Foto portada: Dona filant llana a mà tal i com es feia a l'Edat Mitjana. Autor: Francesc Casañas/AHS (1921)

Els paraires o els orígens de la manufactura llanera

La industria tèxtil llanera de Sabadell entorn a la qual es formà la ciutat moderna és producte d’una llarga tradició que es remunta al final de l’Edat Mitjana quan la vila començà especialitzar-se en la manufactura drapera.

Existeixen diverses referències documentals dels segles XIV i XV d’aquesta activitat manufacturera com ara a l’any 1354 del molí draper de Pere d’Om o dels paraires Guillem Deganet i Francesc Oromir, del draper Guillem de Borriana i del teixidor Francesc Pere Gomar. Al segle XV, l’historiador Miquel Carreras esmenta a d’altres paraires com Joan Madrona, Antoni Botey o Marc Selm que teixien llanes, però també lli.

No resulta fàcil definir l’ofici de paraire, a meitat de camí entre el fabricant i el comerciant. La seva etimologia prové del llatí parator lanae; és a dir, el que prepara la llana. El procés d’elaboració del producte final era força complex. Primer es classificava la llana en funció de la seva qualitat. Després era submergida en oli d’oliva i es cardava. Acte seguit era portada als filadors i posteriorment als retorcedors que preparaven els ordits que eren lliurats als teixidors. Teixida la peça, passava pel molí bataner per desengreixar-la i enfeltrar-la. Un cop realitzada aquesta tasca, el drap s’estirava en els estricadors de fusta i passava a ser cardat. A continuació entrava a mans dels abaixadors qui amb tisores igualaven els pels i dels escutiadors qui amb pinces eliminaven les impureses i els nusos. Al final, la peça era premsada i estava llesta per a ser venuda. En alguna d’aquestes fases del procés productiu es podia, a més, procedir al tintatge de la peça o bé es podia vendre en brut sense tenyir.

Torn de filar amb pedal del segle XVIII.
Torn de filar

El paraire, doncs, s’encarregava de coordinar les fases d’aquest procés i comercialitzar el producte final. Aquesta darrera operació podia assolir diverses formes. Així podia ser ell mateix paraire el propietari de la llana, coordinar totes els fases de la producció i de la venta o bé encarregar-se de l’elaboració a un preu fixat del producte per a un comerciant que havia adquirit la matèria primera. Altres paraires podien treballar la llana comprada a crèdit que es liquidava quan es lliuraven les peces teixides al proveïdor de la matèria primera.

Segons l’anàlisi de Josep Mª Benaul i Lídia Torra, cinc condicions van afavorir l’establiment i l’expansió de la manufactura drapera a Sabadell. Primer, la proximitat a Barcelona com a mercat de venda la producció i proveïdor de la matèria primera arribada per mar. Segon, el fàcil accés a la ruta de venta de les llanes que venien dels Pallars. Tercer, per la proximitat als dos camins de ramaderia transhumant que travessaven el Vallès; un procedent del Bages que a través de la serra de Sant Llorenç anava fins a Terrassa, i l’altre del Moianès que creuava la comarca des de Sant Feliu de Codines. Quart, el recurs hidràulic del riu Ripoll que permetia la instal·lació de molins drapers. Cinquè, la disponibilitat de mà d’obra amb pagesos amb poca terra, la qual cosa afavoria que es dediquessin a altres activitats.

Superada la crisi del segle XV, la manufactura drapera va experimentar un gran creixement al segle XVI. Això va reflectir-se en l’augment de la població en la segona meitat d’aquest segle. Segons Miquel Carrerras, a finals de la centúria la seva població s’estima entre els 1.200 i 1.300 habitants. Les causes d’aquest creixement demogràfic, segons aquest autor, rauen en l’atracció que exercia la manufactura tèxtil i la gran immigració procedent d’Occitània i França fugint de la misèria provocada per les guerres de religió. A Sabadell, arribaren molts occitans procedents de Foix, Tolosa, Agen, Cahors, Gers i Limoges i francesos de Tours, Orleans, Angers i Sens.

“Van trobar-se bé ací, tant més quan s’hi podien ben guanyar la vida amb els oficis que portaven: de teixidors, paraires, pagesos i paletes. Però va haver córrer molt de temps abans que els sabadellencs no oblidessin l’estrangeria dels francesos”, escriu Carreras sobre aquests immigrants. De fet, d’aquesta època prové el qualificatiu despectiu de gavatx, referit a aquests immigrants.

El Gremi dels Paraires  

Les confraries eren una forma d’organització, avui diríem de la societat civil, típica d’aquest període i podien tenir diversos orígens o finalitats com ara fiscals, assistencials, religioses o d’ofici. Ara bé, les principals confraries eren les religioses i les d’ofici també denominades gremis. Aquestes darreres estaven formades per persones del mateix ofici amb l’objectiu d’ajudar-se en cas de malaltia o pobresa i estipular les normes de la professió com el règim de treball, qualitat de la producció, tarifes, aprenentatge o equipaments comuns. També per a venerar al sant patró o advocat de l’ofici. En els dues primeres funcions actuaven com a gremi i en la segona com a confraria religiosa.

Rajola catalana del segle XVIII que representa l'ofici de teixidor.
Rajola del s.XVIII que representa l’ofici de teixidor.

La primera confraria de gremi que es fundà a Sabadell fou la dels Paraires, el 2 de novembre de 1559, segons consta a les Ordinacions de la Universitat de la Vila i el terme de Sabadell. Posteriorment, el 1566, es constituí com a confraria religiosa al prendre com a sant advocat a Sant Roc i Sant Sebastià, no –com explica Carreras- per a què fossin els patrons de l’ofici, sinó perquè instal·laren la confraria a la capella d’aquests sants erigida com a protectors contra la pesta del 1557-1561 (més info: ‘Les epidèmies de pesta als segles XVI i XVII‘). L’any 1586 es fundà la confraria dels teixidors amb Sant Sever com a patró i 1587 la dels sastres amb Santa Llúcia com advocada. Unes dades que reafirmen la importància de la manufactura llanera a la vila. Posteriorment, d’altres oficis com els pagesos, paletes, fusters, ferrers i sabaters constituïren les seves confraries.

Convindrà examinar el contingut del document de constitució de la confraria gremial dels Paraires del 1559 que permet adonar-nos del seu funcionament i de les causes de la posterior expansió de la manufactura drapera a la vila. El gremi estava format per un consell i regit per dos cònsols i un adjunt per a substituir el cònsol en el cas que un d’aquests manqués. Els cònsols tenien per missió executar els acords del consell general dels paraires. En aquest document fundacional s’establien quatre regles. La primera, estipulava que tots aquells que portessin llana de fora de Sabadell amb el propòsit de teixir-la aquí, havien de pagar una taxa més elevada que els agremiats i un cop acabada la peça havia de ser presentada als cònsols per tal que la repassessin. La segona manava que tots els paraires havien de pertànyer al gremi i aquells no ho fossin rebrien el mateix tracte dels forasters. La tercera establia les obligacions mútues entre paraires i teixidors. Així els paraires es comprometien a oferir el treball primer als teixidors de Sabadell abans de fer-lo a un de fora; per la seva banda, els teixidors es comprometien a, sempre que fessin una peça fora de la vila, fabricar una altra per a Sabadell. La quarta, imposava als paraires l’obligació de posar un senyal especial o plom de fabricació que havia de registrar-se en el llibre dels cònsols. Es tractava d’un conjunt de mesures, que avui diríem proteccionistes, per tal de defensar les manufactures locals enfront la competència forània.

Acció de perxar un drap de la Revista Laniera, 1977.
Acció de perxar un drap de la Revista Laniera, 1977.

A partir d’aquí, el Gremi dels Paraires va anar expandint les seves activitats i ampliant les seves normatives. Segons Antoni Bosch i Cardellach, el primer cronista de la vila, l’any 1565 hi havia 65 paraires agremiats, una xifra important si considerem la població de la vila que com a molt arribava als 1.300 habitants. Així es regularen l’accés a determinats fases del procés productiu. El 1561, per tal de combatre la competència dels paraires forans que feien filar a Sabadell, el Gremi va comprometre’s davant els filadors a proporcionar-los feina i llana o pagar una indemnització de sis diners diaris si no podien treballar. Uns anys més tard, el 1566, s’amplià la regulació respecte als teixidors, fixant el preu del tissatge i tota una sèrie de normes per assegurar la qualitat de les peces i les multes pels qui no realitzessin bé la feina.

L’expansió de la producció llanera va reflectir-se en la creació, el 1566, d’un equipament productiu col·lectiu per estricar o estirar les peces on ara hi és el carrer Sant Pau. Aquesta fou una font addicional d’ingressos pel Gremi, ja que estava arrendat i qui ho explotava pel seu compte havia de pagar un lloguer als paraires. També, el 1580 es va instal·lar un rentador municipal de llana i el 1575, s’ampliava a dotze membres el nombre de membres del Consell de Pararies, òrgan de govern de la confraria.

Com ja hem apuntat, l’any 1586 es constituí la Confraria dels Teixidors de forma que la manufactura llanera s’estructurà al voltant de aquests dos gremis que en diverses ocasions entraren en conflicte. En les seves primeres ordinacions del 1594, els teixidors fixaren els preus del tissatge molt per a sobre del fixats pels paraires i posteriorment es regularen altres temes com ara al taxa per establir un teler, els pagaments als fadrins de la confraria o les inspeccions dels telers.

Com indica Carreras, el Consell de Vila (avui diríem Ajuntament) s’encarregava de dirimir els conflictes entre paraires i teixidors on sovint els primers solien imposar els seus criteris al constituir un grup més ric i poderós.

L’aprenentatge de l’ofici

Uns dels aspectes més remarcables del sistema gremial consistia en l’aprenentatge de l’ofici. A les ordenances de 1732 del Gremi de Paraires, s’establia que eren necessaris tres anys per arribar a ser aprenent i dos més per esdevenir oficial. L’oficial podia arribar al grau de mestre després de passar un examen consistent en una prova teòrica sobre la fabricació dels draps i una pràctica en la qual –amb l’ajuda d’un aprenent- havia de classificar, cardar i aparellar les llanes. Amb la mestria es podia ingressar a la confraria i, si disposava dels mitjans adients, instal·lar-se per seu compte com a paraire. Aquest procés permetia controlar estrictament l’accés a l’ofici. De les investigacions de Lídia Torra, es desprèn una elevada endogàmia social. És a dir, que molts mestres eren a la seva vegada fills de paraires.

Hem de tenir en compte que aleshores la producció no es realitzava en un establiment industrial, tipus fàbrica, sinó que estava escampada en domicilis o obradors particulars on treballaven els cardadors, filadors, teixidors, tintorers o abaixadors. L’únic establiment que podria definir-se com a industrial eren els molins bataners on també solia residir la família del bataner. Com hem apuntat abans, el paraire podia realitzar alguna d’aquestes activitats al seu domicili o obrador, però la seva tasca consistia bàsicament en coordinar totes aquestes feines.

No podem entrar aquí en les vicissituds de la manufactura drapera i del Gremi dels Drapaires als segles XVII i XVIII. Només apuntarem que va experimentar un creixement sostingut, llevat de les crisis de la segona meitat del segle XVII, provocades per la Guerra dels Segadors i altres turbulències polítiques i socials de l’època. Al segle XVIII, particularment a la segona meitat de la centúria, la producció llanera sabadellenca experimentà un gran creixement tant en quantitat com en qualitat.

Una cita de Bosch i Cardellach del 1789 resulta ben expressiva de com l’activitat econòmica de la vila girava entorn de la manufactura llanera:

Los fabricantes (léase trabajadores) de lana son más de la tercera parte de nuestros vecinos, hombres, mugeres, niños, viejos…Los niños, desde la edad de cuatro o cinco años se aplican ya a hilar el torno; las mujeres, en el mismo torno y tal vez en quitar nudos, pajuelas y otras deformidades de las ropas; los hombres de edad más adelantada, en mil ocupaciones más pesadas de lavar, traspillar, tintar, retorcer la lana, texer, batanar, tender curtir y prensar los paños, y otras cosas mui análogas a éstas; y los viejos finalmente dispuso la providencia que en la última edad, cuando ya imposibilitados de un trabajo excesivo no son capaces de continuarle, les quedase entonces en la esfera del mismo oficio otro a que aplicarse, que es el de cardar la lana, tarea de las más descansadas, suaves y saludables, y la que ocupa una multitud de nuestros viejos , sin dispendio considerable de sus fuerzas y salud”.

La revolució industrial, al segle XIX, amb la introducció de la moderna maquinaria moguda per l’energia del vapor, la creació d’empreses capitalistes i la construcció de les instal·lacions industrials o fàbriques transformarien radicalment la producció llanera i l’estructura de la societat sabadellenca.

Bibliografia

BENAUL, Josep Mª i TORRA, Lídia. El Gremi de Paraires i la vila pagesa i artesana 1500-1813 dins El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009, Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BOSCH i CARDELLACH, Antoni. Memòria de las cosas notables de la Vila de Sabadell, Fundació Bosch i Cardellach- Editorial Meditèrrània, Sabadell, 2003.
CARERRAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MATEU i VIDAL, Ernest (transcripció i ordenació). Ordinacions de la Universitat de la Vila i terme de Sabadell, segle XVI i segles XVII i XVIII. Dos volums, Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1968 i 1971.

Foto portada: Dona filant llana a mà tal i com es feia a l’Edat Mitjana. Autor: Francesc Casañas/AHS (1921)