Tractem d’una de les peces patrimonials més antigues de la ciutat. Va ser la primera església parroquial de Sabadell vinculada al castell d’Arraona. La seva història ha pogut ser reconstruïda mitjançant els documents de l’època i les diverses intervencions arqueològiques.
La capella de Sant Nicolau s’ubica al pla de la carena de la serra Sant Iscle, al marge esquerra del riu Ripoll, prop del barri de Torre-romeu, just a l’altra banda de la carretera que passa pel cementiri municipal, i no gaire lluny del Santuari de la Salut. El seu emplaçament és molt proper a dos antics camins: el de Sabadell a Polinyà i el de Barcelona a Castellar.
A les primeres referències escrites apareix esmentada com l’església parroquial de Sant Feliu d’Arraona, vinculada al castell d’Arraona. La més antiga d’aquestes data de 1007 en un document relatiu a la venta d’un molí a la parròquia de Rahona. Així mateix, a l’any 1024, en un altre document s’informa de la donació d’un altre molí in parrochia de S. Felici de Arrahona.
S’han conservat altres documents que mencionen aquesta església als segles XI, XII, XIII i XIV. Entre aquests és particularment interessant el testament jurat del 20 d’agost de 1039 d’un tal Sendred. que va morir a Itàlia camí de les Creuades. També, resulta molt rellevant un altre document que tracta del benefici de Sant Nicolau, del qual prové l’actual denominació de la capella, que va ser fundat l’any 1319 per Bernat Llonch, disposant -com explica Miquel Carreras– que fos el patró de la Universitat de Sabadell. Del mateix segle XIV, l’any 1348, data el benefici de Santa Maria la Lloada, instituït pel rector de Vilassar, Berenguer Ferrés.
Les intervencions arqueològiques
Genís Ribé, en la seva monografia dedicada al tema, ressegueix, a través de les diverses intervencions arqueològiques i estudis arquitectònics, l’evolució històrica tant l’edifici com dels seus voltants. Les primeres investigacions sobre la capella, l’any 1793, foren d’Antoni Bosch i Cardellach, el primer cronista de Sabadell, que recollí a la seva obra Memorias de Sabadell y su término desde el año 1784. A parer de Bosch i Cardellach, l’actual edifici del temple seria una petita part d’un església molt més gran.
Per la seva banda, Joan Vila Cinca en les excavacions que va realitzar a la vil·la romana d’Arraona, a l’actual Santuari de la Salut, al 1913, va descobrir un dolium (gran gerra de terrissa per emmagatzemar cereals) al costat de la capella, fet que li va fer suposar l’existència d’un establiment a la zona abans de l’Edat Mitjana.
Ara bé, en opinió de Ribé, el punt d’inflexió d’aquestes prospeccions arqueològiques van ser les dirigides per Vicenç Renom en dues campanyes. La primera des de l’octubre de 1932 fins a finals de l’estiu de 1945, amb freqüents interrupcions. La segona, molt més breu. entre el gener i febrer de 1947. Aquestes excavacions foren visitades per Josep Puig i Cadafalch al gener de 1947. Segons les notes dels seus diaris i el plànol de les excavacions, al subsòl de la capella es localitzaren un sèrie de sitges, fonaments de parets pertanyents a edificis anteriors, un paviment de trencadís i dos fragments d’una làpida funerària d’època romana, utilitzats per la construcció del mur sud de la capella. A l’exterior, es trobaren més sitges i restes d’un gran edifici que semblava avalar la hipòtesi de Bosch i Cardellach.
Posteriorment, entre 1975 i 1976, Eulàlia Morral i Cecília Llobet excavaren l’exterior de l’edifici. El resultat de les seves investigacions rebutjaren tant la hipòtesi romana de Renom com la de Bosch i Cardellach i afirmaven que Sant Nicolau era, bàsicament, un jaciment d’època medieval. Per aquestes dues investigadores, les restes dels edificis trobats a les anteriors investigacions correspondrien a una masia del segle XV que havia estat construïda al costat de la capella. Tanmateix, a parer de Ribé, el treball de Morral i Llobet no resolia la qüestió de les restes trobats d’origen baix imperial i visigòtic.
Evolució històrica
La capella de Sant Nicolau està ubicada en un indret molt a prop de la vil·la romana d’Arraona. En les citades excavacions de Vicenç Renom, al 1947, es trobaren a Sant Nicolau elements d’època imperial romana. Especialment, dos fragments d’una làpida funerària de finals del segle I dC, formant part del mur sud i un paviment de trencadís. A parer de Morral i Llobet, l’espoliació de restes antigues per a aprofitar-ne els elements constructius és una pràctica ben coneguda i devia ser fàcil en aquest cas donada la proximitat de la vil·la romana de la Salut. Aquest seria el cas dels fragments de la làpida funerària i del dolium trobat per Vila Cinca. D’altra banda, el paviment exhumat per Renom resulta molt semblant a d’altres d’època medieval.
A les excavacions realitzades per Rafael Subirana al 1979, s’exhumaren al voltant de la capella una moneda de bronze de l’emperadriu Sabina, esposa de l’emperador Adrià (segle II dC), així com una punta de llença de bronze i diversos elements de ceràmica. En aquestes prospeccions es descobriren, al voltant de la capella de Sant Nicolau, una sèrie de sitges i una necròpoli d’època visigòtica (segles V-VI dC). Aquest descobriment, juntament amb els fonaments d’una sèrie de murs al subsòl de l’església, podrien indicar l’existència un temple paleocristianà, com ara els descoberts a Sant Menna (Sentmenat) i Santa Margarida de Martorell. Aquesta hipòtesi es veuria reforçada per un altar de marbre descobert per Renom que malauradament ha desaparegut.
En qualsevol cas, més enllà d’aquestes hipòtesis, existeixen diverses proves documentals de l’existència d’un edifici religiós als segles X-XI. En època pre-romànica el temple fou totalment reconstruït del qual només es conserva l’absis (construcció adossada a la nau o les naus d’una església habitualment de forma semicircular, però que també pot ser quadrangular) de planta rectangular del segle X i un transsepte (nau transversal que creua perpendicularment la nau central del temple) elevat del segle XI. A parer de Ribé, a diferència de Morrall i Llovet, “aquestes estructures corresponien a edificacions més grans com sembla indicar la lectura arqueològica de l’àrea”.
Joan Alsina Giralt, basant-se en les actes del procés pel robatori de la campana de Sant Nicolau, al 1632, contra Bartomeu Prat, àlies Pitot, creu que la capella podia haver disposat d’un senzill campanar d’espardenya que no s’ha conservat. En la transcripció de la declaració de Joan Font, pastor i resident a Can Mimó, es pot llegir:
“Estava jo pasturant per serca de Sant Nicolau las ovellas de mon amo Pau Mimó, men montí per mon plaer al campanar de Sant Nicolau que és en lo terme de Sabadell, que s’hi pot montar a peu pla per una paret vella que hi ha, agraonada com una escala i me estiguí allí una bona estona i me posí, per mon plaer, a tocar la campana de dit campanar i a la tarde men aní i ahir dimarts a cinc dels corrents he entès que han robat dit campana”.
Tanmateix, a cap de les excavacions realitzades fins ara s’han trobat restes d’aquest campanar. També. en aquest període. està documentat l’increment de la zona de la necròpoli i la presència de tres sitges, en dos de la quals es trobaren restes de ceràmica medieval espatulada, totes ubicades a la sagrera (terreny sagrat al voltant de l’església sota protecció a l’empara de l’inviolabilitat religiosa).
Les diverses intervencions arqueològiques han proporcionat diversos materials com ara llànties de vidre d’ús litúrgic per il·luminar l’interior del temple, peces de ceràmica grisa o restes d’aliments animals com ara cabra, ovella, bou, porc, aus o conill. D’altra banda, de l’estudi dels esquelets de les diverses sepultures es desprèn una població que patia artrosis, abrasió i càries dentals provocat per una alimentació excessivament basada en cereals i escasses mesures higièniques. A tall d’hipòtesi, podria ser que les persones enterrades pertanyessin a una aldea agrícola propera a la capella.
Lenta decadència
A partir de finals del segle XI, la parròquia de Sant Feliu d’Arraona va anar perdent importància arran del creixement de la vila de Sabadell i la consagració al 1076 de l’església de Sant Salvador de Sabadell (l’actual Sant Fèlix). Finalment, l’any 1373 es produí el canvi oficial de la parròquia, a favor de l’església ubicada al centre de la actual ciutat de Sabadell. Com explica Miquel Carreras, llavors l’església de Sant Salvador de Sabadell (l’actual Sant Fèlix) ubicada a l’interior de la vila “tenia de bon tros major vida que l’església parroquial de Sant Feliu d’Arraona” (Sant Nicolau). Aquesta s’aixecava en un lloc incòmode pels feligresos que havien de traslladar-se a l’altra banda del riu. Sembla ser que, a partir d’aquest trasllat, l’antiga parròquia va adoptar el nom de Sant Nicolau. Posteriorment, al voltant del segle XV, va ser donada a la família Rosseta que va construir un mas -anomenat mas Isern- adossat a les parets de la capella.
A inicis del segle XVII, la capella de Sant Nicolau estava en molt malt estat. Tant és així que, al 1627, la família Calders, llavors propietària de la masia, obtingueren permís per reconstruir l’església i per obrir una porta de comunicació amb el mas. D’aquest període s’han trobat restes dels murs i pilars d’aquesta masia, així com paviments de maó i diverses peces de ceràmica i terrissa vidrada.
Així mateix, es disposa de constància documental dels acords del Consell de la Vila, entre 1567 i 1740, per tal d’organitzar una processó anual en memòria dels difunts enterrats al vell cementiri on encara s’hi feien ocasionalment sepelis. D’aquesta època, mitjans del segle XVIII, data la talla policromada de Sant Nicolau actualment exposada al Museu d’Història de Sabadell. Malgrat que encara es celebrava alguna cerimònia religiosa, el temple patia un accelerat procés de degradació.
El 1702 es va vendre la masia que segurament, ja estava deshabitada. Prova d’això seria que, al procés obert pel robatori de la campana de la capella al 1632, no s’esmentés cap habitant del mas. Així és probable que les runes d’aquesta masia fossin les que induïssin a confusió a Bosch i Cardellach que va suposar que corresponien a un gran temple. L’any 1815 la capella fou tancada al culte.
Municipal des de 1927
La secció de cultura de l’Ajuntament de Sabadell va comprar Sant Nicolau l’any 1927. L’any següent s’iniciaren els treballs de restauració amb la col·laboració de la Junta de Museus. Posteriorment, el 1976 s’enjardinà el seu entorn i l’any 1994 s’efectuà una altra intervenció.
Bibliografia
ALSINA GIRALT, Joan. El procés pel robatori de la campana de Sant Nicolau. Arraona, III època, n. 13, Sabadell, 1993.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MORRAL, Eulàlia i LLOBET, Cecília. Sant Nicolau: resultats d’una prospecció. Arraona II època, n. 4-5, Sabadell 1977-1978
RIBÉ i MONGE, Genís. La capella de Sant Nicolau (Sabadell, Vallès Occidental). Quaderns de Patrimoni II, Ajuntament de Sabadell, 1995.
Foto portada: aspecte de la capella abans de la seva restauració (1928). Autor: Francesc Casañas/AHS