Tracem un semblança biogràfica d’uns dels primers reporters gràfics dels país que col·laborà amb nombrosos mitjans de comunicació. La seva obra fotogràfica resulta imprescindible per a conèixer la ciutat des de la primera dècada del segle XX fins a la Guerra Civil.
Francesc Casañas Riera va néixer el 31 de maig de 1890 al carrer Sant Quirze 28 de Sabadell. Els seus pares, Felip i Teresa, s’havien instal·lat a Sabadell l’any 1879 provinents de Granollers i van muntar als baixos del seu domicili un botiga de cordes i espardenyes coneguda popularment com Cal Casañas.
Francesc Casañas va estudiar a l’Escola Pia i des de ben jove va ajudar en l’establiment familiar. Circulen diferents hipòtesis sobre els orígens de la seva afició per la fotografia. El mateix Casañas, en una entrevista concedida a la revista Alba el 1959, manifestà que va començar quan tenia 15 anys i el senyor Alfons Altayó li regalà una càmera. Per la seva banda, Andreu Castells assegura que va adquirir la seva primera càmera als 15 anys per 12,5 pessetes. També s’especula amb que el comerciant i fotògraf afeccionat Francesc Pulit Tiana li va obsequiar amb una de les seves antigues càmeres.
En qualsevol cas, segons el testimoni del mateix Casañas, va començar a “retratar en serio” entre 1910 i 1912. La seva fotografia conservada més antiga data de 1909 i es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), es tracta d’un cotxe de cavalls de passatges que anava de l’Apeadero de la Rambla a la Creu Alta (més info: ‘Els orígens del transport públic urbà de viatgers‘). Amb motiu de la Festa Major de 1912, l’Ajuntament organitzà un concurs de fotografia, premiat amb 50 pessetes, en que es demanaven dotze instantànies amb la signatura de l’autor i un tema. Casañas va obtenir un accèssit. Al certamen de l’any següent va guanyar amb el tema Les Festes de Sant Feliu i va tornar a imposar-se el 1914 amb les Festes d’enguany.
El 1914 va contraure matrimoni amb Roser Utesà Costajussà amb qui va tenir dues filles, la petita de les quals va morir prematurament, a l’igual que la seva dona. Vidu i amb un filla de cinc anys va tornar a casar-se amb Carme Guri Tort, una dependenta d’una merceria del Passeig de la Plaça Major, amb qui va tenir deu fills.
Durant aquests anys compaginà el negoci familiar amb la fotografia en tres àmbits: els costums i la vida cultural del Vallès, fotografia artística i patrimonial i l’industrial d’encàrrec. A diferència dels fotògrafs contemporanis, que treballaven al seu estudi i no sortien al carrer, Casañas fou dels primers que va fer tota mena de reportatges sobre actes culturals, esportius, religiosos, institucionals, esdeveniments polítics, festes populars… que constitueixen uns documents impagables del Sabadell de l’època.
El reporter gràfic
Casañas fou catòlic practicant i des de ben jove va vincular-se a l’Acadèmia Catòlica. Així, amb només 19 anys, era el vicepresident de la seva secció coral i va tenir un paper destacat en la filial Congregació Mariana de Sant Lluís, fundada el 1909, que impulsava el pessebrisme i les aplecs a l’ermita de Togores. També va formar part de la secció d’Art i Arqueologia de l’Acadèmia Catòlica.
En altre ordre de coses, el gener de 1910 es constituí l’Associació de Premsa de Sabadell al cafè Iberia, ubicat al desaparegut carrer Pedregar, 17. Entre els fundadors destacaven Joan Costa i Deu, el doctor Lluís Carreras Puig o Joan Baptista Lladó Figueres, corresponsal de Diari de Barcelona i la Gazeta del Vallès. Casañas s’afilià a aquesta associació el juliol de 1913 on va tenir un paper molt actiu il·lustrant amb les seves fotografies les excursions que s’hi organitzaven i les cròniques publicades al butlletí de l’entitat. Entre 1922 i 1924 va formar part de la junta directiva com responsable de la biblioteca.
La seva incorporació a l’Associació de Premsa de Sabadell va facilitar-li els contactes per a treballar per als principals publicacions de Barcelona a través dels seus corresponsals locals. Els seus treballs com a fotoperiodista s’encentaren el 1912 a La Hormiga de Oro, una revista catòlica integrista i carlista, fundada el 1884 per Lluís Maria de Llauder per tal de combatre a la premsa liberal i on col·laborava habitualment Fèlix Sardà i Salvany, fundador i factòtum de l’Acadèmia Catòlica, qui segurament fou qui li obrí les portes en aquesta publicació. L’any següent va començar a col·laborar amb el Dia Gráfico, un diari matinal, propietat de l’empresari barceloní Joan Pich i Pon, destacat membre del Partido Republicano Radical d’Alejandro Lerroux.
Lentament la seva fama de reporter gràfic es va estenent per tota Espanya. El 1915 comença a treballar per l’influent diari monàrquic ABC i el seu suplement Blanco y Negro de la mà del seu corresponsal a Sabadell Narcís Guillem. El 1916 ampliava les seves col·laboracions a publicacions com La Tribuna, també propietat de Pich i Pon, La Ilustración Catalana i el seu suplement Feminal que només durarà un anys fins el 1917. El 1918 va iniciar les seves col·laboracions al magazine mensual D’ací i d’Allà, un luxosa publicació adreçada a la burgesia catalanista i dirigida per Ignasi Folch i Torres.
A la dècada de 1920 es consolidà com el corresponsal gràfic de Sabadell. De manera que molts diaris, quan necessitaven fotografies de la ciutat, no enviaven al seu fotògraf sinó que les demanaven a Casañas. Així va publicar instantànies seves fins a 14 diaris i revistes. Entre les capçaleres on treballava habitualment hi trobem La Vanguardia, El Matí, Unión Ilustrada (Màlaga) o La Voz Médica (Madrid).
Cofundador del Museu de Sabadell
A més de les seves col·laboracions a la premsa, va confegir, juntament amb el seu amic Lluís Mas Gomis, que seria el primer director del Museu de Sabadell, el que anomenaven Inventari Iconogràfic del Vallès. Durant anys tots dos van recórrer esglésies, parròquies i ermites de la comarca per tal de fotografiar-les. Molts dels objectes que hi havia al seu interior foren destruïts a la Guerra Civil de manera que només ha quedat constància d’ells a través de les seves imatges.
Casañas va tenir un paper destacat en la fundació del Museu de Sabadell del que fou cofundador. Al 1912 es creà la Junta de Museus i Excavacions arran de les troballes arqueològiques de Joan Vila Cinca al santuari de la Salut on es va descobrir una vila romana. Casañas va formar part d’aquesta junta com a vocal almenys des del 1924. Tanmateix s’hauria d’esperar a l’adveniment de la Segona República per tal que es fes realitat la constitució d’un museu local. Casañas, Lluís Mas i el doctor Lluís Carreras convenceren a l’alcalde federal Salvador Ribé d’aquesta necessitat. Així l’Ajuntament arrendà el casal del carrer Sant Antoni, propietat del fabricant Antoni Casanovas, on s’inaugurà el Museu de Sabadell a la Festa Major de 1931. Casañas fou membre del Patronat del Museu fins a la seva mort.
Guerra Civil i abandó de la fotografia
L’esclat de la Guerra Civil va ser molt traumàtica. La seva vinculació a l’Acadèmia Catòlica provocà que fos amenaçat de mort i que hagués d’amagar-se a casa d’uns amics. A més, el seu domicili fou objecte de diversos registres cercant proves del seu suport al bàndol franquista. Una part del seu arxiu fotogràfic es va portar a casa del seu sogre a la plaça del Gas, però fou destruït completament en el curs d’aquests escorcolls. D’altra banda, la seva dona va destruir els negatius que contenien imatges religioses que podrien resultar comprometedores. Tanmateix, quan la Comissió de Cultura municipal va assabentar-se d’aquesta situació van recollir tots els negatius que restaven i els dipositaren al Museu. Segons el mateix Casañas, a l’esmentada entrevista a Alba, “només s’ha salvat la meitat de l’arxiu que tenia”.
Acabada la guerra, Casañas va tornar al seu domicili del carrer Sant Quirze, però va abandonar l’ofici de reporter gràfic. Des d’aleshores es dedicà a conservar i ordenar el seu arxiu. Cap al final de la seva vida va ser objecte de diversos homenatges. El 1959 la Caixa d’Estalvis de Sabadell va muntar-li una exposició amb una selecció de més de 500 de les seves fotografies. L’any 1966, Càmera Club de Sabadell va fer un reconeixement de la seva obra amb motiu de la inauguració del seu local a la biblioteca de Caixa Sabadell. El gener de 1967 va rebre la Medalla de Plata d’aquesta entitat financera al seu domicili.
Francesc Casañas va morir el 6 de maig de 1969. El seu sepeli fou un manifestació de dol ciutadà al qual assistiren les autoritats de la ciutat. El mateix any de la seva defunció la seva família va donar el seu arxiu fotogràfic, a més de 8.600 plaques de vidre, al Museu. El 1991 el fons va passar íntegrament a l’AHS que ha treballat en el processament tècnic, la conservació de les imatges, així com la seva digitalització en alta resolució.
L’octubre de 1985, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer de la ciutat. L’any 2015 el Museu d’Història li va dedicar una exposició al Museu d’Història que havia ajudat a configurar.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc, Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
COMASÒLIVAS, Joan i ARGANY, Isabel. L’exposició Francesc Casañas i Riera. El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936). Arraona, n. 35, 4º època, 2015.
GONZÁLEZ RUIZ, David, PARDO NAVARRO, Isabel i TORELLA REÑÉ, Rafel. Francesc Casañas i Riera. El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936). Museus Municipals de Sabadell i Ajuntament de Sabadell, 2015.
Revista ALBA, març 1959.