Tracem la semblança biogràfica de Joaquim Montserrat, un dels artistes més destacats de la generació de la postguerra, que ens va deixar aquest mes d’abril (més info: ‘Mor el pintor Joaquim Montserrat‘). La seva trajectòria vital i artística ens serveix de fil conductor per resseguir l’evolució dels artistes sabadellencs d’aquella generació.
Joaquim Montserrat Camps va néixer el 22 de setembre de 1932 al carrer de Gràcia, n. 145 de Sabadell. Va ser el segon del quatre fills, dos nois i dues noies, del matrimoni format per Josep Montserrat i Magdalena Camps. La família tenia el perfil habitual de la petita burgesia sabadellenca, catòlica, conservadora i catalanista. El seu pare, comptable de professió, no es significà políticament, tot i que freqüentava l’Acadèmia Catòlica.
Els seus avis paterns, Joaquim Montserrat Vilalta i Elvira Batallé Jané, naturals d’Olesa de Montserrat, s’havien instal·lat a Sabadell a començaments del segle XX, quan Josep, el pare de Joaquim, tindria uns 10 anys. Els avis materns, Josep Camps i Josepa Padró, eren veïns de la Creu Alta.
Anys de formació
El febrer de 1939, acabada la Guerra Civil, va fer les seves primeres lletres a l’escola de les Carmelites on anava la seva germana gran Isabel i on va fer la primera comunió. Al curs següent va matricular-se a les Escoles Pies on estudià fins al 1944. Quan tenia 11 anys, al setembre de 1943, va començar a fer per les tardes el curs preparatori de l’Escola Oficial de Comerç, on estudià fins el 1947 peritatge mercantil i teoria dels teixits. Amb aquesta formació, va entrar a treballar al febrer de 1948, d’aprenent de primer any a l’empresa de filatura de carda de Padró Casas.
Montserrat compaginava la feina amb els estudis a la Escuela de Altos Estudios Mercantiles de Barcelona on es formà en organització, gestió i disseny en el procés de fabricació tèxtil. Així mateix, va fer dos cursos, (1967-1968) a la Escuela de Diseño Textil de Barcelona.
Trajectòria professional
Joaquim Montserrat va treballar a Padró Casas fins al 1953 quan entrà a Industrias Laneras Españolas SA, primer com ajudant de teòric i després com teòric. Entre 1958 i 1960 va ser el director i teòric de la fàbrica de August Piñol Aiguadé. Així mateix, fou director general a Tèxtil Batallé (1960-1962), a Mateu Brujas (1962-1966) i a Artèxtil, dels García-Planas, com a dissenyador entre 1966 i 1969 on desenvolupà un treball creatiu notable, la mateixa tasca que desenvolupà a Ramon Badrinas entre 1969 i 1971. Al final, va muntar un estudi de disseny propi que funcionà fins al 1976, quan va plegar arrossegat per la crisi del tèxtil.
Des del 1977 compaginà la plena dedicació a la creació artística amb la docència. Donà classes de pintura i dibuix a l’Escola Sant Gregori. L’any 1979 es matriculà a la facultat de Pedagogia, en la que obtingué la llicenciatura al 1983. El setembre del mateix any entrà a treballar a l’Escola Xaloc, impartint classes de formació artística fins que es jubilà al 1995.
Drama familiar
En paral·lel a la seva trajectòria professional, el jove Quim, com li deien els seus amics, conreava la seva vocació artística. Als Escolapis va ser alumne del pintor Joan Maurí Espadaler. Entre 1944 i 1948 va anar classes del pintor i fotògraf Joan Vilatobà. A més, va fer amistat amb els joves artistes de la seva generació de postguerra a l’Acadèmia de Belles Arts, la botiga de La Moderna i Sis on va conèixer a Manuel Duque, Antoni Angle, Alfons Borrell, Joan Josep Bermúdez, Trini Sotos o Maria Rosa Nin. A través d’aquest cercle va conèixer, pels vols de 1953, a Pilar Larrosa Escolà, qui seria la seva dona. Pilar, nascuda el 7 de setembre de 1938 a Palma d’Ebre, era molt amiga de Rosa Sastre, futura esposa d’Alfons Borrell.
La parella va contraure matrimoni el 15 de juny de 1959 i va haver de superar dues proves molt dures. A l’any d’haver-se casat, va néixer el seu primer fill, Artur. El novembre de 1961 va néixer Sílvia que va morir ben petita al juny de 1964. Georgina, nascuda al novembre de 1963 també morir aviat al desembre de 1966. El naixement d’Albert al gener de 1965 i Marta a l’agost de 1966 contribuïren a superar el trauma de la malaltia i mort de les petites Sílvia i Georgina.
Tres referències vitals
Segons el seu biògraf, Rossend Lozano, a inicis de la dècada del 1950, com molts joves artistes de la seva generació, va defugir tant del classisme acadèmic com de l’impressionisme decimonònic, per refugiar-se en l’expressionisme. L’any 1954 va participar a la Octava Exposición de Arte de la Obra Sindical de Educación y Descanso, al Palau de la Virreina de Barcelona on va guanyar un sisè premi dotat amb 150 pessetes.
A Sabadell sota el franquisme corrien aires de renovació artística i intel·lectual que es concretaren en la celebració, promogudes per l’Acadèmia de Belles Arts, del primer i segon saló d’Art Actual (1951 i 1952), on s’exposaren obres de Picasso, Dalí, Miró, Kandisky… acompanyades de conferències i articles a la premsa local. Aquest impuls s’institucionalitzà al 1953 amb les biennals sabadellenques es perllongarien durant 20 anys.
Lozano indica que tres persones van tenir una influència decisiva en la formació artística i intel·lectual de Joaquim Montserrat: Manuel Duque, Andreu Castells i Antoni Angle. Duque era més gran que ell, reconegut com a pintor, va marxar a París al 1954 per consolidar la seva carrera artística. Montserrat va mantenir amb ell una relació epistolar i sempre es veien quan Duque tornava a Sabadell. Era per a ell una referència i un mestre.
La relació amb Castells va ser més propera i intensa. Es van conèixer en una exposició on participava Montserrat. Després de l’èxit de les Biennals, Andreu Castells impulsà la creació al 1956 de la revista Riutort que comptà amb el seu suport i la seva entusiasta col·laboració. Un recolzament que s’allargaria en tota la trajectòria de Castells com impressor, editor i historiador.
La tercera referència va ser la del pintor i amic íntim Antoni Angle, nascut el 1924. Tots dos compartien moltes tardes i caps de setmana treballant en l’experimentació de l’informalisme. Les seves famílies passaven plegats les vacances. Angle va viatjar a París, a la tardor de 1958 on romandrà fins l’estiu de 1960, per conèixer el treball de Duque, i els pintors eslaus del seu cercle, Vladimir Slepian i Gabriel Morvay, les galeries i els ambients artístics de la capital francesa. Durant la seva estada a París va mantenir amb el seu amic Quim una fluida correspondència sobre les seves experiències.
La creació de la Sala d’Art Actual a Belles Arts al 1958 va donar als joves pintors sabadellencs una finestra per mostrar les seves obres. Va ser una iniciativa de Montserrat i Borrell, que comptà amb el suport des de dintre de Castells que era membre de la junta directiva de l’entitat.
De l’informalisme a Gallot
Un dels punts de partida de les avantguardes pictòriques del segle XX havia estat l’art abstracte. A mitjans de la centúria començà a obrir-se camí la corrent anomenada informalisme. A diferència de l’abstracció, l’informalisme cerca la llibertat absoluta de l’artista, que s’expressa amb teles amb foradades, l’ús de materials densos, taques de colors, espesses pinzellades gestuals… També és l’època de l’èxit de l’expressionisme abstracte de pintors nord-americans com Jackson Pollock.
Cap a mitjans de la dècada dels 50 l’obra de Montserrat transita per l’experimentació informalista, treballant amb suports i tècniques molt variades: teles, gravats, modelats i ceràmiques, olis, acrílics, pinzells, espàtules, llapis, dibuix en blanc i negre i color… Al curs de la seva evolució artística -observa Lozano- paulatinament va guanyat terreny “la pintura del gest cada vegada més agressiva, directa i espontània”. A finals de la dècada, havia abandonat l’informalisme i s’endinsava en la pintura gestual. Una evolució estètica que compartí amb el seu amic Angle i connectava amb l’obra de Duque i els pintors del seu cercle de París.
El següent pas d’aquesta evolució va ser l’anomenada action paiting, concebuda com una revolta contra la pintura “mercantilitzada”. L’artista sortia de l’estudi per sortir al carrer de forma provocadora mitjançant una mena de performances pictòriques que foren l’emblema del grup Gallot. Montserrat i Angle, que havia tornat de París, executaren la primera “obra d’acció”, considerada fundacional del grup Gallot, el 14 d’agost de 1960 al passeig de la Plaça de Major de Sabadell. Tots dos, ajudats per Artur germà de Joaquim i l’amic Jean-Guy Roulle, desplegaran una bovina de paper de 30 m. de llarg i 1,4 m, d’amplada que començaren a pintar de punta a punta, proveïts de brotxes i llaunes de pintures, alhora que es repartia el seu manifest, Normes a seguir per ésser pintor artista, en castellà i català.
Tanmateix, aquest primera acció va quedar tapada pel ressò de “l’acció pictòrica” duta a terme el 26 de setembre de 1960, coincidint a les festes de la Mercè, a la plaça de Catalunya de Barcelona, filmada pel NO-DO. Els artistes de Gallot pintaren 75 metres de llarg per 1,4 d’amplada amb la col·laboració deu “deixebles”, deu gallines amb les potes untades pintures de color que es passejaren pel rotllo de paper i que generà comentaris càustics a la premsa de Barcelona. L’endemà la prestigiosa galeria Mirador inaugurava una exposició col·lectiva del grup. La tercera i darrera acció de Gallot, amb gran repercussió mediàtica, va tenir lloc el 6 d’octubre de 1960 a l’Hotel Colón de Barcelona en un sopar on estaven convidats artistes, col·leccionistes, crítics i premsa. Es pintaren dues obres col·lectives una càrrec de Gallot i l’altra dels convidats i els treballadors de l’hotel.
El grup Gallot, d’efímera existència, va ser possible pel suport econòmic de l’industrial Josep Llorens i de Llorenç Balsach, també industrial i mecenes de l’art. Segons explica, Andreu Castells, Gallot es va formar a iniciativa de Montserrat i Angle, al caliu i amb el recolzament de Riutort, en un sopar de col·laboradors la revista, el 25 d’agost de 1960. Aquí s’afegiren els pintors Joan Josep Bermúdez, Alfons Borrell i Lluís Vilaplana i posteriorment, Duque i Morvay que vingueren expressament des de París. Entre fortes dissensions internes i el projecte fracassat de desembarcar a Madrid, el Grup s’evaporà amb la mateixa rapidesa que s’havia creat.
Etapa de recerca i transició
El fracàs de Gallot va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria artística i personal de Montserrat i va donar pas a una etapa de transició. A la tardor de 1960, Angle tornà a París. Montserrat va emprendre, en paraules de Lozano, una “especulació al retorn a la figuració”, fins al 2000 podem distingir-se diverses sèries temàtiques, “recerques intuïtives i reflexions”.
Entre aquestes sèries s’han d’esmentar les dues sèries neofiguratives, Objectes, dedicada a les natures mortes i paisatges i Figuracions de retrats. Una altra sèrie, Lepidòpters, fou presentada a l’exposició de Belles Arts del 1967. Al 1988, l’artista va reprendre la temàtica amb l’exposició Lepidòpters 2. Projecte tridimensional, on recalava en les tècniques de la pintura gestual. L’any 1974, amb el seu amic Angle, muntaren el projecte del Taller de Sant Pau (en el carrer del mateix nom) on hi participaren altres artistes com Francesc Bernaldo i Gabriel Morvay.
En aquest anys, Joaquim Montserrat va participar en diverses exposicions col·lectives a la Sala Peyró i a la Sala Quasar, a la mostra, 20 pintors de Sabadell organitzada pel Taller de Sant Pau al 1976 i la de Belles Arts, al 1985, Pintura sabadellenca a Matagalpa, destinada a aquest municipi de Nicaragua.
Maduresa creativa
A finals de la dècada de 1990, Montserrat entra en la seva fase de maduresa creativa. Al 2003 va ser membre fundador del col·lectiu Zero Quadrat, amb Rossend Lozano i Càndida Bracons, alhora que mantenia una activitat artística incessant. A la primera exposició del grup, Universos pictòrics 18×18, va participar amb pintures de petit format. Potser l’expressió més reeixida d’aquest període de maduresa fou la sèrie Deu mil copes. L’enginy de la mirada, exposada al 2013 a l’Acadèmia de Belles Arts amb homenatges a Marilyn Monroe, Jackson Pollock, Antoni Angle o Andreu Castells.
Al març del 2016, exposà amb Càndida Bracons, a Belles Arts, El gest i les mirades blaves. La part dedicada al gest realitzada per Montserrat i la mirada blava per Bracons. Aquest mateix va dissenyar la ceràmica de la cinquena edició del Memorial Àlex Seglers i el Museu d’Art de Sabadell per Festa Major li dedicà una mostra retrospectiva. La seva darrera exposició, Intimitats, va ser l’any 2019, també amb Càndida Bracons, on Quim Montserrat, a parer de Lozano, s’introduïa en les “intimitats” pròpies i Bracons es referia a una de les seves sèries més íntimes, titulada Humanes.
Joaquim Montserrat va morir a Sabadell, el 17 d’abril de 2023 amb 91 anys d’edat.
Bibliografia
CAMPS, Jaume; CASTELLS, Marc; FERNÁNDEZ, Ana. Grup Gallot, Exposició monogràfica, (catàleg d’exposició). Museu d’Art de Sabadell (MAS), 1981.
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc, Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
LOZANO, Rossend. Vint anys d’art a Sabadell dins Entre la continuïtat i el trencament, 1939.1959, (catàleg d’exposició), MAS, 2000.
– Quim Montserrat, l’emoció del gest dins Joaquim Montserrat 1950-2016, (catàleg d’exposició), MAS, 2016.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
Foto portada: Joaquim Montserrat a l’exposició Deu mil copes, l’enginy de la mirada (2013).