Proves d'imprenta del paper moneda de l'Ajuntament de Sabadell a la Segona Repüblica.

La Caixa d’Estalvis durant la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939)

Repassem les tenses relacions entre els directius de l’entitat financera i els autoritats municipals republicanes fins a l’esclat de la Guerra Civil. També abordem els efectes sobre el seu funcionament organitzatiu i els seus actius financers durant la conflagració civil.  

Dos dies després de la proclamació de la Segona República, el 16 d’abril de 1931, els directius de la Caixa d’Estalvis de Sabadell s’entrevistaren amb l’alcalde, Salvador Ribé García, del Círcol Republicà Federal (CRF), per oferir la seva col·laboració en la consolidació del nou règim i comunicar-li que tota la documentació, excepte la comptable, es redactaria en català.

Hem de tenir en compte que, des de la seva fundació al 1859, l’alcalde presidia de manera honorífica l’entitat financera que era regida per una Junta de Govern i un Consell d’Administració on l’alcalde tenia certa capacitat d’intervenció, encara que cap batlle s’havia ficat en el seu funcionament. L’agost del 1931 va esclatar un conflicte entre el regidor republicà, important fabricant de telers mecànics i vicepresident de la Cambra de Comerç, Jaume Ninet Vallhorat, que havia tingut un gran protagonisme en la polèmica pel soterrament dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i venia d’exercir el càrrec de Governador Civil de Terol. L’entitat financera va negar-li la concessió d’un crèdit hipotecari per valor de 250.000 pessetes i només li va oferir 10.000 pessetes. Segons les males llengües, això provocà la reacció de Ninet qui proposà al Governador Civil la destitució de la Junta de Govern i del Consell d’Administració format per membres del partits monàrquics i fossin substituïts per representants de l’Ajuntament, la classe obrera i les entitats econòmiques de la ciutat.

Jaume Ninet
Jaume Ninet

La direcció de Caixa Sabadell es defensà argumentant que Ninet actuava mogut per l’esperit de revenja. Tanmateix, els seus arguments van fer forat i, a començaments de l’estiu de 1932, la Corporació Municipal reclamà el cessament dels set consellers elegits a la dictadura de Primo de Rivera, en cas contrari demanaria la intervenció del Governador Civil, Joan Moles Omella. Finalment, el conflicte finalitzà en una mena d’empat. Dels set consellers impugnats, els tres més conservadors van renunciar a presentar candidatura, però els altres quatre van continuar en el càrrec. Ninet tindria un final tràgic. Decebut amb els federals va incorporar-se al Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux. Arran del fets del 6 d’octubre de 1934 fou delegat de la Generalitat en el Sindicat Vitícola Agrícola de Martorell, on va ser assassinat per les Patrulles de Control anarquistes el 25 d’agost de 1936.

A inicis de 1933 esclatà un altre conflicte entre Ajuntament i Caixa d’Estalvis derivat de la mort de l’assessor jurídic, Josep Turan Tuloch. El director de l’entitat, Emili Sallarès, va proposar per al càrrec a l’advocat monàrquic Joan Marí Corominas, que havia estat efímer alcalde de la ciutat al final de la Dictadura de Primo de Rivera i que tornaria ser-ho amb Franco entre 1940 i 1942. L’alcalde Ribé proposà a l’historiador i també advocat Miquel Carreras Costajussà que moriria en estranyes circumstàncies l’agost del 1938 al front del Segre, assassinat pels republicans. Sallarés es decidí per un acord segons el qual Marí seria l’assessor jurídic i Carreras l’oficial lletrat. El primer amb un salari de 850 pessetes i el segon de 450. L’alcalde s’oposà a aquestes diferències i finalment tots dos foren nomenats assessors amb el mateix sou.

Un altre motiu de polèmica entre l’Ajuntament republicà i directius de la Caixa d’Estalvis esclatà arran del nou estatut de caixes, aprovat al març del 1933 pel ministre de Treball, Francisco Largo Caballero, segons el qual es suprimia la intervenció dels governadors civils i permetia que els alcaldes no ostentessin les presidències honorífiques. El directius de la Caixa s’afanyaren en aprovar uns nous estatuts, 11 d’abril, que trameteren al ministeri de Treball per a la seva ratificació al mes de maig. Aquests nous estatuts eliminaven la presència de l’Ajuntament en el Consell d’Administració, així com de les entitats econòmiques o socials de la ciutat. Els 15 vocals de la Caixa només havien de complir el requisit de ser veïns de la ciutat i impositors de l’entitat i serien cooptats pel mateix Consell d’Administració.

Els alcaldes Ribé i Marcé.
Els alcaldes Ribé i Marcé.

Això provocarà l’oposició de l’alcalde, qui va defensar la permanència de la Corporació Municipal en el màxim òrgan de govern de l’entitat. A la reunió, celebrada amb motiu de l’aprovació dels nous estatuts, l’alcalde Ribé argumentà que “prescindir de la presidència honorària no representa un greuge a l’alcalde sinó a l’Ajuntament”. Els consellers replicaren que no volien anar contra ningú, sinó garantir l’autonomia de la Caixa que a partir d’ara estaria controlada pel ministeri de Treball. L’alcalde, com a mesura de protesta, abandona la sala al mig de la discussió.

Malgrat aquests conflictes de caire polític, la relació estrictament econòmica entre ambdues institucions va funcionar raonablement bé, com demostraria l’important crèdit concedit a l’Ajuntament pel projecte del camp d’aviació.

La intervenció de la Generalitat republicana

L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, provocà la intervenció de les institucions financeres per part la Comissaria General de Banca de la Generalitat. A Sabadell el primer delegat de la mateixa fou Jaume Mercader, empleat del Banc Sabadell i des del mes d’agost Joan Puig Pujol, comptable de professió i regidor pels republicans federals.

El terror roig dels primers mesos de la conflagració afectà dos directius de la Caixa: el fabricant de llana Silvestre Romeu Fatjó, assassinat a Orús (Osca) on estiuejava i l’advocat Rafael Roig Ferran, un dels consellers nomenats en temps de la Dictadura de Primo de Rivera que havia dimitit el 1932.

La Caixa d’Estalvis romangué tancada durant la primera setmana de la guerra. El 28 de juliol de 1936 es reuní la Junta de Govern on no va assistir el seu director Antoni Torra, que va estimar-se més romandre a Viladrau on estiuejava. Fou substituït per Andreu Montlló qui, juntament amb els seus dos germans, havia cedir la propietat de la seva empresa als treballadors que constituïren la Cooperativa de Paquetería y Astracanes. S’hi van mantenir en els seus càrrecs el tresorer, Ermenegild Bracons i el secretari, Francesc Gambús, propietari i comerciant d’olis. Un altre fabricant, Joaquim Sallarès, va substituir al comptable, Ramon Llonch Racudé, comerciant de llanes. Així, es mantingué la continuïtat i l’estabilitat en la direcció de l’entitat financera sabadellenca, a diferència de la caixa de Terrassa on durant els tres anys de la Guerra Civil hi passaren més de 20 consellers.

Els delegats de la Generalitat no van intervenir gaire en el funcionament de l’entitat. L’octubre del 1936 es constituí el comitè obrer de control de Caixa Sabadell, format per tres treballadors: Martí Serracanta, Josep Maria Blanquer i Carles Vivé, que s’incorporaren a la Junta de Govern de l’entitat. Tanmateix, es tractava d’empleats de confiança que no interferiren en les decisions dels consellers. Tant és així que, acabada la guerra, la Junta de Govern valorà en els següents termes la tasca del comitè obrer de control: “su comportamiento fue presidido por el máximo de discreción y aceptación a todas las resoluciones emanadas por dicha junta”

El gener de 1937, Josep Tarradellas, conseller en cap de la Generalitat, va emetre els denominats “decrets de S’Agaró” on, entre altres qüestions, redefinia el marc d’actuació de les caixes al voltant de quatre punts. Primer, les caixes passarien a dependre del departament de Finances de la Generalitat. Segon, es crearia el Consell General del Crèdit i de l’Estalvi per controlar-les, dirigir-les i administrar-les. Tercer, a cada caixa es constituiria un comitè administratiu format per representants dels treballadors i dels impositors i un delegat de la Generalitat. Quart, es constituïa un Servei Tècnic del Crèdit i de l’Estalvi amb tasques de coordinació entre la Generalitat i les entitats financeres. Tanmateix, només el darrer d’aquests punts va entrar en funcionament.

Marí Corominas
Marí Corominas

Un exemple servirà per il·lustrar el clima en què es va treballar a Caixa Sabadell durant els anys de la guerra. Al març del 1937, Joan Marí Corominas, que encara figurava com assessor jurídic de l’entitat i que havia fugit a París, demanà per carta una pròrroga del permís que suposadament se li havia concedit per romandre a França per motius professionals i del qual no hi ha cap constància documental. La direcció de l’entitat va respondre positivament a la seva petició. Poc després, Marí Corominas marxà cap a Burgos on ingressà a la Falange i ocupà diversos càrrecs relacionats amb la indústria tèxtil. També, va realitzar diverses gestions en favor de la Caixa Sabadell, en previsió de la victòria franquista.

La guerra provocà una sensible minva de les activitats de la Caixa derivades de la reducció de la seva plantilla de treballadors, deu dels quals foren cridats a files. També, per les freqüents restriccions del subministrament elèctric que impediren el funcionament de les màquines de calcular i obligaren, a partir del novembre de 1938, a obrir la biblioteca només en hores de llum natural.

Operacions durant la guerra

Des del punt de vista estrictament econòmic, els primers dies de la guerra van estar determinats pel temor de les autoritats republicanes, espanyoles i catalanes, que es produís una retirada massiva dels dipòsits dels impositors a bancs i caixes. De fet, a primers d’agost havia desaparegut la moneda de plata i poc després també la de coure. Per això, els dies 20 i 21 de juliol, el ministeri d’Hisenda establí un màxim de reintegrament de 2.000 pessetes que dies després es reduí a 500 pessetes. El 26 de juliol de 1936 la Generalitat fou l’encarregada de marcar el règim de disponibilitat dels comptes corrents.

A la primera reunió de la Junta de Govern de Caixa d’Estalvis Sabadell, celebrada el 28 de juliol,  s’estipulava un reintegrament màxim d’entre 150 i 450 pessetes, segons el tipus de compte, amb termini mínim d’un mes. Posteriorment, aquests imports es fixaren entre 200 i 150 pessetes. Aquestes restriccions només afectaven als dipòsits existents fins el 18 de juliol, data de l’aixecament militar, mentre que els realitzats posteriorment eren de lliure disposició.

Foto portada: camió blindat construït a la fàbrica LESA. Sabadell 2 de setembre de 1936 (AHS)
Camió blindat construït a la fàbrica LESA. Sabadell 2 de setembre de 1936 (AHS)

A més, el Comitè Local de Defensa que exercia el poder al municipi, decretà el bloqueig dels comptes de persones i entitats que es considera havien donat suport als feixistes. D’altra banda, la Generalitat, de cara a les empreses, va estipular un sistema d’autoritzacions per pagar els salaris, així com per altres causes justificades.

Aquests prevencions estaven molt justificades. Des del començament de la guerra fins a finals de 1937, la sortida de dipòsits fou constant i molt superior als ingressos. Al setembre de 1937, el saldo dels clients havia minvant en 6,6 milions de pessetes que significaven al voltant d’un 20 per cent dels dipòsit d’abans de l’esclat de la conflagració.

Aquesta tendència va revertir-se a començaments de 1938, en part a causa de la gran inflació que es desfermà en la zona republicana, en part per circumstàncies d’ordre polític. El 12 de desembre de 1936 el govern franquista havia promulgat el decret segons el qual els bitllets i monedes emesos a la zona republicana no tenien cap valor. A partir que es va copsar que Franco guanyaria la guerra, l’única manera d’aconseguir algun rèdit dels diners era si estaven dipositats en alguna entitat financera, encara que el seu valor fos inferior al de l’Espanya franquista. D’aquesta manera, entre setembre de 1937 i desembre de 1938, els dipòsits s’incrementaren en 5,3 milions de pessetes que suposaven un 19 per cent del total.

Milicians sabadellencs de l'anomenat Grup de la Joventut de les JSU/PSUC al front d'Aragó 1936
Sabadellencs del Grup de la Joventut de les JSU/PSUC al front d’Aragó 1936

Aquestes circumstàncies propiciaren que certs deutors aprofitessin les circumstàncies per saldar els seus préstecs. Així, el febrer del 1939, quan el Consell d’Administració presentà el balanç sobre els anys de la guerra, informà que els crèdits hipotecaris havien minvant dels 9,5 als 7,2 milions de pessetes; és a dir, s’havien amortitzat en un 25 per cent. Els préstecs personals s’havien reduït en una proporció semblant, passant de 710.000 a 457.00 pessetes.

A l’esclatar la guerra, la Caixa d’Estalvis disposava d’una línea de crèdit amb el Banc d’Espanya per valor de 3 milions de pessetes dels quals 2,2 estaven disponibles. La retirada de dipòsits i les obligacions per afrontar les necessitats de liquiditat, va obligar-la a demanar successives ampliacions d’aquesta línea de crèdit que arribaren als 9 milions de pessetes amb la garantia dels valors propietat de l’entitat financera que al començament de la guerra ascendien a 28,1 milions de pessetes que li permetien un apreciable marge de maniobra. Tanmateix, l’evolució assenyalada d’increment dels dipòsits cap a finals de la conflagració permeteren que es prescindís d’aquests crèdits fins que el deute amb Banc d’Espanya va quedar eixugat.

Malgrat les dificultats, lògiques en temps de guerra, Caixa Sabadell no va no patir grans problemes de liquiditat i s’atengueren totes les sol·licituds de reintegraments dels seus impositors. Els principals problemes es plantejaren per obtenir rendiments de les inversions.

Bloqueig i desbloqueig dels dipòsits    

La primera mesura al respecte de les autoritats franquistes a l’ocupar Catalunya fou decretar el bloqueig dels comptes corrents i els dipòsits superiors als saldos existents al 18 de juliol de 1936, ajornant la decisió definitiva al final de la guerra.

Aquesta es produí el 7 de desembre de 1939 mitjançant una llei amb un casuística molt detallada. La denominada unificació monetària consistia en revalorar els saldos de la zona republicana en funció del moment en que s’haguessin realitzat els ingressos i establint una taula d’equivalències. Els ingressos fets entre el 18 de juliol i el 31 d’octubre de 1936 a la zona republicana patien una rebaixa del 10 per cent del seu valor, així progressivament fins arribar als realitzats entre l’1 juliol i el 31 de desembre de 1938 que perdien el 90 per cent del seu valor. D’aquesta manera els territoris que més s’havia oposat a l’exèrcit franquista eren els més castigats econòmicament.

Aquesta legislació va representar per Caixa Sabadell un notable perjudici. El 27 de gener de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, els comptes dels seus clients ascendien a 37 milions de pessetes. D’aquests, 8,4 milions van quedar bloquejats i  només es retornaren 1,9 milions; és a dir, el 22 per cent. La diferència va haver de ser abonada per l’entitat d’estalvi en un compte de la Comisaría General de Desbloqueo, constituïda a tal efecte. A més, va patir el bloqueig dels seus dipòsits en altres bancs, la majoria al Banc d’Espanya, en moneda declarada il·legal que ascendien a 2,6 milions de pessetes, dels quals només va poder recuperar 100.000 pessetes (el tres per cent). En total, Caixa Sabadell va acabar transferint en efectiu al règim franquista uns quatre milions de pessetes.

Bibliografia

BENAUL, Josep Maria; GARRIDO, Antoni i SUDRIÀ, Carles. Caixa Sabadell, finances i acció social 1859-2009. Fundació Caixa Sabadell, 2008.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell, 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2020.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: proves d’imprenta del paper moneda de l’Ajuntament de Sabadell a la Segona Repüblica.