Tracem el perfil biogràfic del sindicalista i militant comunista de primera hora que, a la Guerra Civil, fou comissari polític de la 30 Divisió de l’Exèrcit Popular de la República. Exiliat a França i Mèxic, fou afusellat a Madrid als 28 anys d’edat i amb cinc companys més quan intentaven reconstruir el partit a l’interior de l’Espanya franquista.
Jaume Girabau Esteve va néixer a Sabadell el 22 d’abril de 1914. De família obrera, cursà estudis primaris a l’escola de la Federació Local de Sindicats (FLS) a càrrec del pedagog i sindicalista Ricard Fornells i continuà la seva formació a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Des de ben jove va posar-se a treballar en el sector d’acabats tèxtils i s’afilià al Sindicat Unió de l’Art Fabril i Tèxtil, de la FLS, on arribà a ser el seu secretari. Llavors el poderós sindicat, amb seu a l’Obrera al carrer de l’Estrella, estava liderat per Josep Moix i seu equip amb Miquel Bertran, Josep Rosas i Jaume Camp Illa. A començaments de 1930, ingressà en les Joventuts Comunistes de Catalunya (JJ.CC) amb Wenceslao Colomer i Ramon Gelis, la secció juvenil del petit Partit Comunista de Catalunya (PCC).
Jaume Girabau va tenir un paper destacat en els fets del 6 d’octubre de 1934 quan Lluís Companys proclamà la República Catalana provocant la intervenció del govern de dretes espanyol que dissolgué manu militari la Generalitat i va empresonar, començant pel govern català, els implicats en la insurrecció. A Sabadell, els esdeveniments adoptaren un caire clarament obrerista i durant uns dies l’equip de Moix va prendre el poder. Amb la repressió, l’Ajuntament elegit democràticament també va ser dissolt i s’estima que es practicaren unes 300 detencions, entre elles la de Girabau que havia format part amb Ramon Riera i Wenceslao Colomer de la Guàrdia Roja. La majoria de detinguts foren portats a Sant Andreu, des d’on foren distribuïts entre la presó Model i una sèrie de vaixells ancorats al Port de Barcelona com el Ciudad de Cádiz, Argentina i Uruguay, on va estar empresonat Girabau.
La victòria del Frente Popular i la seva versió catalana el Front d’Esquerres, a les crucials eleccions generals del 16 de febrer de 1936, menaren a l’immediat alliberament dels vora de 30.000 presos de la repressió de la Revolució d’Asturies i dels fets d’octubre a Catalunya que foren amnistiats. De retorn a Sabadell, Girabau va formar part del nucli fundacional, l’1 d’abril de 1936, de la secció local de Joventut Socialista Unificada (JSU), juntament amb Wenceslao Colomer, Pere Gallifa, Esteve Nuñez i Francesc Carreras, germà de l’historiador Miquel Carreras, llavors arxiver municipal.
La biografia de Josep Xinxó redactada per Jordi Serrano ens permet reconstruir aquell moment fundacional. Xinxò, comunista de primera hora que va viure aquests fets, explica que Sabadell era un dels llocs de Catalunya on les JJ.CC, on militava Girabau, estaven més implantades amb uns 50 militants molt actius. També, va ingressar a la JSU la secció juvenil de la Federació Catalana del PSOE amb només dos o tres militants. El gruix de la militància provenia de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya (USC) dirigida per Joan Comorera i Manuel Serra i Moret. Segons Xinxó, llavors s’aplegaren uns 200 joves militants dels quals uns 40 o 50 eren els políticament actius. Colomer va ser elegit el primer secretari general de la secció sabadellenca de la JSU fins a maig de 1936 quan fou substituït per Pere Gallifa fins al febrer de 1937, quan va marxar al front.
Comissari polític
La unificació de les seves organitzacions juvenils facilità extraordinàriament la fusió de les quatre formacions que confluirien per fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 23 de juliol de 1936, als primers compassos de la Guerra Civil.
Jaume Girabau va afiliar-se al partit i va ser un dels primers de marxar al front. Així va participar en la fracassada expedició a Mallorca, l’agost de 1936, amb, entre d’altres, Pere Gallifa i Ramon Gelis. Hi participaren 50 sabadellencs i 9 sabadellenques, integrats a la sisena centúria de la columna Carles Marx. Com pot llegir-se al Full Oficial del 10 d’agost: “És la primera vegada que unes dones de Sabadell ofereixen el sacrifici de llurs vides i la prova del seu valor, a la lluita que els milicians antifeixistes disputen a la reacció criminal”.
Després de la fracassada expedició, Girabau va marxar al front d’Aragó on ostentà el càrrec de comissari polític de la 134 Brigada Mixta i més tard, cap a finals de la guerra, de la 30 Divisió de l’Exèrcit de la Popular de la República, la mateixa unitat on va morir, 11 d’agost de 1938, en estranyes circumstàncies l’historiador Miquel Carreras. Com indica Andreu Castells, a l’estat major de la 30 Divisió, a banda de Girabau, hi havia una notable representació de sabadellencs: els oficials Estela i Joan Grau Panadés, Llorenç Aragay Daví, Miquel Clusa o Baldomer Xifre-Morros, pagador-habilitat, que no era de la ciutat, però estava molt vinculat als seus ambients artístics.
Xinxó es va fer molt amic d’Albert Girabau, germà petit de Jaume, que com ell havia ingressat als Pioners, organització infantil de les JSU. Al final de la guerra, explica, que tots dos anaren a Barcelona per allistar-se voluntaris i anar al front. En principi, els van rebutjar “perquè deien érem criatures”, pero, davant la seva insistència, al final els admeteren. Albert Girabau va quedar-se uns dies a Barcelona i Xinxó va ser enquadrat al 24 Brigada. Pocs dies després van emprendre la retirada cap a la frontera francesa.
Als camps de concentració francesos
Xinxó, als quatre i cinc dies d’estar internat en el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló, va trobar-se amb l’Albert Girabau i altres sis camarades de la JSU sabadellenca. Posteriorment, al maig de 1939, va ser traslladat al camp de Barcarès on va trobar-se amb els germans Girabau, Albert i Jaume que pertanyia a la direcció dels comunistes al camp de concentració. Explica que de vegades anava a veure als germans Girabau que li donaven menjar, el govern de República havia atorgat una paga de 500 francs als oficials de brigada o divisió, com en el cas de Jaume Girabau, que els hi permetia comprar queviures.
També, relata com un dia Jaume Girabau el va anar a veure per dir-li que havia estat seleccionat per anar a la Unió Soviètica i que després ja tornaria a Espanya. “He reconèixer que aquell va ser el dia més feliç de la meva vida. Per a tots nosaltres, els pioners, era un somni anar a la Unió Soviètica”. Tanmateix, el pacte de no agressió entre Hitler i Stalin i l’esclat de la Segona Guerra Mundial, al setembre de 1939, va frustrar aquests plans i desfermà la repressió del govern francès contra els comunistes. Llavors la policia francesa va fer dues batudes nocturnes al camp. Se’n portaren detinguts a molts dirigents comunistes, entre ells Jaume Girabau, que foren empresonats al castell de Cotlliure. Després de nombroses gestions, inclosos suborns i falsificació de documents, aconseguiren els papers per poder marxar cap Amèrica.
Jaume Girabau va embarcar-se en el vaixell De la Salle cap a la República Dominicana on arribà el 23 de febrer de 1940, després s’instal·là a Mèxic on es concentrava part de la militància del PSUC i les JSU a l’exili. Entre els militants sabadellencs de la JSU sabadellenca exiliats a Mèxic, Xinxó esmenta a Falcón, Ramon Gelis, Jaume Vila i sa germana, Jaume Anglada, Francesc Carreras, Esteve Núñez o Rosa Andreu.
El grup de Lisboa
La primavera de l’any 1941 la direcció del Partido Comunista de España (PCE) a Mèxic, comandada per Vicente Uribe, Antonio Mije i Pedro Checa, amb el suport de Joan Comorera del PSUC, que estava purgant i estalinitzant el partit, va decidir impulsar la reconstrucció de l’organització a l’interior enviant a Lisboa una sèrie de quadres destacats on els esperava un militant del PCE instal·lat a Portugal des del final de la Guerra Civil.
Primer, arribà Francisco Barreiro Barciela, que havia desembarcat a Vigo, on contactà amb el comitè gallec del partit. Després ho feren Jesús Larrañaga i Manuel Asarta del Partit Comunista d’Euskadi que, fugats del camp de concentració d’Albatera, s’havien refugiat als Estats Units, i Eduardo Castro Delgado, que a la guerra havia estat director del Banco Exterior de Exportaciones de Tarragona. Tots tres s’amagaren a Tampa (Florida) on, a bord d’una nau mercant, desembarcaren a Lisboa el 19 de maig de 1941.
Al juliol s’incorporà Isidoro Diéguez Dueñas, que havia estat membre de la Junta de Defensa de Madrid, amb la missió de dirigir el grup. Una mica més tard completaren el grup el basc Jesús Gago i Jaume Girabau a qui l’historiador Helmut Heine qualifica de “alto cuadro del PSUC”. Diéguez portava una sèrie detallada d’instruccions per, des de Lisboa, establir contactes amb els nuclis del partit en les principals ciutats espanyoles.
La caiguda
A mitjans de setembre de 1941, dos emissaris del grup de Lisboa foren detinguts a Madrid. Aviat la resta del grup fou detingut per la policia portuguesa i lliurat a les autoritats franquistes. Llavors, la República portuguesa estava sota la dictadura de dretes d’Oliveira Salazar que havia donat ple suport a Franco a la Guerra Civil. A la detenció del grup de Lisboa, seguiren altres caigudes de militants comunistes a Galícia, Madrid i altres regions espanyoles.
El règim franquista no va dubtar en reprimir durament els intents de reconstrucció del partit comunista quan feia tan poc temps que s’havia acabat la guerra civil i el futur de la dictadura semblava dependre del desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Pràcticament, tota la direcció del partit comunista basc va ser afusellada: Realinos, Félix Miñón, Luciano Sadaba, Jesús Ugalde, Valeriano García, Antonio Quirós ‘Hidalgo’ i Luís Fernández, a l’igual que Manuel Prades, Elvira i Wajsblum de la comissió central de reorganització. El 2 d’octubre de 1942, després de ser brutalment torturat, fou executat el líder guerriller Heriberto Quiñones amb Luis Sendín i Ángel Fermín Cardín al cementiri de l’Est de Madrid.
Afusellat a Madrid
Tots el membres del grup de Lisboa va córrer la mateixa sort, tret d’Eduardo Castro, que va morir al penal de Burgos el desembre de 1947. Conduits a la presó madrilenya de Porlier, Isidoro Diéguez, Jaume Girabau, Manuel Asarta, Jesús Larrañaga, Francisco Barreiro i Eladio Rodríguez foren condemnats a mort en consell de guerra sumaríssim. La sentència s’executà contra la tàpia del cementiri de l’Almudena de Madrid.
Segons Heine existeixen dubtes sobre la data exacta de l’execució. El diari anglès The Manchester Guardian informava (28 de febrer de 1942) que, dies abans, sis dirigents comunistes havien estat afusellats a Madrid quan intentaven reconstruir el partit. Apuntaria al 22 de febrer com la data exacta de l’execució. D’altra banda, la revista del PSUC, Quaderns del Comunisme, de març de 1947, dona aquesta mateixa data per l’execució de Jaume Girabau.
La carta de comiat
Poc abans de ser executats els sis condemnats a mort signaren la Carta al Partido y al Pueblo Español, amb data de 19 de gener de 1942, que fou distribuïda entre l’oposició antifranquista i transcrita íntegrament en els annexos de la biografia de Xinxó, de la qual només citarem alguns passatges.
“Dentro de pocas horas, la pandilla francofalangista habrá cometido en nuestros cuerpos un nuevo asesinato. Unos minutos más y nuestros nombres se sumarán a la legión de antifascistas honrados, que han caído bajo el plomo de los esbirros nazi-franquistas.
Caeremos orgullosamente en nuestro puesto de combate, como caen los valientes soldados del Ejército Rojo, vanguardia de la lucha por la liberación de la Humanidad del azote fascista. Caemos con la seguridad absoluta de que la causa sagrada que encabeza la URSS, con Inglaterra, EE.UU de América, China y todos los pueblos oprimidos, ha de triunfar inexorablemente. Y caemos como luchadores de esa misma causa que, en el suelo de nuestro amado pueblo, pagan el inevitable tributo de sangre a la victoria ‘causa del pueblo español es la causa de la toda la Humanidad avanzada y progresiva’, dijo- con motivo de nuestra guerra de liberación- el genial conductor de los pueblos, camarada Stalin (…)
La tarea de los comunistas de hoy es el ser los más abnegados combatientes, los más ardientes partidarios de la Unión Nacional Antifranquista; luchar a la cabeza codo con codo con todos los españoles dignos, como un cuerpo del Ejército más, que, encabezado por el Ejército Rojo, que dirige y manda el gran estratega Stalin, liberará toda la Humanidad de la terrible plaga fascistas. Y no olvidéis; los que como nosotros caigan en la lucha, son las bajas inevitables de todo combate”.
La missiva finalitza amb un vibrant ¡VIVA EL PARTIDO COMUNISTA DE ESPAÑA!
La brigada guerrillera Jaume Girabau
A mitjans de 1946, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya dirigida pel PSUC va aconseguir posar en marxa dues brigades. La primera es batejà Jaume Girabau en honor al seu company afusellat. Dirigida per Numen Mestre, comptava amb una trentena de membres. Aquestes dues brigades fins a la seva desarticulació, l’abril de 1948, havien dut a terme 28 accions armades, entre elles les bombes contra els diaris Solidaridad Nacional i La Prensa, i les cartes explosives contra el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga.
Després de la seva caiguda, es dictaren vuit penes de mort, quatre de les quals foren commutades per 30 anys de presó. El 23 de febrer de 1949 van ser executats Joaquim Puig i Pidemunt, editor de la revista del partit Treball, Numen Mestre, comandant de la brigada Jaume Girabau, Ángel Guerrero, cap militar de la guerrilla a Barcelona i Pere Valverde, cap de l’Agrupació Guerrillera de Catalunya.
L’Ajuntament de Sabadell va dedicar a Jaume Girabau una plaça al barri de la Creu Alta.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, Vol. V, Guerra i revolució (1936-1939), Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
– Sabadell, informe de l’oposició, Vol VI. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
HEINE, Helmut. La oposición al franquismo de 1939 a 1952. Ed. Crítica, Barcelona, 1983.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell. Ed. Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.