Josep Xinxó

Josep Xinxó (1923-2009), lluitador antifranquista i militant comunista

Esbossem el perfil biogràfic de qui fou una referència de la generació dels joves comunistes a la Guerra Civil i que va ser un resistent antifranquista durant la llarga dictadura. Un home que sempre es considerà un comunista ortodox: Josep Xinxó.

Josep Xinxó Bondia va néixer l’any 1923 al carrer Xercavins de Sabadell a començaments de la dictadura de Primo de Rivera. Els seus pares eren obrers que vivien rellogats a casa d’un barber. Més tard, amb molts esforços, van construir-se una caseta on ara hi és la Gran Via i llavors les barraques de Can Puiggener on les separacions entre les habitacions estaven fetes amb cortines de sac per manca de diners per fer envans. Quan estava a punt de complir els tres anys va morir el seu pare. La seva mare i la seva germana petita anaren a viure a casa de la seva àvia i del seus oncles solters al carrer d’Argüelles, avui Sallarès i Pla.  Als cinc anys començà a estudiar a la secció gratuïta de l’Escola Pia

A les seves memòries, redactades amb l’ajuda de Jordi Serrano, evoca els seus records de la proclamació de la Segona República i com malgrat no tenir edat per participar en activitats polítiques era un lector voraç de llibres i diaris republicans com El Diluvio dels republicans radicals i La Humanitat, òrgan d’ERC. Als 11 anys, després de rebutjar la proposta dels Escolapis d’ingressar al seminari per fer-se capellà, es matriculà al curs de comerç de l’Escola Industrial. Molt aviat començà a freqüentar els ambients obreristes de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del Círcol Republicà Federal (CRF). Entre els records d’aquella època destaca la seva valoració del paper del dirigent sindical i polític, Josep Moix, alcalde de Sabadell durant la Guerra Civil i ministre de Treball amb Juan Negrín:

“El Sabadell obrer i tan obrer era moixista. La tradició moixista s’inicia als anys 20, perquè abans hi havia una tradició més aviat anarcosindical però no anarcollibertària com en altres llocs. La tasca de la FLS de cara als treballadors va ser enorme. I sobretot la d’un home que tothom estimava molt, que era en Josep Moix. A Sabadell, m’atreviria a dir, que els treballadors més que anarquistes, socialistes o una altra cosa eren moixistes. Políticament el que deia Josep Moix era el que la FLS feia. I els treballadors seguien la FLS”.

L’endemà de les transcendentals eleccions del 16 de febrer de 1936 va deixar els estudis i va començar a treballar a la casa de mobles coneguda com cal Guillem, al carrer Pedregar. Durant la guerra va treballar a la cooperativa d’ebenistes.

La fundació de la Joventut Socialista Unificada, la JSU

Amb només 13 anys va ingressar als ‘pioners’, organització infantil de la Joventut Socialista Unificada (JSU) de Catalunya, un organització formada per les joventuts del PSOE i del PCE que a Sabadell es fundaren l’1 d’abril de 1936. Els impulsor de la nova formació foren Wenceslau Colomer, que arribaria ser secretari general de la JSU catalana, Jaume Girabau, Pere Gallifa, Esteve Núñez i Francesc Carreras. A parer de Xinxó “Sabadell és un dels llocs on la JSU té més incidència perquè es dóna el fet que els de les Joventuts Comunistes (JJCC) eren molt nombrosos i molt actius”, amb 40 0 50 militants. Així mateix ingressaren a l’organització els dos o tres joves de la Federació Catalana del PSOE i molts joves de la Unió Socialista de Catalunya (USC) on estava majoritàriament el jovent. De fet, la unificació de les joventuts dels partits marxistes catalans, excepte el POUM, preparà el terreny per a la fundació del PSUC al juliol de 1936, als primers compassos de la Guerra Civil.

Pioners de la JSU al Casal Pere Quart (1936)
Pioners de la JSU al Casal Pere Quart (1936)

En la primera etapa de la JSU a Sabadell, dirigida fins al maig del 1936 per Wenceslau Colomer i fins al febrer de 1937 per Pere Gallifa quan va anar al front, va comptar amb uns 200 militants dels quals uns 40 o 50 políticament actius. Entre ells esmenta a Ramon Gelis que dirigí l’organització fins el març de 1938 quan va marxar al front, Francesc Sánchez (El Sastre) fins el juliol de 1938 i Júlia Xantrero fins al final de la guerra. També, menciona a les germanes Llobet, Mercè i Florinda, Indaleci Bacós, Joan Mateu, Joan Rull, Ramon Prat o Joan Capella.

Abans de la guerra les activitats dels pioners es limitaven a alguna excursió dominical a la Mola. A l’esclatar la conflagració la JSU requisà el local de la Lliga Catalana on ara hi ha el Casal Pere Quart i s’organitzà en tres “radis”: el sud al carrer Fèlix Amat; centre, a l’Escola Industrial i nord al Casinet de la Creu Alta. Posteriorment, aquests radis passaren a denominar-se casals: el del sud Casal Lenin, el del centre Carles Marx i el del nord Tomás Meabe en honor al socialista basc. De fet, a l’inici de la guerra l’organització va experimentar un creixement impressionant i arribaren a ser uns 400 o 500 membres.

D’altra banda, molts militants de la JSU sabadellenca s’allistaren per combatre al front, alguns dels quals hi deixaren la vida com Josep Sampere o Josep Domènech. Els primers s’embarcaren en la frustrada ofensiva a Mallorca, després organitzaren la centúria Serafí Espinós en memòria del sindicalista sabadellenc mort a l’abril del 1934 en una manifestació al disparar-se-li la pistola i la Matteotti, dirigent socialista italià assassinat pels feixistes. Així mateix, a finals de 1936 es creà la columna alpina formada per la FLS, el Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña i l’Ateneu Sindicalista del carrer Sant Pere i on s’allistaren alguns militants sabadellencs de la JSU i el PSUC, entre ells el nebot de Josep Moix, Josep Moix Devesa, conegut com el Moixet, que seria regidor del PSUC en les eleccions municipals de 1979. A començaments de 1938 es creà el Batalló del Bruch on s’allistaren molts joves de Sabadell. Justament, la circumstància que la majoria de joves de l’organització estiguessin combatent al front explica el motiu pel qual, a partir de 1938, la direcció de la JSU local estigués formada per “criatures de 13, 14 o 15 anys”, la majoria provinents dels pioners.

Xinxó, que havia muntat la secció dels pioners a la Creu Alta, fou designat cap dels pioners de tota la ciutat i en qualitat de tal va formar part del Comitè Local de la JSU. A l’octubre de 1937, amb només 13 anys, va ingressar al PSUC, de manera que fou “el militant més jove de Catalunya del PSU”. Al juliol de 1938 va a anar l’escola de quadres de la JSU, ubicada a Sant Cugat i coneguda com els Pins del Vallès. L’escola estava dirigida per diputat comunista per Màlaga Tomás García, i entre els professors hi havia destacats dirigents comunistes com Gumersindo Azcárate o Teresa Pàmies. Fins i tot, a l’inici de la batalla de l’Ebre va anar Santiago Carrillo, “a donar ànims”.

Xinxó es mostra molt crític amb la repressió i dissolució del POUM al maig de 1937 en el marc dels Fets de maig, protagonitzada pel seu partit, als quals reconeix que “eren políticament més forts i actius que no pas els dels PSU, ja que tenien millor preparació en les teories marxistes”. També confessa que no va entendre mai que fossin titllats de traïdors i venuts a Franco quan “estan lluitant igual que estem lluitant nosaltres”.

Entre les moltes activitats desenvolupades per la JSU a la ciutat, esmenta la campanya de recollida de roba i mantes per al front i pels refugiats que venien de Madrid, la recuperació de ferralla per les fàbriques d’armes o els mítings pels bars de Sabadell, Terrassa, Caldes i Castellar. També, les JSU muntaren un federació única d’esport popular amb grups de futbol, ciclisme i atletisme. A més, Xinxó fou l’encarregat de mantenir les relacions amb les Joventuts Llibertària i les Joventuts d’Esquerra –on afirma que no hi havia quasi ningú- així com amb l’administració municipal.

Refugiat a França

Cap al final de la guerra i seguint les directius del Comitè Local del PSUC, va intentar allistar-se a Barcelona però no va poder a causa de ser massa jove. No obstant això, va incorporar-se al Quinto Regimiento de Líster que cobria la retirada. Des de Sant Feliu de Codines, van continuar a peu fins Amer i vall d’en Bas, prop d’Olot. Va travessar la frontera i fou internat al camp de concentració a la platja de Sant Cebrià de Roselló on els primers dies va passar molta gana i fred. Entre febrer i març fou traslladat al camp de Bacarès i des d’allà al d’Argelers-sur-mer. Després d’un frustrat intent d’anar a la Unió Soviètica, s’apuntà a una companyia de treball destinada al departament de Yonne.

 Companyia de treball al camp de concentraciò de Septfons. Xinxó. a baix amagat al mig. (1941)
Companyia de treball al camp de concentraciò de Septfons. Xinxó. a baix amagat al mig. (1941)

Amb la desfeta de l’exèrcit francès va abandonar amb uns companys la companyia de treball amb la intenció d’arribar a Andorra, però foren detinguts per la gendarmeria francesa que els portà a la presó d’Agen i l’endemà al camp de refugiats de Septfons. Pocs dies després foren traslladats a Montauban per treballar en un magatzem per classificar objectes de la retirada francesa. Allí va assistir al funeral de Manuel Azaña, on el darrer president de la Segona República s’havia exiliat. Acabada la feina va tornar a Spetfons des d’on era cridat en ocasions per treballar pels pagesos de la zona.

El retorn a Sabadell

A finals del 1941 decideix tornar a Espanya. Després d’intentar sense èxit travessar la frontera fent-se passar per francès, es presentà a la comissaria de Perpinyà on d’acord amb la policia espanyola fou portat a la comissaria de Figueres on va passar uns dies abans d’aconseguir el permís per tornar a Sabadell i on va arribar el 6 de gener de 1942. L’endemà va haver de presentar-se a la comissaria de policia, llavors ubicada a la Rambla. Després d’un llarg interrogatori on Xinxó “els vaig mig enganyar” respecte a la seva militància política, el deixaren en llibertat però amb l’obligació de presentar-se cada 15 dies a la comissaria. Un fet que es perllongà fins el 1945. No obstant això, no va aconseguir el passaport fins un data tan tardana com 1972.

Josep Xinxó després de ser pelat al zero pel franquistes (1942)
Xinxó, pelat al zero pel franquistes (1942)

Va trobar feina a l’empresa de cal Bedós i Bracons, ubicada al carrer Covadonga, darrera la presó cel·lular, amb unes jornades interminables i un salari de misèria on va treballar dos anys fins que va trobar un millor feina a cal Balsach al març de 1944.

Amb motiu de la visita de Franco a Sabadell, el 27 de gener de 1942, juntament amb altres antifranquistes fou tancat des de la nit de la vigília a la Pedra dels Eucaliptus, lloc on portaven als morts abans d’enterrar-los.

Des del retorn a Sabadell, Xinxó va establir contactes amb antics militants de la JSU  per tal de reconstruir l’organització, entre ells Toni Morera, Albert Girabau, els germans Gallifa, Júlia Xantrero, Serafí Mampel, Paco Llobet, Rodríguez Escorcell o Joan Capella. De fet un any abans, 1941 va haver una caiguda de la JSU on foren detinguts i empresonats Júlia Xantrero, Josep Gallifa i Julian el Manco. Pere Gallifa, germà de Josep i un dels dirigents de la JSU va romandre amagat a Sabadell durant cinc anys passant el dia a una mina de Ca n’Oriac i les nits a la masia. Finalment Xinxó va intercedir per ell davant l’alcalde Josep Maria Marcet, qui li va proporcionar els papers per poder tenir una existència legal.

Després d’aconseguir constituir un nucli de la JSU el problema estava en la manca de contactes amb la direcció nacional de la formació. Tanmateix s’establiren relacions amb altres antifranquistes com Josep Tramunt del FNC, Jaume Viladoms del MSC o un grupet de les Joventuts Llibertàries. La JSU a Sabadell en la clandestinitat estava formada per quatre o cinc grups de vuit persones cadascú com a màxim dirigits per Xinxó. Entre 1943 i 1944 sumaven uns 15 o 20 militants. Finalment van poder contactar amb la direcció clandestina del PSUC i rebre de tant en tant el seu òrgan de premsa, Treball, malgrat que Xinxó es mostra molt crític amb el contingut de la publicació on “es deien coses del país que no passaven”.

Durant quatre o cinc anys les activitats de la JSU a Sabadell es centraren en redactar manifestos ciclostilats pel 14 d’abril, el 6 d’octubre o el 19 de juliol dels quals arribaren a editar uns 2.000 que repartien per les fàbriques i en alguna ocasió pel carrer. Xinxó es va lliurar d’anar al servei militar al ser fill de vídua, però no va poder estalviar-se la humiliació d’haver d’anar als locals de l’Obrera, al carrer l’Estrella, on s’inscrivien els quintos i on va ser rapat al zero.

La reorganització del PSUC

A l’any 1946 es restableixen els contactes de la JSU sabadellenca amb la direcció del PSUC que des del 1943 s’estava reorganitzant sota la direcció de Josep Saderra, provinent de la USC i que havia estat secretari de Joan Comorera. El Comitè Local del PSUC, que es reunia quinzenalment, estava format per Saderra, Moixet, Canet i Balaguer. En primera instància els militans de la JSU decidiren afiliar-se al PSUC però sense integrar-se a la seva estructura orgànica. Tanmateix, el 1950 consideraren que la JSU estava acabada i s’incorporaren al partit.

 Josep Xinxó i Margarita Muro (1947)
Xinxó i Muro (1947)

El 31 de març de 1947 Xinxó va contraure matrimoni amb Margarita Muro, infermera aragonesa de Sariñena, de família republicana (el seu pare era del POUM) que s’havia refugiat a Sabadell després de la ruptura del front d’Aragó. El matrimoni va instal·lar-se a unes estades del carrer Major del barri de la Creu Alta. El 1951 va néixer Ferran, l’únic fill de la parella.

Els dos PSUC

Entre 1951 i 1952, amb la desaparició de la JSU, minvà notablement la seva activitat política que es va reduir atès que “la direcció del partit a Sabadell era molt tranquil·la i no feia massa cosa. Si volies que en fes alguna l’havies d’animar i ajudar a fer-la”.

Tanmateix a la ciutat es donà una circumstància molt particular. Durant molt anys van existir dos nuclis del PSUC: un format pels vells militants sabadellencs de la guerra i un altre format pels immigrants vinguts de la resta d’Espanya, l’existència dels quals només era coneguda pel Comitè Central. A parer de Xinxó, “aquesta actitud ens va ajudar molt a no tenir caigudes, ni a ells, ni a nosaltres. Va ser un encert no tenir contactes”. Segons Xinxó no es van conèixer fins entrats els anys 70. Segons Andreu Castells, el grup comunista immigrant s’ubicà a la Creu de Barberà, on Ginés Fernández va tenir un paper destacat, i a ells “correspon haver fet possible la presència important dels comunistes durant el franquisme”. A més, indica que els primers contactes s’establiren a l’abril de 1956 i que l’acord d’unificació entre els dos grups podria datar-se al juny de 1959, arran de la Vaga Nacional Pacífica. D’aquesta manera, com explica Ginés Fernández, el comitè dels immigrants era la verdadera força dels PSUC sabadellenc, enfront de la passivitat del vell PSUC autòcton.

L’any 1955 es produeix la primera caiguda del PSUC dels immigrants de la Creu de Barberà i de les coves de Sant Oleguer. La policia no s’acabava de creure que no hi hagués implicat ningú del vell PSUC. De manera que van detenir als germans Gallifa, a Miquel Soler, al Moixet i a Xinxó qui només va romandre detingut durant un dia al comprovar que no en sabia res: “a darrera hora ens van deixar estar, van desistir i no ens van maltractar”.

A començaments de la dècada 1960 Xinxó va muntar una granja per vendre pollastres i ous, que compaginava amb la seva feina a cal Balsach, que “a l’inici ens va anar bé, però al final ens va arruïnar”.

La nova militància

També per aquella època coneix a Isidre Creus i a través d’ell als joves nous militants del PSUC, tant els provinents de la immigració com Trives, Zamoro, Morante o Morales com els sabadellencs Sapés, Ros o Farrés. Així mateix, assenyala que entre 1971 i 1972 s’experimenta un notable creixement del partit a barris com Torre-romeu i Can Puiggener. Xinxó formà part del Comitè Local del partit des d’on participa en la important conferència local de 1976 celebrada a Sentmenat i que comptà amb la presència de l’històric president Gregorio López Raimundo o en el míting del 1977 al pavelló d’esports. Així mateix és testimoni de les lluites internes entre Manel Pagès i Antoni Farrés per ser el cap de llista del partit amb moltes opcions per ser l’alcalde de Sabadell i on ell va recolzar a Farrés.

Sopar d'antics militans sabadellencs de la JSU (1981)
Sopar d’antics militans sabadellencs de la JSU (1981)

El 1980 fou escollit per a formar part del  Comitè Comarcal del partit on es multipliquen els seus xocs amb els prosoviètics com Marià Pere i Celestino Sánchez, que dominaven aquest òrgan. També participà al 1979 activament en la campanya per a salvar la Residència Albada afectada per aluminosi; així com al sopar de 34 antics militants de la JSU sabadellenca que es celebrà el 23 de maig de 1981 a l’Hotel Urpí. Xinxó, arrenglerat amb els eurocomunistes, els culpa de la destrucció del partit que es verificà en el V Congrés del PSUC de gener de 1981. Finalment, es donà de baixa del partit l’any 1981.

“Per a mi va ser dur deixar el PSU perquè tota la vida me l’havia passat lluitant, però al final foto el camp (…) No sóc prosoviètic, encara menys socialdemòcrata, em considero un comunista ortodox”. Com a un mena d’amarg testament polític assegurà: “D’alguna manera la nostra lluita haurà estat útil, espero que algunes llavors hagin quedat; però no estic massa segur que la lluita hagi valgut la pena. Per la majoria de gent de la meva època van estar lluitant, sí que ha valgut la pena.”

Josep Xinxó va morir a Sabadell el maig de 2009, després d’estar a la cura de la seva dona malalta Alzheimer durant molts i que va morir al 2002.

Bibliografia

BELLOSO PENA, José Maria. Cuando vengan los nuestros: visión romántica de Sabadell en la transición de 1950 a 1990, aproximadamente. Ed. Monflorit, Cerdanyola del Vallès, 2002.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939), Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939.1976), Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
FERNÁNDEZ PÉREZ, Ginés. La senda de mi destino. Sabadell, 2007.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell. Ed. Monflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.

Foto portada: Josep Xinxó després de ser pelat al zero pel franquistes (1942).