Aquest edifici resulta una de les obres de més qualitat i millor conservades del modernisme a la ciutat. Es tracta d’un dels projectes més ambiciosos i singulars de l’arquitecte Juli Batllevell el qual va deixar una forta petjada en la ciutat.
L’obra parteix l’any 1902 de l’encàrrec de Rosa Brutau i Roca, de la família dels poderosos industrials, pels quals Batllevell havia realitzat diversos treballs. Juli Batllevell Arús era fill del mestre d’obres, Gabriel Batllevell Tort, que havia projectat moltes cases i edificis tèxtils entre els quals destaca la residència de l’industrial Pere Oliver, besavi de l’escriptor Joan Oliver, Pere Quart, anomenada Les Voltes de l’Oliver (1862) on ara hi és el Casal Pere Quart. Gabriel Batllevell exercí el càrrec mestre d’obres de l’Ajuntament de Sabadell entre 1870 i 1890.
El seu fill Juli va guanyar la plaça d’arquitecte municipal l’agost de 1895 substituint a Miquel Pascual Tintorer que ostentava el càrrec des de 1879 i era autor del Pla de l’Eixample que porta el seu nom, aprovat al 1887, i que redissenyà la ciutat. L’any 1895 es desfermà un enfrontament entre Pascual Tintorer i l’Ajuntament el qual al·legà un incompliment del contracte que obligava a l’arquitecte de treballar dos dies a la setmana a Sabadell mentre que se l’acusava de venir només un dia. Segons Manel Larrosa en aquesta picabaralla “es trasllueix un cert tracte de favor envers Juli Batllevell, fill de Sabadell i amb el títol nou de trinca”. Finalment, Pascual Tintorer va dimitir al juny de 1895 i Batllevell guanyà el concurs públic en competició amb Enric Fatjó Torras i Gabriel Borrel Cardona que havien estat condeixebles seus a l’Escola Pia. Batllevell va ostentar el càrrec fins l’any 1910 quan presentà la seva dimissió i fou substituït per Josep Renom.
De fet, Juli Batllevell ja havia realitzat importants obres a la ciutat com el disseny primer del cafè (1892) i després del Teatre Euterpe (1893), la seu del Centre Català (1892), del qual era membre, a la Rambla, la Casa Bru n. 129-1931 (1893), al barri de Gràcia o les naus de La Auxiliar Industrial Sabadellense, dedicada a la tintoreria i ubicada a la llera del Ripoll (1894). Posteriorment, va realitzar altres projectes com la Presó Cel·lular (1899), l’edifici de l’Energia (1899), la reforma de l’Ajuntament amb la urbanització dels Jardinets (1900), el Despatx Lluch (1908) seu de l’actual Oficina d’Atenció Ciutadana o la Caserna de la Guàrdia Civil.
L’obertura del carrer de la Indústria
Tal com i explica Josep Casamartina, qui ha estudiat més a fons la figura i l’obra de Batllevell, el projecte de bastir un hotel davant de l’única estació de ferrocarril de la ciutat, a l’època denominada Estació del Nord, s’explica per la confluència de dos factors.
D’una banda, per la circumstància derivada de la desaparició de l’oferta hotelera que havia hagut en aquesta zona arran del trasllat a la Rambla de l’antic hostal de Rafael Cruz que el mateix Batllevell havia reformat el 1891, onze anys abans. També, va succeir el mateix amb l’establiment dels germans Vives. Per això, la família Brutau s’associà amb d’altres fabricants per tal de construir un hotel de luxe al davant de l’estació.
D’altra banda, per la perspectiva generada per l’obertura del carrer de la Indústria com a zona de prestigi i de residència de la burgesia. L’idea inicial de bastir aquesta artèria, parteix de l’industrial Antoni Casanovas que tenia en aquesta zona el Vapor de la Rivera. L’any 1879, s’obrí l’expedient per urbanitzar un carrer ample amb l’objectiu de comunicar l’estació de ferrocarril amb al centre de la ciutat. Pascual Tintorer inicià el primer tram que el 1881 va prendre la denominació de carrer de l’Industria. L’any 1892 s’obrí l’expedient per perllongar les obrers fins al carrer Sant Joan. No obstant això, l’edificació com un carrer residencial de la burgesia no agafaria embranzida fins els anys de la Primera Guerra Mundial, en un moment de gran expansió de la indústria local.
Un edifici singular
En principi, el projecte de Batllevell consistia en una reforma integral de l’hostal de Rafael Cruz, però finalment es bastí un edifici pràcticament de nova planta que fou inaugurat l’11 de març de 1904. Dies després, el 15 de març, el rotatiu barceloní La Vanguardia publicà una crítica molt elogiosa:
“Las obras, que son debidas al arquitecto municipal don Julio Batllevell, demuestran que en su autor profundos conocimientos en el arte arquitectónico, pues en todas ellas, que pertenecen al estilo modernista, ha sabido imprimir un sello de originalidad de todo cuanto hemos visto hasta ahora”.
Batllevell tallà l’angle de l’edifici per generar un xamfrà amb funcions de façana principal. Aquesta consta de una gran balconada amb un porxo a la planta baixa concebut com entrada al cafè d’accés al públic en general. La façana està coronada per un trencadís de ceràmica amb el nom i l’any de construcció de l’edifici amb una bola a sobre. A la façana destaquen els esgrafiats del primer i segon pis i els treballs de forjat a las baranes dels balcons i de la gran portalada d’accés a l’hotel per carrer de la Indústria.
Batllevell tallà l’angle de l’edifici per generar un xamfrà amb funcions de façana principal. Aquesta consta de una gran balconada amb un porxo a la planta baixa concebut com entrada al cafè d’accés al públic en general. La façana està coronada per un trencadís de ceràmica amb el nom i l’any de construcció de l’edifici amb una bola a sobre. A la façana destaquen els esgrafiats del primer i segon pis i els treballs de forjat a las baranes dels balcons i de la gran portalada d’accés a l’hotel per carrer de la Indústria.
La planta baixa disposava d’una recepció i un vestíbul amb l’escala que conduïa als pisos superiors. Al darrera hi havia la cuina i a la zona de servei a la qual s’arribava per una altra escala. A la dreta hi havia el cafè obert al públic amb un sala anomenat del “tresillo” i a l’esquerra el restaurant, des menjadors més petits per als reservats, els lavabos i l’entrada dels carruatges que anaven al patí posterior.
Al primer pis, hi havia una sala de cafè i billar i una petita sala d’estar. També, existia una altra gran sala de billar, separades per una porta s’ubicaven cinc habitacions. Al segon pis hi havia altres catorze habitacions. L’interior de l’hotel també gaudia d’una esplèndida decoració amb arrambadors amb estucats amb motius florals i vidrieres emplomades, de les quals només s’han conservat alguns elements al vestíbul. Malauradament no existeix cap fotografia de l’època que els testimoniï.
Les vicissituds d’un hotel
La família Brutau i els seus socis arrendaren l’explotació de l’hotel a la família Callís que també regentaven el negoci de carruatges de l’estació. Tanmateix, l’hotel només va funcionar com a tal durant una dècada fins el 1913. Com explica Casamartina, la clientela preferia hostatjar-se a l’Hotel España a la Rambla o si venien per qüestions laborals s’estimaven més quedar-se a Barcelona i desplaçar-se puntualment a Sabadell.
Quan es va tancar l’hotel, només va romandre obert el cafè, que continuà en mans dels Callís que continuaren pagant el lloguer fins que els Brutau van vendre tota la finca a Gabriel Alguersuari que va anar a viure i va fer servir la planta baixa com a magatzem de panyeria masculina fins que l’empresa va plegar a la dècada de 1970. De tota manera, el cafè-bar va continuar obert fins la primavera del 2011.
L’edifici modernista, malgrat estar catalogat al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPAS), va patir un procés de degradació fins l’any 1996 en que fou objecte d’una restauració a càrrec de l’arquitecte Manuel Somoza que Casamartina qualifica d’excel·lent.
Actualment, la planta baixa està ocupada per un bufet d’advocats i un restaurant de la família Forrellad.
Bibliografia
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011.
DEU, Esteve. Expansió urbana i economia dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Delegació de Sabadell del Col·legi de Doctors i Llicenciats, 1986.