Tracem una panoràmica de l’oferta educativa a la ciutat en aquesta època. Àmpliament dominada pels centres docents catòlics malgrat els intents no reeixits de consolidar una escola laica i racionalista. Això, amb elevades taxes d’analfabetisme i baixos percentatges d’escolarització de la població infantil
A començaments del segle XX, Sabadell experimentava unes elevades taxes d’analfabetisme. L’any 1900, amb 23.375 habitants, menys de la meitat de la població (45,8%) sabia llegir i escriure (56% homes, 35% dones). Al 1904, amb 26.000 habitants, hi havia només dues escoles públiques i 32 privades, de les quals 25 catòliques, cinc laiques i dues protestants, regentades per Antoni Estruch i Susanna Marquès, oberta al 1906 i la de Maria Duran. Al 1910, només la meitat dels nens i nenes d’entre les 3 i els 14 anys estaven escolaritzats.
La raó d’aquestes xifres es troben en les interminables jornades laborals i el treball infantil amb una precoç entrada a les fàbriques. Segons els censos obrers de Sabadell, els 10 anys era la mitjana d’edat d’entrada al treball assalariat. Enriqueta Camps aporta proves que, malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar als infants entre els 6 i 9 anys, la duració de l’escolarització dels nens i nenes de les famílies treballadores sabadellenques era d’un any i mig, sovint entre 5 i 6 anys (més informació: ‘La família obrera al segle XIX‘).
Com a la resta de Catalunya, l’ensenyament primari estava en mans de les ordres religioses catòliques. Primer amb els Escolapis (1818), que al 1846 van obrir una escola per noies al carrer Sant Antoni, per instal·lar-se definitivament al carrer Sant Josep al 1850. Els Maristes obriren a la Rambla una escola només per nois l’any 1896. A finals del segle XIX i inicis del XX, amb correspondència amb l’augment de la població, s’amplià l’oferta de centres docents catòlics. L’oferta masculina s’amplià amb l’establiment dels Claretians (1899). Per a les noies s’obriren col·legis les ordres de la Divina Pastora (1885), Sagrada Família (1890), Sant Josep de Cluny (1903) i Carmelites Tereses de Sant Josep (1904). Així mateix, des del 1905, impartien classes les germanes de Sant Vicenç de Paül que regentaven la Casa de la Caritat. Totes aquestes escoles rebien subvencions de l’Ajuntament, que foren objecte de nombroses polèmiques arran del tracte de favor que rebien respecte als altres centres docents laics o de confessió protestant.
Els intents fallits d’una escola laica
Eduard Masjuan aporta nombrosa informació sobre els diversos intents per part dels sectors progressistes i laics de la ciutat per oferir una alternativa al monopoli de l’Església catòlica en l’àmbit de l’ensenyament. Una influència incrementada per la tasca ideològica i social de Fèlix Sardà i Salvany a través de l’Acadèmia Catòlica.
La fundació al 1882 de la delegació sabadellenca de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) significà l’intent més reeixit en aquest sentit. Com indica Masjoan, el fracàs de la primera etapa de la ILE, que arribà fins al 1895, “palesa la impossibilitat de poder competir l’escola laica amb l’escola catòlica i, per això, ostentà el monopoli educatiu a la ciutat”.
L’any 1901 es va crear el Col·legi Modern Sabadellès impulsat per destacats militants del moviment obrer com Marian Burguès, Alba Rosell, Josep Miquel o Esteve Guarro seguint el model de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a Barcelona. La clausura del centre docent arran d’atemptat de Mateu Morral derivarà en la creació al 1906 de l’Escola Integral que també serà tancada amb l’onada repressiva que seguí a la Setmana Tràgica. Entre 1909 i 1910 només restaren en funcionament i amb restriccions l’escola laica de Tedeo Petxamé Colomer al carrer Montserrat 62, la de Fidela Renom de manera clandestina al carrer Lacy, 4 i la del antic director de l’Escola Progressista.
Al 1912 s’impulsà la creació de la Institución Pedagógica, centre docent laic i racionalista, amb antics professors de la ILE, anarquistes com Josep Miquel o Joaquim Estruch que es constituí a la sala d’actes del Círcol Republicà Federal amb 250 participants en representació de les principals associacions culturals progressistes, organitzacions sindicals i partits obreristes i republicans de la ciutat. Tanmateix, l’experiència va tenir una curta durada ja que plegava al 1916, tot marcant una fonda crisi en els intents de consolidar una escola laica a la ciutat.
D’altra banda, al 1915, la Federación Obrera de Sabadell (FOS) inaugurà un centre docent amb recursos propis a la seu del sindicat al carrer de l’Estrella (més info: ‘L’Obrera: dels orígens a l’enderroc‘). Al 1922, Joaquim Estruch va obrir una escola laica, Colegio del Porvenir, a la carretera de Barcelona, 48. Uns anys més tard, al 1926, es crearà l’institut pedagògic Cultura y Solidaritat impulsat pel dirigent cenetista sabadellenc Bru Lladó i dirigit pel mestre argentí Edgardo Ricetti, ubicat entre els carrers Taulí i Puiggener. Al 1932, ja en temps de la Segona República i en el fragor de l’escissió trentista de la CNT, Ricetti serà expulsat del centre docent, que passarà a mans del trentista Ricard Fornells. El mateix any Ricetti va crear una nova escola, Cultura i Educació, ubicada al costat de l’altra.
Les escoles d’adults
Per combatre les elevades taxes d’analfabetisme, especialment entre les dones, es crearen a finals del segle XIX, les escoles nocturnes d’adults. L’any 1897 hi havia dues escoles nocturnes per a noies. Al pressupost municipal del 1905 es projectava la creació de quatre escoles nocturnes més per nois i dues per nois. Però al 1909 només s’havia habilitat una per nois al carrer de les Paus.
Al 1901 es transferí a l’Estat el pagament de les despeses obligatòries d’instrucció pública, de manera que les classes nocturnes oficials van perdre el seu caràcter municipal. Tanmateix, restaren a càrrec de l’Ajuntament quatre classes de nit (dues per homes i dues per dones). Segons les investigacions de Francesca Albareda, des del 1917, l’Ajuntament es decantà per subvencionar les classes nocturnes dels col·legis privats i al 1920 es clausurà una aula de nens i al 1926 altra de nenes.
Ensenyament secundari i formació professional
Durant aquest període l’única oferta d’ensenyament secundari, el batxillerat era la de les Escoles Pies. Només per als nois de la burgesia local i on s’impartia instrucció militar. L’any 1904 s’inaugurà l’Escola Industrial d’Arts i Oficis sota el patrocini del Gremi de Fabricants i l’Acadèmia de Belles Arts. El programa docent estava enfocat a formar als nois en diverses especialitats de la indústria tèxtil i el comerç. Per a les noies hi havia cursos de sargidores i passadores-nuadores a càrrec de la patronal Associació de Fabricants de Teixits de Llana.
En el sector del comerç, els Maristes i el Centre de Dependents oferien classes pel curs preparatori de la carrera comercial que, a partir de 1907, també s’impartiren als Escolapis arran d’un clàusula afegida al conveni amb l’Ajuntament. També, s’ha d’esmentar, l’escola de tall i confecció fundada al 1891 per la professora Jacinta Folch Casablanques que, al 1918, obrí un segon centre docent.
Albareda indica la importància que va tenir per a la formació de les dones l’Acadèmia Miralles, creada per Dolors Miralles qui reconvertí al 1921 la seva copisteria en una acadèmia de mecanografia amb classes de gramàtica, francès, anglès, aritmètica i taquigrafia. L’any següent s’iniciaren les classes de comerç, amb professors vinguts de l’Escola de Comerç de Barcelona. Així mateix funcionaven altres centres semblants con l’Acadèmia Comercial, Acadèmia Cots, Acadèmia Rico, Col·legi Mercantil i Liceu Dalmau.
En l’àmbit de l’aprenentatge d’idiomes estrangers hi havia tres escoles: Escola Trilingüe, Acadèmia Berthier i una delegació de la Berliotz School of Languages.
L’informe Carreras
Després de la Primera Guerra Mundial, com ha estudiat Rafael Luque, s’inaugura una nova etapa de reformes legals en les relacions laborals i socials, determinada per l’escurçament de la jornada laboral, l’increment dels salaris per a sobre del nivell de subsistència i per allargar l’edat d’entrada dels infants al treball assalariat. Fins a llavors, aquesta estava al voltant dels 10 anys, ara serà a partir dels 14 anys, edat en què legalment tots els nens i nenes havien d’estar escolaritzats (més info: ‘Treball femení i infantil a la primera meitat del segle XX‘).
Això es reflecteix en el descens de les elevades taxes d’analfabetisme amb que havia començat la centúria. Al 1920, la població que sabia llegir i escriure s’havia incrementat en un 20.4 per cent (73,2% homes i 57,9% dones) respecte al 1900. Al 1930, encara el 30 per cert de la població era analfabeta (25% homes i 37% dones). Un diferencial entre sexes ben expressiu de les relaciones de desigualtat entre ells.
Al 1931, quan es proclamà la Segona República, les escoles religioses continuaven dominant àmpliament la docència a la ciutat. Només hi havia unes poques escoles primàries públiques. Quatre al centre als carrers de Llobet, Bèlgica, Les Paus i Sant Cugat; dues a La Creu Alta, als carrers Major i de Ferran, i una a l’Avinguda, al carrer Regàs. D’altra banda, alguns mestres muntaven petites aules als seus domicilis particulars, Esteve Deu esmenta a Maria Viñas Mayola al carrer Pérez Galdós, Antònia Pujol Simon al carrer Fèlix Amat, Francesca Rius Domènech i Maria Santandreu Maurell al carrer Bèlgica.
L’impuls i l’extensió de l’ensenyament públic va ser un dels objectius estratègics de la Segona República espanyola. L’Ajuntament republicà, quan la ciutat comptava amb 45.000 habitants, encarregà a Miquel Carreras un diagnòstic de la qüestió que es publicà amb el títol El problema de l’Ensenyança Primària a Sabadell (1931).
En l’informe s’estimava que a Sabadell hi havia 8.750 infants de entre 3 i 14 anys (4.242 nens i 4.508 nenes) que legalment havia d’estar escolaritzats. En realitat, només anaven a l’escola el 61,5 per cent (5.381). Existia doncs un dèficit del 38,5 per cent de places escolars. Carreras calculava que, amb una proporció de 40 alumnes per aula, caldrien 219 aules per la plena escolarització de la població infantil de la ciutat, més del doble de les que existien, de les quals 105 tenien de mitjana més de 50 alumnes per classe. L’estudi no aportava dades sobre els alumnes d’entre 10 i 14 anys que estudiaven batxillerat, comerç o formació professional.
Esteve Deu, en base aquestes dades i l’estudi del padró de 1936, dedueix que només sis anys després de l’informe de Carreras, el percentatge d’infants escolaritzats era un 12,4% superior i s’enfilava al 73,9 per cent. Unes dades que palesen l’enorme esforç que desplegà la Segona República en matèria d’ensenyament públic (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘).
Bibliografia
ALBAREDA BOSCH, Francesca. La formació de les dones a Sabadell (1900-1960) dins Dona i treball tèxtil. Sabadell, 1900-1960, Museu d’Història de Sabadell, 1999.
CALVET i PUIG, Jordi. La societat dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
CAMPS, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la primera Manchester catalana, Recerques n. 47-48, 2003-2004.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell, 1936: economia, societat i política. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, 2017.
LUQUE FERNANDEZ, Rafael. Les condicions de vida i de treball de les dones sabadellenques del primer quart del segle XX dins Dona i treball tèxtil. Sabadell, 1900-1960, Museu d’Història de Sabadell, 1999.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
Foto portada: guanyadors de la campanya del Bon Mot contra la blasfèmia i el mal parlar del col·legi dels Maristes (1927). AHS.