Tomàs Viladot, promotor de la ILE a Sabadell i la seva dona Rosa Anton

La Institución Libre de Enseñanza (1882-1910)

Tracem un relat de les vicissituds d’uns dels primers i més importants centres d’ensenyament laic de la ciutat que lluità per acabar amb el monopoli en l’àmbit de l’educació de l’Església catòlica.

La Institución Libre de Enseñanza (ILE) va ser un projecte pedagògic creat el 1876 per Francisco Giner de los Ríos a través del qual es va constituir el primer centre educatiu a Espanya al marge de l’Estat i de l’Església. En principi, aquest projecte estava dedicat a l’ensenyament universitari però més tard es va estendre a l’educació primària i secundària.

El 1876, Laureano Figuerola, primer president de la institució, inaugurà la Asociación de la Institución Libre de Enseñanza amb un grup de catedràtics com Giner de los Rios, Gumersindo de Azcárate, Teodoro Sainz Rueda y Nicolás Salmerón, ex president de la Primera República, separats de la Universidad Central de Madrid per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments amb els dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral. Així prosseguiren la seva tasca educativa al marge de l’Estat creant un centre educatiu privat i laic. Van recolzar la ILE intel·lectuals, artistes i científics com Joaquín Costa, Leopoldo Alas ‘Clarín’, José Ortega y Gasset, Ramón Menédez Pidal, Antonio Machado, Augusto González de Linares, Joaquín Sorolla o Santiago Ramon y Cajal.

Giner de los Ríos, impulsor de la ILE a Espanya.
Giner de los Ríos, impulsor de la ILE a Espanya.

Sabadell, segons Andreu Castells, fou la primera ciutat catalana on es va crear una escola de la ILE. Això no seria casualitat sinó producte de les relacions entre Giner de los Ríos i Tomàs Viladot Rovira que havien estat condeixebles a la Facultat de Dret de Barcelona a les classes del krausista Laureano Figuerola. Viladot,  republicà federal, progressista i lliurepensador, era tota una institució en el Sabadell de finals del segle XIX. Va fundar el 1880 la maçònica Lògia Ossiris,, la societat La Emancipación. Sociedad de Actos Civiles, el 1882, que promovia les cerimònies civils per a casaments i enterraments, i el 1881, l’Ateneo Cosmófilo Enciclopédico on eren acceptades les dones, cosa insòlita a l’època.

Al grup patrocinador, liderat per Viladot, hi havia anarquistes, espiritistes, maçons i lliurepensadors que, malgrat les seves diferències, coincidiren en la necessitat de crear un centre docent que trenqués amb el monopoli de les Escoles Pies (més info: ‘L’edifici de l’Ajuntament i els Escolapis‘). El primer director de la ILE de Sabadell fou José Hernández Ardieta que va venir expressament de Madrid. Hernández Ardieta que havia estat sacerdot, va penjar els hàbits, es va fer maçó i va participar activament en la Revolució Gloriosa de 1868, que enderrocà a Isabel II i en el cantó de Cartagena. A la caiguda de la Primera República marxà a Bolívia, al servei de la Sociedad Internacional de Colonización, on intentà dur a la pràctica les seves utopies socials. Expulsat pel govern bolivià, va tornar a Espanya on fou enviat, a començaments de 1882, a Sabadell per muntar la ILE. Al cap de poc va fundar el setmanari Los Desheradados, en principi concebut com a defensor de la ILE, però que esdevingué el portaveu dels lliurepensadors i anarquistes de la ciutat, el primer número del qual va aparèixer el 6 de maig de 1882.

Capçelera del semanari Los Desheredados que Marian Burguès dirigí entre 1883 i 1884
Capçelera del semanari Los Desheredados.

La ILE es va muntar al primer pis de l’adrogueria de la plaça Major. Va començar amb 90 alumnes i al mig any de vida ja comptava amb 267. En principi hi havia només classes per a nens, dividits en pàrvuls, elemental i superior. El setembre de 1882 s’iniciaren tres classes paral·leles per a nenes i a la nit els “estudios de aplicación” destinats a obrers i obreres. Els festius els professors pronunciaven conferències per ampliar la cultura dels obrers d’ambdós sexes. El centre va desenvolupar un ambiciós programa educatiu i comptava amb professors molt qualificats. L’octubre de 1882 Pedro Arnó va substituir Hernández Ardieta, que va marxar a Mataró a muntar una altra ILE. Arnó també venia des de Madrid i havia residit 14 anys a l’Argentina on havia ostentat importants càrrecs docents però va abandonar molt aviat de la ILE, ofès perquè la junta directiva va voler comprovar, a través dels infants, si era cert que els castigava corporalment.

Quan va marxar, Los Desheradados publicaren aquest text: “el profesor de la Institución Libre de Enseñanza D. Pedro Arnó ha presentado la dimisión del cargo de profesor de dicha Institución. No sabemos si alegrarnos o sentirlo”. El va substituir el desembre un mestre procedent d’una escola laica de l’Hospitalet, J. de los A. Rodríguez.

Entre els professors destaca José López Montenegro ex coronel, maçó, internacionalista, anarquista, comissari de defensa al cantó de Cartagena i autor del Catecismo Socialista que inclou el poema didàctic La Naturaleza que conté nocions de geologia i zoologia desconegudes llavors a l’ensenyament públic. Montenegro va venir des de França a Sabadell el 1883 on residiria fins el 1895 quan fou detingut arran dels processos de Montjuïc, i va tenir un gran paper com director de Los Desheredados entre 1884 i 1886. La resta de professors eren formaven maçons, lliurepensadors i sobretot espiritistes.

Tanmateix la ILE va experimentar serioses dificultats derivades de la manca d’honestedat de certs professors i pels problemes econòmics. El desembre de 1883, el director de l’escola dels nens, Federico Bécquer Alarcón, va fugir amb part dels fons de l’escola sense donar més explicacions. Al març de 1883, tres professores espiritistes que havien estat contractades a Barcelona abandonaren l’escola emportant-se un grup de 14 nens i nenes. Aquestes circumstàncies motivaren un comentari gairebé desesperat a Los Desheredados.

“Ninguna institución laica ha sufrido los tropiezos, engaños y desventuras que ha sufrido la que nos ocupa y ninguna como ella ha vencido obstáculos, arrollado enemigos y desenmascarado hipócritas y continuará haciéndolo si causas fortuitas no desbaratan un número, aunque reducido valiente por su convicción, de jóvenes que no se cansan.”

Des del punt de vista econòmic, la ILE depenia de les aportacions de les associacions obreres fundadores, dels socis protectors i de les quotes dels alumnes. Tanmateix aquests ingressos eren insuficients i per obtenir recursos s’organitzaren balls i vetllades literàries amb profusió de discursos, poesies, cançons i peces musicals. L’estiu de 1883 les arques de la Institució estaven exhaustes, malgrat les crides angoixoses de la junta directiva. Des del 1884 la ILE va sostenir una existència lànguida fins que el 1895 es va tornar a revitalitzar el projecte.

L’hostilitat de l’Església

Des de que la ILE va començar a funcionar va haver d’enfrontar-se a la ferotge oposició de l’Església catòlica. La premsa d’ordre local, El Conciliador i El Diario de Sabadell, entomaren un dura campanya contra “las escuelas sin Dios” en paraules del carlista Teodoro Mena, director del Diario de Sabadell.

Ara bé, el seu més ferm impugnador fou Fèlix Sardà i Salvany des de les pàgines de la Revista Popular, òrgan oficiós del bisbat de Barcelona, de la que era director. També va publicar, al maig de 1882, l’opuscle Escuelas laicas, es decir impías on es podia llegir:

“¿Quien tiene razón, señores míos? ¿Ellos o nosotros? Ellos al afirmar que en la educación del niño se debe prescindir por completo de Dios o nosotros al continuar creyendo  y predicando que sin la ayuda de Dios y su ley y culto no puede haber educación sólida y verdadera.” Des de Los Desheredados no trigaren en replicar-li en els següents termes: “Pero a V.V., apreciable Sardà, no le conviene eso (de la Institución). A V.V. le conviene que el niño desde chiquito aprenda las costumbres de las casas, que su razoncita venga poblándose de fantasmas y espectros desde el principio y por eso quieren la educación en materia de enseñanza.”

Sardà i Salvany i el bisbe Urquinaona propugnaren la creació d’escoles catòliques gratuïtes allà on hi hagués un col·legi laic o protestant i es creà un organisme diocesà a tal efecte. A Sabadell, Sardà i Salvany va pronunciar una conferència impulsant la creació d’escoles catòliques gratuïtes per a obrers i, a l’octubre de 1882, aquestes ja comptaven amb un centenar d’alumnes.

La pressió sobre els alumnes i les famílies de la ILE fou brutal. Als alumnes se’ls hi van distribuir opuscles amb propaganda catòlica i sermons contra el laïcisme, a les mares se’ls va insistir per tal que es neguessin a enviar als seus fills a les escoles laiques i fins i tot, es pressionaren als professors de la ILE, segons es denuncià a Los Desheredados, per tal que abandonessin el centre.

La segona etapa de la ILE

L’any 1895 el Círcol Republicà Federal, la Cooperativa la Sabadellense, La Emancipación Sociedad de Actos Civiles, les entitats espiritistes Aurora i Fraternidad, Sección de Tejedores Mecánicos de la Lana, Sección Algodonera, Sección de Albañiles y Protectorado decideixen reorganitzar la ILE. A més d’aquestes societats comptaren amb el suport de 300 socis protectors que cotitzaven quatre pessetes mensuals.

Fabián Palasí, director de la segona etapa de la ILE a Sabadell.
Fabián Palasí, director de la segona etapa de la ILE a Sabadell.

L’escola per als nens estava ubicada al carrer Migdia, 47. Un edifici de dos pisos, més planta baixa on, a banda de l’habitatge del director, s’impartien els graus elemental i superior. Els pàrvuls disposaven d’una aula en una sala annexa, construïda posteriorment i adossada a l’edifici. El col·legi es completava amb un pati de 279 metres quadrats. El centre tenia una capacitat per a 230 places que el 1904 s’ampliaren a 263. En un altre edifici s’emplaçà l’escola per a nenes dirigida per Fidela Soler.

L’ànima d’aquesta segona etapa de la ILE fou Fabián Palasí Martín, mestre superior de ensenyament primari, nascut a La Hoz de la Vieja (Teruel), qui va donar durant 15 anys certa estabilitat al centre docent. Palasí, ex guàrdia civil, havia estudiat a la Escuela Normal Superior de Madrid i abans d’arribar a Sabadell havia dirigit diversos col·legis laics, entre ells l’escola de la presó de Saragossa. El 1896 es va traslladar a Sabadell, per a fer-se càrrec de l’escola masculina, que havia estat reorganitzada l’any anterior, després de guanyar el concurs de mèrits convocat per la junta administrativa de la ILE, que va decidir per unanimitat designar-lo director amb una sou mensual de 200 pessetes. Sens dubte, fou determinant per escollir-lo el fet que fos mestre titular superior, cosa infreqüent en les escoles privades de l’època, però sobretot per ser l’autor de diversos llibres de text i altres publicacions pedagògiques. Especialment, Compendio de moral universal, publicat en Saragossa el 1889 i reeditat a Sabadell el 1896 quan s’instal·là a la ciutat, on propugna els principis ideològics de la maçoneria i una moral de caràcter “universal y eterna”.  A més, havia publicat altres obres com Epítome de Gramática Española, La Naturaleza y la Industria, Nociones de Derecho usual i Moral y Urbanidad. D’altra banda, en poc temps Palasí va esdevenir el màxim representant de l’espiritisme a la ciutat.

El març de 1898 la ILE va demanar i obtenir per primera vegada una subvenció de 750 pessetes de l’Ajuntament de Sabadell que fou objecte d’un agre debat a la Junta Local de Primera Enseñanza. Els contraris a la subvenció, encapçalats pel regidor Serra, argüiren que l’educació que s’impartia a la ILE “contiene conceptos depresivos para la Religión Católica y previene a los alumnos contra sus dogmas sacrosantos, hundiéndolos en un mar de errores” i ferien “en lo más íntimo los sentimientos católicos de la población de Sabadell”. Per tant, consideraven que eren il·legals perquè no ensenyaven la doctrina cristiana i no mereixien cap ajuda al no ser ni gratuïtes ni necessàries. Els partidaris d’atorgar la subvenció argumentaren que calien les escoles laiques ja que no es podia obligar als no creients a enviar els seus fills a col·legis catòlics. A més, afegiren, el laïcisme no era un motiu d’il·legalitat i, de fet, cap escola de Barcelona havia estat clausurada per la Inspecció per no ensenyar la doctrina catòlica. La qüestió es va resoldre mitjançant votació nominal. Nou regidors van votar a favor i vuit en contra.

La Inspección provincial de Primera Enseñanza clausurà en 1904 nombroses escoles per no haver presentat la documentació exigida. Palasí s’afanyà a demanar la legalització enviant la documentació requerida i no va tenir dificultats per obtenir-la. El 1905, les ajudes de la ILE es distribuïen de la següent manera: 2.120 pessetes anuals de les Societats Obreres, 1.200 pessetes dels Socis Protectors, 1.000 pessetes de l’Ajuntament i 400 pessetes de la Diputació de Barcelona.

L’ocàs de la ILE      

La inauguració el 1901 a Barcelona de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia va modificar el panorama de l’ensenyament laic a Catalunya. Els anarquistes, que dominaven el moviment obrer a la ciutat i eren uns dels principals sostenidors de la ILE, pressionaren des de la junta directiva de la Institució per tal que s’incorporés a les doctrines pedagògiques racionalistes de Ferrer i Guàrdia. Palasí s’hi va negar. Mentre la ILE impulsava un ensenyament laic i professava la neutralitat religiosa la Escuela Moderna propugnava plantejaments racionalistes i pràctiques pedagògiques més avançades al voltant de les teories de la denominada Escuela Integral.

Exemplar de 'El trabajo', de la FOS.
Exemplar de ‘El trabajo’, de la FOS.

Segons Buenaventura Delgado, a partir de llavors s’inicia una “guerra sorda” entre ambdues corrents pedagògiques. El sabadellenc Albà Rosell i la seva dona, en la línea de les tesis de Ferrer i Guàrdia, obriren una escola racionalista a Montgat. L’atemptat de Mateu Morral contra el rei Alfons XIII el 1906 provocarà una onada repressiva contra els centres docents laics i particularment contra l’Escuela Moderna, però que no afectà a la ILE. Així l’escola del matrimoni Rosell fou clausurada i es traslladà a Sabadell on inaugurà al setembre de 1906 la Escuela Integral, al carrer de la Salut, 70, que aviat esdevingué una seriosa competidora de la ILE. El col·legi va ser tancat el març de 1907, però Rosell va continuar la seva tasca educativa en la Escuela Progresiva, dirigida pel racionalista Andrés Basuldo i difongué les seves teories pedagògiques a través de la revista mensual Cultura de la que s’editaren cinc números, fins que al 1908 aconseguí que la Escuela Integral fos reoberta.

L’estiu de 1908 esclataren les hostilitats llargament contingudes. L’òrgan de la Federación Obrera de Sabadell (FOS), El Trabajo, dominat pels anarcosindicalistes, encetà una dura campanya contra l’ILE i Palasí. Número darrera número denunciaren la baixa qualitat dels seus mètodes d’ensenyament considerats rutinaris i arcaics o la freqüent absència dels professors a les classes. Les crítiques es centraren en Palasí que fou acusat de maltractar amb càstigs corporals als alumnes. Així, l’octubre de 1908, les publicacions locals  El Federal, El Trabajo i Acció Catalana, denunciaren que Palasí havia propinat una brutal pallissa a un nen, que aquest desmentí assegurant que només li havia donat un parell de clatellots per una falta disciplinària greu. No obstant això, Palasí presentà la seva dimissió el 17 d’octubre. Li fou acceptada dos dies després. La Junta de la ILE es personà a la redacció d’El Trabajo per a comunicar-li la notícia i demanar inútilment que aturessin la campanya.

Esglèsia de Sant Feli després de ser cremada el 27 de juliol. Foto: La Actualidad / AHS
Esglèsia de Sant Felix després de la Setmana Tràgica de 1909. Foto: La Actualidad / AHS

Tanmateix, la campanya provocà que molts alumnes marxessin de l’ILE cap altres escoles laiques de la ciutat i que moltes societats obreres retiressin o reduïssin dràsticament el seu suport econòmic. Segons Castells, Palasí, que retornà a la direcció del centre, va emprendre una contraofensiva i va intentar, adreçant-se a l’inspector provincial de primer ensenyament que era amic seu, que la Escuela Integral fos clausurada com un focus perillós d’anarquia. L’inspecció va tenir lloc el 28 de novembre de 1908 però sense que es trobessin motius per a tancar-la.

L’onada repressiva que seguí a la Setmana Tràgica provocà la clausura l’agost de 1909 de les escoles laiques de la ciutat, principalment la ILE i la Escuela Integral, acusades d’inculcar a la infància la rebel·lia i l’anticlericalisme més violent. El 3 de febrer de 1910 el govern del liberal Segismundo Moret va permetre la reobertura de les escoles clausurades, distingint entre col·legis laics, on no era obligatori l’ensenyament de la religió catòlica, que havien de ser considerades legals i reobertes, de les escoles racionalistes que difonien idees contra el rei, l’exèrcit i la pàtria, que havien de continuar tancades i il·legalitzades. En base aquest decret, Palasí i Fidela Soler, directors dels centres masculí i femení de la ILE, intentaren aconseguir la legalització. Tanmateix, aquesta li fou denegada paradoxalment:

“No porque fuera o dejara de ser laica, sinó por las ideas anárquicas  y disolventes que en ella se inculcaban a los niños, según ha podido comprobarse en los libros de texto que se encontraron en dicha escuela en el acto de clausura”.

Encara Palasí va intentar sortejar aquest obstacle, doncs ell era l’autor dels llibres de text al·ludits, presentant la dimissió i comunicant el 19 de juny de 1910 que havia estat substituït a la direcció la ILE per Jaime Cabané. Tres dies després, l’inspector Federico López es desplaçava a Sabadell per informar personalment que no podia traspassar-se la direcció d’una escola a la qual se l’havia denegat l’autorització. També resultaren infructuoses les seves gestions davant la Junta Local de Primera Enseñanza de Sabadell, la Junta provincial i el Rectorat de la Universitat de Barcelona.

En opinió de Delgado, la ILE de Sabadell es va anar apartant cada cop més del model original com ara els mètodes intuïtius, el pla cíclic d’ensenyament, la moral universal no vinculada a cap religió, les sortides instructives, la supressió dels càstigs corporals. Uns principis que a la pràctica foren contradits. Al seu parer, ni Ardieta, ni Palasí foren capaços d’impartir una educació que recordés ni de lluny l’esperit de la Institució. La ILE de Sabadell no va tenir ni directors ni estructures organitzatives que la protegissin de pressions internes i externes. Com a element probatori aquest autor esmenta que inicialment el butlletí de la ILE de Madrid va recollir en termes molt elogiosos la creació de la seva delegació a Sabadell, però que posteriorment no es va publicar ni la més breu notícia referida a ella. L’ensenyament laic a la ciutat continuaria de la mà d’altres institucions educatives.

Bibliografia

DELGADO, Buenaventura. La Institución Libre de Enseñanza de Sabadell. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XXXII, Sabadell, 1979.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
–  Sabadell, Informe de l’oposició. O tot o res , 1904-1918 Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
– Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Icaria, Barcelona, 2009.

Foto portada: Tomàs Viladot, promotor de la ILE a Sabadell i la seva dona Rosa Anton.