Foto portada: Perspectiva de la platea amb l'escenari muntat.

El Gran Saló Imperial (1911-2000): el cinema més antic d’Espanya

Aquesta setmana l’Acadèmia del Cinema Català ha difós un llibre on es ret homenatge a les 13 centenàries sales cinematogràfiques en actiu, entre elles l’Imperial de Sabadell. Una catalogació inexacta ja que aquest històric cinema fou enderrocat l’any 2000. En qualsevol cas, resulta un bon pretext per esbossar la seva dilatada història.

Des de les primeres projeccions cinematogràfiques dels germans Lumière a París, el desembre del 1895, el cinema va estendre’s amb una velocitat inusitada. A Sabadell, la primera projecció cinematogràfica data del 27 d’abril del 1897, quan Marçal Ballús, dentista de professió i gran aficionat a la fotografia, va presentar el nou invent als Campos de Recreo al capdavall de la Rambla i al davant de l’Imperial (més info: ‘Els inicis del cinema (1897-1911).

Marçal Ballús.
Marçal Ballús

A partir d’aquell moment van proliferar les sales de cinema ubicades als baixos de cases angleses al voltant de la Rambla com els cinemes Cervantes, Recreo, Fuster (al Teatre Euterpe), Doré, Petit Kursaal i el Saló Diorama. Ara bé, no és fins el 1911 que es construeix el primer local dissenyat específicament com a cinema i que prendrà la denominació de Gran Saló Imperial.

El projecte va partir de l’escrivent Salvador Casas Roca que subscriví, el 22 de maig de 1911, un contracte d’arrendament en el solar on s’aixecaria l’Imperial a Enric Turull Comadran (més info: ‘La nissaga dels Turull‘) un dels prohoms de l’alta burgesia local. El contracte tenia una durada de deu anys amb un lloguer de 2.500 pessetes anuals.  L’arrendatari es comprometia a construir un edifici destinat a “una explotación cinematográfica y de atracciones assumint la totalitat del cost de les obres. Així, Casas esdevé propietari de l’edifici, però Turull conserva la titularitat del terreny. Per finançar les obres signà un crèdit hipotecari amb Caixa d’Estalvis Sabadell per valor de 15.000 pessetes amb un 5 per cent d’interès anual.

Una altra clàusula del contracte estipulava que la família Turull tenia el dret d’ocupar gratuïtament una llotja o en el seu defecte sis butaques de platea. Així mateix s’establia, per tal de preservar els valor morals i ideològics conservadors, la constitució d’una junta censora formada per membres de la burgesia sabadellenca amb elevades sancions d’entre 250 i 500 pessetes en cas d’infracció que anirien destinades a la beneficència.

Cinema modernista de Jeroni Martorell

El disseny del cinema va ser encarregat a l’arquitecte modernista Jeroni Martorell Terrats, segons Emília Colomer Amat qui ha estudiat més a fons la història de l’Imperial, probablement per indicació del mateix Enric Turull ja que Martorell hi treballava per a la seva família. En aquell moment, Martorell dirigia a Sabadell dues importants obres com l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. A més, entre 1907 i 1912, va executar una sèrie d’obres menors com ara una casa al carrer Corominas, tres cases angleses idèntiques al carrer Campany, l’ampliació de la casa de Pere Turull al carrer Tres Creus, una casa al carrer Ample i un grup de cases al carrer Bosch i Cardellach.

Plànols del projecte de Jeroni Martorell (1911)/AHS.
Plànols del projecte de Jeroni Martorell (1911)/AHS.

Seguidor de l’escola denominada de Secessió vienesa, Martorell va concebre un edifici d’una gran simplicitat i funcionalitat, però amb notables mostres de l’estètica modernista. L’estructura del cinema consistia en una planta rectangular de 42 metres de llarg per 22 d’amplada, destinada al pati de butaques, de la que partien una sèrie de galeries laterals. Poc després de la seva inauguració, Salvador Casas va remodelar aquestes galeries per tal de bastir llotges tant a la planta baixa al costat de la platea com al pis superior. El lloguer d’aquestes llotges s’anunciava sovint a la premsa local com “palcos de alquiler con luz elèctrica y timbres”. A més, es construí un escenari que no figurava en el projecte original a fi de poder representar funcions teatrals i espectacles de varietés.

L'imperial a inicis als anys 20.
L’imperial a inicis als anys 20.

Aquesta sala central estava precedida per un ampli vestíbul. En un annex a aquest i comunicat amb el cinema s’instal·là un cafè que disposava d’un quiosc que donava a la Rambla. L’any 1915, després d’algunes reformes, s’inaugurà el Bar Imperial que organitzava tertúlies, campionats de billar o concerts a l’hora del vermut. Així mateix disposava d’una cabina de projecció amb subministrament elèctric, serveis de seguretat contra incendis i sortides d’emergència. La façana, dissenyada amb molta cura, consistia en tres grans arcs que servien com a punts d’accés al cinema i que delimitaven el cos central de major alçada destinat a la cabina de projecció. A més, estava decorada amb senzills motius vegetals esgrafiats que revelen la influència modernista.

El Saló Imperial tenia una capacitat per a 2.000 espectadors, una xifra important per a una població de 30.000 persones i que superava l’aforament de moltes sales de Barcelona. El cinema va mantenir, fins que fou enderrocat l’any 2000, una gran fidelitat amb el disseny original. Les diverses modificacions que es van fer-se en la seva dilatada història, sobretot de manteniment, no modificaren la seva fesonomia. Potser la més destacada fou l’entomada el 1932 que substituí els peus de fusta originals per altres de ferro.

Els primers anys de vida

La nit del 24 de setembre de 1911 s’inaugurà el Gran Saló Imperial amb una sessió cinematogràfica de caràcter extraordinari consistent en un selecció de pel·lícules de la casa Pathé Frères. Durant el primer any de funcionament es projectaren les pel·lícules més modernes i de major qualitat de les productores Pathé, Gaumont, The Vitagraph o Edison que comptaven amb l’acompanyament musical del Quintet Imperial.

Així, l’1 d’octubre de 1911 s’estrenà el film de la casa Pathé, Nuestra Señora de París, basada en la novel·la de Víctor Hugo amb els següents preus: 25 cèntims l’entrada preferent i 20 la general. Uns preus mòdics si es comparen amb els preus de les funcions teatrals, com per exemple de l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, que es representava als Campos de Recreo per les mateixes dates, de dos pessetes la butaca i 60 cèntims l’entrada general. Entre les pel·lícules que es projectaren en el primer any d’existència del cinema destaquen drames històrics i socials com El rescate del rey Juan, La novela de una joven, El sitio de Calais o El azote de la humanidad.

També, actuaren diverses companyies d’òpera i opereta entre elles la companyia italiana Citá di Florenza,  que representà, el 19 de març de 1912, les operetes La casta Susanna i La princesa del dollar. Dies més tard una altra companyia italiana posà en escena l’òpera Tosca de Giacomo Puccini.

Pati de butaques als anys 40. Autor: J.Borrell/AHS
Pati de butaques als anys 40. Autor: J.Borrell/AHS

El 4 de juny de 1912 es declarà un incendi de poca importància al cinema que comportà la detenció durant 72 hores a la presó cel·lular i la llibertat sota fiança de Salvador Casas, el seu cunyat i el conserge a l’haver indicis que el foc havia estat provocat. D’altra banda, en la inspecció d’alcaldia ordenada el 14 de juny del mateix any a tots els cinemes de la ciutat, es detectà que cap sala de la ciutat complia amb les normes de seguretat tot i que l’Imperial era la qui més s’aproximava. L’incompliment d’aquestes normatives comportà el tancament dels cinemes Doré i Diorama. L’Imperial va entomar una sèrie de reformes per tal adequar-se a aquestes disposicions i va reobrir-se el 28 de juliol

Malgrat aquests ensurts el Gran Saló Imperial es consolidà en poc temps com la millor sala de cinema de la ciutat. Ara bé, tot i l’èxit de públic, Salvador Casas es va veure assetjat pels deutes derivats de les despeses de la hipoteca, les obres de construcció de l’escenari i les llotges, així com de les reformes per complir amb les ordenances de seguretat. Potser aquesta situació desesperada –com apunta Emília Colomer- explica l’intent d’incendi per tal de cobrar l’assegurança.

En qualsevol cas, a finals de juliol de 1912, els principals creditors de Casas, el fuster Ramon Miserachs, el mestre d’obres Josep Bañeras i el llauner Antoni Fuster que constituïren la societat Miserachs, Fuster i Bañeres es feren càrrec del cinema amb les mateixes condicions d’arrendament i de contractes de distribució de les pel·lícules.

L’època daurada

La programació de l’Imperial d’aquella època, donat el curt metratge dels films, combinava les projeccions cinematogràfiques amb espectacles de varietés com el que va protagonitzar amb gran èxit la cèlebre cupletista Raquel Meller el 2 de febrer de 1913. Així mateix es posaven en escena funcions extraordinàries d’òpera i opereta, algunes de les quals dirigits per l’Orquestra Fatxendes. D’altra banda, el 1914, s’acondicionà el jardí per fer projeccions a l’aire lliure a l’estiu que també seria l’espai per organitzar balls amb orquestra.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial provocà una gran davallada de les produccions cinematogràfiques. Especialment a França que era la principal proveïdora de pel·lícules. Aquest forat va ser aprofitat per la industria cinematogràfica barcelonina que va experimentar un creixement espectacular, amb 25 firmes productores i un total de 200 films que s’exhibiren a Espanya i Amèrica Llatina. Així mateix fou el moment de la gran expansió de la industria nord-americana radicada a Hollywood.

Quintet Cabané que tocava a l'Imperial a la dècada de 1920. Autor:J.Vilatobà/AHS.
Quintet Cabané que tocava a l’Imperial a la dècada de 1920. Autor:J.Vilatobà/AHS.

L’octubre de 1921 finalitzava el contracte d’arrendament amb Enric Turull. A causa de una sèrie de dificultats econòmiques, el 3 d’octubre d’aquest any l’Imperial es tancà i no tornarà a obrir-se fins al Nadal de 1925. D’aquesta manera, el 9 de març de 1922, la societat Miserach, Fuster i Bañeras va vendre l’edifici del cinema amb totes les seves instal·lacions a Enric Turull pel cost de l’hipoteca pendent que ascendia a 13.000 pessetes. No obstant això, Antoni Fuster continuarà com a empresari del cinema instal·lat al Teatre Principal.

A la dècada de 1920 la principal empresa exhibidora era Vilaseca y Ledesma, fundada el 1916, que tenia la representació exclusiva de la productora Pathé Frères, aleshores la més important del món. La firma disposava d’una important xarxa de cinemes a la qual va incorporar l’Imperial amb la reobertura de la sala el 25 de desembre de 1925.

A diferència del període anterior, ara no es programaren espectacles de varietés i es dedicava únicament a la projecció de pel·lícules. Entre elles gran èxits de públic com Carmen, adaptació de l’òpera de Georges Bizet al gener de 1928, o grans produccions com Napoleón d’Abel Gance (abril 1928) o la primera versió de Ben-Hur (novembre 1928).  Segons les dades recollides el 1927 per l’Ajuntament de Sabadell al 1927 a fi de cobrar l’impost d’espectacles, l’Imperial era la sala amb major nombre d’espectadors de la ciutat amb 169.200 a l’any, seguit pel teatre Euterpe amb 127.909. Llavors l’Imperial comptava amb un total de 1.623 localitats i l’Euterpe amb 1.772.

Cartell d'anunci de l'estrena de Carmen (1927). Arxiu Daniel Sanahuja.
Cartell de Carmen (1927). Arxiu D.Sanahuja.

L’any 1928, diverses empreses exhibidores, entre elles Vilaseca y Ledesma, decideixen agrupar-se en una sola firma denominada Cinematográfica Nacional Española SA (Cinaes) que no comportarà canvis en la gestió de l’Imperial. Tanmateix, per aquestes dates, es produeix un gran canvi amb la introducció del cinema sonor. La primera pel·lícula sonora, encara que amb un sistema rudimentari basat en el disc, exhibida a Sabadell fou Ombres blanques, ambientada a Polinèsia, i estrenada a l’Imperial el 23 de novembre de 1929.

A l’abril de 1930, el govern civil de Barcelona ordenà el tancament de tots els cinemes i sales d’espectacles per tal d’adaptar-les a les noves mesures de seguretat i higiene. La reobertura de l’Imperial va tenir lloc el 27 de juliol entre les crítiques de la premsa local per no disposar del modern sistema de sonorització del que gaudien les sales de Barcelona. Finalment, l’1 d’agost de 1930 s’estrenava la superproducció Broadway Melody amb el sistema de banda sonora i el 25 d’octubre es projectava El precio de un beso, la primera pel·lícula parlada i cantada en castellà.

L’adveniment de la Segona República propicià l’exhibició de films fins el moment prohibits per la censura de la dictadura de Primo de Rivera com ara les soviètiques El acorazado Potemkin o El exprés azul, inspirada en la revolució xinesa. Justament aquest darrer film fou el triat per l’Imperial, a la Festa Major de 1931, per donar la benvinguda a la República. Poc després anunciava l’exclusiva de l’exhibició de les superproduccions de la Metro-Goldwyn-Mayer.

La municipalització a la Guerra Civil

L’any 1933, Cinaes anunciava que abandonava l’explotació de l’Imperial, probablement seguint les directrius de Barcelona per deslliurar-se de les sales fora de la capital. Justament aquest any començaren a desvetllar-se els problemes econòmics de l’empresa que portarien a la seva dissolució tres anys després.

El 24 de juliol de 1933 Tomàs Parcerisa Pujades, empresari dels cinemes Euterpe, Camps i Cervantes, signava amb Dolors Turull, hereva d’Enric i propietària de l’edifici, un contracte d’arrendament de cinc anys de duració per valor de 24.000 pessetes anuals. En una de les clàusules es feia constar que el cinema complia amb les normatives vigents. Paral·lelament, Cinaes va vendre les instal·lacions i el mobiliari a Parcerisa per 40.000 pessetes que incloïen 988 butaques amb braços, 511 sense braços, 200 cadires a les llotges, dos projectors, extintors i un piano. A partir de llavors, l’Imperial va compartir programació amb el cinema Cervantes, circumstància que va minvar la seva autonomia i que, segons Emília Colomer, marca l’inici de la seva decadència.

L’esclat de la Guerra Civil provocà que l’Ajuntament decretés, el 2 d’agost de 1936, la intervenció de tots els locals d’espectacles públics per acabar amb els “beneficis fabulosos fets per empreses particulars” que foren municipalitzats el juny de 1937. La gestió del cinema anà a càrrec de la Comissió d’Espectacles Públics formada dos membres de la CNT, dos de la UGT i dos  regidors de l’Ajuntament. Segons Andreu Castells la majoria d’empreses municipalitzades tindrien pèrdues, excepte justament la dels espectacles públics que “donarien un bon rendiment” entre desembre de 1936 i febrer de 1938. Als empresaris del sector se’ls va comprar les instal·lacions i la maquinària i es fixà un tant per cent d’amortització.

L’Imperial esdevingué l’escenari de nombrosos mítings de partits, sindicats i entitats antifeixistes, així com d’actes de suport a la República i a l’Exèrcit Popular. A banda de les projeccions cinematogràfiques convencionals es projectaven els documentals, impulsats per la productora Laya-Films depenent del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, sota la denominació de Revista del Comissariat de Propaganda. Entre els documentals exhibits a l’Imperial destaca La Conquesta de Teruel o La presa de Belchite. Així mateix es projectaren pel·lícules soviètiques d’èxit com Tchapaiev, el guerriller roig al final de la qual l’alcalde del PSUC, Josep Moix, molt assidu a aquestes sessions, pronuncià un discurs antifeixista.

Cap a finals de 1938 els problemes econòmics i les dificultats per disposar de material fílmic obligaren a augmentar notablement el preu de les entrades i finalment a tancar els cinemes.

La lenta decadència

Amb l’ocupació franquista de la ciutat l’Imperial tornà als seus propietaris i s’instaurà una fèrria censura als cinemes que esdevingueren mitjans de la propaganda del règim amb títols com Camisas pardas, Sin novedad en el Alcázar o Raza, amb guió del mateix Franco, i amb l’obligació de projectar el noticiari NO-DO creat el 1942.

Façana del Saló Imperial a començaments dels anys 50. Autor: A.Casas/AHS
Façana del Saló Imperial a començaments dels anys 50. Autor: A.Casas/AHS

L’obertura l’any 1943 del cinema Rambla, on ara hi ha el supermercat Eroski, també de l’empresa de Parcerisa, tindrà pesades conseqüències per l’històric cinema. Es tractava d’un sala nova amb totes les comoditats, amb els innovacions del technicolor i el cinemascope i ubicada a dues cantonades de l’Imperial que, a les dècades de 1950 i 1960, atraurà a gran nombre d’espectadors.

L’any 1953 va  morir Tomàs Parcerisa i l’Imperial va passar a la societat Sucesores de Parcerisa Pujaló, formada pel seu fill, Juan Parcerisa Jové, i el seu gendre, Diego López Capel, que signaran amb Dolors Turull un nou contracte d’arrendament per deu anys a un lloguer 60.000 pessetes a l’any.

No obstant això, el 1957 esclataren les diferències entre els socis que es repartiren els cinemes de Sabadell, quedant-se Diego López amb els Campos, Mundial, Rambla i Imperial. El mateix any es revisà el contracte on l’arrendatari es comprometia a realitzar obres de consolidació a la coberta de l’escenari en estat ruïnós i que no duria a terme fins a l’estiu de 1959 després de nombrosos requeriments de la propietària. A més renunciava a l’explotació del bar i anunciava la voluntat d’instal·lar una pantalla de cinemascope.

Cabina de projecció a l'any 1954. Autor: J. Borrell/AHS.
Cabina de projecció a l’any 1954. Autor: J. Borrell/AHS.

La proliferació de cinemes, a la dècada de 1960, als barris de la ciutat agreuja encara més la delicada situació econòmica de l’Imperial. Unes sales com Montecarlo, Avenida o Goya, Rex, Mundial o Actualidades que superaven notablement el nombre d’espectadors de l’històric cinema. A la dècada de 1970 era un cinema de re-estrenes que acabarà obrint només els dissabtes i diumenges i que patia pèrdues econòmiques. L’última reforma fou la substitució de les velles butaques de platea per les del cinema Rambla.

Entre 1983 i 1985, per iniciativa del cinèfil Francesc Blanquer, l’Imperial va viure una revifada al constituir-se com subseu de la Filmoteca de Catalunya. Blanquer elaborà una programació molt acurada amb programació de cicles de gran qualitat com els dedicat al cinema hongarès, soviètic, a la Nouvelle Vague, a l’erotisme al cinema o a directors com Fassbinder o Hitchcok. Paral·lelament, des de la dècada de 1970, funcionaven les sessions matinals de cinema infantil de cap de setmana fins el tancament definitiu el 1989.

La campanya L’Imperial s’ho val

L’any 1992 es dispararen les alarmes arran de la revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni, en el marc de l’elaboració del nou Pla d’Urbanisme, impulsat per Maria Dolors Calvet, en el qual es treia del catàleg l’Imperial. S’al·legava el mal estat de l’edifici així com la baixa qualitat dels materials emprats que feien molt difícil la seva rehabilitació. L’alternativa plantejada consistia en enderrocar l’històric cinema i construir en el seu lloc un bloc de pisos i una plaça dura.

El madrileny Cine Doré, seu de la Filmoteca
El madrileny Cine Doré, seu de la Filmoteca

Aquesta perspectiva desfermà l’oposició del col·lectiu ciutadà, liderat pels prestigiós director de fotografia sabadellenc Tomàs Pladevall, que constituïren l’entitat Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, que endegà una enèrgica campanya sota el lema L’Imperial s’ho val, amb l’objectiu de salvar el cinema que era el més antic conservat a Espanya. L’altre més antic era el Cine Doré de Madrid que havia estat inaugurat al desembre del 1912. Un cinema que fou restaurat al 1989 i que actualment funciona com una sala de projeccions de la Filmoteca Española.

En el marc d’aquesta campanya, l’esmentada societat presentà, el març de 1997, un Pla de Viabilitat de l’Imperial on es plantejaven tota una sèrie d’activitats culturals relacionades amb el cinema, així com un rigorós estudi econòmic per assegurar la viabilitat del projecte amb subvencions de la Unió Europea i de les administracions centrals i autonòmica. La campanya va aconseguir el recolzament de nombroses institucions i personalitats catalanes, espanyoles i internacionals del món del cinema per salvar el que s’anomenà el Cinema Paradiso del Vallès. Entre elles, la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España,  l’Associació d’Història i Cinema de l’Institut de Estudis Catalans, fins i tot de Artist Right Fundation (Hollywood).

Des del punt de vista polític, el grup parlamentari d’ICV-Verds es demarcà de la postura d’Antoni Farrés i presentà, el 13 de març de 1997, una proposició no de llei per tal que l’Ajuntament i la Generalitat aportessin “els recursos necessaris per a la rehabilitació i posada en marxa de l’edifici del Saló Imperial de Sabadell”.

Foto portada: Cinema Imperial. Autor: David B.
Faána de l’actual Imperial. Autor: David B.

La pressió fou tan forta que l’alcalde Farrés va cercar una solució de compromís. Així l’Ajuntament va comprar el solar i recavà el suport de Ramon Cortadellas l’empresari que explotava el cèntric multisales del Cineart Alcázar, al carrer Les Planes, i del seu soci Joan Gratacós, els quals havien obert el 1995, els multisales de l’Eix Macià.  De fet, l’Ajuntament ja havia demanat la seva col·laboració doncs considerava imprescindible que existís una oferta cinematogràfica per dinamitzar l’Eix Macià.

Finalment, s’arribà a un acord i es signà un conveni per traslladar les sales del Cineart Alcázar a uns 50 metres de la vorera de la Rambla on es reconstruiria fidelment l’Imperial. Paral·lelament s’edificaria un bloc de pisos i una plaça dura. En realitat, el conveni fou un subterfugi per salvar les aparences. L’Imperial fou enderrocat l’any 2000. Només s’hi va fer una mala rèplica de la seva façana i els multisales, que porten el nom de l’històric cinema, foren inaugurats l’any 2003.

 Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell,  informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939). Ed Riutort, Sabadell, 1982.
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell. Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911. Sabadell, 1995.
TORRELLA PINEDA, Josep. Introducció i desenvolupament del cinema a Sabadell 1897-1936. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, n. 34. 1980.
Pla de Viabilitat de l’Imperial. Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, Sabadell, 1997.

Foto portada: perspectiva de la platea amb l’escenari muntat.