Tracem una breu síntesi de l’evolució d’una parròquia rural amb més de 800 anys d’antiguitat que funcionà des del segle XI al XX. Les seves vicissituds ens permeten aproximar-nos a l’economia medieval dels masos al voltant de Sabadell.
La referència escrita més antiga sobre Sant Julià d’Altura data del any 1029. Es tracta d’una donació de terres al monestir de Sant Llorenç de Munt. Posteriorment, al 1052 s’esmenta la sagrera, és a dir, un espai sagrat de 30 passos al voltant del temple sota jurisdicció eclesiàstica i lliure de dominació senyorial, i unes cases. El 1066 es troba la primera menció a Sant Julià d’Altura com a parròquia.
Tanmateix, a les excavacions arqueològiques realitzades entre juliol de 1988 i febrer de 1999 a l’interior de l’església es descobrí una necròpolis altmedieval (segles IX-X), escampada per l’interior del temple i pel sector dels horts de la rectoria. Aquí s’exhumaren 20 sepultures, 13 d’adults i set d’infants. Es desconeix si aquestes tombes estaven relacionades amb alguna església preromànica, encara que aquesta possibilitat no es pot descartar. Podria ser que el temple romànic es construís al damunt de l’altre fent desaparèixer qualsevol indici de la seva existència. En qualsevol cas, la necròpolis indica la presència d’alguna mena d’assentament estable de caràcter camperol a la zona.
En una data no determinada del segle XI es construí una església romànica, identificada arran de la citada intervenció arqueològica, que consistia en una única nau rectangular de 22 metres de llarg per 6,70 d’amplada amb un absis semicircular orientat a llevant. També, es descobrí un campanar quadrat de 3,20m per 2,50m. Així mateix, al voltant de l’església es localitzà una necròpolis que estava dintre de l’espai de la sagrera eclesiàstica. A més, es trobaren a l’interior del temple onze sitges i una exterior a l’espai de la sagrera que haurien funcionat des del segle XI i XIII. Dins de la sagrera hi havia, almenys als segles XI i XII, a banda de la zona destinada a cementiri, altres edificis com ara cases o magatzems, així com horts generalment propietat de laics. Des del segle XII es coneix l’existència de diversos masos que es multiplicaren i consolidaren en els segles XIII i XIV. Aquestos masos serien la base religiosa i material de la parròquia mitjançant el pagament de delmes, censos i altres contribucions econòmiques.
L’economia dels masos
Des del segle XI fins a la creació de la parròquia del Sagrat Cor de ca n’Oriac a meitat del segle XX, Sant Julià d’Altura funcionà com a la parròquia dels masos del seu voltant que, a començaments del segle XVII, eren 24. La majoria dels masos de la parròquia s’ubicaven a la plana amb terres de força qualitat per a l’explotació agrícola. Fins al segle XVIII el paisatge estava format per un conjunt de boscos d’alzina i roure. Al costat del masos hi eren els camps de cultiu sobretot de cereals i llegums, a les fondalades, al costat dels torrents i rieres, es trobaven les pastures i alguns horts per al consum de les cases.
Aquesta mena d’explotació agrícola començà modificar-se a la segona meitat del segle XVIII per canviar radicalment al XIX. Llavors proliferaren els cultiu de la vinya i d’oli destinats als mercats, així com a horts més extensos. D’aquesta manera s’accelerà extraordinàriament els procés de concentració de la propietat que es remunta a l’època medieval.
Justament eren aquests masos els que mantenien el culte i als eclesiàstics. Durant el feudalisme aquests ingressos es substanciaven en el delme eclesiàstic (la dècima part dels productes, de l’agricultura i la ramaderia), el dret de les primícies del fruits que s’abonava a banda del delme, el censos anuals procedents de la cessió de part de les terres propietat de la parròquia (emfiteusi), de la dotalia (territori rebut com a dot per una parròquia que exercia la seva jurisdicció amb un clergat que administrava les propietats que generaven les rendes per al seu manteniment), llegats testamentaris, fundacions, aniversaris de difunts, caritats dels feligresos o confraries per a la celebració de misses, processons o benediccions o drets de sepultura. És a dir, la prosperitat de les masies incidia directament sobre el benestar del rector o dels edificis parroquials.
El funcionament de la parròquia
L’organització de la parròquia en una zona escassament poblada com Sant Julià d’Altura s’estructurava amb els elements mínims per al seu funcionament: rector, junta de l’obra, administració dels altars i confraries.
El rector era el prevere responsable de la cura espiritual dels feligresos i que pel seu manteniment rebia les rendes de la parròquia. Aquest podria ser designat directament pel bisbe, com sembla ser que ho fou fins al segle XII i des del segle XVIII fins al XX o bé ser proposat per algun eclesiàstic com ara el prior de Sant Pere de Terrassa des del segle XII al XVIII. Entre les funcions del rector destaca l’obligació de celebrar les misses, l’administració d’altres sagraments com ara el baptisme, la confirmació i, des del Concili de Trento (1563), del matrimoni. També, era responsabilitat seva l’organització dels enterraments. D’altra banda, la seva presència era obligada en altres manifestacions de religiositat popular com processons, rosaris, viacrucis, novenes, cants de goigs, benediccions o absoltes.
La Junta de l’Obra o Consell Parroquial estava format per una reunió de parroquians per a temes econòmics i per assessorar al rector en temes relatius a la vida quotidiana. Un cop a l’any es convocava als caps de casa, després d’introduir els noms de tots ells en una bossa, un nen extreia dos que passaven a ser “obrers” encarregats de la gestió dels bens de la parròquia amb el suport d’un administrador o “clavari”. Als segles XVIII i XIX, amb la decadència del parròquia, aquest consell va perdre pes davant l’autoritat del rector.
A la parròquia hi havia dos confraries: la de la Mare de Déu del Roser i la de la Mare de Déu de Sant Julià d’Altura. La primera, fundada al 1656, disposava d’un altar i organitzava gran part dels actes públics i festius. Va mantenir-se fins a la crema del temple al juliol de 1936. La segona, creada al voltant del 1700, també coneguda com la dels fadrins o dels ous estava formada obligatòriament i exclusivament pels homes solters majors de 14 anys. Tenien cura de l’altar de la confraria i d’acompanyar als cadàvers en els enterraments. La confraria va desapareixer cap a finals del segle XIX.
Evolució arquitectònica
Com ja hem apuntat, la prosperitat de la parròquia depenia bàsicament de la situació econòmica dels masos. Entre finals del segle XIII i principis del XIV es van realitzar unes importants obres de remodelació i ampliació del temple que modificaren la seva estructura i els seus espais funcionals. Unes obres que correspondrien al creixement demogràfic i econòmic de la parròquia relacionada amb la consolidació dels masos en aquest període. En aquest sentit, s’ha trobat nombroses monedes de l’època de Jaume I i Jaume II.
Aquestes obres consistiren en l’ampliació d’un nou cos com al nau lateral de l’església romànica, la construcció d’una capella lateral i un campanar d’espardenya de dos ulls als peus del temple. D’altra banda, en aquest període, al principis del segle XV, es va dut terme una nova remodelació del temple que consistiren en el coronament i tancament del campanar d’espardenya al qual se’l van tapar els dos ulls i se’l va dotar d’una planta coberta per una teula, configurant una mena de torre.
D’aquest període, es localitzaren tres sitges a l’interior de l’església que funcionaren entre els segles XIV i mitjans del XV. Una d’elles amb runes que podrien ser restes de les obres. En els altres dues es trobaren diverses peces de ceràmica i metall, així com monedes. D’això es dedueix que les sitges emprades com dipòsits de cereal s’ubicarien a l’exterior del temple. També, s’exhumà una necròpolis amb una gran concentració de sepultares a l’absis on en distingiren dos grans grups. Una primera, de 18 tombes, entre els segles XIV i XV. Es tracta de sepultures de forma simple, allargades i extrems regulars, amb alguns casos d’enterraments múltiples com fosses amb dos nivells d’esquelets superposats que potser s’expliquen per les diverses epidèmies i fams que patí la comarca en aquesta època. La segona, entre el segle XVI i començaments del XVII, consta de 19 enterraments, lleugerament diferents als anteriors amb fosses de majors dimensions on el cadàver era inhumant amb un sudari dels quals s’han recuperat les agulles de bronze que els subjectaven.
Entre 1611 i 1616 es va realitzar la reconstrucció definitiva del temple que li va donar la seva fisonomia actual. Es tracta d’un temple tardorenaixentista que experimenta poques variacions a l’edat moderna i al barroc. Una d’aquestes escasses modificacions data del 1693 quan es realitzà el coronament del campanar rectangular d’època gòtica per donar-li major alçada i conformant una torre octogonal. Justament, després de la crisis de començaments del segle XVII, quan a finals de la centúria s’enceta d’un cicle econòmic de prosperitat a la zona.
Aquestes obres comportaren l’enderroc de pràcticament la totalitat de l’edifici preexistent. Es bastí un edifici de planta ampla i absis rectangulars, amb una nau amb cinc arcs i vuit capelles. La documentació de l’arxiu parroquial proporciona força detalls sobre les obres. Així sabem que la reforma fou encarregada pel rector Pere Pau Pont i executada pel mestre d’obres Jaume Carner.
D’aquesta època daten deu tombes, entre els segles XVII i XVIII, a la nau central del temple. En la majoria del casos els cadàvers estan amb els braços plegats a la cintura i tres amb un rosari a les mans, això fa suposar que probablement correspondrien als rectors de la parròquia. D’altra banda, es localitzaren tres grans panteons al mig de la nau central que correspondrien algunes famílies de la parròquia.
Decadència i dissolució
La parròquia de Sant Julià d’Altura va dependre des del segle XII fins al XIX al patronat del priorat de Terrassa que proposava al bisbe la designació del rector. L’any 1800, Sant Pere de Terrassa adquireix la condició de municipi, de manera que la parròquia passa a dependre administrativament d’aquest. Al 1904, amb la dissolució de l’Ajuntament de Sant Pere de Terrassa i el seu repartiment entre Sabadell i Terrassa, s’agregaren a Sabadell l’església, la rectoria i el cementiri de Sant Julià d’Altura. Així mateix s’inclogueren les masies de ca n’Argelaguet, can Batllevell, mas Canals, Castellarnau, can Deu, Can Gambús, Can Llong, ca n’Oriach, el molí d’en Galí, ca n’Ustrell i can Pagès nou (més info: ‘L’annexió de La Creu Alta (1904)‘.
Justament l’agregació a Sabadell assenyalà l’inici de la seva decadència. La parròquia semblava condemnada a la desaparició. Tanmateix, la tenacitat de mossèn Batlle aconseguí que l’església fou restaurada al 1909. El 21 de juliol de 1936, com la resta de temples catòlics de la ciutat, l’església fou cremada i el seu rector, mossèn Josep Font, assassinat dies després a Can Viver. L’incendi va comportar la destrucció de l’altar major barroc del 1698 que coneixem per les fotografies realitzades abans de la Guerra Civil.
El trasllat de l’activitat parroquial a l’església del Sagrat Cor de Ca n’Oriac, la primera pedra de la qual es va posar al 1957, determinà la dissolució de la parròquia de Sant Julià d’Altura (més info: ‘La formación del barrio de Ca n’Oriac‘).
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc. Ed, Riutort, Sabadell, 1961.
ROIG, Albert, MASAGUÉ, Josep i FERNÁNDEZ, Lluís. Sant Julià d’Altura, Arraona, n.3, Sabadell, 1988.
DD.AA. L’església de Sant Julià d’Altura (Sabadell, Vallès Occidental). Quaderns de Patrimoni IX, Ajuntament de Sabadell, 2006.
Segueix iSabadell a Telegram!
Segueix iSabadell a Telegram i rebràs les notícies més rellevant directament al teu dispositiu. Fes-ho AQUÍ.
Foto portada: Sant Julià d”Altura als anys vint del segle XX. Francesc Casañas/AHS.