Layret

Francesc Layret (1880-1920), diputat per Sabadell

Esbossem una semblança biogràfica de Francesc Layret centrant-nos en el moment en què, ara fa 100 anys, fou elegit diputat pel districte de Sabadell, càrrec que exercia quan mesos després fou vilment assassinat per pistolers de la patronal catalana.

Francesc Layret Foix va néixer el 10 de juliol de 1880 en una família benestant de la burgesia liberal barcelonina. El seu pare fou un industrial dedicat al comerç a l’engròs d’articles de rellotgeria i d’ideari republicà i progressista. Francesc va ser el primer de cinc germans, però la seva infantessa va quedar marcada per un atac de paràlisi infantil que l’immobilitzà les dues cames i l’obligà durant tota la seva vida a portar crosses. Potser aquesta circumstància afavorí la seva dedicació a l’estudi. Cursà l’ensenyament primari i els dos primers cursos del batxillerat al seu domicili. A partir de tercer ingressà en el Liceu Políglota del passeig de Gràcia on va compartir aules amb Lluís Companys amb i qui li uniria una llarga amistat personal i una estreta relació política. Als 18 anys termina el batxillerat i el 1898 es matriculà a la facultat de Dret i Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona on es llicencià amb unes qualificacions excel·lents.

Layret.
Layret.

Només tractarem somerament la seva intensa trajectòria, ja que el que ens interessa és la seva vinculació a Sabadell. A començaments de segle XX participà en la fundació de l’Associació Escolar Republicana i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular del qual redactà els estatuts. El 1905 s’afilià a la Unió Republicana, essent elegit regidor a l’Ajuntament de Barcelona on treballà al departament d’Hisenda i fou el 1908 un dels promotors del Pressupost de Cultura que dotava la ciutat d’escoles municipals on s’ensenyava en català. Layret va formar part de la Solidaritat Catalana i fundà el 1906, amb dissidents esquerrans de la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà. El 1917 fou un dels impulsors de Partit Republicà Català (PRC) que va néixer de la fusió entre el Bloc Republicà Autonomista de Layret i Marcel·lí Domingo, la Joventut Republicana de Lleida, alguns membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana com Lluís Companys i federalistes como August Pi i Sunyer. El programa del nou partit es fonamentava en el programa federal de Pi Margall de 1894, el laïcisme i l’impuls a les transformacions socials i econòmiques en clau progressista. En paraules del mateix Layret al maig de 1918:

“Cal que a Catalunya existeixi un partit obrerista català. Si aquest partit existís jo hi pertanyeria, però aquest partit no poden crear-lo els polítics, ha d’ésser obra dels mateixos obrers, els intel·lectuals no poden fer altra cosa que sumar-s’hi. No són ja possibles les revolucions solament polítiques. El món va més enllà […], les revolucions són ja socials. És clar que portaran canvis polítics! Però l’essència serà de revolució social. Per això els antics partits liberals clàssics pateixen crisis o desapareixen. En canvi, les organitzacions obreres creixen. Crec que els obrers de Catalunya han de canviar l’actitud per a fer respectar la seva força. Arreu del món els obrers intervenen en la vida pública.”

El seu òrgan de premsa, La Lucha, fou fundat per Layret el 1916 i es caracteritzà per les seves campanyes d’agitació contra la monarquia i els articles antimilitaristes de Layret, Domingo i Companys.

Paral·lelament va tenir una actuació destacada com a advocat dels treballadors molts d’ells militants de la central anarcosindicalista CNT. Arran d’això va fer amistat íntima amb el dirigent cenetista Salvador Seguí, el ‘noi del sucre’. Malgrat la insistència de Seguí, Layret sempre es negà a cobrar els seus honoraris. La seva brillant defensa, l’agost de 1917, dels treballadors de la Companyia de Ferrocarrils, acomiadats per la seva vaga, va tenir una gran ressonància pública i va proporcionar-li una gran simpatia entre els treballadors catalans.

Diputat per Sabadell

A les eleccions generals del 24 de febrer de 1918 Layret es presentà per la circumscripció de Girona en la candidatura d’esquerres, però fou derrotat per la Lliga. Altres candidats del PRC també foren derrotats. A Barcelona, només sortí elegit Marcel·lí Domingo. El gran obstacle que barrava el pas al republicanisme català era l’abstenció de les masses anarcosindicalistes.

Tanmateix a les generals de l’1 de juny de 1919, Layret es presentà per la circumscripció de Sabadell. L’elecció no era gens arbitrària. Sabadell, gràcies a l’enorme tasca del Círcol Republicà Federal (CRF), era una de les places on el republicanisme obrerista podia aspirar a tenir èxit. Segons explica Andreu Castells, “indiscutiblement durant aquella època el CRF portà la veu cantant de totes les esquerres locals, sindicats i radicals inclosos”. Entre els sindicalistes esmenta a Balbina Pi o Esteve Gené, que havia hagut de marxar de Cerdanyola per les seves accions revolucionaries i regentava el Bar Estevet, pels volts d’on ara hi ha el Mercat Central.

El PCR tornà a presentar candidatures a Barcelona, Tortosa, Figueres, La Bisbal i Manresa. A Sabadell s’hi presentaren tres candidats: el monàrquic, cacic, gran fabricant i financer, Enric Turull, de la nissaga dels Turull; l’industrial Francesc Llonch per la Lliga i Layret pels republicans federals del CRF. Les eleccions es convocaren sota grans protestes atès que es celebraren mantenint la suspensió de les garanties constitucionals.

El 24 de maig de 1919, Layret difongué el Manifest als electors del districte de Sabadell. Un extens escrit on reivindicà la figura de Pi i Margall, qui també havia estat com el seu fill Francisco Pi i Arsuaga diputat per Sabadell.

“Ens trobem avui amb els signes precursors d’un nou ordre social, en què el proletariat ha adquirit consciència de la seva força i en què la justícia ha d’ésser l’única norma per a la distribució de la riquesa (…) Per a un candidat que milita en un partit irreductible d’oposició al règim i que, per tant, no ha d’ésser govern en el transcurs del pròxim Parlament, el que més interessa als electors és conèixer la conducta que seguirà la seva actuació parlamentària si surt elegit. Aquests darrers mesos han succeït fets que omplen d’ira els cors de tots les homes liberals; aquí mateix, a Sabadell, heu presenciat atropells vexadors per a la dignitat humana; hi ha hagut un crisi ministerial la història de la qual és tan vergonyosa que, fins en període electoral, el Govern no s’atreveix a suprimir la censura per por a que es divulgui. Davant d’això, m’adreço a tots els qui ha estat atropellats, posant a la seva disposició la meva toga d’advocat i la investidura parlamentària, si l’obtinc.”

Layret portà la campanya amb la passió amb que duia a terme tots els seus afers ajudat pel seu company de partit Ramon Noguer i Comet. Va organitzar diversos mítings on va comptar amb la participació de Companys, de Guerra del Río pels republicans radicals, Vicenç Bernabeu ex president de la Unió Ferroviària o dels vells republicans federals de Sabadell i comarca. La Lliga Regionalista va posar tota la carn a la graella per tal d’impedir que Layret fos elegit diputat. Així va endegar a través del Diari de Sabadell, una dura campanya acusant-lo d’haver-se passat al comunisme.

El cens electoral era de 12.110 persones de les quals hi votaren 8.048; és a dir, una participació del 66,5 per cent. Layret va obtenir l’acta de diputat amb 2.497 vots, enfront els 1.561 de Llonch i els 1.097 de Turull. Hem de tenir en compte que, segons la legislació electoral de l’època, Sabadell i el seu partit judicial eren un districte que triava un diputat, qui tenia més vots se’n duia l’acta parlamentària. Encara mig any després, al gener de 1920, la Lliga es lamentava del resultat, tot acusant al monàrquic Turull d’haver facilitat la victòria d’en Layret. Les dues candidatures conservadores sumades –argumentaven- haurien assolit 2.658 vots i haguessin foragitat Layret. El 4 de juny de 1919, entrevistat per La Publicitat, reconeixia el següent:

“He triomfat, però ens han donat molta feina. Imagineu-vos que els meus contrincants, senyors Turull i Llonch, han invertit en la campanya més de 275.000 pessetes”. Sobre el seu paper en el Congrés dels Diputats manifestà: “hi anirem amb una actitud d’oposició sense pal·liatius. Francament revolucionària, fent allà l’obra d’agitació que la continuada suspensió de garanties i l’estat de guerra no ens permet de realitzar a la premsa i en el míting. Així inspirarem confiança a la massa, al poble que ens ha atorgat la seva representació”.

L’octubre de 1920 fundà a Sabadell el setmanari L’Avenir del qual ostentaria la direcció. Les seves intervencions com a diputat per Sabadell foren seguides amb atenció. Fins i tot els seus adversaris reconegueren la seva preparació i coneixement dels temes que tractava. Intervenia sovint i sobre les més diverses qüestions: sobre els afers socials, Pressupost General de l’Estat, reforma tributària… especialment punyents foren les denúncies sobre la repressió dels sindicats amb el suport govern espanyol i la burgesia catalana, justament quan començaven els anys de plom del pistolerisme (més info: ‘Pistolerisme 1‘ i ‘Pistolerisme 2‘).

El 7 d’abril de 1920 feu la seva darrera intervenció parlamentària. Una vigorosa denúncia de la situació dels sindicats i els treballadors a Catalunya. El 7 de maig es dissolia la Càmera i es convocaven eleccions per al 19 de desembre de 1920, data en què ell ja hauria mort víctima de l’atemptat.

Brutal assassinat

El 8 de novembre de 1920  Severiano Martínez Anido fou nomenat governador civil de Barcelona, quan feia uns anys que era el governador militar de la ciutat. Martínez Anido va emprendre una política de repressió contra els sindicalistes, dissolgué la CNT, impulsà el Sindicat Lliure, muntat per la Patronal i contractà un grup de pistolers per assassinar extrajudicialment als sindicalistes. El 30 de novembre empresonà i deportà 36 dirigents sindicals i republicans a la a presó de la Mola, a Maó; entre ells els seus amics Salvador Seguí i Lluís Companys, aleshores regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

L’1 de desembre Layret va rebre la visita de l’esposa de Companys que li demanà que, en la seva condició de diputat, intercedís pels presos. A tal efecte s’encaminà a veure l’alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo, amb l’argument que no podia permetre que un regidor, com era Companys, fos empresonat impunement. Al sortir de casa seva, al carrer Balmes 26, pels volts de les sis de la tarda, anava a pujar a un cotxe per a fer aquesta gestió, quan fou travessat pels trets que li disparà un individu. Greument ferit fou portat ràpidament a la Casa de Socors del carrer de Sepúlveda. El metge de guàrdia dictaminà un pronòstic de gravetat. Traslladat a la clínica del doctor Manuel Corachán, al carrer d’Aribau, s’intentà fer-li una transfusió de sang, però quan es preparava, va morir, entre les vuit i les nou del vespre.

Els autors de l’assassinat foren Fulgencio Vera, ‘Mirete’, qui disparà a Layret, i d’altres membres del Sindicat Lliure. A la matinada, el cos de Layret fou transportat al seu domicili. L’endemà, 2 de desembre, fins a les tres de la tarda hora de l’enterrament, moltes persones visitaren la capella ardent per expressar la seva indignació i dolor per la seva pèrdua. Aquell dia una vaga paralitzà Barcelona que també fou total a Sabadell.

A l’hora de l’enterrament davant el domicili de Layret s’aplegà una multitud, la majoria obrers i moltes dones. El Consistori barceloní estava representat pel jove regidor Lluís Nicolau d’Olwer. El fèretre fou portat per treballadors i quan la gentada intentà avançar cap a la Rambla, una secció de la guàrdia civil ho impedí amb els sabres desembeinats. Es produïren escenes de violència. Al final, el seguici es dirigí per la Gran Via cap al cementiri de Montjuïc. Nicolau d’Olwer recordant aquests fets va escriure:

“Vaig tenir la trista satisfacció de presidir, en nom de la ciutat -de la qual havia estat regidor i alcalde-, el seu enterrament. Aquest era combinat de tal manera, que tot s’encarrilava a què finís en un veritable progrom. El taüt d’en Layret va rebre cops de sabre; la màniga d’uns dels que el duien a pes de braços fou esqueixada. Tanmateix, un dia de dol per a Barcelona fou evitat”.

Layret fou enterrat al cementiri del Sud-oest, en el nínxol 242 del columbari lliure. La cerimònia fou senzilla, en un ambient de gran emoció. Un treballador llegí unes poesies i d’altres recordaren la seva exemplar trajectòria.

Els deportats a la Mola de Maó tingueren notícia de l’assassinat a través d’un oficial de del vaixell que li ho comunicà a Companys qui ho va fer saber als altres. Un gran dolor i indignació els sacsejà. Salvador Seguí va dir: “ja saben el que han fet, els bandits!”. El mateix Seguí seria assassinat pels pistolers de la patronal el 10 de març de 1923.

La defensa de l’escó de Layret pel districte de Sabadell li pertocà a Companys. El 19 de desembre de 1920 fou escollit diputat i alliberat de la presó de la Mola. Companys s’enfrontà a una coalició de dretes catalanistes, liderada pel pes pesant Manuel Folguera i Duran, i al monàrquic Enric Turull. Companys s’imposà amb 2.357 vots, enfront els 2.053 de Folguera i Duran i els 643 de Turull. La trajectòria de Companys com a diputat per Sabadell serà objecte d’una altra entrega d’aquesta secció.

Bibliografia.

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició Del terror a la Segona República (1918-1936), Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
BALCELLS, Albert. El sindicalisme a Barcelona (1916-1923). Editorial Terra Nova, Barcelona, 1965.
FERRER. Joaquim. Layret (1880-1920). Editorial Terra Nova, Barcelona, 1971.

Comments are closed.