Marian Burguès al seu taller del carrer Foment (1924). Autor desconegut.

Marian Burguès (1851-1932), terrisser, artista, activista social i lliurepensador

Tracem una semblança biogràfica d’una de les personalitats més interessants i polifacètiques de la ciutat. Ceramista, pintor i dibuixant, escriptor notable i profundament compromès en la lluita per la llibertat i l’emancipació dels treballadors.

Marian Burguès i Serra va néixer a Sabadell 1’d’agost del 1851. Marian fou el primogènit dels deu fills del matrimoni format per Marià Burguès i Soldevilla, originari de Parets del Vallès i “fervent milicià nacional”, i Maria Serra i Fontanet. El seu avi ja era terrisser i també ho era el seu oncle patern Ramon, la seva família tenien un obrador al carrer Sant Josep i després al número 92 del carrer Creueta (que després d’un canvi en la numeració passaria al 89) llavors als afores de la ciutat, i on des de ben petit va aprendre l’ofici. Com apunta Andreu Castells:  “l’ofici de terrisser era molt dur i pobre. Es guanyava el just per viure, però almenys els terrissers no patien les crisis cícliques, tan característiques del ram tèxtil. L’ofici de terrisser era ancestral, envejat”.

Marian Burguès amb les seves obres probablement a la Exposición Nacional de Industrias Artísticas e Internacional al 1892. Autor. Francesc Pulit Tiana/MHS
Probablement a la Exposición Nacional de Industrias Artísticas e Internacional al 1892. Autor. F.Pulit Tiana/MHS

Marian va fer les seves primeres lletres, dels quatre als nou anys, al col·legi laic de Jaume Montblanc. El 1868, amb 17 anys, la seva família l’envià a Mataró per perfeccionar l’ofici. Allà va treballar durant un any a l’obrador de Pau Sibina i Cortada i després a la Casa Llobet. Quan retornà a Sabadell va participar en la revolta de les quintes i el 1870 marxà de la ciutat per eludir el servei militar. Així, primer es refugià a Thuïr, al Rosselló francès on treballà al taller de Simon Deprade, republicà i del guardà molt bon record. El 1873, amb la proclamació de la Primera República. i abolides les quintes, regressa a Sabadell on es relaciona amb el cercle d’artistes denominat Club Calces format per Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets, Francesc Sans Cabot i Ramon Quer, un cardonenc que era professor de dibuix a les Escoles Pies i que esdevindrà el seu primer mestre d’art.

A la caiguda de la Primera República i l’adveniment de la Restauració borbònica, les autoritats militars decretaren que tots el homes d’entre 18 i 45 anys havien d’allistar-se a la Milícia. Marian tornar a marxar de la ciutat aquest cop en direcció a Coïmbra (Portugal) famosa per la seva indústria ceramista. Després va instal·lar-se a Muel (Saragossa) un altre centre terrissaire i posteriorment es traslladà a Manises (València) on aprengué la tècnica d’origen àrab del reflex metàl·lic. El 1876 es decretà un indult per als pròfugs i desertors que, segons Josep Casamartina, propicià el seu retorn a Sabadell on s’instal·là a l’obrador familiar del carrer Creueta. El seus coneixements adquirits a l’estranger donaran un gir radical a l’empresa.

Respecte a la seva vida sentimental, no sabem res de la seva primera parella, excepte que va morir amb el nadó en el part. Posteriorment es casà pel civil amb Dolors Cañomeres Armengol, filla de Met Cañomeras,  líder republicà federal de la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. Amb Dolors Cañomeras, deu anys més jove que ell, va tenir nou fills, sis nois i tres noies, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.

El compromís social

Ràpidament, Marian s’integrà en el món dels demòcrates i lliurepensadors de la ciutat. El 1877, juntament amb Miquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, fundà el primer centre espiritista sabadellenc, Sociedad Espiritista la Fraternidad (més info: ‘Orígens i expansió de l’espiritisme‘), que inicia les seves activitats assistint gratuïtament als afectats per l’epidèmia de la pesta.

Marian Burguès (1891). Autor Francesc Pulit Tiana /AAS.
Marian Burguès (1891). Autor Francesc Pulit Tiana /AAS.

El 1882, amb Tomàs Viladot, el seu fillastre Joan Salas Anton, el pintor Llorenç Lladó i altres, fundà el Ateneo Cosmófilo Enciclopédico, de marcada tendència maçònica. Marian Burguès mantindrà una estreta relació d’amistat i col·laboració amb Viladot, fundador de la primera lògia maçònica de la ciutat la Lògia Osiris i impulsor de la Institución Libre de Enseñanza a Sabadell. L’Ateneu, dividit en set seccions: Ciències, Filosofia, Lletres, Belles Arts, Agricultura i Comerç, Industria i Fabricació i Expansió i Esbarjo, no acabà de quallar i desapareixerà malgrat ser acollit a la seu del Círcol Republicà Federal. Aquell mateix any, intervé en la fundació de La Emancipación, Societat de Actos Civiles, nascuda per ajudar a gestionar les bodes i els enterraments civils davant les dificultats que es trobaven davant el Registre Civil, malgrat la legislació permissiva. Així mateix fou membre del Grupo Anticlerical Monti i Tognetti, juntament amb Teresa Claramunt, José López Montenegro i els germans Gurri.

Ara bé, on es va guanyar l’odi de la burgesia conservadora, liderada ideològicament per Sardà i Salvany, ideòleg de l’integrisme catòlic i de la lluita a mort contra les idees liberals i democràtiques, fou per la seva tasca al setmanari anarquista Los Desheredados. Órgano de todos los que aman la verdad y el bien promogut per des del Círculo Cooperativo Recreativo. Des del primer número, també aparegut a l’any 1882, Mariàn publica diversos articles de caràcter ideològic firmats per ell com ara Paralelo entre la industria y la moral, La ignorancia es la principal causa de división entre los obreros o La intransigencia. A més, va signar altres amb els pseudònims de Canuto, Satán, Pedro Botero, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi o Un Desheredado.

Capçelera del semanari Los Desheredados que Marian Burguès dirigí entre 1883 i 1884
Capçelera del semanari Los Desheredados que Marian Burguès dirigí entre 1883 i 1884

El setmanari va tenir un paper destacat en la Vaga de les Set Setmanes (1883). Segons Castells, en aquesta vaga, Marian va protagonitzar un dur enfrontament amb Manuel Gómez de la Riva y de Souza, del Gremi de Fabricants, ajudat per seu germà Antoni, antic coronel carlí. Burguès i Gómez ja havien tingut picabaralles. Així durant una processó de Corpus, en que el ceramista no s’agenollava ni es descobria, Gómez el va colpejar amb un ciri que li va encendre la barba. Los Desheredados atribueixen a Manuel Gómez la solució per trencar la vaga: “garrotazo y rebajándoles el jornal hasta que sólo pudieran comer sopa, el pobre no necesita más que la sopa, y ésta aún la de los buenos tiempos de los conventos”. La derrota d’aquesta vaga va comportar una onada repressiva amb el tancament de l’Obrera, seu dels sindicats, de les escoles laiques, de la Emancipación i del setmanari.

Entre 1883 i 1884 exercí la direcció de Los Desheredados mentre impartia diverses conferències a l’Ateneo Cosmófilo y al Centro Cooperativo. En 1889 guanyà un accèssit al II Certamen Socialista de Barcelona amb l’obra El siglo de oro, un escrit de caràcter utòpic i futurista molt influenciada pel teòric anarquista rus Piort Kropotkin. Així mateix, cap al final de la seva vida, va col·laborar en el setmanari local L’Avenir i en els diaris de la ciutat El Poble i Diari de Sabadell. Durant un temps va apropar-se a Valentí Almirall, que havia estat anomenat per l’ajuntament de Sabadell director de l’Escola Industrial i Mercantil i que va fundar el Centre Català. Burguès participà, encara que mai es va fer soci, del Centre Català, però la deriva molt conservadora de l’entitat motivà el seu complert distanciament.

El Faianç Català

Marian Burguès va participar el 20 de setembre de 1880 en la fundació de l’Acadèmia de Belles Arts, al carrer Sant Pau, que va sorgir del grup d’artistes agrupats al Club Calces, ara sota la direcció de Josep Espinalt, Ramon Quer i Joan Vila Cinca. A Belles Arts modelà una sèrie de plats decorats a l’oli per altres pintors, alhora que ell també executa aquarel·les i olis en la línia del paisatgisme, però també petits retrats de personatges populars. Burguès exposa diverses vegades, entre 1887 i 1894, però les seves obres no gaudiren de massa èxit, de manera que abandonà la pintura per concentrar-se en la ceràmica.

Per aquelles dates entrà en contacte amb el famós dibuixant i artista polifacètic de Barcelona Josep Lluís Pellicer amb qui compartia simpaties ideològiques. De fet, Pellicer havia estat el president del grup català del primer congrés de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT) d’inspiració anarquista, celebrat a Barcelona el 1870. Nou anys major que Burguès, va exercir una gran influència sobre el terrisser sabadellenc que sota el seu mestratge perfeccionarà les seves tècniques ceramistes. De la seva mà participa el 1888 en la Exposición Universal de Barcelona on guanya una medalla d’argent i una menció honorífica, així com una elogiosa ressenya de Salvador Sampere i Miquel a les pàgines de La Publicidad. El 1892 i 1893 participa en la primera i segona Exposición Nacional de Industrias Artísticas e Internacional al Palau de Belles Arts de Barcelona.

El 1891 comença una aventura artística i empresarial que acabarà molt malament. Es tracta de la marca Fayans Català, especialitzada en la faiança, una tècnica mitjançant la qual l’argila es recobreix amb una base d’estany que li dona un acabat exterior vitri i que guarda similituds amb la majòlica. El 28 de març de 1895 va morir el seu pare i Marian heretà el taller familiar. Un any després anunciava la creació de la nova empresa Fayans Català. Fábrica de Cerámica Artística. M. Burguès y Comp. Creheuta 92, Sabadell. El 1897 obrí una botiga a Sabadell regentada per Josep Calsina, nebot de Vila Cinca, aquest mateix any realitza el gran mural de majòlica a la façana del CEIP Enric Cassasses la primera escola municipal de la ciutat, al carrer Llobet, obra de l’arquitecte Juli Batllevell.

Escola Enric Cassassas. Autor: David B
Escola Enric Cassassas, al carrer Llobet. Autor: David B

El 1901, amb el seu nebot Santiago Segura Burguès, inaugurà al número 289 de les Corts Catalanes la botiga L’Àmfora per comercialitzar els seus fayans que ben aviat es convertí en un important centre artístic i cultural i que obrirà un altra botiga a la Rambla de Catalunya. Tanmateix, Marian no va gaudir d’aquest èxit ja que el seu nebot, amb qui mai va tenir bones relacions, es desvinculà del seu oncle i amb el suport i l’assessorament del pintor Miquel Utrillo, Xavier Noguès i Eugeni d’Ors continuà amb el Faianç Català. De fet, quan Segura va morir el 1918 Marian no assistí al seu enterrament.

A Sabadell els problemes econòmics, els deutes i plets s’acumularen. La botiga no acabà de funcionar i els socis capitalistes l’abandonaren com ara el fabricant Mateu Brujas que es diu va perdre 40.000 duros. El 1902 és empresonat per deutes. Estant a la presó va guanyar dos premis en el certamen organitzat pel Centre Líric Dramàtic i gràcies a les gestions d’un membre del jurat, el diputat i advocat Amadeu Hurtado, es posat en llibertat.

El 1903 l’empresa fa fallida definitiva i són embargats el taller i la casa de Sabadell. En un gest característic preferí regalar el gènere que restava als seus conciutadans abans que saldar-ho a una empresa de Barcelona. Són anys molts durs, amics com Pellicer i Viladot, que podien haver-lo ajudat, van morir el 1901 i 1902 respectivament. A més, el seus fills, que alhora eren els seus ajudants, s’anaren morint i només sobrevisqueren Actínia i Adelfa, el més petit Frimari naixeria el 1902.

Els anys durs

El 1903, arruïnat i sense sostre, marxà amb la seva família al centre ceramístic de la Bisbal d’Empordà. A més dels motius econòmics, pesaren sobre la seva decisió la gran repressió contra l’anarquisme que es desfermà arran de les bombes del Liceu (1893) i contra la processó de Corpus al carrer dels Canvis Nous (1896) que culminaren en els Processos de Montjuïc (1896) i on foren detinguts amics seus com López Montenegro, que l’havia succeït el 1884 a la direcció de Los Desheredados, i Teresa Claramunt.

Allà s’instal·laren casa i taller al carrer de les Voltes, avui desapareguts, i produí ceràmica utilitària que la seva dona i filles venien als mercats de la comarca com ara Sant Pere Pescador, l’Escala, Verges, Torroella de Montgrí, Palafrugell, Begur, Calonge, Sant Feliu de Guíxols o Palamós. Amb els guanys de les ventes amb prou feines arribaven a pagar el lloguer de la casa i moltes vegades hagueren de recórrer a préstecs d’amics sabadellencs.

A més de la misèria econòmica, la repressió que es va abatre a Catalunya arran de la Setmana Tràgica (1909) colpejà la seva família. Marian i les seves filles Actínia i Adelfa foren empresonats. La seva dona, Dolors Cañomeras, va enviar amb un traginer al fill Frimari que tenia set anys a Sabadell temorosa de majors represàlies.

Marian Burguès a la parada de fireta a la Rambla de Sabadell. Autor desconegut/Arxiu J. Tovar.
A la parada de fireta a la Rambla de Sabadell. Autor desconegut/Arxiu J. Tovar.

Dos anys més tard, al 1911, la família retorna a Sabadell, a una casa de la carretera de Terrassa n. 37. És una etapa molt dura, sense feina ni taller, sobrevisqueren gràcies al treball com planxadores de les seves filles. L’any 1913 Adelfa moria de tuberculosi i el 1916 Actínia es casà amb un carreter i tota la família es traslladà amb ella a un local prop de la plaça Granados. En aquesta època, Marian trobà feina en alguns tallers de ceràmica i col·laborà amb el seu germà Ramon, continuador de la tradició terrissaire familiar. A partir del 1912 participa, en els mesos de juny i desembre, a la fira ubicada per la Rambla i els Jardinets, amb una parada de figuretes i joguines de fang cuit, a vegades al costat del seu germà, a voltes ben lluny, depenent dels permisos municipals i de l’estat de les relacions amb Ramon. Una parada de fireta que mantingué fins a la seva mort.

El 1917 la seva filla Actínia va morir en el part, el seu marit es casà de nou i la família Burguès hagué de marxar. Impossibilitats de trobar un nou domicili a Sabadell, s’instal·laren a Caldes de Montbui on Marian treballa com assalariat en diversos tallers. Per aquells anys, segons Castells, va pensar en emigrar cap Amèrica. Finalment, una colla d’amics de l’època de Belles Arts, Joan Figueres, Francesc Pulit, Antoní Oliver i Joan Vila Cinca li proporcionaren els diners per comprar un terreny al carrer de Foment números 75, 77 i 79, al barri de la Creu Alta, prop de la bòvila d’en Garroset. Amb els maons de la bòbila construí un obrador i una casa, una nau simple sense arrebossar ni enguixar. Allí va treballar sense descans, produint una enorme quantitat de peces totes diferents.  El 1922 va participar en l’exposició col·lectiva de Belles Arts i el mateix any exposava individualment al Círcol i altre cop a Belles Arts.

Des del taller del carrer Foment reinicià les seves col·laboracions amb artistes locals entre ells Ricard Marlet, Antoni Vila Arrufat o el jove escultor Camil Fàbregas. A més, el seu taller esdevingué una mena d’ateneu on acudien artistes, intel·lectuals, esperantistes, espiritistes, republicans, federals, maçons, anarquistes…

Sabadell del meu record

El 1924 exposà amb gran èxit al Saló Alavedra de Terrassa. També per  aquestes dates pronuncià diverses conferències i publicà diversos articles sobre terrissa i ceràmica que recollirà en el llibre Estudis de terrissa catalana, editat el 1925 per Joan Sallarès.

Marian Burguès a la dècada de 1920. Autor: Joan Baulenas/Arxiu V.Brichs
Burguès a la dècada dels 20. Autor: J.Baulenas/Arxiu V.Brichs

Durant aquests anys realitza diverses exposicions fora de Sabadell. El 1925 a les Galeries Laietanes de Barcelona, el 1926 a Mataró i la Sala Parés de Barcelona. L’any 1927 a Girona, Igualada, Reus i Lleida. El 1928 amb l’aquarel·lista sabadellenc Pere Gorro exposa a Terrassa i Manresa amb Gorro i Modest de Casademunt, a través de Feliu Elias ho fa a Vilanova i la Geltrú i Reus. Així que, a finals de la dècada de 1920, gaudí d’un reconeixement general. A casa seva muntà l’Escola de Ceràmica i de Vidres esmaltats, amb caràcter més honorífic que real, ja que no tenia alumnat; però malgrat això demanà a l’Ajuntament poder anomenar-la Escola Municipal de Ceràmica, que li fou concedit el 1928, “fet insòlit –observa Castells- d’un ajuntament primoriverista” (més info: ‘La dictadura de Primo de Rivera‘). El 1929 participà en la Exposición Internacional de Barcelona, al Pavelló Maragall dedicat a les Arts Decoratives juntament amb els més importants artistes del sector. Així mateix fou convidat a participar en els actes que es celebraren al Pueblo Español.

Marian Burguès el 1924 havia publicat a l’Almanac de les Arts, que resumia l’art i la literatura sabadellenca del moment, el primer esbós del Sabadell del meu record, un escrit de 12 pàgines que va agradar molt.  Els seus amics l’animaren a que completés l’obra en forma de llibre que finalment va aparèixer el 1929, editat per l’impressor Joan Sallent i prologat pel seu amic Joan Sallarès, amb 224 pàgines i dibuixos del mateix autor.

Curiosament, Sabadell del meu record, com indica Castells, no va provocar recels en l’Ajuntament primoriverista, sinó entre la dreta catalanista de la Lliga Regionalista, els carlins i els medis clericals, singularment els Escolapis. La Lliga encetà una onada de desgreuge per les suposades ofenses a l’Escola Pia. La conservadora Revista de Sabadell, que abans d’aparèixer el llibre l’havia elogiat, va rectificar immediatament pel seu contingut anticlerical amb un dur article signat per la ultracarlina Isabel Straveró. A més, cercaren cites d’El liberalismo es pecado de Sardà i Salvany per rebatre a Burguès i Sallarès.  També rebé fortes crítiques de La Veu de Sabadell amb la ressenya de Joan Baptista Turull titulada Un llibre anticatòlic i sectari i de la revista Cultura Cristiana. El diari catòlic catalanista El Matí proposa com a reparació acabar immediatament les obres del temple dels Escolapis i alguns intel·lectuals de dretes proposaren fer un auto de fe amb el llibre. El Diari de Sabadell va mantenir una actitud distant, però els membres de la Colla de Sabadell, que constituïen llavors el nucli de la redacció obriren les pàgines a les seves col·laboracions. Sembla ser que Burguès preparava una segona edició ampliada i revisada del llibre que no va poder acabar. L’obra fou reeditata el 1982 per la regidoria de Cultura i ara la Llar del Llibre ha realitzat un tercera edició facsímil.

L’any 1930 realitzà la seva darrera exposició a Barcelona i el 1931, proclamada la Segona República, l’Ajuntament li concedí una subvenció per a la seva Escola Municipal de Ceràmica. Marian Burguès morí el 20 de novembre de 1932 víctima de cistitis. Davant la manca de recursos, l’Acadèmia de Belles Arts va acordar enterrar-lo en el nínxol que disposava per als socis pobres al cementiri civil costat de l’obelisc del maçó Josep Romeu Brujas i de l’espiritista Joan Cosidó. Miquel Carreras Costajussà publica una sentida necrològica al Diari de Sabadell.

L’Ajuntament republicà, com a homenatge, li dedicà el carrer Foment on havia estat el seu taller. La seva dona morí al 1935 i amb l’esclat de la Guerra Civil, el seu fill Frimari va marxar a Mèxic. Les noves autoritats franquistes, el gener del 1939, expurgaren el seu nom del nomenclàtor de la ciutat i el carrer es tornà a denominar de Foment, fins l’agost de 1941 en què fou dedicat al pintor Joan Vila Cinca. Amb la primera revisió del nomenclàtor de l’Ajuntament democràtic, al 1979, se li va dedicar un petit carrer a la Creu Alta. La seva obra ceramista pot contemplar-se al Museu de Terrissa i Ceràmica Industrial de la Bisbal d’Empordà, al Museu de Mataró i als Museus d’Art i el d’Història de Sabadell.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Marian Burguès. Un terrisser que va fer història. Fundació Caixa Sabadell, 1993.
CASTELLS, Andreu. L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (Sabadell, 1851-1932). Arraona, n. 1, 1976.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, 2006.
SALLARÈS, Joan. Marià Burguès, ceramista: l’home i l’obra. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XXVII, Sabadell, 1977.

Foto portada: Marian Burguès al seu taller del carrer Foment (1924). Autor desconegut.