Ressenyem un moment crucial en la història del moviment obrer sabadellenc on la hegemonia va passar de l’anarcosindicalisme de la CNT, on estava adherit la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS), al marxisme del PSUC i la UGT sota la direcció de Josep Moix.
La caiguda del dictador Miguel Primo de Rivera (1930) inicià un breu període de major permissivitat, la dictablanda, que acabaria amb la proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931. Recuperada la legalitat, la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) celebrà del 10 al 16 de juny el seu Congrés Nacional al Conservatori de Madrid amb la participació de 511 sindicats i 535.565 afilats, 291.150 del quals de la secció catalana. La delegació sabadellenca en nom de la Federació Local de Sindicats (FLS) estava formada per Miquel Bertran i Josep Rosas (tèxtil), Antoni Soler (construcció), Alfons Serrano (metall), Josep Cinca (arts gràfiques) i Josep Moix (oficis varis) en representació de 10.675 afiliats. Un xifra que revela una elevada taxa de sindicació dels treballadors que s’incrementaria en els anys de la República, quan Sabadell comptava amb 45.607 habitants i uns 15.000 obrers.
El Congrés de Madrid havia de definir l’estratègia de la CNT davant el nou règim. S’evidenciaren les profundes discrepàncies entre les corrents “reformista” i “revolucionària” a l’interior de la poderosa central sindical. La proposta de la Regional Catalana per tal que la Federación Anarquista Ibérica (FAI), fundada al juliol 1927, participés en les deliberacions desfermaren una gran divisió. Algunes delegacions, entre elles la sabadellenca, manifestaren el seu rebuig i amenaçaren amb abandonar el Congrés. A la votació sobre el tema, tots els delegats sabadellencs, tret de Josep Cinca, ho feren contra la inclusió de la FAI en els debats. Finalment, la FAI va retirar la seva proposta al·legant que només participaria si era acceptada per unanimitat. El enfrontaments, amb crits i insults, es reproduïen entorn a la valoració dels contactes de líders cenetistes amb polítics republicans i en la formació dels Sindicats d’Indústria.
A la corrent cenetista o reformista es trobaven dirigents històrics com Joan Peiró, Ángel Pestaña o Juan López que dominaven al consell de redacció del seu òrgan de premsa, Solidaridad Obrera. La FAI estava dirigida per activistes com Buenaventura Durruti, els germans Ascaso, Joan García Oliver o Federica Montseny.
Els cenetistes sostenien que s’havia de donar un cert marge de confiança al nou règim republicà perquè tingués temps de consolidar-se. La CNT era un sindicat on tenien cabuda tots els treballadors fossin o no fossin anarquistes, anessin o no anessin a votar. La revolució social no arribaria per un cop de mà d’una minoria, sinó que seria el resultat d’un llarg procés de pressa de consciència social i d’organització del proletariat. Pel contrari, per als faistes la proclamació de la República obria la oportunitat de, per la via insurreccional, proclamar el comunisme llibertari. La central sindical havia de ser l’organització de masses que impulsés el procés revolucionari.
El Manifest dels Trenta
Les tensions entre les dues tendències s’anaren incrementant des del Congrés de Madrid i esclataren públicament dos meses després amb la publicació del Manifest dels Trenta subscrits pel mateix número de dirigents cenetistes després de les dures crítiques que havien rebut per part dels faistes Peiró i el consell de redacció de Solidaridad Obrera. En el document es denunciava l’intent de la FAI de fer-se amb el control de la CNT i es criticava la tàctica insurreccional que només portaria al fracàs i a la repressió obstaculitzant la tasca d’organització del sindicat en un moment de creixement de l’afiliació.
Els dirigents sabadellencs de la FLS es sumaren immediatament al Manifest del Trenta mitjançant un full, en castellà i català, titulat A tots els qui els interessi l’organització sindical, signat per 44 d’ells. Com observa Josep Antoni Pozo, la tradició del sindicalisme a Sabadell estava més propera al republicanisme federal que a les tesis de l’anarquisme pur de la FAI.
“Molts dels sindicalistes del carrer de l’Estrella -escriu- eren socis del Círcol Republicà Federal, entitat en la qual havien establert, al llarg dels anys, unes relacions entre l’obrerisme i el republicanisme local, i que no es trencaren definitivament fins l’etapa republicana”.
Per la seva banda, Andreu Castells indica que, en la ruptura amb la CNT, a més de factors d’ordre ideològic, hi havia altres de caràcter generacional. Els vells dirigents anarcosindicalistes com Bru Lladó o Robert Pera rondaven la cinquantena, alhora que irrompia una generació de nous líders amb les perspectives que obria la República. Especialment, el quatriumvirat format per Josep Moix, Miquel Bertran, Josep Rosas i Jaume Camps amb uns 35 anys d’edat que es farien amb el control del sindicat als anys de la República i de la ciutat a la Guerra Civil. L’escissió obri profundes ferides personals entre el mestre Lladó i el deixeble Moix que acabarien esdevenint enemics irreconciliables. Quan Lladó va tornar a Sabadell del desterrament a la Guinea espanyola ho va fer amb un petit mico que anomenà Moix.
Albert Balcells ha estudiat aquest període en un treball sobre el trentisme centrat en el moviment obrer sabadellenc. L’historiador apunta a les diferències socials entre aquestes dues tendències. Així indica que la FAI era especialment forta a Barcelona i els trentistes a poblacions mitjanes com Sabadell, Mataró, Manresa o Badalona on existia una classe obrera autòctona i qualificada, formada des de feia generacions en la disciplina fabril i en la lluita sindical. Pel contrari, la FAI es nodria de treballadors desqualificats provinents de Múrcia i Almeria i radicats als barris de Barcelona que tenia la seva expressió simbòlica al barri de La Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, plaça forta de la FAI, on a la entrada podia llegir-se el cartell: “Aquí acaba Cataluña y empieza Murcia”. Unes tesis qüestionades per l’historiador britànic Chris Ealham almenys pel que respecta a la ciutat de Barcelona, on la CNT va saber integrar aquesta immigració en les tradicions del moviment obrer català.
El ple del Teatre Cervantes
La FAI va acabar per fer-se amb el control de la CNT. La insurrecció, al gener de 1932, a l’Alt Llobregat i Cardener (en diversos municipis es proclamà el comunisme llibertari), exasperà els enfrontaments entre les dues corrents. Al març, el secretari general, Ángel Pestaña, i el Comitè Nacional de la CNT dimiteixen i són substituïts per membres de la FAI.
En aquest ambient sobrecarregat es celebrà, el 24 d’abril de 1932, al Teatre Cervantes de Sabadell (al començament de l’avinguda 11 de setembre) el decisiu Ple Regional de la CNT. En aquesta reunió s’escenificà el desallotjament dels trentistes dels òrgans de direcció de la CNT i de Solidaridad Obrera amb un violent enfrontament entre Pestaña i García Oliver. La FLS plantejà una qüestió d’ordre que podia afectar el resultat del plenari. Segons els acords de l’anterior Ple Regional de Lleida només tenien dret a vot els afiliats que estiguessin al corrent de les cotitzacions i no com s’estava fent ara amb tots els afiliats. A Barcelona es comptaven 128.000 afiliats i a la resta de Catalunya 95.000; però, s’argumentava des del sindicalisme sabadellenc, a Barcelona -on dominava la FAI- només hi figuraven 20.000 cotitzants. En senyal de protesta, al no ser acceptada la seva reclamació, la delegació sabadellenca abandona el plenari i no reconeixen el resultat de la votació.
El 12 de maig es celebrà un “important míting d’afirmació sindical” -en paraules de Castells- que comptà amb la participació dels principals líders del trentisme català com Joan Peiró, Juan López o Emili Mira. Al mes de maig, la FLS decidí retenir la part de la quota dels seus afiliats destinada a la confederació sindical (segell confederal), mentre no es complissin els acords de Ple de Lleida sobre el recompte de vots. Aquesta negativa encetà una dura campanya de la FAI, que també controlava la direcció de Solidaridad Obrera, per demanar l’expulsió dels sindicats sabadellencs de la CNT i arribà l’amonestació del secretariat regional reclamant les quotes.
A principis de setembre de 1932 es publicava a Cultura Libertaria, l’òrgan de premsa dels trentistes, un manifest on la direcció de la FLS justificava la seva actitud i denunciava el control que la FAI exercia sobre la CNT. Aquest escrit precipità la ruptura. El 10 de setembre el Comitè Regional, dominat per la FAI, difonia un manifest on cridava els obrers sabadellencs a destituir als seus dirigents. No tingué gaire èxit. El 23 de setembre, Solidaridad Obrera, informava de l’expulsió de la FLS de la CNT, tot instant als treballadors sabadellencs a ingressar en el Sindicat d’Oficis Varis que els partidaris de Moix denominaven sarcàsticament “Ovarios”.
Violència política
La majora dels afiliats a la FLS no secundaren aquesta recomanació. Entre un miller i uns 700 militants s’aplegaren al local del carrer Vilarrubias. Entre ells es trobaven els dirigents de la vella guàrdia de l’anarquisme local: Bru Lladó, Josep Miquel, Robert Pera i Josep Claramunt, germà de Teresa Claramunt. També, altres militants com Josep Cinca, Edgar Ricetti, Enric Mampel, Josep Marés, Antoni Fages i les tres germanes Botella, segons Castells “belleses de bandera”.
La ruptura assolí una gran violència verbal i física. Manuel Molina, que havia publicat un dur article contra Moix a Solidaridad Obrera, es presentà el 6 d’octubre de 1932 a la Penya Arraona, al començament de la Rambla, on es reunien els moixistes. Allí va tenir una baralla amb Moix a qui va disparar dos trets de pistola quan aquest el tenia agafat pel coll. Altres faistes, apostats a la cantonada dispararen contra el local. Moix, ferit a la lleument a la cama, fou ingressat a la clínica dels Eucaliptus.
La revenja no es va fer esperar. Antolino Sadurní, alies ‘Lino’, cap de la guàrdia armada del líders de la FLS, seguint les ordres de Moix va anar fins a la fàbrica de Manufactures Carol on estaven treballant en una rasa una colla de minaries coneguts militants de la FAI. Després d’un enfrontament verbal, va disparar contra Francesc Fournier, a qui va matar, i contra Josep Esparza, a qui deixà greument ferit. Als primers mesos de la Guerra Civil, Lino es faria tristament famós pels seus assassinats (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘).
Ángel Pestaña envià un article a Solidaridad Obrera, que es negà a publicar-lo, on demanava que la separació es produís sense violència: “cese, pues camaradas y trabajadores de Sabadell el diálogo de las pistolas”.
Els darrers intents
A tot això, la FLS anava creixent i passava dels 10.000 afiliats del juny 1931 als 13.623 a l’abril de 1932 i als 14.575 al març de 1933. Al desembre de 1932, el sindicat del metall de Manresa manifestà la seva solidaritat amb la FLS i exigí la deposició del Comitè Regional. Un segon intent insurreccional de la FAI a Cerdanyola i Ripollet, al gener de 1933, exasperà els ànims. El sindicat manresà, que com la FLS decidí deixar de pagar el segell confederal, envià una carta a tots els sindicats cenetistes per destituir als dirigents de la FAI i per la independència de la CNT que rebré la resposta positiva de 47 sindicats de Sabadell, Mataró, Igualada, Badalona i Valls que reclamaren la convocatòria d’un ple extraordinari de la confederació sindical.
Després de diversos ajornaments, la reunió va tenir lloc al març de 1933 amb el punt principal del plet de la FLS contra el Comitè Regional. Malgrat haver estat expulsada de la CNT, la FLS va poder participar amb veu i vot. Moix s’encarregà de defensar la posició dels sindicats sabadellencs en un llarg discurs de cinc hores seguides. Finalment, l’informe del secretariat del Comitè Regional, que ratificava l’expulsió de la FLS, fou aprovat per una àmplia majoria amb el mateix sistema de votació que havia provocat el plet. Malgrat l’expulsió, el Sindicat d’Intel·lectuals de Barcelona assajà un darrer intent de reconciliació que no prosperà.
Així les coses, els sindicats que havien donat suport a la FLS organitzaren el 4 de juny de 1933 el Primer Ple dels Sindicats d’Oposició amb l’objectiu de recuperar el control de la CNT i foragitar als faistes de la direcció. S’aplegaren 53 delegats en representació d’uns 26.000 afiliats. L’agost es reunia a Mataró el Segon Ple que comptà amb la participació dels sindicats de Sabadell. Badalona, Valls i la ciutat amfitriona. Tanmateix, els dirigents de la FLS no van voler implicar-se en aquest projecte que podrien haver aspirat a dirigir.
La línia pròpia
El 28 d’octubre de 1932 va aparèixer el primer número del setmanari Vertical, òrgan de premsa de la FLS que publicaria un centenar d’exemplars fins al 6 d’octubre de 1934 i que va arribar a tenir la respectable tirada de 3.500 exemplars al setembre de 1933.
A través de les pàgines de Vertical, amb Josep Rosas com primer director, es pot resseguir l’evolució política i ideològica del nucli dirigent de la FLS i l’elaboració d’una línia “pròpia”, que es desmarcava de l’apoliticisme anarquista tot defensant la intervenció en la política sense renunciar als principis del sindicalisme revolucionari. Així mateix discrepaven dels qui pensaven que era possible redreçar la CNT i propugnaven la creació d’una organització sindical de nou tipus. En una altra entrega d’aquesta secció tractarem de l’enorme importància d’aquesta publicació a la ciutat.
A Sabadell, el fets del 6 d’octubre de 1934 van tenir un component nítidament obrerista. Moix, Rosas i Bertran amb 25 homes armats ocuparen l’Ajuntament, destituïren a l’alcalde federal, Magí Marcé, i proclamaren la República catalana. Fracassada la insurrecció, Moix, Bertran i Rosas escaparen, però es presentaren davant la justícia l’agost del 1934 per donar compte dels seus actes. Processats per un jutge militar, foren condemnats a penes menors, entre un i any i mig, que no arribaren a complir ja que foren alliberats al 20 de febrer de 1936, quatre dies després de la victòria del Front Popular.
“Els fets d’octubre de 1934 assenyalaren la ruptura definitiva de les relacions entre els dirigents de la FLS i els republicans federals, que havien constituït tradicionalment un element important de la vida política sabadellenca i, d’altra banda, s’accelerà el procés que conduiria finalment els principals dirigents de la Federació Local a les files del PSUC”, assegura l’historiador Josep Antoni Pozo.
En efecte, Moix i els dirigents de la FLS muntaren un judici públic, el 10 d’abril de 1936, contra l’alcalde Marcé, el regidor de Governació, Vicenç Cano, i el diputat a Corts Joan Ferret, tots del CRF, acusats d’haver-los denunciat a les autoritats militars. Malgrat el dictamen de la comissió creada a l’efecte pel CRF, que exculpà els seus companys, Marcé i Cano dimitiren al mes de maig, en una mostra de l’enorme poder de Moix i la FLS a la ciutat.
No podem entrar aquí en els detalls de la participació de l’equip dirigent de la FLS en el procés de fundació del PSUC, com ara el viatge de Moix a Moscou en representació dels sindicats sabadellencs. L’esclat de la Guerra Civil, al juliol de 1936, comportà una enorme pressió per tal que els sindicats independents com la FLS s’integressin una de les dues grans centrals sindicals: CNT o Unió General de Treballadors (UGT), on s’afiliaren els militants del PSUC. El 22 d’agost es celebrà el referèndum sobre aquesta qüestió. Una àmplia majoria, de 13.839 vots, va optar per ingressar a la UGT contra 956 vots a favor de fer-ho a la CNT. D’aquesta manera culminava el passatge del moviment obrer sabadellenc de l’anarcosindicalisme al marxisme en la seva versió estalinista.
Bibliografia
BALCELLS, Albert. Trabajo industrial y organización obrera en la Cataluña contemporánea (1900-1936). Ed. Laia, Barcelona, 1974.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, IV. Del terror a la Segona República, 1918-1936. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
EALHAM, Chris. La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Alianza Editorial, Madrid. 2005.
POZO, Josep Antoni. Del Llobregat al Mapocho…passant per Sabadell. Estudi introductori a El Ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
VEGA, Eulàlia. El Trentisme a Catalunya: divergències ideològiques en la CNT (1930-1933), Curial, Barcelona, 1980.
Foto portada: desfilada de la Banda de la CNT a la plaça Major (1936). Autor desconegut/AHS.
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.