La casa Duran des del carrer Sant Joan (1958). Autor. Joan Monistrol/AHS.

La casa i la nissaga dels Duran del Pedregar

Esbossem una breu síntesi de la trajectòria d’una de les mes poderoses famílies de la ciutat durant l’Antic Règim. Així com de les vicissituds de la seva casa senyorial, una de les peces més notables del nostre patrimoni arquitectònic, i dels problemes que va haver d’entomar per a la seva conservació.

Els orígens de la família Duran a Sabadell es remunten al primer terç del segle XV quan Bernat Duran, natural de Terrassa, s’establí a la vila. Llavors Sabadell era una petita població murallada de 350 habitants. Bernat Duran era ferrer amb taller propi, una professió molt apreciada a les societats camperoles d’aquella època a causa de la seva importància per a la fabricació i reparació de les eines agrícoles. Com explica Pere Roca, el seu matrimoni amb la pubilla dels Oromir al 1436 revelen la celeritat amb que va ascendir entre les grups socials més influents de la vila.

Els Duran va acumular un important patrimoni immobiliari que s’encetà el 1443 al rebre l’establiment en dues cases enrunades ubicades al carrer Nou, conegut com la Borriana per part de l’abadia de Santa Maria de l’Estany i de la Pabordia de Sant Salvador de Sabadell (la pabordia era una administració que depenia d’una institució eclesiàstica encarregada de gestionar un grup de béns o propietats). Es tractava d’un procediment habitual a l’època mitjançant el qual els propietaris de cases o solars abandonats cercaven persones que els habitessin per tal de cobrar-li unes rendes.

Entre aquesta data i fins al darrer quart del segle XVI, el patrimoni immobiliari dels Duran no deixà d’incrementar-se. Joan Duran Oromir, Joan Duran Salvany i Joan Duran Llobet, com revelen els seus segons cognoms, van adquirir propietats a través d’aliances matrimonials amb notables de la vila. Gràcies a la documentació de finals del segle XVII sabem que la família Duran havia concentrat el seu patrimoni immobiliari en torn a tres eixos: la zona del carrer del Pedregar; la plaça de Sant Roc i la zona del portal de Gràcia i l’anomenat barri de la Borromea a l’actual carrer de Sant Quirze. A més, posseïen fins a 17 peces de terra de secà i horta als voltants de la vila i entre 1574 i 1628 van expandir-se per la zona de Sant Vicenç de Jonqueres a l’indret conegut com el Perelló.

Plànol de Sabadell al 1792, elaborat per M. Pascual Tintorer al 1886. La finca n. 5 és la del solar de la casa Duran al carrer Baix del Pedregar/AHS
Plànol de Sabadell al 1792, elaborat per M.P. Tintorer al 1886. La finca n. 5 és la del solar de la casa Duran/AHS

A banda de les seves propietats immobiliàries i rurals, els Duran operaven com creditors hipotecaris en el finançament i compra d’immobles. També, al segle XVI, muntaren un negoci de tint de draperia i de venta de llanes. De fet, Joan Duran Salvany fou un dels fundadors del Gremi de Paraires de Sabadell (més info: ‘Els paraires: els orígens de la manufactura llanera‘). Tanmateix, a finals del segle XVI, començaren a abandonar l’activitat de paraires i de venta llanes que cediren a altres productors la qual finalment deixaren al 1629. Davant la nova tipologia de la draparia, a les centúries centrals del segle XVII, els Duran preferiren concentrar-se en la gestió de les seves propietats immobles i rurals.

Una prova del creixent poder i prestigi social dels Duran, com un dels més poderosos terratinents de la vila, es revela en l’evolució dels enterraments en una època en que la vida social estava regida per la religió catòlica. En els segles XV i XVI els membres de la família foren sepultats al cementiri ubicat al costat de l’església parroquial de Sant Fèlix. Tanmateix, l’any 1629, una ordre episcopal permetia a Feliu Duran Folc i els seus descendents ser enterrats a l’interior del temple. Un privilegi únicament reservat a les famílies riques o d’elevat llinatge.

Així mateix, el prestigi i el poder de la família es palesà en el fet que, poc temps després d’establir-se a la ciutat, Bernat Duran fou nomenat membre jurat del Consell de la Vila. Feliu Duran va ser procurador reial i també jurat del Consell de la Vila. Durant els segles XVII i XVIII pràcticament tots els caps de la família exerciren càrrecs a l’administració municipal.

No obstant això, segons l’estudi de Pere Roca, l’ascens social dels Duran es contradiu amb cert estancament de les seves bases econòmiques. Des d’inicis del segle XVII, l’acumulació de cases i solars es va desaccelerar. A finals d’aquest segle, la documentació disponible indica que posseïen una vintena de cases, unes poques més de les que tenien una generació abans.

A partir de la tercera dècada del segle XVII, els Duran abandonaren la seva funció de creditors i la família experimentà una perllongada fase d’endeutament que arribà fins a les darreries del segle XVIII. Si el 1630 pràcticament no tenien deutes, el 1701 aquestes s’elevaren a l’important quantitat de 8.600 lliures. Tanmateix, a la primera meitat del segle XVIII, es desenvolupà un procés de reestructuració i rebaixa del deute amb mesures, entre d’altres, com la venda d’algunes propietats.

Segona edat d’oro i decadència

Des de la meitat del segle XVIII la família, en opinió de Pere Roca, enceta una “segona etapa daurada”. Aquest èxit es cimentà sobre tres potes: la gran demanda de vi i l’expansió del cultiu de la vinya, com testimonia el celler de la casa Duran; l’aposta per certes activitats manufactures i comercials; però, sobretot, per l’explotació de les rendes de les seves nombroses propietats immobiliàries i rurals en un moment d’expansió de la indústria llanera i creixement demogràfic.

Vista del celler després de la restauració (2004). Juanma Peláez/Ajuntament de Sabadell.
El celler després de la restauració (2004). J.Peláez/Ajuntament.

Respecte a les activitats de caràcter industrial i comercial, sabem que, des de finals del segle XVIII, funcionava una saboneria que era la més important de Sabadell, un dels negocis més lucratius de la família, i que va continuar funcionant fins a mitjans del segle XIX. També, durant la primera meitat del segle XIX, Pau Duran Roca, que va ser el darrer cap de la família que exerceix com hisendat rural, tenia interessos en el comerç de fusta destinat a la construcció. D’altra banda, al 1812 els Duran posseïen una fàbrica de cotó al carrer Sant Joan, en un local annex a la casa pairal.

La participació de la família en el procés d’industrialització, que pot datar-se entre 1850 i 1880, consistí en el lloguer o venta d’immobles o solars a fabricants. Aquest fou el cas dels Brutau, Mandrí, Brujas o Codina. Així, si la política tradicional de la família havia estat la d’acumular terres i només vendre en cas extrem per eixugar deutes, a partir de la segona meitat del segle XIX es trencà aquesta política i es multiplicaren les vendes de solars i cases. Una persona tan poc sospitosa de simpatitzar amb les classes dominants com Marian Burguès, opina que “una de les causes de l’engrandiment de la nostra vila, radica amb la facilitat que donaren d’adquirir casals de terreny els nostres terratinents Duran, Fontanet, Argemí, Formosa, Font i altres. Cal reconeixe-ho”.

Ara bé, els Duran no van convertir-se en fabricants i no van superar la seva condició de rendistes fonamentada en les seves propietats rurals i immobiliàries. Això va suposar que, malgrat continuant sent una família rica, experimentaren un procés de decadència i van deixar de jugar un paper preeminent en la vida econòmica, política i social de la ciutat que havia passat a mans de la burgesia industrial. Durant la revolució liberal encara van tenir un cert protagonisme. Durant la revolució liberal Antoni Duran Costa fou comissionat de la Junta del Vallès durant la Guerra del Francès (més info: ‘La Guerra del Francès‘) i Pau Duran Roca va ser capità de la Milícia Nacional. D’altra banda, Ramon Duran fou un dels 127 fundadors del Banc Sabadell al 1881.

En certa mesura, la trajectòria de la família Duran expressa la transició del poder polític i econòmic fonamentat en l’agricultura i la possessió de terres a l’Antic Règim, a l’hegemonia de la burgesia industrial que cimenta el seu ascens en la producció fabril.

La casa Duran

La casa Duran és una mansió senyorial construïda el segle XVI i reformada en profunditat en el segle XVIII. Unes dates que es corresponen amb els dos moments d’esplendor d’aquesta nissaga.

De fet, una de les formes de subratllar la posició social d’una família era justament bastir una gran casa pairal. Així, mentre la majoria d’habitants de Sabadell vivien en habitatges molt pobres, només els membres de la noblesa local com els Meca, Calders, Amat o Oromir i paraires o propietaris rurals enriquits com els Turull, Fontanet, Salt o Rojas podien permetre’s construir aquesta mena de cases senyorials.

Sala noble (1927), Autor: JOan Gusí/AHS.
Sala noble (1927), Autor: JOan Gusí/AHS.

A la façana de la casa Duran hi ha una placa  amb la data (1606) de la finalització de la construcció de l’edifici. Respecte a la data de la seva construcció existeix una certa polèmica historiogràfica. Antoni Bosch i Cardellach, el primer cronista de la vila, en la seva inèdita Historia nueva de la casa Duran, redactada entre 1796 i 1802, atribueix la seva construcció a Feliu Duran. Més recentment, Albert Roig sosté que les obres començaren el 1578 i es perllongaren durant tres dècades, en vida de Feliu Duran. Assumpta Muset discrepa d’aquesta interpretació. En aquest sentit cita el testament de l’any 1573 de Joan Duran on el seu hereu Feliu apareix com el propietari de la casa l’any 1577. A més, Muset esmenta les tres dates esculpides a la primera planta de la casa: la primera de l’any 1578 en una finestra del darrera, la segona del 1593 en un balcó de la sala noble i la tercera la referida del 1606 a la façana. A parer d’aquesta autora, aquestes dates indiquen el moment i el lloc on s’hi estava treballant. En conclusió, dedueix que, entre 1578 i 1606, en vida de Feliu Duran, es va treballar exclusivament en la planta noble, però que durant la vida del seu pare, Joan, s’havia construït tota o bona part de la planta baixa. Per tant, l’edificació de la casa Duran hauria estat compartida entre Joan i Feliu Duran.

La casa Duran consta de planta baixa, pis i golfes i s’estructura seguint el model de les cases gòtiques, encara que s’aprecien molts elements ornamentals típics del Renaixement. La gran entrada a la mansió es comunica amb la planta superior mitjançant una escala a cel obert que està protegida per una coberta de rajoles decorades. A la planta baixa hi havia les cavallerisses i estava destinada a encabir tota una sèrie d’activitats econòmiques. D’aquesta manera, s’hi troben, d’una banda, espais dedicats a tasques agrícoles com ara cups, celler i graner; de l’altra, una sèrie de dependències relacionades amb activitats de caràcter industrial com les esmentades fàbriques de tint i  sabó, aquesta última  distribuïda en tres espais enllaçats per tres grans arcs. Al costat de la portalada, tornant a la sala d’entrada, existeix l’accés a la gruta subterrània. Tot i que no se’n té constància, tot fa pensar que aquest espai servia d’amagatall per a persones o objectes de valor.

Dormitori amb alcova (1958). Autor. Joan Monistrol/AHS.
Dormitori amb alcova (1958). Autor. Joan Monistrol/AHS.

La planta pis o noble s’estructura al voltant d’una gran saló central que comunica amb les diverses habitacions que van realitzar-se al segle XVIII. Aquest gran saló estava destinat a la celebració de festes i actes socials. En aquest saló hi destaca la decoració del sostre i les pintures murals, amb sanefes i altres motius ornamentals, típics del barroc,  amb escassa pintures figuratives. Des del saló s’accedeix a dos dormitoris amb alcova i recambra, les sales d’estar, la biblioteca i la cuina-menjador. A través de la recambra dels dormitoris es podia anar al jardí amb un pou d’aigua que té la peculiaritat d’estar alçat respecte al nivell del carrer i a una capella familiar privada amb un retaule renaixentista dedicat a la Mare de Déu. El fet que hi hagués una capella a l’interior de la casa Duran resulta un altre signe del  poder econòmic i social de la família. A mes del jardí i la capella, al pati s’hi troben altres dependències com ara els el safareigs.

Les golfes estaven dedicades a tasques de magatzem i de transformació de productes agrícoles, però també servien per separar la coberta del sostre principal i  permetre un millor aïllament tèrmic.

El valor patrimonial de la casa Duran s’incrementa per dos elements singulars. D’una banda, per la bona conservació de les esmentades pintures murals. D’altra banda, per la preservació gairebé integral del celler amb tots els elements adients per l’elaboració i emmagetzament del vi com ara cups, premsa o bótes que daten del segle XVIII. Així una bóta porta gravada la data de 1788, una altra les inicials R D, corresponents a Ramon Duran i en un cup es troba la inscripció Año 1777.

Conservació problemàtica

L’any 1944 la casa Duran va estar a punt de ser destruïda a causa d’un projecte de reforma urbana impulsat per l’alcalde Josep Maria Marcet que preveia la connexió del carrer de la Indústria amb la plaça Major. Aquesta proposta va generar una gran polèmica i una protesta ciutadana – que tractarem amb detall en una altra entrega d’aquesta secció- que aconseguí salvar aquesta important peça del patrimoni sabadellenc. Finalment, la casa Duran fou declarada, l’any 1958, Monumento Histórico Artístico amb la qual cosa va assegurar-se la seva preservació. Per la seva banda, la Generalitat va declarar-la Bé Cultural d’Interés Nacional.

La família Duran va habitar la casa fins gairebé el final de la dècada de 1970. La Caixa d’Estalvis i Pensions, l’actual CaixaBank, va comprar-la el 1991. L’any 1995 es desfermà una altra polèmica pel projecte de reforma per tal de fer de la casa Duran la seu de la Fundació Institut del Vitrall i que també preveia la instal·lació d’un restaurant. Tanmateix, el projecte va quedar aturat al comprovar-se que s’havien destrossats certs elements patrimonials de la casa.

L’any 2000 la Caixa va fer una donació gratuïta de l’immoble a l’Ajuntament de Sabadell i realitzà una aportació econòmica per tal de restaurar-lo. L’octubre del 2001 l’equip d’arquitectes Bosch-Cuspineda presentà el Projecte executiu de restauració de la casa Duran del Pedregar com a centre cultural i l’estiu del 2002 s’inicià la primera fase de les obres que es perllongaren durant vuit anys. Així mateix, s’endegà una intervenció arqueològica i un estudi del fons documental de la família.

 Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
ENRICH, Roser i ARGANY, Isabel. La casa Duran. El procés de rehabilitació. Arraona n. 27, 2003.
ROIG DEULOFEU, Albert. Els Duran del Pedregar dins Sabadell. Memòries d’una vila. Segles XVI-XVIII. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell, 1998.
TORRUELLA, Jordi (coord.). Catàleg del fons Duran del Pedregar (1273-1912). Arxiu Històric de Sabadell, 2003.
DD.AA. La Casa Duran del Pedregar. Cinc segles d’història d’una família, d’un edifici, d’una vila… Ajuntament de Sabadell. Museu d’Història de Sabadell, 2012.

Foto portada: la casa Duran des del carrer Sant Joan (1958). Autor. Joan Monistrol/AHS.