Resseguim els orígens i el moment fundacional d’una de les entitats més antigues i arrelades a la ciutat amb 141 anys d’història i que ha desenvolupat un paper cabdal en la vida artística i cultural de la ciutat.
L’embranzida de la revolució industrial va anar acompanyada per una veritable febre associativa. L’any 1854 es fundava l’Ateneu Sabadellès, el 1863 l’Institut Industrial de Sabadell, el 1856 el Cercle Sabadellès, anomenat popularment el Casino dels senyors, i a la dècada de 1860 es crearen diverses entitats corals. El 1872 es constituí el Centre de les Societats Obreres de Sabadell, el 1872, l’Acadèmia Catòlica, el 1873 tenim constància de l’existència del Centre Espiritista de Sabadell, el 1879 es creava el Centre Catalanista Literari que al 1887 esdevindria el Centre Català de Sabadell.
En aquest context s’explica la fundació de l’Acadèmia de Belles Arts. L’any 1887, el pintor Joan Vila Cinca, Ramon Quer Vidal, aleshores professor de dibuix a l’Escola Pia, Joan Figueres Soler i Josep Espinalt iniciaren les gestions per fundar el que seria l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Tot va començar -com explica Marian Burguès– “en una sala i alcova del tartaner Silvestre al carrer de Sant Pau. Una tarima rotativa i quatre cavallets i taulers servien per a dibuixar al natural, quan algun captaire de cap artístic i barbes estarrufades es llogava als vespres per a servir de model. Allò més que una entitat era una reunió d’amics per aprendre art”. Tanmateix, com esbrinà Joan Alsina i Giralt, Silvestre no era tartaner, sinó forner com consta en el cens de població de 1877.
En qualsevol cas, l’entitat es constituí oficialment l’any 1880, en principi com a una secció de l’Ateneu Sabadellès, al mateix carrer Sant Pau, un mica més avall de cal Silvestre. El primer consell directiu estava format per Ramon Quer Vidal, Joan Oliver Turull, Joan Vila Cinca i Joan Figueres Soler.
Les primeres exposicions
Les primeres exposicions es celebraren els anys 1882 i 1883 a l’anomenat Saló d’Exàmens de l’Escola Pia de Sabadell. A la primera exposició -com relata Marian Burguès- “a la testa del saló s’hi penjà un quadro que mogué gran rebombori i que tingué que retirar-se: Santa Caterina de Siena, que ensenyava els pits. Era una còpia del Museu. Fou en va que els Quer, Figueres, Vila, Espinalt i d’altres s’esforcessin a fer entendre als padres que una cosa és l’art i una altra la religió”. Segons el Diari de Sabadell en aquesta primera exposició s’hi van poder veure 128 obres. La mostra fou inaugurada per l’alcalde Joan Viver i Salvà, conegut popularment com El Patillas, amb una notable trajectòria de mecenes i protector de les arts plàstiques, qui en el seu discurs afirma:
“Las bellas artes son la más hermosa corona de las artes fabriles. El pincel y la máquina son hermanos. Procuremos, señores, fomentar entre nosotros este noble cultivo”.
Com explica Plàcid García-Planas, la presència de Joan Figueras Soler va ser molt important en l’organització d’aquestes exposicions. La família Figueres eren industrials d’Olot des de feia molts anys i llavors estaven muntant una fàbrica a Sabadell. Durant unes quantes dècades Olot era un notable centre artístic connectat amb París i Barcelona. El jove Joan Figueras, que havia fet amistat amb Vila Cinca, intentà sense èxit exportar el model olotí a Sabadell. Els impulsors de Belles Arts assajaren de vendre cupons i convidaren artistes d’Olot i Sabadell, esperant que amb això incrementarien l’assistència a les exposicions i les vendes; però aquests esforços no es van veure recompensats econòmicament. Referint-se a aquesta primera exposició, García-Planas escriu: “La capital del Vallès Occidental no va respondre, com tampoc no respongué a les següents exhibicions organitzades del 1883 al 1887. Pocs quadres es van vendre, i aquesta exposició va acabar per als joves organitzadors en un amarg desastre econòmic enmig d’una ciutat en innegable expansió econòmica”.
Segons Andreu Castells, en aquesta primera exposició es col·locà un rètol amb lletres daurades, on es llegia “Belles Arts”: “Foren convidats a aquesta manifestació pintors catalans coneguts com Eliseu Meifrén, Ramon Marti i Alsina, Santiago Rusiñol, Modest Urgell, Marià Vayreda i Joaquim Mir. La majoria d’obres, però pertanyen a artistes sabadellencs que ja hem conegut: Joan Vila Cinca, Ramon Quer Vida, Joan Figueras Soler, Narcís Giralt, Josep Juliana, Frederic Oliver, Josep Espinalt i Josep Oriol Bernadet. També surten dos nous artistes sabadellencs que fins ara no havíem conegut: Josep Casanovas Clerch i Josep Figueres, així com el barceloní Antoni Coll i Pi, que estigué molt vinculat amb els nostres artistes de la nostra ciutat”.
Com ha investigat Alsina i Giralt, la denominació d’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va aparèixer per primer cop a la convocatòria de la primera exposició que va publicar La Ilustració Catalana el gener de 1882. Sota la direcció dels quatre artistes impulsors –com explica Marian Burguès- ben aviat es formaren tota una colla d’artistes locals com els germans Lladó, Calsina, Francesc Sanahuja, Antoni Pous Palau, Domingo Soler, Conrad Montava, Antoni Coll, Pere Gorro, Vilatobà, Criac, Elies, Guarro, Recordà, Creus, Antoni Estruch, Francesc Pulit, Lino Vila, Narcís Giralt, Miquel Sallarès, Vicens Miquel i el mateix Burguès. De fet, aquest nucli d’artistes anirà creixent. Molts ampliaren estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, coneguda com La Llotja, i alguns a Roma o París.
Cursos i excursions
Com explica Gabriel Jackson, “l’Acadèmia no havia de ser una institució formal, jeràrquica, autoritària, com ho eren l’acadèmia francesa i la valenciana. A Sabadell, la idea era oferir cursos seriosos a totes les persones que volguessin assolir coneixements humanístic i científics” Així mateix s’impartien classes més pràctiques com ara comptabilitat, teoria del tèxtil, llengua francesa i música. Llavors la nova Acadèmia no disposava d’un local propi, ni pressupost independent.
A banda de les classes -com evoca Marian Burguès- l’entitat, “cada any a l’acabar el curs, organitzava alguna festa, generalment una excursió. Tinc ben pressent una d’un dia a Can Sabater, de Castellar; una de dos dies a Sant Llorenç del Munt; una altra de dos dies, per la primera Pasqua, a St. Quirze de Safaja, i un altre de dos dies a prop del mar, a Blanes. No tots hi formàvem, car hi havia no podia gastar dotze o quinze pessetes (…) Capses, cavallets de campanya i teles, blocs per l’aquarel·la i àlbums de dibuix, n’hi havia de totes menes. Arribàvem carregats d’il·lusions i tots crèiem que en l’avenir conquistaríem el món”.
El gener de 1887 s’organitzà una nova exposició col·lectiva en el saló del segon pis de l’Ateneu Sabadellès, en la qual hi van participar Maria Forrellad, Joan Vila Cinca, Joan Figueras, Ramon Quer, Josep Espinalt, Frederic Oliver, Francesc Pulit, Renom, Llonch, Marian Burguès, Llorenç Lladó, Narcís Soler, els germans Calsina, Tiano, Duran i Miquel Sallarès. Aquestes exposicions i excursions es perllongaren fins ben entrada la dècada de 1890. Justament, aquestes dates, l’Acadèmia es traslladà al nou local modernista de l’Ateneu a la plaça Sant Roc.
Acadèmia itinerant
L’any 1891 l’Acadèmia es va constituir en societat artística, s’hi van afegir nous artistes i s’anomenà una nova junta de govern formada per Narcís Giralt (president), Josep Masagué (vicepresident), Tomàs Salas (tresorer), Francesc Pulit Tiana (tresorer), Joan Figueras Soler (director artístic), Llorenç Lladó (suplent) i Joan Vila Cinca (suplent).
L’any 1902, per suggeriments del Gremi de Fabricants, es fusionaren amb l’Escola Industrial que tenia la seva seu a la mansió d’Antoni Casanovas, al carrer Sant Antoni, on ara hi ha el Museu d’Història. L’Acadèmia, dirigida per Narcís Giralt, tenia com a professors al pintor Vila Cinca, al pintor i fotògraf Joan Vilatobà i l’escultor i aquarel·lista Pere Gorro. Llavors cercaren una nova seu, no tant per la docència sinó com a centre de tertúlies i exposicions. S’instal·laren a la Rambla, al costat de les voltes de ca l’Oliver, l’actual seu de Casal Pere Quart, que fou decorat per Josep Renom al 1908. Allí hi feren algunes reformes, en particular l’aparador que donava al carrer, i emmagatzemaren els materials aplegats en les dues dècades d’existència.
A parer de Josep Casamartina, poc a poc, degut als compromisos laborals i les estances a fora de la ciutat d’aquells que havien triat la carrera artística, “migraren les fervents activitats inicials de l’Acadèmia que entrava en una fase esmorteïda”. Va ser Vila Cinca qui s’encarregà de mantenir l’entitat amb freqüents exposicions de les seves obres a l’aparador de la Rambla i amb el suport de Francesc Pulit, Joan Figueras i Antoni Oliver.
No serà fins la dècada de 1910, amb l’arribada d’una nova generació, que l’Acadèmia de Belles Arts recuperaria la seva vitalitat amb la integració a l’entitat, el 1915, de la naixent Agrupació Artística. Una prova d’aquesta embranzida fou l’obertura d’un local complementari, l’any 1921, en la seu de la societat La Gremial, ubicada als baixos del Casal Pere Quart, on es realitzaren treballs d’ornamentació amb un gran sala i tres dependències interiors destinades a biblioteca, sala de música i de sala de juntes. D’altra banda, l’any 1928 Antoni Vila Arrufat, fill de Vila Cinca, dissenyà el logotip de l’entitat,
A finals d’aquesta dècada l’Acadèmia es traslladà al Cercle Sabadellès, a la planta baixa, al saló de conegut com La Peixera. Aquí va romandre fins al 1962 quan l’entitat amfitriona va rescindir el contracte per poder disposar del local que acabaria enderrocat. Finalment, a mitjans de la dècada de 1960, l’entitat s’instal·là al Passeig de Manresa on encara hi són. Camil Fàbregas realitzà el mural escultòric de l’entrada i Vila Arrufat dissenya els espais, així mateix es traslladà la monumental llar de foc, obra de Marian Burguès.
Aportacions artístiques i culturals
Depassa àmpliament, la temàtica d’aquest article resseguir les grans aportacions culturals a la ciutat d’aquesta entitat. Només apuntar que al 1930 juntament amb la Caixa d’Estalvis i el Gremi de Fabricants fou una peça fonamental perquè l’any 1931, l’Ajuntament republicà constituís a la mansió dels Casanovas el Museu de la Ciutat, embrió dels museus municipals de la ciutat.
Durant el franquisme va desenvolupar un paper cabdal en vida cultural de la ciutat i fou un referent polític de l’oposició a la dictadura . Del 1956 al 1965 en el sí de l’Acadèmia, Andreu Castells i David Graells, editaren la revista Riutort, s’organitzaren biennals, es recolzà al Grup Gallot i s’inaugurà la Sala d’Art Actual on exposaren artistes d’avantguarda.
A començaments de la dècada de 1970 començaren a funcionar les anomenades aules (Teatre, Cinema, Música i Cultura), formades per col·lectius els quals impulsaren diverses activitats artístiques i culturals. Amb la creació de la Sala Tres (1972-1978), es posicionà com a espai alternatiu amb la presentació de noves experiències estètiques, sobretot d’art conceptual. Al maig del 2000, poc abans del 120è aniversari de l’entitat, es constituí com a fundació privada, de manera que esdevingué propietària de la seu social i es beneficià dels avantatges fiscals que reben les entitats fundacionals
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. La fundació de l’Acadèmia de Belles Arts. Diari de Sabadell, 21 de març de 2001.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, Impressor, Sabadell, 1929.
GARCÍA-PLANAS i MARCET, Plàcid. La decisiva influència de l’Escola d’Olot en la creació de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Arraona n. 17, tardor de 1995.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Vila Arrufat a Sabadell. Fundació Caixa Sabadell, Sabadell, 1994.
CASTELLS i PEIG, Andreu. L’art sabadellenc, Ed. Riutort, Sabadell, 1961,
JACKSON, Gabriel. Els Vila. Una nissaga d’artistes del seu temps. Ed. Meteora, Barcelona, 2004.
DD.AA. Els inicis de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. La generació del XIX. Acadèmia de Belles Arts, Fundació Banc Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2002. U
Foto portada: classe de dibuix al natural. Autor: F. Casañas/AHS.