Marcet, al mig. Arxiu Pere Ribalta / Fons Llàcer

‘Història de Sabadell’. Josep Maria Marcet Coll (1901-1963), empresari i alcalde

La recent retirada del monòlit a la seva memòria a la plaça que encara porta el seu nom ens brinda l’oportunitat de traçar un semblança biogràfica de qui fou un dels polític més influents de la ciutat al segle XX i home fort de les dues dictadures militars.

El futur alcalde de Sabadell provenia de una família de fabricants tèxtils, el seu avi Josep Marcet i Font (1845-1910), nascut a Olesa de Montserrat, s’instal·là a la ciutat on posseïa des del 1884 un vapor i on muntaria el 1893 una empresa de llanes regenerades. A la seva mort la companyia va prendre el nom de Hijos de José Marcet Font, dirigida pels seus fills Rafael i Plàcid (1875-1949). El 1913 es va transformar en Sociedad Anónima Marcet i va esdevenir una de les més importants del sector. Fins el 1930 la seva principal activitat fou la compravenda i manipulació de llanes i regenerats, així com la importació i la venda de drapots, entre 1928 i 1936 va començar a fabricar mantes i filats de carda. El 1931, Plàcid Marcet va iniciar la fabricació de teixits per a senyors. Entre 1915 i 1935 participà en altres empreses tèxtils com ara Anónima Grau, Anónima Serracant, Hilados y Fantasias, La Estambrera SA i una firma mexicana radicada en San Luis de Potosí. També, SA Marcet era soci de La Lanera Española SA, que muntà a Sabadell el 1915 una fàbrica de rentatge i pentinament de llanes,

Com explica a la seves memòries, la seva mare, Anna Maria Coll, va morir de tifus quan ell només tenia dos anys i “quedé, pues, desde muy corta edad, bajo la sola y relativa tutela de mi padre”. De fet, aquest va decidir anar a viure a l’Hotel España on pare i fill van residir durant deu anys. Com ell mateix confessa va ser un mal estudiant. La seva formació va transcórrer entre el Colegio Mercantil, conegut popularment com Cal Taché, els Escolapis, d’on va ser expulsat, i un parell d’anys en un col·legi francès de Bordeus. Com molts fills de fabricants va deixar els estudis als 15 anys per a treballar a la fàbrica de la família.

Comitè local de la Unión Patriótica. El cap de Sabadell, Plàcid Marcet, assegut el darrer de la dreta.
Comitè local de la Unión Patriótica. El cap de Sabadell, Plàcid Marcet, assegut el darrer de la dreta.

Sent encara adolescent va militar en la Juventud Maurista, que va atraure a molts joves de les classes altes, amb un programa polític populista i una tàctica d’agitació als carrers que els estudiosos del tema veuen com un precursor del feixisme. El setembre del 1923, el general Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’Estat. El seu pare va fundar al domicili familiar, el setembre del 1924, la secció local de la Unión Patriótica, l’únic partit permès pel règim, on ell va ingressar. Segons Andreu Castells, pare i fill, coneguts popularment com el Cavall d’Atila i Príncipe de Asturias Segundo, foren els veritables dirigents de la dictadura a la ciutat que es valgueren de Paco Mutlló, caporal del Sometent, Joan Sampere, diputat provincial, i el doctor Esteve Maria Relat que ostentava l’alcaldia, l’anomenada Santíssima Trinitat, que executaven els designis dels Marcet. Josep Maria Marcet va ser designat regidor de l’ajuntament de Sabadell i diputat provincial on, segons Ucelay Da Cal, va establir excel·lents relacions amb el denominat “partit militar” de Catalunya (més info: ‘La dictadura de Primo de Rivera‘).

A les seves memòries afirma que amb la proclamació de la Segona República, “me mantuve al margen de toda actividad política y me dediqué exclusivamente a mi familia, mi mujer y mis hijos”. Ara bé, segons un historiador de la solvència de Borja de Riquer en el període republicà va militar a la Lliga Catalana.

Mèrits de guerra

A l’esclatar la Guerra Civil va marxar a Barcelona on s’instal·là a l’Hotel Oriente i poc després sol·licita sortir del país. El conseller España li facilita el passaport i 1’agost de 1936 en companyia del seu amic, l’enginyer Domingo Martí, travessa la frontera per Port-Bou des d’on entrà a peu per Navarra a la zona nacional. Immediatament, segons les seves memòries, s’allistà en l’exèrcit franquista com a cabo tirador d’una secció de metralladores destinada al front d’Osca. Tanmateix a les seves memòries amaga més coses de les que explica de la seva actuació a la guerra.

Devem a Joan Maria Thomàs la reconstrucció de la seva trajectòria en la conflagració. Així sabem que es va afiliar a la Falange Española (FE) i s’incorporà com a voluntari en un centúria falangista que, això sí, va combatre del front d’Aragó. Tres mesos després ja exerceix de segon cap d’un servei d’informació que actua a Franca i Catalunya, adscrit a la delegació d’Ordre Públic de Saragossa. A més, propugna la creació d’una unitat formada exclusivament per catalans per tal d’intervenir en la “liberación” de Catalunya que efectivament es va crear entre finals de 1936 i principis de 1937. Marcet depenia jeràrquicament d’Avel·lí Trinxet Pujol, delegat de la Jefatura Territorial de FE en Aragón. Al febrer de 1937 es desfermà un fort enfrontament entre Marcet i Trinxet. El sabadellenc li recrimina no captar i enviar voluntaris a la centúria, mentre l’altre l’acusa d’insubordinació i d’irregularitats administratives davant Manuel Hedilla, cap suprem de FE. Hedilla ordena l’obertura d’expedient disciplinari i designa com a instructor al manresà Mariano Calviño. Finalment, convocats tots dos per Hedilla a Salamanca, es falla a favor de Trinxet i Marcet és arrestat. Ara bé, Marcet sap utilitzar les seves amistats amb els militars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera i poc després torna a posar-se al front de la unitat malgrat continuar els conflictes amb Trinxet i patir un segon arrest.

Al final la centúria de Marcet -en oberta competència amb el Tercio de Requetés Nuestra Señora de Montserrat, format pels carlins catalans- acabarà convertint-se en la Primera Bandera de Cataluña de la FET, però a Marcet se li negarà el comandament d’aquesta unitat i continuarà la guerra com alferes provisional en una bandera de la Falange en el cos d’Exèrcit d’Aragó. El 27 de gener de 1939 entra a Sabadell amb l’exèrcit franquista, “una de las primeras cosas que vieron mis ojos fue el antiguo edificio de nuestra fábrica, ante la que pasé de largo para proseguir la marcha hasta el centro de la población”. Aquella mateixa tarda es reincorpora a la seva unitat per participar en la conquesta de Conca i en l’ocupació de Madrid on va romandre fins a finals del mes de març quan serà desmobilitzat.

La lluita per l’alcaldia

Entre 1939 i 1942 s’assisteix a un període d’interinitat i de lluites intestines per ocupar l’alcaldia de Sabadell amb diversos personatges de partits d’ordre com exlligaries, monàrquics, carlistes o tradicionalistes. El primer alcalde accidental franquista fou l’ex jutge municipal Eduardo Tormo García, que ocupà el càrrec només uns dies. El 4 de febrer va ser substituït per Esteve Mª Relat, que havia estat alcalde a la dictadura de Primo de Rivera i que dimití en un context d’intrigues entre les diferents faccions del règim. El juliol del 1939 el succeí Ramon Albarada Masip, jardiner i tradicionalista, que havia lluitat amb els militares colpistes a la caserna de Sant Andreu el juliol de 1936, i que va ser substituït el 7 de desembre de 1940 por l’advocat Joan Marí Corominas.

Discurso de bienvenida de Marcet (derecha) al dictador.
Discurs de benvinguda de Marcet (dreta) al dictador.

Es constitueix llavors el primer consistori operatiu de la ciutat on Marcet ostenta la primera tinència d’alcaldia, la segona el lligaire Miquel Sala Viñals, la tercera el tradicionalista Pau Maria Llonch Gambús i la quarta el lligaire Joaquim Sallarès Llobet. La malaltia hepàtica de Marí, que va patir diverses operacions, va provocar que fos Marcet qui ostentés efectivament l’alcaldia fins el 28 de maig de 1942 quan va ser ratificat pel governador civil, Antonio F. Correa Véglison. De fet, Correa Véglison va quedar impressionat a la primera visita que va fer a la ciutat, el 27 de gener del 1941 amb motiu del segon aniversari de la liberación de Sabadell, que Marcet va preparar de manera fastuosa i que reproduirà de manera ampliada a la primera visita de Franco a la ciutat un any després (més info: ‘Las dos primeras visitas de Franco a Sabadell‘).  Això, afegit a la seva condició d’excombatent, molt valorada a l’època, i l’escassa talla política dels seus opositors, resultaren determinats.

Aposentat al poder va designar un consistori formar íntegrament per falangistes. Tanmateix, a partir de 1948, va haver de renovar als seus col·laboradors per a complir l’obligació de renovar el consistori cada tres anys i limitar les reeleccions. El nucli dur dels seus equips de govern va estar format per Pau M. Llonch Gambús, Miquel Sala Viñals, Santiago Figueras Formosa, Pere Guarch Bosch i Josep Miquel Sanmiquel Planell.

Visita de Franco a la fàbrica Gorina acompanyat per propietari i l'alcalde Marcet. Autor: Carlos Pérez de Rozas/AHS (1942)
Visita de Franco a la fàbrica Gorina acompanyat per propietari i l’alcalde Marcet. Autor: Carlos Pérez de Rozas/AHS (1942)

Marcet no descuidà les seves activitats empresarials. Poc abans d’esclatar la guerra SA Marcet havia presentat suspensió de pagaments, però després de la conflagració va reprendre l’activitat. Sota la seva direcció l’empresa experimentà un gran creixement convertint-se en una gran companyia de cicle integral amb la producció concentrada en una nova planta. El taller mecànic es transformà el 1952 en Construcciones Mecánicas del Estambre SA i s’expandí a la província de Jaén amb la creació de Textil Carolina SA. Així mateix va constituir el 1947 una empresa de distribució dels seus productes, Pañerías Reunidas, que va arribar a tenir 16 botigues a Espanya. Des del 1950, la SA Marcet tenia una plantilla de més de 500 treballadors i entre 1956-1961 va arribar als 800. A partir de 1960 van començar les reduccions de plantilla. A la seva mort la gestió de l’empresa fou continuada pels seus fills, Plàcid i Joan, fins que va tancar  definitivament el 1978.

Repressió i misèria  

Durant la Segona Guerra Mundial, Marcet no amagà el seu suport als nazis. Va impulsar amb entusiasme el reclutament dels 29 voluntaris sabadellencs a la División Azul alguns dels quals foren condecorats el 27 de gener de 1944, cinquè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell,  amb la medalla de la ciutat.

El 22 d’agost de 1941, Detlev Ehlers, cap nacional de les Joventuts Hitlerianes a Espanya visità Sabadell per agrair a les autoritats locals el seu suport a l’esforç bèl·lic dels nazis i va regalar a Marcet un retrat dedicat d’Adolf Hitler. També va rebre amb tots els honors a Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya. Segons Castells, empresaris metal·lúrgics de Sabadell proveïren la Werhmacht de components de radiotelefonia a través de l’empresa Telefunken. Així vingueren a Sabadell nombroses personalitats nazis i anaven a Alemanya tècnics tèxtils i del metall sabadellencs en un ambient totalment favorable al Tercer Reich.

acte de lliurament del retrat de Hitler dedicat a Marcet (a la dreta aplaudint)
Detlev Ehlers, cap nacional de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, lliura el retrat de Hitler dedicat a Marcet (a la dreta aplaudint), el 22 d’agost de 1941.

D’altra banda, com ha investigat Martí Marín, en contra de la seva imatge d’alcalde paternalista i benevolent, la repressió i depuració dels republicans s’incrementà quan Marcet va formar el consistori monocolor falangista. La depuració dels funcionaris municipals i mestres fou implacable, així com dels treballadors sospitosos de combatre  al bàndol republicà o participat en les col·lectivitzacions. La revenja contra el vençuts començà el mateix 27 de gener, des del mateix ajuntament sota la direcció de la Falange i que s’articulà entorn a la Delegación Comarcal de Información e Investigación. L’amplitud de la repressió pot calcular-se en el fet que d’una població de 74.000 habitants s’obriren 59.000 sumaris a sospitosos, pràcticament tota la població adulta. Paral·lelament, s’aplicaren a la tasca repressiva la Guàrdia Civil, la Policia Municipal i el Jutjat Militar, encara que aquesta era de caràcter suplementari i en compliment de les ordres que rebien. No hi ha dades fidedignes sobre el nombre de sabadellencs detinguts.

Foto portada: l'alcalde Marcet, al mig, amb altres autoritats, a la creu dels caiguts, al racó del Campanar, l'any 1948. Autor: Carlos Pérez de Rozas / AHS.
L’alcalde Marcet, al mig, amb altres autoritats, a la creu dels caiguts, al racó del Campanar, l’any 1948. Autor: Carlos Pérez de Rozas / AHS.

Segons els càlculs de Castells la xifra podria arribar als 2.200, incloent-hi als condemnats a batallons penals o de treball. Una xifra important si tenim en compte que els principals dirigents republicans s’havien exiliats. Tampoc existeixen dades fiables sobre el nombre de sabadellencs executats. Existeixen proves sobre una vintena d’afusellats al Camp de la Bota, encara que la xifra podria ser molt superior degut a que, als primers anys de la postguerra i quan Europa estava immersa en la Segona Guerra Mundial, el franquisme gaudí d’una total impunitat (més info. ‘La repressió franquista‘).

A la dècada de 1940-1950 el nivell de vida dels treballador minvà brutalment respecte a l’etapa republicana. El salaris es congelaren mentre que els preus experimentaren una inflació galopant en un context de dur racionament que feia impossible la subsistència sense recórrer als preus exorbitants del mercat negre. Prova d’això va ser l’expansió de la tuberculosis, que només s’explica por les precàries condicions de vida de la classe obrera..

Pau social

Una prova de la intel·ligència política de Marcet rau en la denominada “operación mandos rojos para la CNS” amb l’objectiu de reclutar sindicalistes moderats de la CNT o dels trentistes, per a dotar al sindicalisme oficial de certa base de masses i capacitat d’interlocució amb els treballadors. L’historiador britànic Sebastian Balfour atribueix aquesta idea a Marcet que li va plantejar a Correa Véglison i que fou aprovada pel Miinistro de Trabajo, José Antonio Girón de Velasco, en la seva visita a la ciutat a la tardor de 1947.

El cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen; el governador civil de Barcelona, Antonio Correa Véglisson, i l’alcalde de Sabadell, Josep M. Marcet, passejant pels carrers de Sabadell
El cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen; el governador civil de
Barcelona, Antonio Correa Véglisson, i l’alcalde de Sabadell, Josep M.
Marcet, passejant pels carrers de Sabadell

Girón i Marcet enviaren diversos emissaris per a sondejar l’opinió de líders sindicals a l‘exili, però que no gaudiren de massa èxit. Per la seva banda, Girón i José Solís Ruiz, dirigent suprem del sindicat vertical, intentaren atraure a dirigents cenetistes amb la promesa d’alliberar als presos políticos i canviar el nombre del sindicato vertical (CNS) pel de CNT; uns acords que estarien referendats pel mateix Franco però que no reeixiren. A nivell local, Marcet va tenir més èxit i  aconseguí captar a alguns sindicalistes que va treure de la presó i els va donar feina a la seva empresa a canvi de col·laborar amb la CNS, entre ells l’anterior secretari de las Juventudes Libertarias de Sabadell. D’altra banda, a les seves memòries, fa gala del seu tarannà benevolent amb els vençuts particularment en el cas dels exiliats i aquells de tornaven de les presons i el camps d’internament:  “hallaron todo mi apoyo para recuperar su puesto de trabajo (…) a muchos les di colocación en mi propia fábrica Així mateix assegura que es preocupà pels condemnats a penes de desterrament i que va fer “infinidad de visitas de reclusos de Sabadell en presidios y sobre todo en la Cárcel Modelo” per aconseguir el seu alliberament. Aquesta actuació està avalada per diversos testimonis, com ara el del pedagog Jaume Viladoms, antic membre del POUM i militant socialista de primera hora. Al sortir de la presó fou cridat per Marcet qui li va dir: “Tens feina? Perquè si no és així, demà vens a treballar a casa”.

Aquesta actitud, diguem-ne tolerant, també es va palesar amb la protecció que dispensà als protestants de la ciutat, amenaçats pels sectors més integristes de l’Església catòlica (més info: ‘La repressió franquista a les confessions protestants‘).  Ara bé, al darrera d’aquest altruisme hi havia motivacions polítiques. A les seves memòries, considera aquesta actitud fou un factor clau  per a mantenir la pau social a la seva etapa a l’alcaldia. Fins i tot es vanta que mentre, arran de la Vaga dels Tramvies de 1951, l’agitació social s’estengué per tot el cinturó industrial de Barcelona, Sabadell va ser una bassa d’oli.

Balanç d’una gestió

No es pot negar que Marcet va ser un excel·lent propagandista de sí mateix. Com ho demostren no tant sols les seves memòries, sinó les campanyes propagandístiques que va saber endegar. Tanmateix la seva gestió presenta clarobscurs. Algunes de les seves realitzacions, degudament publicitades pels mitjans de comunicació del règim, foren rectificacions dels seus errors inicials. Així succeí amb el problema de l’habitatge. Marcet va derogar el pla de vivendes populars de la Segona República que provocà un dèficit d’habitatge que està en l’arrel de la proliferació de les coves i barraques a la ciutat i que posteriorment esmenà amb el Plan Marcet de Vivenda (més info. ‘Las cuevas de Sant Oleguer‘).

Igualment va acabar amb els ambiciosos plans educatius de l’etapa republicana que menaren a que milers d’infants estiguessin sense escolaritzar. Un problema que va entomar amb el suport del metge i delegat de serveis Culturals, Antoni Millares Argemí, que dissenyà un pla per a resoldre el problema amb construcció d’un centenar d’escoles entre 1956 i 1961 (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘).

Així mateix es presentà com el campió de la lluita contra l’estraperlo i la carestia d’aliments amb la liberalització i construcció de mercats municipals que va comptar amb una poderosa campanya de propaganda de la premsa del Movimiento a nivell estatal denominada Operación Marcet. En les citades memòries, s’atribueix el mèrit de resoldre els grans problemes de la ciutat com el de la carestia d’aigua mitjançant la constitució de la Compañía de Aguas de Sabadell (CASSA), en realitat concebuda per a satisfer les necessitats dels grans industrials o d’haver impulsat de manera decisiva l’industrial local sent un pioner dels viatges a l’estranger per a fomentar l’exportació o haver protagonitzat l’impuls de l’aeroport. També es mostra orgullós de revitalitzar la vida cultural de la ciutat amb la creació de la Fundación Bosch i Cardellach i la construcció del teatre La Faràndula, així com de tenir una intervenció decisiva en l’hospital infantil del  Niño Jesús. Tanmateix, durant el seu mandat fou destruït el quiosc modernista substituït per la Cruz de los Caídos, es destruí el bosc de Can Feu i la casa Duran es va salvar pels pèls. La canalització de la Riereta, iniciada el 1937, fou aturada i es reprengué el 1957 utilitzant els mateixos plànols.  Per tot això, Martí Marin opina que “el balanç de l’etapa Marcet resulta, se’l miri per on on se’l miri, francament pobre”.

Una de les parts més fosques del seu mandat rau en les acusacions de corrupció i abusos de poder. El 1941 la Guàrdia Civil informà a Correa Véglison que havia imputat falsament de “rojo” a un empresari que li disputava comandes. El 1943 es presentaren noves denúncies per obligar a diversos fabricants a subvencionar al Centre d’Esports Sabadell. En tots dos casos la seva bona sintonia amb el governador civil propiciaren l’arxiu de les causes.

La caiguda de Marcet  

A banda de l‘alcaldia, Marcet va acumular molts càrrecs. Així fou Procurador en Cortes (1942-1948), diputat provincial (1955-56), president del Gremi de Fabricants (1951-1956), del Centre d’Esports Sabadell (1951-1953) i de l’Aeroclub.

Ramon Molins i Marcet en l'exposició de reformes i el nou projecte de Condicionament i Docks. Autor: Joan Llobet/AHS (1954)
Ramon Molins i Marcet en l’exposició de reformes i el nou projecte de Condicionament i Docks. Autor: Joan Llobet/AHS (1954)

El 1951 Correa Véglison fou substituït al front del Govern Civil, per Felipe Acedo Colunga, amb qui va tenir molts enfrontaments. Acedo no suportava que Marcet, gran afeccionat a l’aviació i que posseïa una avioneta, es plantés a Madrid per a parlar directament amb el Caudillo per a solucionar problemes i saltant-se la cadena jeràrquica. A més, des de mitjans de la dècada del 1950, Marcet maniobrà per deixar l’alcaldia i promocionar-se políticament per destinacions més elevades en el marc de l’operació Catalunya que cercava situar a polítics catalans del règim en les màximes instàncies de poder a Madrid i que portà a Pere Gual Villabí a ser ministre sense cartera, càrrec al que sembla ser aspirava Marcet.

La gota que va fer vessar el got fou el Memoràndum que lliurà directament a Franco el 1957. En aquest escrit plantejava tot un seguit de reivindicacions en matèria d’economia, energia, infraestructures, transports, alimentació, fiscalitat, comerç exterior, habitatge, salaris, seguretat social, banca, educació, ordre públic o fins i tot futbol on denunciava el greuge comparatiu amb Madrid i proposava una sèrie de mesures per redreçar la situació. El 1959 endegà l’anomenada Operación Marcet per, mitjançant la liberalització de la compra de queviures als mercats municipals, abaratir el seu cost. A les seves memòries insinua que això va provocar un gran malestar entre els majoristes del mercat del Born de Barcelona, que gaudien de un règim de monopoli i que això podia estar en l’origen de la seva destitució.

En qualsevol cas, el 1960, Acedo el cessà i nomenà alcalde al fabricant Antoni Maria Llonch, ben situat en l’empresariat local, membre destacat del catolicisme social a la ciutat i amb bones relacions amb l’Opus Dei. De fet, la seva caiguda està relacionada amb les lluites entre falangistes i opusdeistes que comandarien la segona fase del franquisme, inaugurada amb el Plan de Estabilización (1959) que comportà l’ascens del català Laureano López Rodó qui, amb el suport de l’almirall Carrero Blanco, seria l’autèntica eminència gris del règim. Apartat del poder, Marcet es dedicà a redactar les seves memòries, un al·legat a favor de la seva executòria i va morir amargat el 4 d’abril de 1963.

Bibliografia

BALFOUR, Sebastian. La dictadura los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988). Edicions Alfons El Magnànim, València, 1994.
DE RIQUER, B. i CULLA J.B. El Franquisme i la Transició Democràtica (1939-1988), volum VII dins  Historia de Catalunya, Barcelona, Ed. 62, 1998.
CASTELLS, Andreu. Sabadell. L’informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
· Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
FONTANA, José María. Los catalanes en la guerra de España. Acervo, Barcelona, 1977.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARÍN i CORBERA, Martí.  Govern municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme 1939-1979, dins Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1994
· Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal (1938-1979), Pagès Editors, Lleida, 2000.
MATEU VIDAL, Ernest. Franco en Sabadell. Archivo Histórico, Sabadell, 1943.
RIERA, Ignasi.  Els catalans de Franco, Plaza&Janés, Barcelona, 1998
THOMÀS, Joan Maria. Falange, Guerra Civil, Franquisme. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1992
· Josep Maria Marcet i Coll i la Jefatura Territorial de Cataluña de FET de las JONS. Arraona, 13, III Època, Tardor 1993.
UCELAY DA CAL, Enric. La Diputació durant la Dictadura 1923-1930 dins Historia de la Diputació de Barcelona. Diputació Provincial de Barcelona, 1998.
DD. AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: l’alcalde Marcet, al mig. Arxiu Pere Ribalta / Fons Llàcer.