Resseguim l’evolució de la historiografia local a través dels seus tres grans historiadors, Antoni Bosch i Cardellach, Miquel Carreras i Andreu Castells, que han assajat construir grans síntesis de la història de la ciutat. També, esmentem altres historiadors, així com l’obra da la darrera generació d’historiadors de Sabadell.
Una de les tasques dels historiadors és compilar, val a dir seleccionar, els esdeveniments històrics a partir dels quals traçar una interpretació de la lògica que els explica o, si es prefereix la terminologia postmoderna, de construir un relat sobre aquests fets. Aquests relats donen forma a les representacions sobre el nostre passat i codifiquen els registres de la identitat local com en el cas que ens ocupa.
La il·lustració de Bosch i Cardellach
A Sabadell, Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829) fou el primer historiador modern pròpiament dit de la ciutat. Metge de professió, de formació racionalista i il·lustrada, va ser un home que visqué la transició de l’Antic Règim i a la Modernitat, com es pot copsar en els seus escrit on encara perviuen les formes de les cròniques medievals. Bosch i Cardellach va fonamentar la seva tasca d’historiador a partir d’una tasca ingent a l’arxiu, de catalogació i descripció de les fons municipals amb l’elaboració d’inventaris. Així, va compilar en 26 volums els documents que romanien a l’arxiu sense classificar com ara instruccions i notícies dels Diputats i Personers, memorials presentats a l’Ajuntament, títols de Batlle i regidors, tabes i resolucions de l’Ajuntament. A més, va ordenar en vuit volums les Resolucions del Consell de la Vila del 1548 fins al 1716, amb anotacions seves, del 1720 fins al 1747. També, classificà els 60 pergamins i els Privilegis de la Vila, confrontant-los amb les transcripcions fetes en el Llibre de Privilegis de Sabadell, del 1606. Així mateix, compilà en manuals monogràfics els documents referents a la pabordia de Sant Salvador i l’Hospital de Sabadell.
Aquest profund coneixement de les fonts documentals li permetrà redactar les seves obres de síntesi històrica: Memòria de les coses notables de la vila de Sabadell comensat en desembre de 1787 que tindria la seva continuïtat en Memorias de Sabadell hasta el año 1804 i Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770 referència obligada per conèixer els esdeveniments de l’època.
La microhistòria de Marian Burguès
El segle XIX, tan ric en esdeveniments històrics a la ciutat, no va produir un historiador amb la voluntat de bastir un síntesi històrica de l’abast d’en Bosch i Cardellach. Això no vol dir que no existís una notable producció historiogràfica.
Tanmateix, malgrat va ser publicat a l’any 1929, disposem de una vívida estampa del Sabadell decimonònic, en l’obra Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local de Marian Burguès (1851-1932), terrisser i anarquista. No es tracta d’un treball d’història acadèmica, sinó d’una miscel·lània calidoscòpica de petits textos, il·lustrats amb dibuixos del mateix autor, de les festes i esdeveniments socials, però també de la cultura i els oficis, de la política i els esdeveniments històrics. Un fresc policrom de Sabadell des de la segona meitat al final del segle XIX que val tant o més que molts volums d’història acadèmica.
Malauradament cap editor s’ha interessat per reeditar el llibre de l’anarquista Albà Rosell Minúcies sabadellenques. Records d’infància i de joventut sobre un Sabadell bon xic pintoresc, publicat el 1951 a Montevideo on va exiliar-se. Ara resulta una obra molt difícil de trobar i és una mena de continuació del llibre de Marian Burguès.
La magna síntesi de Miquel Carreras
Haurem d’esperar al primer terç del segle XX per trobar un altre intel·lectual com Miquel Carreras i Costajussà (1905-1938) amb la voluntat de realitzar un síntesi històrica de gran abast. A l’igual que Bosch i Cardellach, Miquel Carreras cimentà la seva obra fonamental, Elements d’història de Sabadell, publicada l’any 1932, en un profund coneixement de les fonts arxivístiques, ja que des del 1928 ocupà la plaça d’arxiver-cronista de l’Ajuntament de Sabadell. Carreras desenvoluparà una intensa activitat i va enfrontar-se a la titànica tasca d’inventariar i arxivar el material que estava increïblement desordenat.
“L’arxiu era una mena de golfa impenetrable; mans barroeres ho havien remenat de dalt a baix i de dreta a esquerra. El desconeixement, la negligència i l’abandó feien impossible qualsevol recerca, practicar-hi estudis, laborar en profit”, assegurava el Diari de Sabadell de l’època.
A Elements d’història de Sabadell, Carreras construeix un relat de la ciutat des de la prehistòria fins a finals del segle XIX. L’obra s’estructura en tres parts: Prehistòria i Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. A partir del segle X, dedica un capítol a cada centúria dintre del qual es descriuen els grans esdeveniments històrics, la demografia, la vida econòmica i pietosa, les obres públiques o la vida política municipal. A l’arribar al segle XIX, els capítols s’ordenen per quart de segle, de manera que escriu quatre capítols per aquesta centúria. A més d’aquesta obra de caràcter positivista, Carreras va publicar, al 1930, Per una història espiritual del Vallès, la vida interna de Sabadell, transcripció de la conferencia que impartí en la Casa del Vallès a Barcelona, dintre del primer volum de la Biblioteca d’Estudis Locals, on interna es transformarà en íntima. Es tracta d’una obra de caràcter assagístic i on es manifestà el seu pensament i les seves preferències ideològiques.
Carreras es formà en els cercles del catalanisme catòlic. De fet, era nebot del sacerdot i doctor en Teologia, Lluís Carreras i Mas (1884-1955), un dels intel·lectuals més influents de l’Església catalana de l`època. A parer d’Andreu Castells, l’altre dels tres grans historiadors de la ciutat, es detecta aquesta influència de l’Acadèmica Catòlica i de Lluís Carreras en l’escassa importància que dona en la seva obra a la maçoneria, l’anarquisme, les confessions protestants o altres corrents enfrontats amb l’Església catòlica. Alhora, Miquel Carreres va formar part de la Colla de Sabadell, integrada per joves de la seva generació, procedents de les famílies de la burgesia local, però que estaven en sintonia amb els corrents d’avantguarda cultural europea de l’època.
La seva tràgica i prematura mort, amb només 33 anys, en el front del Segre, estroncà una prometedora trajectòria intel·lectual.
La victòria del general Franco va significar una discontinuïtat salvatge en la vida del país i la ciutat. Mossèn Ernest Mateu va fer-se càrrec de l’Arxiu municipal. Mateu provenia dels cercles del catalanisme catòlic com els Carreras, oncle i nebot, però a diferència d’ells i com moltes figures de l’òrbita de la Lliga Regionalista, va passar-se amb armes i bagatges al franquisme. Com a prova el seu llibre Franco en Sabadell (1943). No obstant això, com molts de catalanistes catòlics conservadors de la seva generació, va fer-se soci als anys 60 d’Òmnium Cultural.
A la postguerra, l’alcalde Josep Maria Marcet (1901-1963) va impulsar els estudis històrics locals mitjançant la Fundació Bosch i Cardellach (1942). Sota la denominació genèrica de Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach, s’enceta l’edició de textos a l’any 1948. Aquest esforç editorial s’ampliaria el 1961 amb un sèrie d’opuscles, titulats Quaderns de l’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach . Al voltant de la institució, hem d’esmentar els treballs de Joan Alsina Giralt, Josep Torrella Pineda o Joan Montllor entre d’altres. Així mateix, encara s’ha de fer referència als treballs de caràcter biogràfic de sabadellencs i sabadellenques notables de Ricard Simó Bach.
La Història de l’oposició d’Andreu Castells
El darrer gran historiador local, amb la voluntat de realitzar un gran síntesi històrica fou Andreu Castells Peig (1918-1987). Castells, a l’igual que Carreras o Bosch i Cardellach, no provenia de l’àmbit dels historiadors professionals. Tanmateix, va realitzar dues grans aportacions a la historiografia local. La primera, en quatre volums, L’Art Sabadellenc que començà a sortir l’any 1961. Es tracta d’un projecte molt ambiciós que no només volia ser tractat de l’art, sinó de la història en la mesura abasta tots els àmbits de la cultura: urbanisme, arquitectura, institucions, economia, folklore o publicacions, així com, en el límit del permès per la censura franquista, episodis de lluites socials, la vida intel·lectual, periodística o de l’ensenyament. Potser per això portava com a subtítol, Assaig de biografia local. A parer de Jordi Calvet, un dels seus deixebles, la publicació estava adreçada a “una burgesia culta, lletrada i intel·ligent que sabia llegir entre línies”.
La segona, en sis volums, és Sabadell informe de l’oposició que inicià la seva publicació el 1975. Una obra on l’autor va consultar l’arxiu municipal, arxius privats o materials de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis i on va trobar-se amb la dificultat que, tret dels periòdics, pràcticament no hi quedava pràcticament res del material propi de les organitzacions de l’oposició, ni tant sols de les més importants com el Círcol Republicà Federal o de l’Obrera. Castells va procurar omplir aquests forats amb entrevistes a nombrosos protagonistes i coneixedors del passat recent de la ciutat, titulades Evidència verbal. Aquesta monumental obra abasta des de 1788 fins del 1976 des de una perspectiva progressista i amb una clara influencia del marxisme.
En aquesta obra Castells realitza un esforç d’objectivitat -que no sempre aconsegueix- i no defuig les crítiques als errors de les forces progressistes. A parer de Calvet, Sabadell, Informe de l’Oposició, malgrat les seves virtuts, pateix d’una sèrie de defectes. En primer lloc, els desnivells entre els primers i darrers volums, en els que manquen més treballs de recerca i elaboració. En segon lloc, una visió de vegades “truculenta” de la història, com la relativa a l’afer Jenny o l’atemptat de Mateu Morral. En tercer lloc, un cert abandonament de temàtiques que no li agradaven com el paper dels moviments catòlics progressistes al franquisme. Finalment, una excessiva confiança en les fonts orals, a voltes no prou contrastades ni comprovades i la manca de comparació amb el que succeí en altres indrets de Catalunya, en una obra massa centrada en Sabadell.
Als darrers anys de la seva vida, entre 1979 i 1985, Castells va dirigir l’Arxiu Històric de Sabadell, on va protagonitzar la seva renovació, modernització i el trasllat a la seu actual, la Casa Ponsà, al carrer de la Indústria.
L’edat de les monografies
Potser s’han acabat els temps de les grans síntesis històriques o potser encara no ha aparegut l’historiador que entomi aquesta tasca pel període que arranca des del final de la dictadura franquista.
En qualsevol cas, al voltant del mestratge d’Andreu Castells es formaren una sèrie d’historiadors professionals, com Josep Maria Benaul, recentment desaparegut i que fou el seu successor en la direcció de l’Arxiu Històric, Esteve Deu o Jordi Calvet que iniciaren una ingent obra especialitzada en la història econòmica i en la industrialització de la ciutat, encara que també han tractat altres temes. En aquest sentit, s’ha d’esmentar la monumental obra que Esteve Deu està publicant sobre la Guerra Civil a Sabadell de la qual s’han publicat tres dels quatre volums previstos.
Des del final de la dictadura s’han publicat nombroses monografies i llibres d’àmbits i temàtiques molt diverses del qual excloem els treballs d’arqueologia que mereixen un tractament diferenciat. Així hem d’esmentar els llibres de l’historiador Eduard Masjuan sobre la cultura obrera local i la biografia de Mateu Morral, des d’una òptica llibertària.
També són de remarcar els treballs de l’historiador sabadellenc Albert Garcia Balañá, autor de La fabricació de la fàbrica: treball i política a la Catalunya cotonera (1784-1874), o els d’Enriqueta Camps sobre el treball femení i infantil a la primera revolució industrial.
Els llibres de José Antoni Pozo, sobre les col·lectivitzacions a la Guerra Civil, els treballs de Mercè Argemí sobre el Sabadell medieval i de l’Antic Règim, les obres de Martí Marín sobre la política municipal al franquisme i de Xavier Domènech sobre l’oposició al franquisme a la ciutat. Els llibres de Josep Lluis Martín Berbois sobre el catalanisme i la Lliga Regionalista, els d’història contemporània de Jordi Serrano i de Josep Casamartina dedicats a artistes i arquitectes sabadellencs. No ens volem oblidar dels treballs sobre el moviment obrer de Rafael Luque, les obres de Joaquim Sala-Sanahuja sobre la cultura i l’art a la ciutat o els articles del periodista Josep Ache. Aquesta relació no és exhaustiva i segur que m’he descuidat algú. Per això, demano excuses per endavant.
No podem acabar aquesta breu panoràmica de la historiografia local sense citar a dos historiadors estrangers que s’han interessat per la història de Sabadell. Aquest és el cas de l’italià Grabielle Ranzato, La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la Modernidad. Península, Barcelona, 1987 i del britànic Sebastian Balfour, amb La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1988). Ed. Alfons el Magmànim, València, 1994.
Foto portada: els historiadors (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) Josep Ma Benaul, Eduard Masjoan, Josep Antoni Pozo, Miquel Carreras, Andreu Castells, Marian Burguès, Josep Lluis Martín Berbois i Esteve Deu.