Repassem les incautacions i les reformes dels serveis sanitaris a la ciutat durant la Guerra Civil, així com les grans dificultats que van haver d’entomar arran la manca de professionals, subministraments i de cooperació entre les administracions públiques.
L’esclat de la Guerra Civil va provocar la confiscació de tots els centres sanitaris i d’assistència social de la ciutat. Així foren intervinguts l’Hospìtal i la Casa de la Caritat, els convents de les Serves de Maria, les Germanes Tereses de Sant Josep, l’Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats, la Clínica Nostra Senyora de la Salut, coneguda popularment com Els Eucaliptus, la Infermeria Moisès Alguersuari i el Consultori de Puericultura i Maternologia. La intervenció comportà l’expropiació dels seus bens mobles i immobles així com d’altres edificis de la Casa Caritat, les Germanetes dels Avis Desemparats i les Germanes Tereses que posseïen un nombre importants d’habitatges procedents de donacions de particulars.
D’altra banda, la Mútua Sabadellenca de Malalties i Accidents de Treball era un servei instaurat per la patronal i dirigit per una consell d’administració on estaven representats membres de les organitzacions empresarials, alguns dels qual van fugir quan esclatà la guerra i foren objecte de repressió per la seva ideologia conservadora (més info. ‘Els primers compassos de la Guerra Civil (1936)‘). Les seves funcions foren assumides per un comitè obrer de control. Aquest centre sanitari va continuar funcionant durant tota la guerra malgrat que el seu personal va quedar molt reduït.
La Clínica Montserrat, ubicada al carrer de la Indústria 24-26, era un centre privat que comptava amb uns 2.000 socis i estava gestionat pels doctors Josep Maria Llonch Gambús i Alfons Pareja Casañas. Fou abandonat pels seus propietaris a l’esclatar la guerra. L’abril del 1937 fou clausurat per l’Ajuntament que adduí la manca de viabilitat econòmica i va expropiar l’edifici per destinar-ho a d’altres usos sanitaris. Això comportà les queixes dels abonats que estaven al corrent de les quotes i que d’aquesta manera quedaven desassistits. L’administració local va rebutjar la proposta de constituir una cooperativa, finalment, després de moltes discussions, els socis aconseguiren que, a manera de compensació, fossin atesos al Dispensari Mèdic Municipal i al març del 1938 fou autoritzada la constitució de la Cooperativa Sanitària Montserrat.
Coordinació dels serveis sanitaris
Per tal de coordinar el funcionament d’aquests centres es creà el Comitè de Coordinació de Serveis Sanitaris d’Assistència Municipal i, posteriorment, a l’octubre de 1936, la Conselleria de Sanitat i Assistència Social. A més dels centres abans esmentats en aquests organismes, s’integraren d’altres que ja gestionava l’Ajuntament abans de la guerra com el Dispensari Mèdic Municipal, el Parc de Desinfecció i el Laboratori Municipal. Aquesta conselleria va tenir diverses seus en el curs de la guerra fins i finalment s’ubicà a l’edifici de l’Ajuntament. L’agost de 1937, es constituí el Consell Assessor Local d’Assistència i Sanitat com a organisme consultiu de la conselleria.
Alguns d’aquests centres van canviar de nom. La Clínica Nostra Senyora de la Salut es denominà Clínica La Salut, la Infermeria Moisès Alguersuari Infermeria Blanca, ambdós ubicats al Parc Taulí. El Consultori de Maternologia i Puericultura, al carrer Illa, es dividí en dos centres diferenciats: el Casal de Maternologia es traslladà a l’edifici de la clinica Montserrat al carrer de la Indústria i que fou inaugurat el 6 de novembre de 1937, el Consultori de Puericultura va quedar-se a les dependències del carrer Illa.
Alguns d’aquests centres foren ampliats o es traslladaren per oferir un millor servei. Hem de tenir en compte que llavors la tuberculosi feia estralls entre la població. Per combatre-la s’amplià la Infermeria Blanca. També s’habilità per tractar als malats la Torre Planas, a la carretera de Molins de Rei, expropiada a la vídua de Planas, Magdalena Lliceras, un equipament que més tard es traslladà a la casa expropiada a Salvador Montllor, al carrer Creueta, 97. Així mateix, va estudiar-se, conjuntament amb l’Ajuntament de Sant Quirze, la possibilitat d’equipar la finca de Can Viver de la Serra com a centre sanitari antituberculós d’abast comarcal; tanmateix, el projecte no va reeixir.
Clínica Militar número 8
La situació creada pels ferits i malalts al front de guerra va menar a la creació d’un Hospital de Sang que començà a funcionar al setembre de 1936, ubicat al carrer Creueta. Al principi disposava de dues seccions: medecina i cirurgia. A mesura que avançava la conflagració, es plantejà la necessitat de bastir un Hospital Militar. En aquest sentit, el setembre de 1937 es creà una Comissió Pro Hospital Militar. El novembre del mateix any es posaren en marxa dues seus provisionals, a la casa Ponsà del carrer Indústria 32-34, on ara hi ha l’Arxiu Històric de Sabadell i l’altra a la del carrer Creueta que passaren a dependre de la Jefatura de Sanidad Militar de Catalunya, del Ministeri de Defensa, el gener de 1938.
Durant els mesos de març i abril de 1938 a aquestes dependències de l’Hospital Militar s’afegiren una part de la Casa de la Caritat, una finca del carrer Sant Josep, 22 que havia estat propietat d’Anna Planas Calvet i diverses naus de l’edifici dels Docks del Gremi de Fabricants on ara hi és l’ESDI. Aquest conjunt d’equipaments, que depenien del Ministeri de Defensa, passà a anomenar-se Clínica Militar número 8.
A l’Hospital de Sang, mentre va estar en funcionament, foren atesos 355 milicians o soldats, 168 al servei de cirurgia per ferides de bala, metralla o per fractures i 187 pels de medicina per afeccions pulmonars o cardíaques. La majoria dels milicians foren atesos entre finals de 1936 i el primer semestre de 1937 quan encara es disposaven de mitjans per anar buscar els ferits i malalts al front; posteriorment, el nombre d’ingressats minvà notablement al no tenir els recursos per dur-los a Sabadell.
La instal·lació de la Clínica Militar permetrà traslladar els ferits i malats a la ciutat des dels fronts de guerra més pròxims. Esteve Deu esmenta que, entre 1938 i gener de 1939, morien en aquest hospital 61 soldats, dels quals només un era de Sabadell. La majoria dels difunts foren enterrats en una fossa comuna especial que fou coberta per un bloc de nínxols després de la guerra. D’aquest morts 22 eren de diversos municipis de la província de Barcelona, vuit d’altres localitats catalanes, cinc aragonesos, cinc andalusos, quatre murcians, tres madrilenys, tres castellans, dos navarresos, un valencià, un riojà, un francès i cinc de procedència desconeguda.
D’igual manera, a mesura que avançava el conflicte, s’incrementava el nombre d’ingressats en els altres centres sanitaris de la ciutat. Entre 1937 i 1938 la mitjana de tractats per tuberculosi a la Infermeria Blanca passà de 25 a 37; de 27 a 68 a la Clínica de La Salut; de 164 a 361 al Casal de Puericultura i de 20 a 24 en la Casa Maternal.
Sanitat en guerra
Esteve Deu, a qui devem l’estudi més profund i acurat sobre la sanitat a la Guerra Civil, analitza els problemes amb que van haver d’enfrontar-se els serveis sanitaris a la ciutat. En primer lloc, assenyala la manca de personal mèdic. Al seu parer, abans d’esclatar la guerra “el personal sanitari era força limitat”. A la ciutat hi havia metges que exercien la medecina privada o en centres públics i mutualitats que es completaven amb facultatius que venien principalment de Barcelona. La infermeria estava a càrrec majoritàriament de religioses, tot l’existència d’infermeres i practicants laics, així com de llevadores. Amb la guerra molts metges d’ideologia dretana abandonaren la ciutat o foren víctimes de la repressió sent assassinats o empresonats. Altre personal sanitari fou mobilitzat per anar al front. Així doncs, es produí la situació que cada vegada s’havien de prestar més serveis amb menys personal.
La creació de l’Escola d’Infermeres no va poder eixugar el dèficit ja que el temps de formació era més lent que les necessitats de personal. D’altra banda, per a pal·liar aquesta manca de professionals, s’endegà una campanya per estimular el voluntariat en els serveis sanitaris i d’assistència social, sobretot adreçada a les dones. Aquesta crida va tenir un particular ressò entre dones compromeses política o sindicalment com ara militants al Casal Català d’Esquerra, Cercle Republicà Federal, POUM, Lliga Laica Femenina o afiliades a la UGT i CNT.
En segon lloc, indica la manca de recursos econòmics. Una part dels fons pels nous centres sanitaris procedí de donatius de la ciutadania. Les subvencions d’altres administracions foren insuficients, no es concedien o arribaven tard. Això provocà un dèficit considerable. A més, encara que els edificis dels centres sanitaris eren propietat de la Generalitat, el seu manteniment anava a càrrec de l’Ajuntament. A aquestes mancances s’ha d’afegir que el 1938 la Conselleria de Finances de la Generalitat va retallar a menys de la meitat el pressupost destinat a serveis d’assistència i sanitat.
En tercer lloc, a mesura que avançava la guerra s’incrementaren les dificultats per proveir-se de medicaments i material sanitari. El febrer de 1937 s’inicià el racionament de medicaments dels malats ingressats en els diversos centres sanitaris i augmentaren les tarifes per la prestació dels serveis. De fet, a l’estiu de 1937 havien desaparegut del mercat els productes farmacèutics de l’estranger que cobrien una part important de les necessitats internes. Aquesta carestia va anar augmentant, al març de 1938 hi havia manca d’alcohol, èter, cloroform o iode. Fins i tot, al final de la guerra, al desembre de 1938, hi va haver problemes sanitaris per la manca de clor per a la depuració de l’aigua.
Finalment, Esteve Deu, apunta a la deficient coordinació i els conflictes de competències entre les administracions local, autonòmica i estatal. Així, l’Ajuntament no va obtenir l’autorització per instal·lar una farmàcia municipal. D’altra banda, va haver de demanar a la Conselleria d’Indústria de la Generalitat un mínim d’hores de subministrament elèctric per poder fer radiografies o practicar operacions quirúrgiques. També, el juliol de 1983, la Generalitat va decretar la vacunació obligatòria contra la tuberculosis, però sense aportar els recursos adients.
En definitiva, “la manca de personal i de recursos municipals i la poca col·laboració del govern autonòmic i d’altres departaments del govern central, en un moment d’increment de la demanda van portar als serveis sanitaris a un cúmul de problemes”. A parer d’Esteve Deu les coses encara haurien anat pitjor sinó hagués estat per la solidaritat que va demostrar la població en aquells anys tan durs.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social a la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.