Tracem el perfil biogràfic d’un industrial i militant de la Lliga Regionalista. La seva trajectòria resulta paradigmàtica del comportament de la burgesia catalanista a la Guerra Civil durant la qual no dubtaren en donar suport als militars sollevats.
Joan Lloch Salas va néixer el 9 de febrer de 1902 a Sabadell, el mateix dia que es constituí la secció local de la Lliga Regionalista. Era descendent d’una nissaga de poderosos fabricants. El seu besavi, Feliu Llonch Matas (1811-1875), inicià la fabricació tèxtil l’any 1840 al molí Amat, al riu Ripoll. Al 1869 feia el cicle complert de la llana i posseïa una part del vapor Brutau. El seu avi, Joan Llonch Sanmiquel (1842-1916), encapçalà l’empresa Juan Lloch y Hermanos que al 1877 construí el vapor Llonch, ara propietat de l’Ajuntament i destinat a les polítiques d’ocupació. Des del 1916 el seu pare, Francesc Llonch Cañomeras (1878-1938), va dirigir l’empresa familiar especialitzada en teixits masculins de qualitat, ara sota la denominació de Francisco Llonch, a la qual afegí la filatura d’estam i va completar la secció d’acabats. Francesc Llonch fou l’únic diputat a les Corts espanyoles de la Lliga Regionalista pel districte de Sabadell al 1918. També va ser president del Gremi de Fabricants (1915-1915) i conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938). A més, va ser un dels fundadors i primer president de la Mutua Sabadellenca d’Accidents de Treball (1917) i president de l’Electricitat SA.
Joan Llonch va cursar els seus primers estudis, com corresponia a la seva classe social, a les Escoles Pies de Sabadell i completà la seva formació a l’Acadèmia Miralles. Als 14 anys entrà a treballar a l’empresa familiar. L’any 1919 s’afilià a la Lliga Regionalista, sens dubte per influència del seu pare, però no serà fins al mes de gener de 1930 quan assumí càrrecs de responsabilitat a l’entrar a formar part com a vocal de la secció local Junta Directiva, al final de la dictadura de Primo de Rivera i el 1932 ingressà en la Comissió d’Acció Política Local. D’altra banda, el 1924 va casar-se amb Isabel Gorina Duran, en una enèsima mostra de les pràctiques endogàmiques de la burgesia sabadellenca.
Els dillunsos a cal Llonch
Durant a aquesta etapa va mostrar un gran interès per la vida cultural de la ciutat i va vincular-se a l’Acadèmia de Belles Arts. Una prova de les seves inquietuds intel·lectuals foren les reunions, amb la col·laboració del seu amic l’empresari Josep Maria Costa Ruiz, desenvolupats entre 1924 i 1936 a la enorme biblioteca del seu domicili, anomenats els “dillunsos” de cal Llonch on participaren destacats artistes i intel·lectuals sabadellencs com ara l’historiador i filòsof Miquel Carreras Costajussà, l’escriptor i editor Joan Sallarès Castells, l’escriptor Bartomeu Soler Rabassó, el crític d’art Joan Matas Munné, el periodista, escriptor i caricaturista Josep Sanhellí Alsina, el poeta Joan Arús Colomer, el pintor Josep Vives Bracons, el dibuixant i gravador Ricard Marlet Saret, el periodista Joan Costa i Deu, el periodista i poeta Joan Puig Pujol o Joan Miserachs Farré, expresident de Belles Arts.
A més, assistiren de manera més esporàdica a aquestes tertúlies el polític lligaire Joan Estelrich, amb qui va mantenir una gran amistat, els artistes Joan Vila Puig i Antoni Vila Arrufat, la pedagoga i periodista Paulina Pi de la Serra, així com els escriptors Josep Mª Trabal, Joan Oliver (Pere Quart) i Armand Obiols de la ‘colla de Sabadell‘. D’aquestes trobades va sorgir l’efímera edició de L’Almanac de les Arts als anys 1924 i 1925, un compendi d’un centenar de textos i il·lustracions.
L’any 1932 va fundar el diari La Ciutat juntament amb Manuel Montoliu de Togores, Jaume Calvó Casanovas i Ramon Arquer Costajussà. El rotatiu es proclamava independent, però realitat era l’òrgan local de la Lliga i defensava els postulats del catalanisme catòlic i el llegat de Torres i Bages. Durant aquest període va ser en opinió del seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, la màxima figura local de la Lliga. Al febrer de 1933 participà en l’assemblea fundacional, que determinà el canvi de nom del partit que partir de llavors es denominà Lliga Catalana.
Els fets del 6 d’octubre de 1934
A Sabadell, els fets del 6 d’octubre de 1934, tingueren un deriva revolucionària dirigida per la Federació Local Sindicats (FLS), liderada per Josep Moix. Es formà un Comitè Revolucionari que ocupà l’Ajuntament i procedí a la detenció de dirigents locals de la Lliga com Ramon Picart, Antoni Campmajó, Miquel Fonolleda, Josep Mª Costa, Llorenç Llobet i Tomàs Guasch. Joan Llonch també va ser cercat, però va poder escapar-se i refugiar-se a Barcelona.
La sacsejada revolucionària i la repressió subsegüent comportaren un notable increment d’afiliats a la Lliga. El partit pràcticament va doblar els seus efectius, passant dels 120 del 1930 al 315 al 1935. Això sense comptar els membres de la Joventut Nacionalista i de la Secció Femenina, amb 321 i 101 afiliats respectivament. Al mes de març de 1935, Llonch fou un dels vuit delegats que la secció local envià a l’Assemblea de la Lliga Catalana.
A les decisives eleccions del 16 de febrer de 1936 que atorgaren la victòria al Front Popular, va ser un dels impulsors de Front Català d’Ordre sabadellenc, que vanser subscrit per 394 personalitats de la dreta local, tot advertint del perill revolucionari si guanyaven les esquerres.
Des de París al servei de Franco
La sublevació militar del 18 de juliol de 1936 desfermà la revolució a Catalunya. A Sabadell, els locals de la Lliga, al Casal Pere Quart, foren saquejats i passaren a mans del sindicat UGT i de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). La repressió es va abatre sobre els prohoms de la Lliga i, a la ciutat, foren assassinats Francesc P. Baigual, Tomàs Casulleras, Daniel Casas, Josep Elies, Genís Ferran, Domènech Llobet, Silvestre Romeu, Joan Pla i Ferran Sotorra.
A l’esclatar la guerra, Joan Llonch es trobava amb el seus pares al Hotel Ritz de Barcelona. L’hotel va ser incautat per les forces republicanes. Al matí del 18 de juliol s’amagà al soterrani i a la tarda va abandonar-lo al saber que un grup de ‘comunistes’ armats l’estaven cercant per executar-lo. D’altra banda, la seva empresa fou col·lectivitzada i el seu domicili del carrer Cervantes fou requisat. En els baixos s’instal·laren la UGT i la CNT i al pis es destinà al local del Laboratori Psicotècnic Municipal com a centre pioner en l’orientació professional del jovent. El 26 de juliol de 1936 va creuar la frontera per Andorra. A principis d’octubre va anar a Burgos per posar-se al servei del bàndol franquista.
A Burgos va coincidir amb el dirigent de la Lliga Joan Ventosa i Clavell, el qual l’informà que Francesc Cambó volia muntar a París una oficina d’informació, en realitat de propaganda i espionatge a favor dels militars sollevats. Així, a començaments de gener de 1937, es celebrà una reunió a l’Hotel Crillon de París on assistiren Cambó, Xavier Ribó, Joan Estelrich, Felip Rodés, Joan Llonch i José Quiñones de León, representant del govern franquista a França.
En aquesta trobada es decidí crear l’Oficina de Propaganda y Prensa, finançada inicialment per Cambó, amb la missió d’elaborar informes, un butlletí regular en castellà i francès, llibres i fulletons. També, es donava suport a persones desplaçades de l’Espanya republicana i s’hi feien tasques d’espionatge sobre les activitats dels republicans a la capital francesa que portaven diàriament al Jefe del Servicio de Información Secreta de la Embajada Nacional en Paris. En aquesta reunió es determinà anomenar a Estelrich director de publicacions, a Ribó administrador i a Llonch cap de l’Oficina. Aquesta oficina ocupà, inicialment, dos locals a París en els números 52 i 67 de l’Avenue de la Bourdonais. Llonch va portar a l’oficina alguns col·laboradors sabadellencs com ara Josep Mª Costa, Joan Ribot i Montserrat Ribera.
Entre l’ingent tasca que es desenvolupà des de l’Oficina destaca El Boletín de Información Española el primer número del qual en castellà va aparèixer el 26 de febrer de 1937 i en francès el 10 de març de 1937 amb la finalitat de contrarestar la “propaganda marxista” y “crear un ambiente favorable a la España Nacional”. Els butlletins en llengua francesa es distribuïen gratuïtament als principals periodistes, polítics i diplomàtics de França i d’altres països europeus. Els redactats en castellà eren enviats a la premsa “nacionalista” espanyola. La difusió d’aquests butlletins va ser molt important; segons Llonch, arribava a 77 diaris francesos i a principis del 1938 tenia una tirada de 70.000 exemplars.
Així mateix, sota la direcció d’Estelrich, es creà, en octubre de 1937, la revista Occident adreçada als sectors catòlics francesos simpatitzants amb la causa franquista. La publicació informava sobre tota mena d’esdeveniments de l’Espanya franquista amb especial atenció a les operacions militars. També es publicaven articles o entrevistes a destacats dirigents franquistes com Serrano Súñer o Fernández Cueta, a generals com Queipo de Llano, Moscardó o Gómez Jordana. A més, hi col·laboraven notables intel·lectuals catòlics francesos com Paul Claudel o Leon Daudet, britànics com Hilaire Belloc o italians com Arturo Farinelli. Una part substancial dels articles estaven dedicats a atacar a catòlics francesos partidaris de la República com Jacques Maritain, François Mauriac o Georges Bernanos. També, hi col·laboraven escriptors espanyols com José María Pemán o Ramón Menéndez Pidal i catalans com Josep Mª Massip, Felip Rodés o Ventosa i Clavell. Occident va arribar a tenir una tirada de 25.000 exemplars, dels quals uns 8.000 es distribuïen gratuïtament. La revista va desaparèixer el mes de maig de 1939. Motiu: havia aconseguit el seu objectiu principal: “la victoria de España y su Caudillo”.
A parer de Borja de Riquer, potser el principal èxit propagandístic de l’Oficina fou l’edició de llibres i fulletons. Aquesta va ser una iniciativa personal de Cambó. Es publicaren, segons els informes de Llonch, una vintena de volums, entre ells destaquen La persécution religieuse en Espagne signat per Estelrich o Grandeur chrétienne de l’Espagne del sabadellenc mossèn Lluís Carreras.
Malgrat els grans serveis que aquesta Oficina prestava a la causa de Franco, des de l’estiu de 1936 s’experimentaren fortes tensions entre els militants de Lliga i els representants del govern franquista. Per aquestes dates es formalitzà la coordinació entre la Oficina de París y la Delegación de Prensa y Propaganda de Salamanca. Aquesta exigí controlar totes les seves activitats, fins i tot les nòmines dels col·laboradors. Això provocà la negativa de Cambó i Estelrich i que es nomenés des de Salamanca al falangista català Pedro J. Rivière com a delegat de l’Estat para premsa i propaganda a França, Bèlgica i Suïssa. Les tensions tornaren a incrementar-se al 1938 per les picabaralles entre Estelrich i Quiñones de León. De fet, els franquistes sempre tingueren una certa desconfiança amb els suports de la Lliga. No els agradava la seva relativa autonomia.
El retorn a Sabadell
D’altra banda, durant la guerra, Llonch va mantenir una relació epistolar amb el seu amic Miquel Carreras qui va quedar-se a Sabadell i va anar al front. Segons alguns autors, aquesta correspondència podia haver estat fatal per a Carreras, ja que aquestes cartes podrien haver estat interceptades pel Servicio de Inteligencia Militar (SIM) de l’exèrcit republicà i ser la causa del seu assassinat.
La mala maror a l’Oficina de París, unida a les notícies sobre el greu estat de salut del seu pare, decidiren Llonch a marxar de França i tornar a Espanya, al poble navarrès de Santesteban on s’havia refugiat el seu pare. Allí s’afilià a La Falange. El 8 de setembre de 1938 va morir el seu pare. Pocs dies després, el 21 de setembre, ell i el seu difunt pare reberen una denúncia segons la qual Joan Llonch havien publicat, abans de la guerra, en el Diari de Sabadell, una sèrie d’articles “en un sentido de catalanidad tal que rayaba el separatismo” i que el seu pare havia estat diputat de la Lliga.
La denúncia motivà la retirada del salvaconduit i l’obligació de no sortir de Santestaban. Llonch va escriure cartes sol·licitant informes favorables a Quiñones de León, Pedro J. Rivière, Ventosa i Calvell o Josep Mª Trias de Bes. Finalment, el seu expedient fou sobresegut gràcies a les gestions d’Esteve Mª Relat, aleshores alcalde franquista de Sabadell i que ja ho havia estat durant la dictadura de Primo de Rivera, i de Joaquim Taulé Coll, ex militant de Lliga i llavors cap local del Servicio de Información e Investigación de la Falange. D’aquesta manera va poder tornar a Sabadell i recuperar les seves propietats.
Un cas paradigmàtic
El cas de Llonch resulta paradigmàtic de l’actitud de la burgesia catalanista que recolzaren a Franco per recuperar la seva posició social (més info: ‘La Lliga i Franco‘). L’any 1941 refundà l’empresa familiar amb els seus germans Feliu i Josep, sota la denominació de Llonch SA. El 1947 era una factoria de cicle complert amb 740 fusos de doblar i 2.400 de filar estam, 960 fusos de carda, 40 telers i una secció d’acabats.
A diferència d’altres ex militants de la Lliga, Llonch no va participar en els ajuntaments franquistes de la ciutat. Tanmateix, juntament amb Lluís Ventosa i Duran, redactà el Raport sobre la situació política i social del país en el 1943. Un document que, a parer de Martín i Berbois, criticava alguns aspectes de la dictadura, però sempre des del suport a la mateixa. Així criticava la selecció del personal dirigent ja que primava la lleialtat al règim per sobre de la seva capacitació amb “resultats negatius i d’escàndol”. També, es mostraren disconformes amb la política punitiva contra els republicans de manera que la “pau de la guerra civil (…) encara no l’ha sentit ningú”. D’altra banda, lloaven Franco per la seva habilitat per evitar que Espanya entrés a la Segona Guerra Mundial. Així mateix realitzaven una valoració positiva de la política econòmica del règim, malgrat “l’extremada diferencia social avui existent”.
L’informe finalitzava amb un examen de la situació de les diferents classes socials on descrivia l’egoisme de les classes dominants, la manca de participació de la classe mitjana i l’hostilitat de les classes populars. La política de la dictadura “es redueix a fer prevaler els interessos tant sols d’una classe: la dels poderosos en força o en diner”. Per això, advertien amb preocupació que algun dia aparegués “un sindicalisme de resistència pertorbador i revolucionari” o “un socialisme energèticament efectiu, inflexible”.
La nostàlgia de la Lliga
Malgrat no ocupar càrrecs polítics al règim, Llonch va ostentar importants càrrecs en els àmbits econòmics de la ciutat. Així, des de 1946 fins el 1976 fou vocal de la Junta de Govern del Banc Sabadell.
El 1976 ocupà breument la presidència de l’entitat financera, pocs mesos abans de la seva mort. El 1965 fou nomenat prohom del Gremi de Fabricants i el 4 de juny del mateix any se li concedí el Premi Sant Lluc de l’Acadèmia de Belles Arts per la seva dedicació i mecenatge de l’art i la cultura sabadellenca.
Amb la mort de Franco es produïren diferents moviments polítics com ara la Lliga de Catalunya-Partit Liberal que plantejava la reconstrucció de la Lliga de Prat de la Riba i Cambó liderada per Salvador Millet, Octavi Saltor o Josep Mª Figueras i ell mateix. O el Club Catalònia, format per industrials i financers ben relacionats amb el règim franquista com Joan Anton Maragall, Ramon Guardans o Joan Alegre. Això motivà que Lloch enviés una carta a Manuel Basté, de la Lliga de Catalunya, i a Joan Antoni Maragall, del Club Catalònia, per tal que es posessin d’acord per formar un partit polític en l’esperit de “l’ideari de la Lliga i del mestratge dels seus homes”.
Joan Llonch va morir a Sabadell el 14 de novembre de 1976. El 25 d’octubre de 1995 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una plaça.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep M. (dir) El Gremi de Fabricants, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Edicions Riutort, Sabadell, 1980.Guerra i revolució (1936-1939). Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
- Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. Joan Llonch o l’oasi d’un catalanista sabadellenc. Quaderns de l’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach n. 97-98, Sabadell, 2006.
- Cartes en temps de guerra. Epistolari entre Miquel Carreras i Costajussà i Joan Llonch i Salas (1936-1939). Ajuntament de Sabadell, Obra Social de la Caixa de Sabadell i Fundació Bosch i Cardellach, 2007.
DE RIQUER i PERMANYER, Borja. L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme. Eumo Editorial, Vic, 1996.
Foto portada: Joan Llonch i Salas, l’any 1970, en la inauguració de la primera oficina del Banc de Sabadell a Barcelona amb Joan Manuel Desvalls Maristany, primer director de l’oficina de Barcelona. Foto: BS via web.