Tractem d’un tema poc conegut: el gran nombre d’esclaus que va haver-hi a Sabadell durant la primera meitat del segle XV. Aquesta qüestió va ser investigada amb gran cura per Joan Alsina Giralt.
Segons l’historiadora Roser Salicrú i Lluch, des del final de les grans epidèmies de la pesta negra, a mitjans del segle XIV, s’assistí a una proliferació de l’esclavitud al Mediterrani occidental; especialment des dels ports de Barcelona i Gènova. L’any 1424, a Barcelona hi havia, segons les seves estimacions, entre 4.000 i 5.500 esclaus. Amb una població d’entre 30.000 i 40.000 habitants, els esclaus representarien entre un 10 i un 18 per cent respecte a la població lliure de Barcelona. Un percentatge sens dubte molt significatiu.
La principal font de proveïment de mà d’obra esclava s’ubicava a la península de Crimea, en el Mar Negre. El tràfic d’esclaus estava en mans dels mercaders genoveses. Un altre contingent important d’esclaus, sobretot a la Península Ibèrica, provenia del nord d’Àfrica o de musulmans captius.
En l’anàlisi de Salicrú aquest fenomen s’explica per un increment de les relacions comercials entre el Mediterrani occidental i l’oriental. Però sobretot per la crisi demogràfica provocada per les epidèmies de pesta negra. Van provocar un encariment de la mà d’obra i de les exigències dels assalariats de manera que resultava rentable posseir mà d’obra esclava.
Relació d’esclaus sabadellencs
Joan Alsina Giralt va realitzar una notable investigació sobre el tema en base a les dades extretes de l’Arxiu Històric de Sabadell, que ve a confirmar les tesis de Salicrú. La primera referència documental data de 12 de juliol de 1401 on consta que Pau de Vilardell, veí de la ciutat de Barcelona, vengué a Pere Rosseta de Sabadell el seu esclau tàrtar, anomenat Jaume per un preu de 48 lliures barceloneses. Amb tota probabilitat hauria estat adquirit als ports del Mar Negre. Els Rosseta eren una família molt influent a la vila sobre la qual hi ha documents des del segle XI. A banda de les seves possessions agrícoles i immobiliàries, eren els propietaris de tots els drets d’Escrivania de Sabadell. Un dels Rosseta, Bernat, intervingué en l’assassinat de l’abat del monestir de Sant Cugat. Aquesta nissaga va extingir-se a finals del segle XV.
Un altre cas és el de Jordi, esclau d’Humbert de Vilafranca, senyor de la casa de Togores Jussanes, el qual fou cridat el 18 de novembre de 1401 pel batlle de la vila per tal de testificar sobre uns crims dels quals estava acusat. Un mes més tard es realitzava una nova crida en la qual s’ordenava que “ninguna persona de la dita vila ni terme del Castell de Rahona no li do socors, sofert ni ajuda ans si el veuen que so manent lo perseguesca fins que fos pres e mes a ma de la Cort, sots pena de cent morebetins d’or”. Finalment, sembla ser, que l’esclau devia haver-se presentat a declarar, ja que el 27 de març de 1402 s’aixecà l’ordre de bandejament de pesava sobre l’esclau.
Una circumstància semblant fou la d’Antoni, esclau d’Antoni Cisa, que fou amonestat tres vegades, l’any 1402, a fi de prestar testimoni sobre uns delictes dels quals estava inculpat. Uns anys més tard, al desembre de 1406, el mateix Antoni Cisa i la seva muller, Sanxa, manumitiren (és a dir, alliberaren) a aquest esclau, que era fill de Bernat i Joana, els quals també havien estat esclaus dels Cisa. Un descendent d’aquesta nissaga, Arnau Cisa, fou prohom i jurat de la vila el 1454 i a un altre, Antoni Cisa, fou batlle de Sabadell al 1478.
El 5 de juliol de 1402, Bartomeu Olzina, de Sant Salvador de Polinyà va vendre per 48 lliures barceloneses a Antic Marquet de Sabadell, el seu esclau Joan, de religió sarraïna (musulmana en el llenguatge de l’època) i raça negra de 25 anys d’edat i que abans de ser batejat es deia, Abdalà. Aquest esclau havia estat adquirit per Olzina al mercader de Barcelona, Jaume Anglès, en l’any 1391. Els Marquet, com escriu Miquel Carreras, s’instal·laren a Sabadell a principis del segle XIV i Antic Marquet fou jurat de la vila el 1390, 1401 i 1408.
Una escriptura del 23 d’octubre de 1403 dona fe que Quitèria, filla de Pere Rosseta, amb el permís del seu marit, Huguet de Requesens, va vendre, per 50 lliures barceloneses, a Raimon de Sa Rovira de Barcelona a Guillemoneta la seva esclava búlgara, de 22 anys. Aquesta esclava havia estat comprada a Pere Carreres, barber de Barcelona. D’altra banda, el 3 de novembre del 1406, el matrimoni Quitèria i Huguet de Requesens, anomenen procurador seu a Joan Boxó per fer-se càrrec del seu esclau tàrtar, Antoni, que feia un mes que s’havia escapat. És a dir que aquest matrimoni almenys tenia dos esclaus. Els Requesens també eren una família important de la vila.
Per un altre document, del 26 de novembre de 1403, del notari públic de Sabadell, Francesc Ajach, sabem que Caterina Franca aleshores alliberada havia estat esclava del difunt Pere Rivera, rector de la parròquia de Santa María de Barberà. Com observa, Alsina, “no eren sols els laics que tenien esclaus; també en tenien els preveres”. Una altra prova que els eclesiàstics també posseïen esclaus és del document de 1432 que dona fe que Valentí Çafot, abat de Sant Llorenç del Munt, venia per 52 lliures barceloneses el seu esclau, Bernat, de 28 anys, negre i sarraí batejat al mercader sabadellenc Bernat Roura. El document aclareix a que l’abat feia la venta a títol personal ja que l’esclau en qüestió és propietat seva i no del monestir.
El 30 de maig de 1405, Joan Moner, mercader de Barcelona, va vendre al sabadellenc Bernat Canut, a Antoni el seu esclau negre i musulmà, de 25 anys d’edat per 30 lliures barceloneses. Anys més tard, al 1431, el mateix Bernat Canut va vendre al mercader barceloní Joan Fiol, al seu esclau, Joan, de 27 anys d’edat negre i sarraí amb la condició que no el pogués tornar a vendre a cap veí de Sabadell. El document informa que l’esclau havia estat comprat a Mont Barqueo, un port de la costa de l’actual Líbia on existia un pròsper mercat d’esclaus. El 1440, Sanxa, vídua de Bernat Canut, atenent la darrera voluntat expressada al seu testament, alliberà a l’esclava Caterina, negra i sarraïna de 36 anys d’edat. Això sí, amb la condició que la servís durant tota la seva vida.
Una alta venda d’esclaus és la consignada, el 17 de novembre de 1410, mitjançant la qual, el sabadellenc Bernat Mir o Mirot ven a Francesc Masferrer, al seu esclau, Joan, negre, etiòpic, de 24 anys per 38 lliures barceloneses. Els Masferrer eren una família establerta a Jonqueres on hi havia la Font Rossella i els Mir, segons Carreras, eren de “les famílies antigues i fortes de Sabadell”.
Un escrit del 4 de juliol de 1411 ens informa que Pere Condals, manumiteix al seu esclau Martí, de nació txerquesa (és a dir del Caucàs) amb la condició que no seria alliberat fins passat cinc anys durant els quals hauria de continuar servint a Condals. Un altre document de manumissió és el datat el 9 de juny de 1412 i signat per Bernat Soler i el seu fill Arnau mitjançant el qual alliberen al seu esclau tàrtar, Joan, que a canvi els hauria de pagar 20 florins. L’origen txerquès i tàrtar d’aquests esclaus s’addiu amb les investigacions de Salicrú sobre el mercat d’esclaus orientals al Mar Negre controlat pels mercaders genovesos.
Un altre document del desembre del 1428 informa que el sabadellenc Jaume Canalies havia rebut del també sabadellenc Ferrer Ses Tries 48 lliures barceloneses per la venda del seu esclau Cristòfol, negre i musulmà. Així mateix, el desembre de 1436, Esteve Poal, mercader de Sabadell i procurador del seu nebot, Antoni Poal, ven per 14 lliures barceloneses a l’esclava russa Maria, de 40 anys, a Joan Bonet del mas Bonet de la parròquia de Sant Fèlix de Sabadell. Joan Bonet, a banda d’altres càrrecs públics, fou batlle de la vila, el 1472. El mateix Esteve Poal i l’esmentat Bernat Roura van vendre, el desembre de 1438, per 30 lliures barceloneses al seu esclau negre i sarraí batejat, Jordi, de 34 anys al matrimoni format per Sant Feliu Sa Serra i la seva dona Maria del mas Marcet de la parròquia de Sant Fèlix de Sabadell.
Un altre document és el datat el 4 de gener de 1444 on Brígida autoritza al seu marit el cavaller Bernat Raimon de Rosseta, per a vendre en subhasta al seu esclau, Martí, negre i sarraí de 30 anys adquirit a Mont Barqueo. D’altra banda, al setembre del mateix any, el sabadellenc Antic de Masferrer, anomena procurador al seu cunyat Pere Roqueta de Terrassa per tal vendre a qui cregui convenient al seu esclau Hacsinet, àlies Alí, sarraí de 40 anys que havia fugit i capturat al Castell de Borriana (València). Un altre cas semblant és el de Nicolau March que nomenà procurador seu a Rafael Bruch, el 22 de novembre de 1447, per perseguir i recuperar al seu esclau, Joan de 44 anys i l’autoritza a vendre’l quan ho capturi.
D’altra banda, el 3 de gener de 1446, Guillem Raimon Martina, manumiteix al seu esclau, Joan, rus de 23 anys amb la condició que durant 10 anys el servirà fidelment, no fugirà ni robarà res. Si no compleix amb aquestes condicions l’alliberament serà declarat nul.
Els darrers documents sobre els esclaus sabadellencs exhumats per Joan Alsina daten de 1449. El primer, del mes de febrer, estipula les condicions de l’alliberament de Martí, esclau d’Eulàlia, dona del mercader sabadellenc Joan Marquet, que durant 10 anys havia de continuar servint a la família, sense fugir, robar ni cometre cap delicte. En cas contrari, l’alliberament seria declarat nul. Una de les condicions estipulades consistien que l’esclau Martí “per ninguna manera del mon no es desferras ni assajas de traures los ferros que té a les cames los quals són tres peces de ferro”. Una dada que porta Alsina a preguntar-se si tots els esclaus anaven encadenats o aquest era un cas especial.
L’altre document, del 19 d’abril del mateix any, és força inhabitual. Es tracta del contracte matrimonial entre Marti, mestre sabater sabadellenc i Caterina Franca, qui havia estat esclava d’Eulàlia, esposa de Bernat de Rosanes, castlà del Castell d’Arraona. El darrer document sobre el tema data del 30 de setembre. En ell s’estipulen les condicions per alliberar a Pere, negre i sarraí, esclau de Arnau Soler que havia de servir-lo durant sis anys, sense intentar fugir, ni robar, ni anar a les tavernes. En cas contrari, la manumissió seria declarada nul·la. Per un afegit a aquest document, de setembre de 1450, sabem que l’alliberament va quedar anul·lat per haver intentar fugir amb altres esclaus.
Pregaries i Guarda d’Esclaus
La investigació d’Alsina Giralt, que abasta entre 1401 i 1450, va documentar 25 esclaus a Sabadell.
“Per a una vila amb un centenar de famílies al segle XV, 25 esclaus em sembla un nombre força considerable; i és possible que, a més d’escapar-se’m algun dels escripturats, n’hi hagués algun altre del qual no hi hagi documentació”.
D’altra banda, foren 14 les famílies sabadellenques posseïdores d’esclaus, totes elles de prohoms i propietaris de la vila. Entre la documentació exhumada per Alsina hi ha una curiosa oració, redactada pel sabadellenc Joan Martina, destinada a recuperar un esclau sarraí fugit, que no ens resistim a transcriure:
“Per recuperar sarrains digueu això: Tal (nom de l’esclau), com Crist descendí del cel, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amèn, i ascendí al cel i vindrà a judicar vius i morts, així tu, tal (nom de l’esclau) que t’escapares de tal home (nom de l’amo), retorna a ell en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, amèn. El que Abraham et va tancar, Isaac et va obrir i Jacob et va retornar a la casa d’on havies fugit; tal (nom de l’esclau), torna a casa del teu amo, tal. Que la Creu de Crist et retorni des d’occident, tal. La Creu de Crist que estava oculta va ser trobada per Elena amb l’ajuda de Déu. Així ho serà aquest fugitiu. Per virtut de la Santa Creu, torna, torna, torna. Jo et poso en el bon camí”.
Tanmateix a més de les pregaries, la Cort de Barcelona creà el 1431 la Guarda d’Esclaus destinada a prevenir el gran nombre de fugues d’esclaus que s’estaven produint, així com per a protegir als propietaris mitjançant la creació d’una Aquesta assegurança era gestionada per la Diputació del General, encarregada de cobrar els drets i inscriure els esclaus arreu de Catalunya. Per assegurar-los contra fugues, els propietaris haurien de satisfer obligatòriament una quota anual en dues pagues semestrals, proporcional al valor que atribuïssin als seus esclaus, d’un florí per cada 1.000 sous. Així, si un esclau fugia, la Generalitat es feia càrrec de la seva recerca i captura. Si la cerca esdevenia infructuosa i la fuga tenia èxit, reemborsaria a l’amo el valor declarat.
Bibliografia
ALSINA GIRALT, Joan. Fenòmens sabadellencs del segle XV poc coneguts. I- Una bandositat. II- Esclaus. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, LXXVI, Sabadell, 1996.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
SALICRÚ i LLUCH, Roser. L’esclau com a inversió? Aprofitament, assalariament i rendibilitat del treball esclau en l’entorn català tardomedieval. Recerques n.52-53, 2006.
– La implantació de la Guarda d’Esclaus i el manifest de 1421 a la vegueria de Cervera. Miscel·lània Cerverina, n. 12, 1998.
Foto portada: pintura de Sergei Ivanov sobre el tràfic d’esclaus en el campament dels eslaus orientals.