Divendres van complir-se 40 anys de la mort del dictador. Aquí relatem com es van viure a la ciutat unes jornades que marcaren el principi del final del règim. Tres mesos després, al febrer de 1976, esclatava la vaga general que feia trontollar la dictadura i precipitava la dimissió de l’alcalde franquista José Burull.
La notícia sobre la mort del dictador va escampar-se per la ciutat a primera hora del matí de dijous 20 de novembre de 1975. Quasi immediatament, l’ajuntament de Sabadell, presidit pel falangista José Burrull Bonastre, enviava telegrames de condol, entre d’altres, a la Casa Civil del Generalíssim, a la vídua, Carmen Polo, al ministre secretario general del Movimiento o al president del govern, Arias Navarro. Al migdia s’instal·lava al hall del primer pis de l’Ajuntament un llibre de signatures per expressar el dolor per la mort de Franco que van signar, l’alcalde, els regidors i molts ciutadans addictes al règim.
A les 13 hores es celebrà un ple extraordinari i una reunió del Consejo Local del Movimiento on l’alcalde va pronunciar un discurs amb la florida retòrica del dirigents franquistes:
Una dolorosísima circunstancia nos convoca hoy a reunirnos en sesión extraordinaria (…) Este es un hecho biológico que fatalmente debía ocurrir, por imperativos de la vida terrenal, pero que es lógico que acojamos con todo el dolor de nuestros corazones”. Després d’evocar les quatre visites de Franco a la ciutat, Burrull assegurà: “Siempre nos había distinguido con su cariño, siempre correspondido como buenos sabadellenses, como buenos catalanes y como fieles españoles por el amor sin tasa que todos les profesamos como guía y como jefe de todos nosotros (…) con el alma recogida por la emoción, es hora de trabajar por Sabadell y por España y marcando el mismo ritmo, como quería nuestro Jefe y Caudillo”. El discurs va acabar resant el Pare Nostre en memòria del dictador.
A partir de les 9 del matí totes les banderes espanyoles d’edificis públics i privats onejaven a mitja asta i amb crespons negres. També es va decretar el tancament de tots els centres docents de primària i secundària. Així mateix, es suspengueren els actes cívics, culturals i lúdics previstos pel cap de setmana. D’igual forma es modificà l’horari dels Mercats Municipals, el dissabte només van romandre oberts fins a les 12 hores, la resta de botigues de comestibles ho van poden fer de 9 a 13 hores i els altres establiments comercials no van poder obrir per ordre expressa de les autoritats. Per la seva banda el Gremi de Fabricants, la Cambra de Comerç i els sindicats verticals trameteren telegrames de condol a les institucions del règim.
Funeral a Sant Fèlix
Dissabte, 22 de novembre, va tenir lloc l’ofici fúnebre solemne per l’ànima del dictador. La missa va estar presidida per l’alcalde i tota la corporació municipal acompanyats pel capità de la Policia Armada, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Consejo Local del Movimiento, la Hermandad de Ex-Cautivos, Guardia de Franco, Ex-Combatientes, Organización Juvenil Española, el jutge degà i membres de les juntes directives de les entitats econòmiques i socials de la ciutat.
La missa fou oficiada per mossèn Serrano que va fer l’homilia en llengua catalana. El dictador va ser tractat de “germà Francesc”:
I si avui ens hem reunit aquí és amb motiu de la fe i l’esperança a fi de que el nostre il·lustre i difunt germà Francesc la posseeixi per sempre també (…) Per això tots units avui preguem i venim a demanar al Senyor perquè aculli de veritat a l’ànima del nostre germà Francesc, fins fa pocs dies Cap de l’Estat espanyol”.
A l’oposició democràtica la mort de Franco va ser sentida amb una barreja d’alegria i por. Segons Ginés Fernández, militant i futur regidor del PSUC: “Yo estuve pendiente toda la noche de la radio y cuando me tuve que levantar a las cinco de la mañana y supe que había muerto, lloré… algo importante terminaba”. Antoni Farrés, futur alcalde Sabadell, descriu així la històrica jornada a l’entrevista que li va realitzar Xavier Domènech:
Tenia por que hi hagués una repressió molt forta del règim. A mi em telefonen dient que el Franco és mort. Immediatament em llevo i me’n vaig a la Modelo perquè hi tenia un detingut que defensava. Penso: ‘hòstia, els presos com estan’. Arribo a la Model i em trobo que estava rodejada de guàrdies civils. A dins hi havia uns nervis impressionants. Vaig tenir por que en aquells moments hi hagués un estat d’excepció que arrasés tot el que s’havia estant movent. Aquesta és la primera reacció que recordo. Hi havia por. En aquelles èpoques un determinat tipus de gent acostumava a anar de tant en tant a un restaurant de la Creu de Barberà que es deia Cal Simonet; aquell dia al vespre, sense acordar-ho, ens hi vam trobar molts, allà menjant conill i amb una ampolla de xampany… quasi totes les taules estaven plenes. L’amo va veure el panorama i va dir: ‘ui, escolteu, com entri la poli… no us faig fora però oi que no us fa res si poso les pantalles de fusta (…) així sembla que estiguem tancats i vosaltres aquí feu el que vulgueu’. Als primers moments va ser un compàs d’espera: ‘A veure, què passa? A veure què fan aquests?’ Uns a veure si ens foten a la presó i els altres que no assaltin la presó”.
La pintada que va aparèixer en diversos carrers de Sabadell, ‘El viejo se muere ¿quién mandará ahora?’, resulta expressiva de l’estat d’ànim d’àmplies capes de la població. Tres mesos després, 13 de febrer de 1976, esclatava la vaga general, que posava contra les cordes al règim franquista a Sabadell i precipità la dimissió de l’alcalde Burull.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu, Sabadell. Informe de l’oposició. Franquisme i l’oposició sabadellenca. 1939-1976. Edicions Riutort, Sabadell,1983.
DOMÈNECH, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
SERRANO, Jordi i DOMÈNECH, Xavier. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
Diari Sabadell, 21 novembre i 25 de novembre de 1975