Foto portada: la platja de La Concha, a Donosti, l'any 1936. Font: Donostiando

La diàspora de la burgesia a la Guerra Civil (1936-1939)

L’esclat de la conflagració, el 18 de juliol de 1936, desfermà una revolució social a Catalunya. Les principals famílies de la burgesia sabadellenca fugiren de la ciutat per eludir la repressió. La major part d’aquestes es refugià a la zona nacional a l’espera que la victòria de Franco els hi retornés les seves propietats.

Devem a Esteve Deu, en el segon volum de la seva monumental obra sobre la Guerra Civil a Sabadell, un exhaustiu estudi sobre els empresaris, professionals liberals i polítics de dreta que marxaren de Sabadell per escapar de la repressió.

Als primers mesos de la conflagració es va assistir a l’acció incontrolada de les anomenades Patrulles de Control contra els sospitosos, de vegades sense proves, de recolzar el cop d’Estat. A Sabadell, segons les dades recollides per Esteve Deu, foren assassinades 98 persones de les quals 36 eren religiosos, 31 empresaris i professionals liberals i 25 assalariats de diverses professions. Unes dades que incrementen lleugerament les estimacions d’Andreu Castells que dona la xifra de 86 morts i estan mica per sota de les de Josep Maria Marcet, qui parlava de més d’un centenar. Ara bé, d’aquests 98 sabadellencs morts, només 40 foren assassinats per patrullers de Sabadell, ja que la resta ho van ser fora de la ciutat, malgrat que en alguns casos comptaren amb la seva col·laboració.

D’altra banda, en el curs de la guerra foren detinguts o empresonats 338 sabadellencs. Dels quals el 52,4 per cent eren militants de diversos partits de dreta, molts d’aquests eren alhora empresaris o membres de professions liberals (44,8 per cent).

La fugida en massa   

La revolució social que esclatà a Catalunya va provocar que molts empresaris sabadellencs marxessin de la ciutat. Alguns van refugiar-se a Barcelona o a d’altres poblacions on disposaven de segones residències on s’hi van amagar a l’espera del desenvolupament dels esdeveniments. Altres es trobaven de vacances a segones residències o establiments hostalers i tampoc retornaren. Així mateix, per diversos motius, un nombre significatiu de sabadellencs es trobaven el 18 de juliol de 1936 fora de Catalunya a altres indrets d’Espanya i no van tornar. També, hi va haver alguns que hi eren a l’estranger de vacances o per raons laborals o d’estudi.

Foto portada: Francesc Cambó, líder de la Lliga Catalana.
Mossén Lluis Carreras i Mas

Segons explica Andreu Castells, la política del Comitè de Defensa i de l’Ajuntament de Sabadell fou facilitar la sortida d’empresaris i d’elements dretans, seguint el refrany castellà de “a enemigo que huye puente de plata”. Així, ambdós organismes expediren amb celeritat els salconduits. Aquesta actitud va ser criticada per alguns membres del Comitè de Defensa on hi havia partidaris de ser més selectius i ajornar la signatura dels salconduits. No obstant això, totes les persones que sol·licitaren aquest document a l’Ajuntament ho aconseguiren. El Círcol Republicà Federal (CRF) va tenir una actuació notable per salvar la vida d’algunes persones amenaçades com la del doctor Argemí Lacoma o la del sacerdot Lluís Carreras Mas. La Federació Local de Sindicats (FLS), segons Castells seguint les indicacions de Josep Moix, va col·laborar en diversos salvaments. També, van comportar-se en el mateix sentit alguns militants de la CNT-FAI com Enric Mampel.

Una quarantena de fabricants, les empreses dels quals van ser col·lectivitzades, continuaren vivint a Sabadell en tasques de gestió; fins i tot es van donar casos com el d’Antoni Torra Guarro que fou cridat pels seus treballadors perquè tornés de Viladrau per dirigir la seva empresa, Llorens i Torra, que havia estat col·lectivitzada. Així mateix, alguns fabricants que residien a Barcelona es desplaçaven cada dia a Sabadell com Josep Llovet, Lluís Martí o els germans Sallarès Farré. Uns altres s’amagaren a Barcelona durant tota la guerra, sense moure’s i no els va passar res. Esteve Deu esmenta els casos de Ernest Abelló, Ramon Molins de Mur, Ramon Picart i Joan Saucourt. També, hi va haver casos com els de Esteve Cirera o l’artista Esteve Valls Baqué que restaren amagats a les golfes de casa seva a Sabadell fins al final de la guerra.

Tanmateix, el gruix de la classe empresarial va fugir de Sabadell. Alguns van refugiar-se en diverses petites localitats de la geografia catalana, encara que el grup més nombrós va optar per marxar de la zona republicana, ja sigui per a instal·lar-se a l’estranger o des d’allà anar a la zona nacional. La majoria procuraren obtenir la documentació a través dels consolats de Barcelona o embarcar-se en els vaixells que des del port de la capital catalana salpaven cap Itàlia o França.

Pimera missa pública, de mossén Mateu, el 29 de gener de 1939. Autor: AHS
Mossén Mateu, a la primera missa durant el franquisme, el 29/1/1939. Autor: AHS

Així, un grup de 70 persones soles o amb les seves famílies s’embarcaren en naus amb destí a Gènova, entre ells alguns dels principals fabricants tèxtils de Sabadell com Argemí Turull, Brutau Viloca, Cirera Voltà, Garriga Brutau o Gorina Sanz. També, hi anaren religiosos com Ernest Mateu Vidal- qui tornaria a Espanya a servir com capellà castrense a l’exèrcit franquista-  Antoni Cardona o la monja Isabel Llobet. Altres s’instal·laren en la Itàlia feixista on arribaren a Gènova través dels vaixells que des de Barcelona atracaven als ports francesos de Portvendres, Marsella o Toló. Alguns s’hi van quedar a Gènova, com per exemple el periodista lligaire Joan Costajussà Deu (més conegut com Costa i Deu), qui va desenvolupar una important tasca propagandística i d’espionatge a favor de Franco i va ajudar a molts refugiats sabadellencs a obtenir passaports, passatges de vaixell o bitllets de tren. Altres van traslladar-se a altres localitats italianes o van decidir tornar a l’Espanya franquista.

Un altre grup important, al voltant d’una seixantena, va fugir a Franca. Alguns de manera legal, mitjançant el permís de la Conselleria de Seguretat de la Generalitat de Catalunya i amb la documentació proporcionada pel consolat francès a Barcelona com ara els sacerdots Lluís Carreras i Camil Geis. Altres van obtenir el salconduit per desplaçar-se a localitats fronteres com Puigcerdà o Camprodon i des d’allà travessaren il·legalment la frontera, bé subornant als guàrdies, bé contractant els serveis dels anomenats passadors. Entre els refugiats a França hi figuren importants nissagues de la burgesia local com els Coromines, Marcet, Molins, Llonch Salas o Casablancas. D’aquests alguns van decidir romandre a França, la majoria a París, altres van marxar des de França a Bèlgica, Suïssa o Gran Bretanya, encara que la majoria va optar per instal·lar-se en l’Espanya franquista.

D’altra banda, també des d’aquests països o des de ports espanyols, una desena de sabadellencs marxaren cap Mèxic, Uruguai o Argentina.

El suport a Franco des de l’estranger

Molts dels membres de la burgesia sabadellenca que s’instal·laren a l’estranger col·laboraren amb el Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España (SIFNE) organitzat per la Lliga Catalana de Francesc Cambó. Es tractava d’una important xarxa de propaganda i espionatge a favor de Franco.

Costa i Deu, per J.Vilatobà

El SIFNE muntà dues oficines, a Paris i Gènova, on es concentrava el gruix dels exiliats catalans. A l’oficina de París publicaven el Boletín de Información Española, en francès i castellà, que arribà tenir una tirada de 60.000 exemplars, on els sabadellencs Joan Llonch Salas, Joan Ribot Casablancas i Josep Maria Costa Ruiz tingueren un paper molt destacat. A l’oficina de Gènova hi treballava, amb el suport de Josep Maria Argemí Plans, el periodista Costa i Deu que publicà en italià dues obres, Cento martiri della rivoluzione del 1936 nella Catalogna i Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso, centrades en la persecució religiosa.

D’altra banda, sacerdots com Lluís Carreras i Camil Geis publicaren obres propagandístiques en favor dels militars sollevats. El primer, des de Tolosa de Llenguadoc, publicà el 1938, en francès, Grandeur Chrétienne de l’Espagne que fou traduïda al castellà, anglès i italià amb un epíleg de suport incondicional a Franco. El segon, des d’Avinyó, publicà un llibre contra la persecució religiosa, L’enfer sur la terre i Dieu partout: dix mois de sacerdoce dans la Catalogne rouge. Juillet 1936-avril 1937.

Per la seva banda, Ferran Casablancas des d’Anglaterra s’implicà en una notable feina de suport econòmic a familiars i amics que restaven a la reraguarda catalana. Casablancas, que s’havia instal·lat durant un breu període a Ginebra, va radicar-se a Manchester on hi havia una sucursal de la seva empresa Casablancas SA. Quan la guerra estava a punt d’acabar va marxar a Sant Sebastià, aconsellat per alguns amics, a fi d’evitar-se problemes amb les autoritats franquistes.

Exili daurat

Segons les estimacions d’Esteve Deu, 288 empresaris i professionals liberals sabadellencs i les seves famílies van fugir de Catalunya, dels quals es coneix el seu itinerari, a aquests s’haurien d’afegir 23 més dels qui s’ignora tant la via de sortida com el seu destí final. La gran majoria, 208, des de l’estranger, tornaren a l’Espanya franquista abans d’acabar la guerra. Altres van romandre a l’estranger fins al final de la guerra: 25 a França, 19 a Itàlia, tres a Gran Bretanya, una a Suïssa, nou a Mèxic i quatre a l’Argentina.

Primer president del Banc Sabadell superada la crisi.
Ferran Casablancas

El seu destí preferit fou el País Basc i Navarra, en particular Sant Sebastià on s’instal·laren 107 refugiats i a la propera localitat de Zarautz que n’acollí 21. No obstant això, alguns, 16, s’instal·laren a Sevilla, 11 a Saragossa i 11 més a Palma de Mallorca. Menció especial es mereix la colònia de 20 sabadellencs que es radicaren a la localitat de Béjar (Salamanca), com els germans Enric i Santiago Rocamora, que muntaren una filatura d’estam i una fàbrica.

La majoria d’empresaris van sobreviure amb els diners que havien pogut emportar-se o del cobrament de les deutes que tenien pendents en diverses zones de l’Espanya franquista. Tanmateix, altres muntaren pròspers negocis en les ciutats on s’havien refugiats o entraren a treballar en empreses locals. Com observà càusticament, Valentí Castanys, lligaire i dibuixant barceloní en les seves memòries, els catalans refugiats a Sant Sebastià es classificaven en tres categories: d’hotel, pis o dispesa, segons la seva situació familiar i econòmica. Alguns, com recull Esteve Deu, s’allotjaren en hotels o vil·les de luxe com Joan Colomer Gorina i Antoni Tamburini a l’Hotel Palace de la Corunya, Joan Gorina Romeu a l’hotel Maria Cristina de Sant Sebastià, Enric Casanovas Argelaguet al Gran Hotel de Sant Sebastià, Narcís Nunell Feliu a l’Hotel Magèstic de Sevilla, Josep Cirera Voltà a l’Hotel Español de Valladolid, els germans Joan i Ricard Guasch Sampere en un casa del barri burgès de Neguri, prop de Bilbao i  Joan Gorina Sanz en la luxosa Villa Begoña Otegorrieta de Sant Sebastià.

Justament, a Sant Sebastià, es va muntar, l’any 1938, la secció de Sabadell de la Delegación Regional de Asistencia a Frentes y Hospitales, que depenia de la Falange. Aquesta organització s’encarregava de recollir diners –mitjançant quotes voluntàries- amb l’objectiu d’ajudar a les famílies dels sabadellencs que combatien en l’exèrcit franquista i travessaven dificultats econòmiques. D’altra banda, els catalans de Sant Sebastià muntaren un taller d’arts gràfiques on es publicaven revistes de propaganda com Pelayos i La Ametralladora on col·laboraren alguns sabadellencs.

Esperar la victòria de Franco  

Una altra qüestió és la relativa a l’actitud que va adoptar la burgesia sabadellenca a l’Espanya franquista envers els sollevats. A parer d’Esteve Deu, “va ser més aviat passiva que activa en relació al nou règim polític que s’estava forjant”. La conducta de la majoria hauria estat la d’esperar la victòria de Franco per tal de retornar a la ciutat i recuperar les seves propietats. En aquest sentit cita les memòries de Marcet on es palesa una certa amargura ja que ell sí que s’havia compromès a fons, afilant-se a la Falange i allistant-se a l’exèrcit franquista:

Una sola preocupación les embargaba: vivir ellos y sus familias a salvo de todo riesgo, sin pasar penurias ni calamidades, esperando que unos y otros –así denominaban a ambos bandos combatientes- a costa de sangre ajena dirimieran el problema de ser o no ser de la nación española (…) A algunos les faltó tiempo para establecer nuevos y prósperos negocios en los sitios más seguros y alejados de la línea de fuego de la zona nacional. No faltaron entre ellos los que vivieron de antiguos saldos debidos por clientes radicados en dicha zona. Otros con astucia y habilitad admirables jamás perdieron contacto con las industrias y negocios abandonados en su huida de Sabadell relacionándose con ellos mediante enlaces y correos franceses”.

Voluntarios de la Centuria Catalana Virgen de Montserrat realizando maniobras de entrenamiento cerca de Burgos (septiembre 1936).
Voluntaris de la Centuria Catalana Virgen de Montserrat fent maniobres prop de Burgos, al 36.

Tanmateix, segons Esteve Deu, un nombre important de membres d’aquesta burgesia que estaven en edat militar es passaren a la zona nacional i s’enrolaren a l’exèrcit franquista. Una circumstància que pot considerar-se “una contribució a la causa franquista d’una part de l’empresariat sabadellenc i de membres de moltes famílies d’ideologia dretana”. Altres van fer importants aportacions econòmiques des de l’exili francès o italià.

De tota manera, uns quants sabadellencs van tenir una participació activa i directa a favor dels sollevats. A banda de Marcet, Joan Marí Corominas, que va residir entre Burgos i Sant Sebastià, treballà pels serveis tècnics de la Falange i fou nomenat cap local del Movimiento el 8 de febrer de 1939. De fet, Marí Corominas va ser alcalde de Sabadell entre 1940 i 1942, malgrat que delegà les seves funcions en Marcet a causa d’una malaltia, i fou diputat provincial entre 1942 i 1946. Un altre cas és el de Francesc de Padua Borguñó Torras que des de Burgos treballà a la Jefatura de Importaciones.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell,  informe de l’oposició. Guerra i revolució (1936-1939). Ed Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la reraguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
FONTANA, José María. Los catalanes en la guerra de España. Acervo, Barcelona, 1977.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
MARIN, Martí, Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal (1938-1979). Pagès Editors. Lleida. 2000.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: la platja de La Concha, a Donosti, l’any 1936. Font: Donostiando