Durant els set anys d’existència d’aquesta sala d’exposicions de l’Acadèmia de Belles Arts es programaren 55 activitats documentades. Durant un temps Sala Tres fou un punt de trobada dels pintors contemporanis sabadellencs i una referència en els circuits de l’art conceptual de Catalunya. Una experiència artística que es desenvolupà darrera el teló de fons del final de la dictadura franquista i la transició democràtica.
Fundada al 1880, l’Acadèmia de Belles Arts és una de les entitats més antigues i prestigioses de la ciutat. El 22 de desembre del 1960 s’elegí una nova Junta de l’entitat amb dos pesos pesants de les arts locals com el pintor Antoni Vila Arrufat (president) i l’escultor Camil Fàbregas (vicepresident), amb l’objectiu urgent de cercar una nova social. Des de finals de la dècada de 1920, l’entitat ocupava com llogatera una part planta baixa del Cercle Sabadellès -coneguda com a La Peixera– al carrer Sant Pau. Allí van romandre fins al 1962 quan l’entitat amfitriona rescindí el contracte per poder disposar del local que seria enderrocat. Aquesta Junta constituí l’Associació Artística Sabadellenca a fi de recaptar fons per la construcció d’un nou edifici en propietat al Passeig Manresa, del qual Belles Arts ocupava el soterrani, la planta baixa i una part de l’entresòl.
Un cop aconseguida la fita, al juny de 1967, es trià una nova junta presidida per Josep Miquel Sanmiquel que ostentaria el càrrec fins a l’abril de 1972. Sanmiquel havia estat regidor de Cultura, director de l’Escola Industrial i membre de la Fundació Bosch i Cardellach. Com indica Manuel Costa, que seria president de l’entitat, Sanmiquel malgrat ser falangista i formar part del Consejo Local del Movimiento, era un dels representants més oberts del règim i va cercar un cert equilibri entre els sectors conservadors i progressistes que convivien a Belles Arts.
Abans de la fundació de La Sala Tres aquests sectors progressistes havien impulsat algunes iniciatives com la fundació de la Sala d’Art Actual al 1958, editant la revista Riutort (1956) d’Andreu Castells i recolzant al Grup Gallot (1960). Al 1963 es creà l’Aula de Cinema de l’Acadèmia de Belles Arts que, com indica Maia Creus, fou important en la mesura que serví de punt trobada entre la nova generació dels joves Benet Ferrer, Francesc Bellmunt i Tomàs Pladevall amb els veterans exmembres de Gallot com Alfons Borrell, Antoni Angle i Joaquim Montserrat. Al voltant d’aquesta Aula, Bellmunt, Pladevall i Benet iniciaren l’experiència de cinema experimental amb curtmetratges en Súper 8, on feien d’actors diversos membres de l’entorn de Belles Arts, amb el títol de produccions Lentiplasticromoliselectoserpentigraf.
D’altra banda, l’exposició, provocativa i transgressora, Pep Melo-Sara Magnet-Josep Domènech, va aixecar la indignació dels sectors conservadors que adreçaren diverses cartes al diari Sabadell on manifestaven el seu malestar per les creacions d’una joventut mancada de moralitat. Al febrer de 1971 apareix el primer número de la revista cultural TS, editada per Amics de les Arts de Terrassa i l’Acadèmia de Belles Arts, que a Sabadell va ser segrestada. El Tribunal de Orden Público (TOP) obrí un procés contra Sanmiquel com president de l’entitat.
Conservadors i progressistes
L’assemblea general ordinària de socis del 30 d’octubre de 1971 marcà un punt d’inflexió. Es trià una nova junta de majoria progressista, encara que durant sis mesos Sanmiquel continuaria a la presidència fins a l’abril de 1972. Llavors s’elegí una nova junta presidida per Tomàs Casañas Guri, amb Manuel Costa Fernández a la vicepresidència. Al febrer del 1974, Costa accedí a la presidència, que ostentarà, fins al maig de 1976, consolidant l’orientació progressista de l’entitat. S’entoma així el que Pilar Bonet denomina “la transició cultural a Sabadell”.
Aleshores funcionaven cinc aules cadascuna amb un responsable i coordinades per un vocal de la junta: Literària (Manuel Costa), Teatre (Francesc Ventura), Música (Santiago Vila Puig), Informació Cultural (Àngel Llobet) i Grafisme (Jordi Roca). El orígens de Sala Tres arrenquen de l’encàrrec al vocal de la junta, Jordi Domènech, poeta i escriptor, de crear una nova aula d’Art Actual. Domènech amb el seu amic i també poeta Antoni Clapés, elaboraren una llista de possibles artistes col·laboradors. A la primera reunió, assistiren Alfons Borrell i Benet Ferrer i es decidí canviar el nom d’Aula d’Art Actual pel de Sala Tres, atès que seria la tercera sala d’exposicions de l’entitat. Aquest nucli inicial s’anirà ampliant. Primer, amb la presència de Josep Melo, Carme Ballester i Josep Fernández (Tàtum); més tard amb Josep Ramon Bach, Francesc Fayos i Josep Boadella.
Com observa Maia Creus, els membres d’aquest primer grup gestor “eren fills de classe mitjana que vivien al centre de la ciutat i compartien el sentit relacional i comunicatiu de la cultura, com també el neguit d’obrir la seva ciutat a l’actualitat de l’art”. Des d’una perspectiva ideològica, el grup rebutjava la instrumentalització de l’art per la política. No existia “consciència política en les intencions del grup, però sí un enuig i malestar generacional davant la situació del país com a conseqüència de les polítiques franquistes”. La programació de Sala Tres s’inicià el 1972 amb dues exposicions de Gerard Sala i Josep Guinovart, dos artistes considerats en aquell moment la representació de la renovació de la pintura.
La primera crisi del grup fundador de Sala Tres es produí pocs mesos després de la seva inauguració amb la dimissió de Jordi Domènech arran una sèrie de divergències d’interessos i d’objectius estètics entre els membres del grup. Malgrat aquesta renúncia, Sala Tres va oferir una programació estable i oberta als corrents artístics d’avantguarda. La tercera exposició d’aquest primer any d’existència marcà una fita. Va consistir en una immensa cortina de plàstic, penjada la matinada del 25 de febrer de 1973, davant Belles Arts i dissenyada per Lluís Jove, Antoni Verdaguer i Marià Galí que evoca les accions artístiques del Grup Gallot.
La següent exposició, Documenta, amb fotografies i textos explicatius de les darreres tendències artístiques, causà un gran impacte entre el públic i la premsa local. A partir d’aquesta mostra, en un període de vuit mesos, exposaren Josep Domènech, Carles Pazos, Lluís Utrilla, Fina Miralles, Jordi Pablo, Benet Ferrer i Ferran García Sevilla que significaren la irrupció dels llenguatges estètics alternatius. Posteriorment exposarien Manuel Duque, Alfons Borrell, Viladecans i Robert Llimós.
En els primers anys de funcionament, Sala Tres esdevingué una autèntica sala d’art actual i un aparador de les avantguardes. Com ressenya Pilar Parcerisas, es fa un lloc en els circuits alternatius de l’art conceptual català en un context de canvi polític i d’ebullició intel·lectual.
Segona etapa
La trajectòria del grup fundador de Sala Tres va durar tres anys. La seva evolució va quedar plasmada en la mostra La Sala Tres exposa La Sala Tres (febrer 1975) de la qual es va fer ressò en temes positius la revista Serra d’Or. El grup fundador, que argumentà la seva retirada per haver assolit els seus objectius, fou rellevat per un equip format, a més de Jordi Domènech i Benet Ferrer del nucli inicial, per Fina Miralles, el fotògraf Carles Raurich, Montserrat Vega i Josep Casamartina (Parpelles), el benjamí del grup. Aquest nou equip es marcà la fita de treballar en dos àmbits paral·lels: teoria i l’estudi de l’art.
La primera expressió d’aquesta nova orientació fou l’exposició Reproduccions que consistia en una col·lecció de pòsters amb obres d’artistes històrics impreses en paper. A la segona mostra, Relacions: terra, aigua, aire, foc, Fina Miralles explora les relacions entre el cos humà i els quatre elements. Jordi Domènech instal·là a Reproduccions un muntatge on l’artista explora la contradicció entre l’espai íntim i amable de la invidualitat amb l’autoritarisme de les estructures productives del capitalisme. Carlos Pazos va muntar L’entorn de Ràfols Casamada on els objectes d’ús quotidià del pintor es desplacen del quadre a l’espai real de la sala. El compositor Llorenç Balsach, instal·là Espais sonors, on reinterpretava la música dels sorolls de John Cage.
Grup S.A.
A finals de 1975, l’art alternatiu a Catalunya enceta un nova etapa que, segons Maia Creus, s’explica per la confluència de tres fenòmens: la institucionalització dels llenguatges alternatius, la professionalització dels artistes i la crisi internacional del moviment conceptualista. Tot això en un període d’efervescència política i cultural derivada de la mort del dictador i els primers compassos de la Transició que a Sabadell fou especialment intens amb dues vagues generals al febrer i setembre-octubre de 1976.
Aquest conjunt de circumstàncies menaren a la retirada del segon grup impulsor i la seva alternança per un tercer equip format pels joves artistes Antoni Marquès, Agustí Puig, Ramon Santos i Josep M. Olives els quals, a banda de ser tots ells alumnes de l’Escola Massana de Barcelona, formaven un grup força eclèctic i heterogeni. A manera de presentació, llençaren un manifest ideològic i una exposició pròpia, Conseqüències de un medi, signada pel Grup S.A. En el manifest podia llegir-se que “l’art de progrés ja no hauria de tenir una finalitat estètica sinó un finalitat socialment transformadora”. Les connotacions narcisistes de l’autoria haurien d’abolir-se a favor d’una veritable funció social i comunicativa de l’art.
La programació d’aquest tercer equip s’inicià el febrer de 1976 amb l’exposició de Miquel Vilà, que cercava mantenir els valors pictòrics tradicionals, seguida de la mostra de Javier Puértolas que recuperava els elements simbòlics i expressius de la pintura. La tercera exposició fou dedicada a Viladecans, un artista consagrat. Després exposà Joaquim Chancho, representant de la corrent dedicada a la desconstrucció sistemàtica del quadre en línia amb les teories de la postmodernitat. En sentit estètic contrari es mostraren els poemes visuals de Josep M. Figueres.
A la programació dels anys 1976, 1977 i 1978 s’hi troben elements de caràcter polític i sociològic i per primer cop reivindicacions feministes. L’art havia de combatre el poder polític i les estructures institucionals com la presó, la fàbrica, la caserna, la família o els mass-media. En aquesta línia, s’inscriuen exposicions com Emissió/Recepció d’Antoni Muntades o la mostra col·lectiva Eleccions (Joan Rabascall)/ Eleccions-crisi (Francesc Abad, Ramon Santos). També, en aquesta orientació es muntà “…Inventemos también nosotros” d’Eulàlia Grau i Homenatge a l’home del carrer de Francesc Abad amb els rostes de 22 torturats.
L’experiència de la mort física, moral o psíquica conseqüència del poder s’expressa en dos exposicions: Matances de Fina Miralles i Orden público, discriminació de la dona d’Eulàlia Grau. A Mal-son. Las camas de la muerte (Goya), Jordi Benito rastreja la cultura de la mort cercant una experiència extrema en l’espectador. Les crítiques a les estructures de poder i l’estudi del comportament humà centren Escenografia dels oficis de Francesc Torra i El viatge, primera part: no es pot tornar d’Àngels Ribé. Per la seva banda, Jordi Cerdà exposarà una sèrie d’autoretrats a Performance reflexiu.
Espai Tres i punt final
En la darrera etapa Sala Tres passà a denominar-se Espai Tres arran del muntatge de Francesc Torres al desembre de 1977. Relacionat amb el món del teatral es representaren dos performances del grup Taloutal. La primera, Procés de transformació universal vers el primer plor de naixença; la segona, un anys després, La integració d’un roc o la història d’un home dur. Les quatre darreres exposicions a Sala Tres foren La Santa de Jordi Domènech de contingut eròtic tenyit de sadisme, Objectes i capses de Jordi Cerdà, Lectura d’una acció (Peça d’acció III) d’Albert Girós i Significación de estilo. Propuesta basada en la recuperación de 12 hojas de periódico de Concha Jérez.
A partir del juny de 1979, Sala Tres, ara Espai Tres va perdre la seva identitat com a sala d’exposició de Belles Arts. A parer de Maia Creus, es donà la contradicció que alhora que Sala Tres gaudia d’un gran prestigi i reconeixement de la crítica i els artistes del país, a Sabadell i dintre la mateixa Acadèmia es produí el procés contrari d’abandó i menyspreu. Aquesta autora apunta a dos factors per explicar la seva desaparició. D’una banda, l’absència a Sabadell d’una plataforma de difusió cultural independent i oberta a les noves corrents amb professionals especialitzats. De l’altra, la tendència “historicista predominant dels estudiosos de l’art i la cultura de la nostra ciutat i de les institucions que els han donat suport, per als quals l’avantguarda es va aturar al 1960”. Una actitud que explica el desinterès i la incomprensió de les creacions artístiques de les darreres dècades del segle XX.
Bibliografia
ALAVEDRA, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010), Comissió Homenatge Sanmiquel, Sabadell, 2011.
DD.AA. Sala Tres 1972-1979. En la ruta de l’art alternatiu a Catalunya. Museu d’Art de Sabadell, 2007.
BONET, Pilar. La transició cultural. Sala Tres, Sabadell (1972-1979) Quadern, n. 212-13. 2007.
CREUS, Maia. L’art conceptual a Catalunya. Sala Tres de Sabadell (1972-1972). L’Avenç. Revista d’història i cultura, n. 338, 2008.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
Foto portada: exposició de Manuel Duque (març 1973).