En aquesta entrega es descriuen els darrers dies de la Guerra Civil i l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell. Un esdeveniment que marcarà un punt d’inflexió en la història de la ciutat i del país.
El març de 1938 l’ofensiva de les tropes franquistes al front d’Aragó provocà la desbandada de l’exèrcit republicà, la pèrdua de Lleida i de Vinaròs que comportà que Catalunya quedés aïllada per terra de la resta de territori de la República. A partir de llavors va començar a estendre’s per tota Catalunya una sensació de desmoralització i el temor que la guerra podria perdre’s.
El 17 d’agost de 1938, l’alcalde de Sabadell i membre del PSUC, Josep Moix es anomenat ministre de Treball, l’únic sabadellenc que ha ostentat aquesta responsabilitat política. Per aquestes dates, encara que la gent de Sabadell ho desconegués, el president de la República Manuel Azaña va travessar moltes vegades la ciutat, en direcció a la Barata, davant de Sant Llorenç del Munt, on residia. Azaña es desplaçava amb un Mercedes precedit per un automòbil d’escorta. El 21 de gener de 1939 davant la proximitat de les tropes franquistes abandonà la Barata per marxar a Llavaneres.
El 30 de setembre de 1938 es reuniren al saló de la Caixa de Sabadell les Corts errants de la República en un sessió on s’aprovaren els pressupostos de l’Estat i una llei que expropià als tenedors d’accions del Banc Exterior d’Espanya de manera que l’Estat passava a ser l’accionista únic.
La fam s’estén a la ciutat
Coincidint amb la batalla de l’Ebre (juliol-novembre 1938) la fam s’estengué a Sabadell que, al començar la conflagració tenia 50.000 habitants, però que va arribar als 60.000 degut a l’allau de refugiats. Així sovintejaven les incidents d’homes i dones que tornaven de la feina i eren assaltats per grups de xicots o de persones adultes afamades per robar-los els aliments. A la tardor les vitualles oficials es concentraren a la Cooperativa la Sabadellenca. En principi s’havien de subministrar 40.000 racions, encara que moltes vegades no disposaven de res per a repartir.
Per combatre la gravetat de la situació alimentària, l’Ajuntament va aprovar el 30 de març un pressupost de 52.202 pessetes per al sosteniment del primer Menjador Popular que fou instal·lat al començament de la Rambla, el segon va inagurar-se el 9 d’agost al carrer Bonavista amb capacitat per 600 persones i el 15 d’agost un altre al Cafè de los Campos, ubicat al davant de l’actual cinema Imperial.
L’especial agudesa dels problemes per alimentar a la infantessa portaren a crear Menjadors Infantils, el primer dels quals s’obrí el 30 de juliol, posteriorment es posà en funcionament un altre. A més, el 16 de juliol, es creà el Servei d’Higiene Infantil per tal d’entregar, amb prescripció facultativa, uns lots setmanals als infants menor de dos anys, consistents en llet en pols i condensada i altres productes dietètics. Aquests lots es venien a 10 pessetes, però eren gratuïts per a famílies sense recursos. Les prestacions s’incrementaren per a nens menors de sis anys a través del Servei de Distribució de Llet Condensada per als Infants i el Servei Internacional d’Ajut als Infants d’Espanya gràcies a les gestions del pastor baptista Antoni Estruch davant les organitzacions d’assistència estrangeres.
Finalment, a partir del 25 de desembre s’ampliaren aquests ajuts i es donaren desdejunis a tots els infants que anessin a l’escola.
Desbandada republicana
Les condicions de vida es degradaren progressivament. A finals de novembre de 1938 s’incrementà la manca d’aliments, els talls d’energia elèctrica i de matèries primeres. La crítica situació al front va conduir a que el 2 de gener comencessin les evacuacions. Primer fou l’estat major de la Fuerzas Aereas de la República Española (FARE), el seguiren la Direcció General de Carabiners i de la Guàrdia d’Assalt.
El 12 gener de 1939 el Consell de Ministres de la República decretà la mobilització general i es cridà a totes les lleves del 1915 al 1921. Se eliminaren els topalls de l’edat militar i es demanà la incorporació immediata a l’exèrcit de tot el personal civil fins als 50 anys. Així mateix es crida a les dones per a treballs bèl·lics i de fortificació. Unes mesures que no varen tenir gaire efecte donat la situació de caos que regnava a la zona republicana.
Paral·lelament, la ciutat comença a veure’s inundada per una munió de tropes en retirada, refugiats i ferits. L’exèrcit franquista avançà gairebé sense resistència enfront de l’exèrcit republicà en descomposició. El 20 de gener ocuparen Calaf, Ponts i El Vendrell. El 22 es produeix un gran bombardeig a Barcelona, mentre queien Igualada i Capellades. A Sabadell s’instal·là el Cos de Telègraf de l’Exèrcit de l’Ebre en retirada.
L’endemà es proclama l’estat de guerra a la ciutat i s’inicià a Catalunya la fugida de ministres, consellers i alts funcionaris dels governs republicans espanyol i català. Al mateix temps, els menjadors populars deixen de funcionar. El 24 de gener desfilen per la carretera de la Salut els restes d’unitats militars formades per grups heterogenis de soldats, comissaris i oficials en desbandada, mentre Terrassa és bombardejada. Aquest mateix dia es celebra la darrera reunió del partits i organitzacions del Front Popular de Sabadell i s’inicia l’èxode massiu del dirigents polítics i sindicals locals. De manera que no va quedar ningú als centres polítics i institucions oficials. Durant tot el dia, turismes, camions i carros atapeïts de gent i maletes enfilen la carretera de Granollers.
Al matí l’aviació franquista bombardejà algunes vivendes de Can Puiggener i metrallà la carretera de Granollers plena de gom a gom. El pedagog anarquista, Edgardo Ricetti, ens ha deixat un esfereïdor testimoni:
“Per les carreteres que anaven cap a França els avions ens perseguien, per les cunetes hi havia persones i animals morts, carros desfets…Sé que el terror aeri va durar fins passat Figueres. Va nevar”.
El 26 de gener arriben a Sabadell les tropes del general Enrique Líster que protegeixen la retirada de l’exèrcit republicà i havien dinamitat els ponts de la riera de les Arenes i de la carretera de Matadepera. Aquesta mateixa jornada el gruix de les tropes republicanes en retirada entra a Sabadell.
Els requeriments de Líster per fortificar la ciutat resulten inútils ja que en aquells moments no queda cap autoritat local. Davant aquesta situació la Brigada de Destrucció, que disposava d’un llistat d’instal·lacions sabadellenques, procedeix a demolir algunes indústries encara que amb danys d’escàs valor. Tant és així que els instal·lacions de la SAR-16 on es construïen avions i amb 205 aparells a punt d’acabar foren respectades.
Fugides i saquejos
El 26 de gener, darrer dia de la guerra, amb totes les autoritats fugides, fàbriques cremades i l’aviació enemiga dominant els cels de la ciutat, es desfermà una onada incontenible de saquejos. Primer foren les botigues privades, després les seus d’organitzacions oficials, incloent-hi hospitals i escoles.
Deu comerços privats foren saquejats sense resistència dels botiguers espantats. Això va animar a la gent a endegar el saqueig a gran escala als magatzems on es guardava fusta, material elèctric, acers, utillatge o material de precisió. També als magatzems de queviures, com els del carrer Montserrat o de Salvador Seguí on es guardaven gra, cigrons, llenties, sucre i mongetes que foren buidats en poca estona. Als hospitals es robaren medicines, material sanitari, mantes i llençols dels llits on hi havia ferits de guerra. Als Escolapis, habilitat a darrera hora com a hospital de guerra, es dugueren matalassos, medecines i fins i tot sabates de soldats ferits. Les escoles, seus de partits polítics, sindicats i entitats culturals foren objecte d’un saqueig integral.
Segons Andreu Castells els més beneficiats no foren els simples ciutadans sinó“gent important que amb camions que tenien camuflats s’aprofitaren de tones de material i de vitualles. Aquest saqueig a gran escala va produir més d’una singular fortuna”.
L’última nit de la guerra
A la tarda del 26 de gener, les tropes italianes de les divisions d’assalt Frecce Azzurre i Littorio es disposaren a entrar a la ciutat, des del Sant Pau de Riu-sec cap a la Creu de Barberà, hostigats pel foc d’un tanc ubicat a Les Termes, llavors un pla ple de vinyes. Sobre les 9 de vespre, un escamot de les tropes franquistes penetra al Dispensari Municipal situat al començament del carrer del Sol. Des d’allà marxaren cap a l’Ajuntament on no trobaren a ningú, hissaren la bandera monàrquica i formaren a la plaça entre crits de ¡”Viva Franco! ¡Arriba España!”. Després d’això tornaren a les seves bases de partida.
Segons el testimoni del futur alcalde José María Marcet, la nit del 26 de gener, va voler entrar a Sabadell, però li va impedir la resistència de la Brigada Líster i va haver de tornar a Terrassa.
La matinada del 26 de gener la ciutat presentava un aspecte dantesc. Les estacions de tren estaven bloquejades per vagons destrossats, faltava l’energia elèctrica, dominava la fam i als hospitals s’amuntegaven els ferits. Els carrers estaven bruts pels restes del pas de la desbandada, plens de restos dels saquejos al voltant de les botiges i els magatzems de queviures. Als boscos de Can Vilar, Ca n’Arguelaguet i la Bruguera es trobaven escampats els continguts dels dipòsits d’armes i municions, la claveguera de la Riereta estava plena d’explosius, bombes, fusells, metralladores… Tota la ciutat feia pudor de paper cremat. Tothom feia neteja d’escrits republicans, diaris, revistes, llibres i fins i tot de cartes dels fills dels del front.
L’ocupació franquista
A la matinada del 27 de gener entraren les tropes franquistes, amb italians, alemanys i marroquins que instal·laren paradetes on venien llaures de conserva i xocolata a canvi de monedes de plata o paper moneda d’abans de la guerra. El 29 de gener, mossèn Ernest Mateu, antic catalanista i ara capellà militar de l’exèrcit franquista, oficià una missa a la Rambla cantonada Àngel Guimerà per celebrar l’alliberament de Sabadell.
A l’Ajuntament s’anomenà una Comissió Gestora provisional, presidida per Eduard Torno, que va dimitir poc després al·legant el patiment sofert a la guerra, i es designà com alcalde a Esteve M. Relat que havia ostentat aquest càrrec a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). S’inicià una dura lluita política al bàndol dels vencedors que finalitzarà amb la designació com alcalde de José Maria Marcet el 1940.
Immediatament és va desfermar una repressió molt dura contra el vençuts. Segons, l’alcalde franquista Marcet:
“Apenas se extinguieron las exteriorizaciones de entusiasmo producido por la recuperación de la ciudad entraron inmediatamente en acción los espíritus sedientos de venganza y se desató la persecución no sólo de quienes llevaban el estigma de delitos de sangre cometidos durante los años de la guerra, sino también contra ciudadanos cuyo único crimen había sido el militar sincera y honradamente en campos políticos opuestos”
Es saquejaren i registraren els domicilis privats de significats republicans i es torturava als nombrosos detinguts. A més de la Guàrdia Civil, la Policia Municipal i el Jutjat, es va formar un cos repressiu a l’Ajuntament i la Falange que va elaborar 58.94 fitxes de sospitosos, pràcticament tota la població adulta de la demarcació. Segons Andreu Castells, 2.220 sabadellencs foren empresonats i enviats a batallons penals o camps de treball. D’altra banda, hi ha constància de l’execució al Camp de la Bota de Barcelona d’almenys una vintena de sabadellencs.
Al mateix temps es procedí a la dràstica depuració de tots els funcionaris municipals, mestres, guàrdies urbans, bombers i del director de la Banda Municipal, en un clima de denuncies i delacions anònimes. Així mateix es van confiscar els locals de totes les organitzacions polítiques, sindicals o culturals republicanes. La llengua catalana fou prohibida en qualsevol expressió pública i reclosa l’àmbit familiar. També es clausuraren les dues escoles de la Generalitat i l’estatal.
Enmig d’una misèria espantosa la llarga nit del franquisme s’abatia sobre una ciutat que havia estat liberal, progressista, federal, republicana i esquerrana.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldia. 1940-1960. Duplex impressor, Barcelona, 1963.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell. Ed. Monflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.
VV.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
VV.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
One Comment