Història de Sabadell. ‘Els fets d’octubre de 1934’

Ara fa 81 anys de la fracassada insurrecció del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys. Uns esdeveniments d’una extraordinària complexitat pels diversos factors que hi confluïren. D’una banda, l’intent del sector independentista d’ERC, organitzat al voltant d’Estat Català, per enfilar la ruta cap a la secessió. De l’altra, la revolució de sectors del sindicalisme contra el govern reaccionari de Madrid.

A Catalunya la situació política s’havia esclafat arran de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya i concebuda per afavorir els interessos dels parcers, rabassaires i arrendataris. La llei havia estat impugnada per la Lliga Catalana de Francesc Cambó davant del Tribunal de Garanties Constitucionals –equivalent republicà de l’actual Tribunal Constitucional– a instàncies del propietaris catalans organitzats en l’Institut Agrícola Català Sant Isidre. A més, com a mesura de protesta, els diputats de la Lliga van abandonar el Parlament. L’alt tribunal va anul·lar la llei al declarar incompetent a la cambra catalana per legislar en aquesta matèria. Això va provocar una forta contradicció en la Lliga al apel·lar a una instància jurídica espanyola per derogar una llei catalana. El Parlament de Catalunya va tornar a votar la llei i el seu Reglament (12 de setembre de 1934) que el govern de Madrid va trobar correcte. Llavors la Lliga va trencar amb els propietaris rurals i retornà al Parlament.

Quan el conflicte semblava resolt, les dretes espanyoles, per evitar l’aprovació de la llei, varen fer caure al govern, presidit pel republicà radical Ricardo Samper.  El 4 d’octubre s’anunciava la composició del nou govern presidit per Alejandro Lerroux i tres ministres de la CEDA, partit que les esquerres espanyoles assimilaven al feixisme. Un fet que precipità la declaració de la vaga general a tota Espanya i la insurrecció a Astúries i Catalunya.

Els precedents

A Sabadell el moviment obrer estava dominat per la Federació Local de Sindicats (FLS) hereva de l’anarcosindicalista Federació Obrera de Sabadell (FOS) i amb 14.000 afiliats; una xifra impressionant per a una ciutat amb 47.649 habitants. A l’agost de 1931 la poderosa central CNT es va veure sacsejada per la divisió entre el sector moderat liderat per Joan Peiró i Ángel Pestaña i el sector revolucionari encapçalat per la FAI de Durruti, Ascaso i García Oliver. La FLS es va posicionar amb els moderats anomenats trentistes i el 1933 fou expulsada de la CNT. Sota el comandament de Josep Moix el sindicalisme local es va anar apartant de l’anarquisme i quan esclatà la Guerra Civil ingressà a la UGT que no va estar dominada pel PSOE sinó pel PSUC.

L’abril de 1934 es va viure a la ciutat un clima de tensió extrema arran del conflicte sobre la Llei de Contractes de Conreu. El dia 22, 300 sindicalistes, molts d’ells armats amb pistoles, assaltaren el local de la Lliga, ubicat a La Rambla a l’actual casal Pere Quart, trencaren els vidres i esquinçaren a La Rambla la bandera de la Joventut Nacionalista. L’alcalde Magí Marcé, del Cercle Republicà Federal (CRF), va cridar a la Guàrdia Civil que intentà dissoldre la manifestació a l’alçada de l’Euterpe amb trets a l’aire. De sobte caigué fulminat el dirigent sindicalista Serafí Espinós. Immediatament es va veure que aquesta mort no havia estat provocada per la Guàrdia Civil sinó per l’arma d’Espinós que se l’havia disparat, circumstància que evità que la cosa fos a majors.

Les dues insurreccions

A Barcelona els fets d’octubre no comptarem amb el suport de la CNT, la qual cosa determinà el seu fracàs.  Allí el pes de la insurrecció va ser portat per Estat Català i el conseller Josep Dencàs qui, des de la conselleria de Governació i amb la col·laboració dels germans Badia al front dels Mossos d’Esquadra, havia desfermat una dura persecució contra els anarquistes, qualificats com a “murcianos” de la FAI. De fet, Estat Català i les joventuts d’ERC i els seus escamots uniformats havien evolucionat fins a posicions properes al feixisme. Dencàs al fracassar la revolta va exiliar-se a Itàlia sota la protecció de Mussolini.

Dencàs, amb una creu al vestit, al costat de la regidora Fidela Renom, i l'alcalde Magí Marcé, l'any 1934
Dencàs, amb una creu al vestit, al costat de la regidora Fidela Renom, i l’alcalde Magí Marcé, l’any 1934

Pel contrari, a Sabadell la insurrecció va estar encapçalada pels sindicalistes de la FLS. Aquí la revolta va començar un dia abans que a Barcelona. La nit del 4 d’octubre Josep Moix, acompanyat per 25 homes armats –anomenats Guàrdia Roja– ocuparen l’Ajuntament i detingueren a l’alcalde Marcé i els regidors. L’endemà es constitueix el Comitè Revolucionari i l’Aliança Obrera local formada per la FLS, UGT, PSOE, Bloc Obrer i Camperol (BOC) i Comunistes de Catalunya que proclamà la vaga general. A les cinc de la matinada l’atur era total i les patrullers armades de la Guàrdia Roja controlen la ciutat. A partir la tarda l’emissora EAJ 20 Ràdio Sabadell va emetre diversos comunicats de l’esmentat comitè.

El 6 d’octubre, l’òrgan de la FLS, Vertical, publicà un suplement extraordinari que crida a la segona revolució proletària. Durant tot el dia s’assalten les armeries, es registraren els domicilis de personalitats de dretes i s’escorcollà la seu de l’Acadèmia Catòlica, on es destrueix la vidriera de Sant Jordi. La Guàrdia Roja amb 400 homes armats vigilaven les edificis de la Telefònica, telègrafs, estacions de ferrocarrils, la ràdio… A les vuit del vespre les ràdios catalanes emeten el discurs de Companys on es proclama la República Catalana. Això provocà a Sabadell una manifestació, amb molts homes armats, des del final de la Rambla fins a l’Ajuntament. Els manifestants enarboren banderes vermelles amb la falç i el martell i es canta La Internacional. A la plaça de l’Ajuntament es demana la dimissió de l’alcalde, mentre membres del Comitè Revolucionari proclamen la República Catalana i hissen la senyera i la bandera roja a l’Ajuntament. A instàncies de Moix és designat alcalde el sindicalista Miquel Bertran.

Segons Andreu Castells, que ha reconstruït amb tot detall els esdeveniments, “la revolució del 6 d’octubre que a la resta de Catalunya va ser una revolució catalana feta pels homes de Josep Dencàs, pels escamots uniformats (…)  a Sabadell i la seva àrea d’influència sindical –Esparraguera, Olesa, Badalona, Sallent, molta part de Mataró…- fou una revolució sindicalista”.  De fet, Terrassa, dominada per la CNT/FAI, no es va sumar a la insurrecció.

El fracàs de la revolta

Mentre el govern republicà declarà l’estat de guerra i mobilitza la Guàrdia Civil i l’exèrcit, la Generalitat demanava ajuda per combatre’ls. De Sabadell parteix una petita força armada ja que Moix no volia deixar indefensa la ciutat. L’operació fou un desastre. Dencàs, des de la ràdio informava de la direcció de les forces que l’anaven a socórrer, això facilità que la Guàrdia Civil i l’exèrcit bloquejaren les entrades a Barcelona. El contingent de Sabadell fou detingut sense disparar un tret a Sant Andreu.

A la ciutat els sindicalistes procediren a la detenció de significades personalitats de la dreta la seva majoria lligaires o de la Juventut Catalanista que foren empresonats al calabós instal·lat als baixos de l’Ajuntament. Al mateix temps, Moix s’entrevistà amb el capità de la Guàrdia Civil, Lino Alonso, per demanar-li si continuarien aquarterats i sense intervenir en la revolta. Aquest li respongué que obeïa ordres de la superioritat. Com a mesura de precaució Moix ordenà ubicar un contingent de la Guàrdia Roja al voltant de la caserna.

La capitulació de Companys, diumenge 7 d’octubre, i les notícies que excepte a Astúries la vaga general havia fracassat, determinaren que a Sabadell els sindicalistes decidiren alliberar als presoners, dissoldre el Comitè Revolucionari i la Guàrdia Roja, així com amagar les armes i la fugida dels dirigents més compromesos. A mitja tarda, la Guàrdia Civil va sortir de la caserna per patrullar per la ciutat i al vespre va arribar una companyia d’infanteria i una secció d’artilleria comandats pel capità Francisco Llopis.

Llopis, en una al·locució a la ràdio, va declarar l’estat de guerra i ordenà la represa del treball, prohibint als empresaris prendre represàlies contra els obrers encara que els autoritzava a acomiadar als qui no es presentessin a la feina. Malgrat tot, la vaga va perllongar-se fins dimecres. Dilluns, 8 d’octubre es produïren alguns enfrontaments armats al Mercat Central i als voltants de l’Obrera, al carrer de l’Estrella, amb el saldo de tres ferits lleus, encara que un d’ells, Sebastià Vera, va ser assassinat víctima de l’ominosa llei de fuges.

La repressió

A Catalunya els fets d’octubre comportaren la suspensió temporal de l’Estatut i la detenció del president i els consellers de la Generalitat. A Sabadell, l’Ajuntament fou dissolt i va passar a mans de l’autoritat militar que designà alcalde-gestor a Josep Germà, fabricant de licors i militant de la lerrouxista Fraternitat Republicana Radical (FRR). Tots el locals dels partits d’esquerres i sindicats foren clausurats i alguns d’ells saquejats com en el cas de la FLS. Llopis es va obsessionar en trobar les armes, cosa que no aconseguí, però que el va portar a detenir i maltractar a alguns treballadors.

A Sabadell es van detenir a 138 persones implicades en la insurrecció que foren condemnats –amb una sola excepció- a sis mesos i un dia de presó el gener de 1935 i que van ser alliberats el 5 d’abril. En una segona tongada es produïren més detencions que foren jutjats en l’anomenada Causa 222 que fou sobresseguda el maig de 1935, llevat de 16 encausats. Onze foren condemnats a penes d’entre dos i vuit mesos de presó. Els altres cinc, processats en rebel·lia, eren els dirigents del Comitè Revolucionari (Josep Moix, Miquel Beltran, Josep Rosas, Francesc Carceller i Emili Torreguitart) que decidiren lliurar-se a la justícia a finals de 1935. Al gener de 1936 foren condemnats a penes entre un any i any i mig de presó.

Del 13 d’octubre de 1934 fins al 3 de maig de 1935 l’única autoritat municipal va ser l’alcalde-gestor Josep Germà. El 28 d’abril, el Butlletí Oficial de la Generalitat va publicar el decret de restabliment dels ajuntaments, exclosos els regidors que havien participat en la revolta. A Sabadell s’atorgaven 11 regidors a la Lliga, set al Partit Republicà Radical (PRR) i cinc a la catalanista conservadora Acció Popular Catalana. Els regidors de la majoria republicana d’esquerres protestaren ja que no havien participat a la revolta i els edils del PRR decidiren no prendre possessió del càrrec, atès del caràcter antidemocràtic d’aquest ajuntament.

La repressió contra les organitzacions obreres va continuar fins a les eleccions de febrer de 1936 amb la victòria del Front Popular. Els fets d’octubre poden considerar-se com un assaig general de la Guerra Civil. Els blocs d’esquerra i dreta es radicalitzaren i s’oposaren de manera irreversible. També fou el moment en què emergí amb força la figura de Josep Moix com a dirigent de les esquerres locals.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell. L’informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
COSTA DEU, Joan i SABATÉ, Modest, La veritat del 6 d’octubre. Cossetània, Valls, 2006
VV. AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.
VV. AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: Companys, i altres membres del seu govern, a la presó.