dels alumnes. D’altra banda, s’estipulava que, en el cas que l’Ajuntament constituís una banda o una orquestra municipal, el mestre estaria obligat a organitzar-la i dirigir-la. Crida l’atenció la base número 11: establia que “el local donde se instale la escuela deberá proporcionarlo el Maestro, comunicándolo también al municipio para que previa inspección oportuna pueda ser aceptado”.
El 15 de desembre del mateix s’aprovaren les bases definitives amb escasses modificacions respecte a les provisionals. En el punt primer es detallava que l’ensenyament a l’Escola seria de “solfeo, armonía, composición é instrumentación”. També es refia la referència al règim interior fent constar que el Reglament s’elaboraria de comú acord entre el mestre i l’Ajuntament i es suprimia la base número 3 segons la qual els alumnes podien participar voluntàriament en els actes públics dirigits pel mestre, però els hi estava prohibit participar en aquells on no hi fos aquest.
Aprovades les bases, es posà en marxa el concurs on s’hi presentaren tres candidats: Eusebi Bosch Humet, Josep Plans Baqués i mossèn Miquel Ferrer Ramonacho. Els candidats presentaren un llistat de mèrits o currículum que diríem avui per avalar la seva idoneïtat per al càrrec. Bosch, feia constar els seus nombrosos premis de composició, així com la seva condició de professor de violí i piano i d’autor d’una obra, Estudis preparatorios para la enseñanza de la Música, sobre l’ensenyament musical primari. L’escrit de mèrits de Plans s’ha perdut i només es coneix la instància on indicava que era mestre de capella i organista de la parròquia de Sant Fèlix. Mossèn Ferrer, que ocupava interinament la direcció de l’Escola, es presentà com mestre de capella i organista de la Puríssima Concepció i professor de musica de la Casa de la Caritat. Així mateix destacava la seva àmplia experiència, durant més de 14 anys, com professor de classes gratuïtes de solfeig, piano i altres instruments. També indicava, en referència a l’obligació del mestre a proveir el local de l’Escola, que disposava d’un “espacioso salón, como no existe igual en el presente” i que tenia previst construir un altre.
La comissió de Cultura de l’Ajuntament va reunir-se el 14 de març de 1892 per valorar les tres sol·licituds. Tanmateix decidí inhibir-se en favor del ple municipal, adduint la seva incapacitat per triar entre els tres candidats, tots ells amb mèrits suficients per exercir el càrrec. El ple municipal del 31 de març designà a Eusebi Bosch Humet que fou ratificat en la sessió la comissió de Cultura del 7 d’abril. Ara bé, el 16 d’abril, l’alcalde Joan Vivé Salvà ordenà la suspensió del nomenament -segons argumentà- a l’empara de les competències que li atorgava la Llei Municipal, defensant la candidatura de mossèn Ferrer, qui ja ostentava el càrrec de manera interina i posseïa una àmplia seva experiència docent a la ciutat. Joan Vivé, conservador, que era conegut popularment amb diversos àlies com els Pells, el Bonic, Don Joan Pell o els Pels Patilles, a causa de les seves frondoses patilles, potser volia congraciar-se amb l’Església.
La comissió de Cultura, reunida el 21 d’abril, feia constar el seu rebuig a la decisió de l’alcalde que al seu criteri vulnerava la Llei Municipal i va portar la qüestió al Governador Civil. Aquest es pronuncià el 20 de juliol mitjançant un informe que remeté a l’alcalde on donava la raó a la comissió de Cultura, indicant que la Llei Municipal no preveia que l’alcalde pogués suspendre una resolució adoptada pel ple. Per tant, anul·lava la suspensió decretada per Vivé.
La polèmica va perllongar-se arran de les denúncies de la comissió de Cultura en el sentit que l’alcalde no havia notificat la resolució del Governador Civil, amb força executiva, tot instant-lo a nomenar immediatament Bosch i comunicar a mossèn Ferrer el cessament com a director interí. L’alcalde no es donà per vençut i va interposar un recurs al Govern Civil contra l’esmentada resolució que fou desestimat. Finalment, el 22 d’agost Bosch prenia possessió del càrrec tot i que demanà un ajornament per ocupar la plaça per poder complir amb els compromisos que havia adquirit mentre es discutia sobre si podia accedir a la direcció de l’Escola.
El Reglament de règim interior
Eusebi Bosch, després de realitzar un inventari del material de l’Escola, va trobar un local per ubicar-la al carrer de Turull número 34. El 20 d’octubre de 1892 lliurava el minuciós primer Reglament de l’Escola Municipal de Música que proporciona valuoses indicacions sobre la concepció de la docència musical a l`època. En ell es preveia la contractació de professors especials per l’ensenyament d’instruments de corda, fusta i metall els quals serien nomenats per l’Ajuntament a proposta del director. La matrícula s’obriria el 15 d’agost, les classes començarien l’1 de setembre i acabarien el 31 de juliol.
En l’article n. 4 es detallaven les assignatures a impartir: solfeig elemental en quatre cursos. Solfeig superior, lectura i escriptura de partitures al dictat. Teoria del solfeig. Història de la música. Estètica i crítica musical. Harmonia, contrapunt, composició i instrumentació en quatre cursos. Piano elemental en cinc cursos. Així mateix es contemplava la docència dels següents instruments: armonium, violí, viola, violoncel·lo, contrabaix, flauta i flautí, oboè, clarinet, fagot, saxofon, trompa, cornetí, tromba, trombó, fiscorn, baix i contrabaix de metall, timpan o timbals.
La durada de les classes seria de dues hores d’11 a 13 hores els dies lectius i serien gratuïtes, excepte aquelles relatives als instruments. En aquestes els alumnes haurien de pagar una quota que aniria a sufragar part del salari dels professors auxiliars. Les quotes s’establien segons la renda dels pares. Així els fills de comerciants i rendistes haurien d’abonar 1,50 pessetes, els fills de qui exercien algun ofici o fossin botiguers, 1 pesseta i els fills d’obrers no haurien de pagar res. Els llibres o mètodes per seguir les classes haurien de ser adquirits pels alumnes. L’edat mínima per accedir al solfeig elemental es fixà en 8 anys; per als instruments de corda en 10 anys i pels de vent, metall o fusta en 14 anys. Ara bé, el director es reservava el dret, previ vistiplau de l’Ajuntament, a modificar aquestes edats en cas de “cualidades extraordinarias de precocidad ó comprensión”.
Per ingressar a les classes de piano i armonium elementals era precís aprovar el primer curs de solfeig. Per a la resta de classes d’instruments s’exigiria haver superat el segon curs de solfeig. Per admetre a un alumne a les classes d’harmonia, contrapunt, composició i instrumentació, s’havia d’aprovar un examen de solfeig. D’altra banda, els alumnes estaven obligats a participar en els concerts, vetllades o audicions, dintre o fora de l’Escola, sempre que tinguessin per objectiu mostrar “sus adelantos en el estudio”.
Anualment i a final de curs es celebrarien exàmens públics de totes les assignatures. Aquell alumne que suspengués dos cursos consecutius seria donat de baixa. Pel contrari, aquells amb bones qualificacions en els instruments de la banda municipal tindrien dret a tenir una plaça en la mateixa.
A parer d’Aymerich i Vilar, en aquest Reglament “apareixen ja absolutament configurats alguns dels trets determinants del que han estat les normes de funcionament dels conservatoris i, escoles de música del nostre país fins al present”.
Els primers anys
L’èxit de l’Escola Municipal de Música superà totes les previsions. En principi, s’havia fixat un màxim d’uns 25 alumnes. Tanmateix, el novembre de 1892 ja n’hi havia 30 i al desembre ja eren 46 en els cursos elementals i 85 en els superiors. Davant d’això la comissió de Cultura decidí limitar a 50 el nombre d’alumnes i autoritzar al director a nomenar un professor auxiliar amb el sou d’una pesseta diària. L’elecció recaigué en Manuel Madriles, professor de música d’una escola de carrer Sant Cugat.
En el curs 1892-93, el segon sota la direcció d’Eusebi Bosch, es contractaren tres professors auxiliars que de fet ja exercien com interins en el curs anterior per impartir classes de corda, fusta i metall que foren respectivament Madriles, Baldomer Verdaguer i Josep Duran amb un salari de 40 pessetes mensuals el primer i de 30 pessetes els segons. Això sí, amb la previsió que fossin substituïts per deixebles suficientment instruïts. Amb aquests tres contractes es deixà sense efecte la limitació a 50 places.
D’altra banda, el 1893 es reorganitzà la banda municipal. D’acord amb l’article 14 de l’esmentat Reglament, l’Escola Municipal de Música formà una banda amb músics menors de 15 anys, anomenada banda infantil, que va començar a actuar a l’agost del 1894, on participaven els millors alumnes sota la direcció de Bosch.
El 1896 i 1897 una comissió de veïns va demanar a l’Ajuntament en dues ocasions que l’Escola de Música pogués admetre noies com alumnes. El Consistori va respondre als veïns negant-se aquesta petició, amb l’argument que el pressupost de l’Escola estava tancat fins el final del mandat de Bosch i que no es podien admetre més alumnes fins el nomenament d’un nou director.
El concurs per substituir Bosch fou guanyat a finals d’agost de 1898 pel sabadellenc Josep Plans Baqués que ja havia optat a la plaça i tenia una àmplia experiència en l’ensenyament musical. En principi, sota la seva direcció s’amplià l’horari lectiu per tal d’impartir classes nocturnes. Els alumnes que anaven a l’Escola de 11 a 13 hores ho farien de 18 a 19:30 hores i la classe nocturna s’impartiria a continuació de 19,30 a 21 hores. No obstant això, durant el seu mandat es realitzà una readaptació d’aquest horari arran de les protestes dels pares que consideraven que les classes es feien massa tard. Finalment, s’establí el retorn a l’horari matinal d’11 a 13 hores i la classe nocturna es reduí a una hora. D’altra banda, l’Escola de Música es traslladà del carrer de Turull al carrer Sant Cugat.
Josep Plans va ostentar el càrrec fins l’any 1909 quan va morir a l’edat de 52 anys. De fet va guanyar el concurs per cinc anys més que s’havia celebrat l’agost de 1908. La seva mort comportà que la seva plaça fos ocupada per Ciprià Cabané, pare d’Adolf Cabané, que havia quedat segon en el concurs del 1908. La seva primera mesura com a nou director fou permetre a les noies ingressar en l’Escola Municipal de Música, això sí en classes separades, en un moment en què pot considerar-se que ja estava consolidada.
Bibliografia
ALAVEDRA i SUBIRANAS, Joan. La banda de Música de Sabadell, una historia de la música oficial del municipi (1856-1981) Arraona n 4, 3º època, Primavera 1989.
AYMERICH, Dionísia i VILAR, Josep M. L’Escola Municipal de Música de Sabadell. Un segle d’història. 1892-1992. Ajuntament de Sabadell, 1994.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904) Ed. Riutort, Sabadell, 1977.