Resumim les vicissituds de la campanya ciutadana liderada pel director de fotografia sabadellenc Tomàs Plavedall, recent premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, per salvar el cinema Imperial, el més antic d’Espanya. Una campanya que no va evitar el seu enderroc. La ciutat va perdre l’oportunitat d’esdevenir una referència catalana, espanyola i europea de la indústria cinematogràfica.
Des de la primera dècada del segle XX, quan Sabadell comptava amb uns 30.000 habitants, la ciutat disposava de dos grans equipaments destinats al lleure ubicats un al davant de l’altre: els Campos de Recreo i el Gran Saló Imperial. El primer, inaugurat l’any 1867, era un gran edifici, amb capacitat per a 2.500 persones, amb tres escenaris diferents, un teatre, un cafè i un gran espai a l’aire lliure. Als Campos de Recreo es representaven funcions líriques (òperes, operetes o sarsueles), teatre, espectacles de màgia i circ, així com balls i revetlles d’enorme èxit popular. Des del 1906 començaren a fer-se projeccions cinematogràfiques. Aquest equipament entrà en decadència a finals dels anys 60. Malgrat la campanya ciutadana per a salvar-ho, va ser enderrocat pel darrer Ajuntament franquista a finals de la dècada dels 70 per a construir uns blocs de pisos en una mostra de manual d’especulació urbanística.
El Gran Saló Imperial, inaugurat el 1911, obra de l’arquitecte modernista Jeroni Martorell, va ser un dels primers edificis dissenyat específicament com a cinema amb un aforament de 2.000 espectadors. El cinema va mantenir les seves característiques originals, a banda d’algunes petites modificacions realitzades al llarg de la seva dilatada història. A partir de la dècada de 1960, amb la proliferació de nombrosos cinemes a la ciutat, l’Imperial va entrar en decadència. Malgrat això va subsistir amb sessions de reestrenes i infantils els caps de setmana i, entre 1983 i 1985, com a sub-seu de la Filmoteca de Catalunya, fins que va tancar l’any 1989. Aleshores era el cinema més antic conservat a Espanya.
La campanya L’Imperial s’ho val
L’existència d’un gran espai sense ús al tram final de la Rambla resultava molt llaminer pel sector immobiliari com ja havia succeït amb els Campos de Recreo. Les alarmes es disparen l’any 1992, sent alcalde Antoni Farrés, amb motiu de la revisió del Pla General d’Ordenació Urbanística, elaborat sota la direcció de la tinent d’alcaldessa d’Urbanisme Maria Dolors Calvet. Llavors es va fer públic el projecte d’enderrocar l’històric cinema per construir un bloc de pisos i un aparcament subterrani. Això comportava treure l’Imperial del catàleg de bens protegits al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell (PEPPAS).
Aquesta notícia va desfermar una intensa polèmica. Els defensors de salvar el cinema van constituir al 1993, la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 amb l’objectiu, com es podia llegir a l’article primer dels seus estatuts, de “la recuperació del cinema Saló Imperial com a patrimoni cinematogràfic, el seu manteniment i la seva gestió integral com a cinema singular”. Aviat comptà amb 300 socis entre afeccionats i destacats professionals del món del cinema.
L’entitat, presidida pel prestigiós director de fotografia Tomàs Plavedall, recentment guardonat amb el premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, va impulsar i coordinar una massiva campanya, sota el títol de l’Imperial s’ho val, de sensibilització entre els professionals del sector i les institucions públiques implicades en la conservació del cinema. El periodista del Diari de Sabadell Josep Ache també es va implicar i va publicar nombrosos articles al respecte.
La resposta va desbordar totes les expectatives tant a nivell nacional com internacional. L’actor de fama mundial Fernando Rey, en qualitat de president de la Academia Española de Ciencias y Artes Cinematogràficas, va enviar una carta a l’Ajuntament de Sabadell demanant la conservació i rehabilitació de l’Imperial. El mateix va fer el director Juan Antonio Bardem, president de la Unión de Actores y Directores, Fernando Arribas, president de la Asociación Española de Autores de Fotografia Cinematográfica (AEC), Lluís Valentí, secretari d’organització del Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya, Jaume Nadal, secretari general de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya. També van donar el seu suport l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics i l’Associació Catalana de Productors Cinematogràfics i Audiovisuals (ACPCA).
Així mateix, al juny de 1993 es va difondre un manifest a favor de la conservació del cinema Imperial subscrit per un centenar de actors, cineastes, escriptors i altres professionals del sector. Entre ells Josep Maria Flotats, Ventura Pons, Juanjo Puigcorbé, Antoni Ribas, José María Carandell i Lluís Permanyer, als quals s’hi afegiren d’altres com Luis García Berlanga, Pere Portabella, Bigas Luna, Fernando Trueba, Moncho Amendáriz, Jordi Grau o el sabadellenc Francesc Bellmunt. També, va arribar un indignat fax de l’escriptor i cinèfil Guillermo Cabrera Infante i es posicionaren a favor de la conservació del cinema intel·lectuals com Ricardo Bofill, Víctor Mora, Ignasi Riera o José Luis Guarner.
A nivell internacional, la Federació Europea de Realitzadors Audiovisuals va difondre una nota de premsa sobre el tema i l’Associació de Cinema italiana, es va adherir a la campanya. Des de Hollywood va arribar un fax, signat pels directors Steven Spielberg i Georges Lucas en qualitat de president i vicepresident de la Artist’s Rhigts Fundation, una entitat nord-americana dedicada a la preservació del patrimoni cinematogràfic. També es va adherir a la campanya el director italià, Bernardo Bertolucci.
A nivell local, en un primer moment manifestaren el suport al projecte Cine-Club Sabadell, Agrupació Astronòmica de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès, al qual posteriorment s’afegiren moltes d’altres.
En el terreny polític, Iniciativa per Catalunya (IC), el partit de l’Antoni Farrés, va portar la qüestió al Parlament de Catalunya, desautoritzant tàcitament Farrés. Per la seva banda, Els Verds, que encara no s’havien coalitzat amb IC, van fer arribar el tema al Parlament Europeu.
Aquesta pressió multilateral va ser tan forta que l’Ajuntament de Sabadell decidí retirar el seu projecte i estudiar un pla de viabilitat per salvar el cinema. Semblava, doncs, que s’allunyava definitivament el perill de destrucció de l’Imperial. Especialment quan, a l’estiu de 1996, l’Ajuntament va signar amb la Unió Europea (UE) el programa URBAN de rehabilitació de centres històrics. La UE es comprometia a aportar 1.000 milions de pessetes per al conjunt de les obres i destinava 80 milions de pessetes per a la restauració del Saló Imperial.
Paral·lelament, es van donar a conèixer les experiències de rehabilitació de cinemes històrics com el Electric Palace de la ciutat anglesa de Harwich, construït al 1912 i restaurat completament per una associació local. També, del Cine Doré de Madrid, també de 1912, que esdevingué seu de la Filmoteca Española.
El Pla de Viabilitat
A l’octubre de 1993 la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 presentà a l’Ajuntament l’Avenç del Projecte per a la Recuperació del Saló Imperial. El mes de març de 1994 es va fer arribar a l’Ajuntament l’informe del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, titulat Saló Imperial de Sabadell. Estudi arquitectònic i orientacions sobre la restauració.
Finalment, el febrer de 1997 la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 va trametre a l’Ajuntament el Pla de Viabilitat definitiu. Aquest contemplava un acurat projecte de restauració de les parts danyades de l’edifici, a càrrec de l’arquitecte expert en interiorisme, Dani Freixes, que incloïa la construcció d’un pàrking subterrani de 500 places.
Així mateix, es plantejava una diversificada i variada programació cinematogràfica amb la possibilitat d’organitzar cicles o mostres fins i tot de caràcter internacional. En aquest sentit, hi havia el suport al projecte i el compromís de la Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) d’implicar al Centre internacional des écoles du cinèma et TV (CILECT) i a la Federación de escuelas de imagen y sonido de América Latina (FEISAL), de la qual era membre, per tal de realitzar les sessions de presentació de les creacions dels joves cineastes. Una col·laboració que s’ampliaria a les facultats de comunicació audiovisual de les universitats Pompeu Fabra, Politècnica i Ramon Llull. També, es formulaven eventuals acords amb les diferents filmoteques espanyoles i de la Unió Europea.
D’altra banda, es plantejava l’oferta de fer pre-estrenes, presentacions especials, col·loquis i conferències, així com sessions de control de so per les quals no es disposava cap cinema de Barcelona i que comptava amb el suport de Sonoblok el més gran estudi de doblatge i sonorització de pel·lícules de la capital catalana. En definitiva, es tractava d’un projecte molt ambiciós que, d’haver reeixit, hauria pogut fer de Sabadell una referència estatal i fins i tot europea de les arts cinematogràfiques.
El Pla de Viabilitat comptava amb un rigorós de pla de finançament que avaluava en 270 milions de pessetes les despeses per afrontar la restauració de l’edifici. La UE es va comprometre a aportar 65 milions i la resta s’hauria d’aconseguir amb fons del govern central, Generalitat, Diputació de Barcelona i Ajuntament de Sabadell. En aquest sentit, s’esmentaven els crèdits a llarg termini del BEX, coberts en cinc punts pel Ministerio de Cultura, així com la recomanació de participar en les convocatòries d’ajuts i subvencions.
D’altra banda, s’estimava en 64 milions anuals els costos de personal, activitat i finançament, dels quals 51 milions ja estaven assegurats. El dèficit de 13 milions es podia eixugar, segons les previsions de l’Agència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat, amb les aportacions de diverses institucions, entitats financeres i empreses del sector com ara Kodak que es comprometé a finançar una bona part de l’edició del butlletí mensual amb la programació i les activitats de l’Imperial.
Aquest projecte cinematogràfic i el Pla de Viabilitat comptaren amb el suport de la Unió Europea i la Generalitat de Catalunya, la qual mostrà la seva disposició de convertir l’Imperial en sub-seu de la Filmoteca. Així mateix, el Ministerio de Cultura, a través del Instituto de la Cinematografia y de las Artes Audivisuales (ICAA), es va comprometre per escrit a aportar fons econòmics com també ho va fer la Diputació de Barcelona.
D’altra banda, importants empreses del sector, com ara productores i distribuïdores, prometeren la seva col·laboració econòmica com, a banda de l’esmentada Kodak, Rosebud Films SL, Drac Màgic o Espectarama SA.
Una altra peça clau en tot aquest afer fou el posicionament de la Immobiliària Salas Associats. El mes de març de 1997 va manifestar que mantenia el seu compromís de cedir gratuïtament a l’Ajuntament l’edifici de l’Imperial a canvi de poder construir la resta de la parcel·la, aproximadament la meitat de la superfície total de la finca.
La negativa de Farrés
La resposta municipal va arribar poc després, el mateix mes de març de 1997, mitjançant el regidor de Cultura, Ramon Vallbé, i d’Urbanisme, Antoni Sorolla. Ambdós edils van argumentar que l’Ajuntament no disposava de recursos econòmics per afrontar el projecte i defensaren la contraproposta d’enderrocar el cinema i construir en el seu lloc un bloc de pisos, un aparcament subterrani i una plaça dura coberta on es mantindria la façana de l’Imperial “per conservar el seu valor simbòlic” i on es podrien realitzar projeccions cinematogràfiques a l’aire lliure.
Aquest posicionament va provocar una gran indignació en la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, veient com es repetia la jugada del 1992. Un altre cop van sonar els telèfons i arribaren els faxs a l’Ajuntament. ICV va tornar a portar el tema al Parlament de Catalunya mitjançant una Proposició no de llei, amb data 13 de març de 1997 i signada pel portaveu del grup, Jordi Guillot, que demanava “aportar, conjuntament amb l’ajuntament de Sabadell i amb la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, els recursos necessaris per a la rehabilitació i posada en funcionament de l’edifici del Saló Imperial de Sabadell”.
A la ciutat totes les forces polítiques, ERC, CiU i PSC es pronunciaren a favor del projecte, excepte el PP que es mostrà com un ardent defensor de l’enderroc del cinema i encetant una campanya propagandística en aquest sentit.
En una repetició de la jugada, la pressió fou tan insuportable que obligà a Farrés a reunir-se amb una delegació de l’associació de defensa del cinema, presidida per Tomàs Pladevall. En aquesta reunió s’arribà a l’acord segons el qual l’Ajuntament es comprometia a retirar el projecte de plaça dura coberta i estudiar més acuradament el Pla de Viabilitat impulsat per l’entitat.
Tanmateix, es tractà d’una tàctica per a guanyar temps i afluixar la pressió. En efecte, l’Ajuntament va comprar el solar i el 1998 s’arribà a un acord amb la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 per traslladar l’Imperial uns 50 metres de la vorera de la Rambla amb el compromís que aquest seria reconstruït fidelment i on es continuaria l’exhibició cinematogràfica. Paral·lelament, s’edificaria el bloc de pisos i la plaça dura. El gener de 1999 es publicà el Pla Especial de l’Àrea de Remodelació del Pla General Municipal d’Ordenació de Sabadell que treia el cinema Imperial del PEPPAS com a element protegit per tal de poder enderrocar-lo i construir-ne una rèplica uns metres més enrere.
Al maig de 1999, s’adjudicà a l’empresa Alcázar Cinema, SA, propietària del cèntric multisales Cineart Alcázar, al carrer Les Planes, i que es trobava fora de normativa, la gestió de les vuit sales que s’instal·larien al Saló Imperial amb un règim de concessió administrativa de 50 anys de duració. El concurs estipulava que l’empresa es faria càrrec de la reconstrucció de l’històric cinema, tot plegat amb un cost de 800 milions de pessetes. De fet, Farrés ja havia sol·licitat el suport de Ramon Cortadellas, titular de l’empresa, i del seu soci, Joan Gratacós, per instal·lar, el multisales de l’Eix Macià, inaugurat el 1995, doncs l’Ajuntament considerava imprescindible que existís una oferta cinematogràfica per dinamitzar l’Eix Macià.
En realitat, aquesta concessió fou un subterfugi per salvar les aparences. L’Imperial fou enderrocat l’any 2000 i només s’hi va fer una mala rèplica de la seva façana. Els multisales, que porten el nom de l’històric cinema, foren inaugurats l’any 2003. D’aquesta manera, Sabadell no només va perdre una de les peces més importants del seu patrimoni arquitectònic, sinó que va deixar escapar l’oportunitat d’esdevenir una referència catalana, espanyola i europea de l’art cinematogràfic i de la indústria audiovisual.
Bibliografia
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell. Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911. Sabadell, 1995.
Pla de Viabilitat de l’Imperial. Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, Sabadell, 1997.
Diari de Sabadell.
La Vanguardia.
El Triangle.
Foto portada: pati de butaques del Gran Saló Imperial.