Dilluns passat va celebrar-se 30 anys de la vaga general contra el Plan de Empleo Juvenil impulsada pel govern del PSOE que paralitzà el país i la ciutat. Aquesta ha estat la mobilització sindical més important des dels temps de la Segona República fins ara.
El dimecres 14 de desembre de 1988 les dues principals centrals sindicals, Comissions Obreres (CC.OO) i Unió General de Treballadors (UGT), convocaren a la vaga general. El detonant de la mobilització fou el Plan de Empleo Juvenil (PEJ), presentat el 28 d’octubre de 1988 en Consell de Ministres pel govern socialista presidit per Felipe González. Aquest projecte comportava una reforma laboral adreçada als joves entre 16 i 25 anys pel salari mínim interprofessional, amb una duració d’entre sis i 18 meses amb exempcions de les quotes de la Seguretat Social per als empresaris. El PEJ va ser la gota que va fer vessar el got del malestar dels sindicats contra la política econòmica del govern i de les seves continues reformes en favor de la patronal.
Els sindicats plantejaren una plataforma reivindicativa de cinc punts:
- Retirada del contracte d’inserció per a joves i posada en marxa d’un pla general d’ocupació.
- Recuperació de, almenys, dos punts de la pèrdua de poder adquisitiu provocada per la inflació en 1988.
- Increment de la cobertura per atur fins el 48 per cert, signat pel govern i UGT en 1984.
- Equiparació de las pensions mínimes amb el salari mínim interprofessional, com va prometre González a la campanya electoral.
- Ple dret de negociació col·lectiva dels funcionaris.
Moviments previs
A Sabadell, en els dies previs a la vaga es produïren diferents posicionaments. El 6 de desembre, l’equip de govern municipal presidit per l’alcalde Antoni Farrés d’Iniciativa per Catalunya (IC) comunicà que tots els seus regidors es sumarien a la vaga, descomptant-se un dia de sou.
Per la seva banda, la Cambra de Comerç va difondre, el 9 de desembre, un comunicat en el que rebutjava la mobilització titllada de “innecessària, inoportuna i desproporcionada” a la que atribuïa “motius polítics”. Així mateix, advertia de les “greus repercussions” econòmiques per a les empreses i els treballadors. Segons la Cambra, en un sistema democràtic no era admissible cap mena de coacció que aniria en contra de la llibertat i dels drets de l’individu.
Les associacions de comerciants no adoptaren una postura unitària. Comerç Centre es posicionà contra la vaga, la de Ca n’Oriac a favor i no es definiren les associacions de comerciants de Sol i Padrís i Creu de Barberà.
El 9 de desembre diversos partits d’esquerra i entitats de la ciutat cridaren a “participar de forma activa i massiva en la vaga general”, mitjançant un comunicat conjunt, signat pel PSUC, PORE, MCC, LCR, Federació d’Associació de Pares, Comissió per la Pau i el Desarmament, Crida la Solidaritat, Grup de Dones, Comitè de Solidaritat amb Llatinoàmerica i el grup antimilitarista MiliKK. També va cridar a la “mobilització cívica i pacífica”, Joves d’Esquerra dels Pobles, integrada en la coalició Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra.
La vigília de la vaga, 13 de desembre, la secció d’opinió del Diario de Sabadell, aparegué farcida d’articles sobre el tema. Sense pronunciar-se obertament contra la vaga, però en sentit crític, Jordi Casas, aleshores diputat d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) al Congrés, publicà l’article titulat Vaga de regidors? criticant que els responsables polítics municipals anessin a la vaga, provocant aquell dia “un buit de poder”. Simón Saura, regidor del PSC, publicava, La huelga de funcionarios, qüestionant que els quinze caps de departament que havien gaudit d’un increment salarial del 15 per cent, qualificat d’injust pels sindicats, es sumessin a la vaga.
En sentit contrari, de suport a la vaga, José Luis Rodríguez, secretari polític del PSUC en Sabadell, signà ¿Por qué un nuevo modelo de contrato eventual? on criticava durament el PEJ i cridava a participar en la mobilització. L’article, Toc d’atenció al govern, signat pel Comitè Comarcal del MCC, també donava suport a la vaga i impugnava en termes més generals la política econòmica del govern del PSOE,
El dilluns, 11 de desembre, es celebrà al cinema Imperial una assemblea de treballadors municipals, convocats pel Comitè de Personal, on assistiren, 500 dels 900 treballadors de la plantilla. Els representants de CC.OO i UGT realitzaren una crida a participar en la vaga i exposaren els motius de la convocatòria.
Per la seva banda, el mateix dia es difongué el decret d’alcaldia que establia els serveis mínims que afectaven a cinquanta treballadors de l’Ajuntament. En les dependències municipals només treballarien, la secretaria del alcalde, la central telefònica, el registre de documents, l’assessoria jurídica, la caixa i majordomia. Així mateix, s’anuncià que no hauria recollida d’escombreries. Als mercats municipals només funcionaria el servei d’obertura i tancament. L’aturada també afectaria a la Policia Municipal que reduiria els seus efectius al mínim imprescindible per a garantir la seguretat. A les brigades municipals, únicament prestarien servei tres operaris, mentre que al Cementiri Municipal la plantilla es mantindria al complert.
Així mateix, el comitè d’empresa de l’Hospital de Sabadell, format pel Nen Jesús, Taulí, Santa Fe i Residència Albada, decidí per unanimitat sumar-se a la vaga, tot respectat els serveis mínims establerts. En sentit contrari es manifestà l’ONCE que considerà que havia de continuar prestant els seus serveis el dia 14 per tal de no perjudicar als seus treballadors que en el 80 per cent dels casos patien ceguera o altra mena de minusvalia.
Marcelino Camacho en Sabadell
L’11 de desembre, Marcelino Camacho, president de CC.OO, es desplaçà a Barcelona per assistir a la reunió de dos mil delegats sindicals, acompanyat per José Luis López Bulla, secretari general a Catalunya del mateix sindical i Justo Domínguez, el seu homòleg de la UGT catalana.
Posteriorment viatjà fins a Sabadell acompanyat entre d’altres per Manuel Sannicolás, secretari general de la Federació de Banca d’UGT, per assistir a la seu central del Banc Sabadell, a la plaça Catalunya, en l’assemblea on participaren uns 400 treballadors. Camacho va prendre la paraula per insistir en el caràcter pacífic, legal, massiu i cívic de la convocatòria. Això malgrat la campanya del govern socialista per desqualificar els sindicats, acusant-los de provocar actes desestabilització i subversió; una campanya que titllà “d’antidemocràtica”. Al seu parer, la vaga general serviria per a consolidar les institucions democràtiques mitjançant el respecte a la legalitat.
Així mateix, referint-se al PEJ, va indicar que el 22 per cent dels joves amb experiència laboral estaven aturats, de manera que l’esmentat pla generaria enfrontaments entre els treballadors joves en benefici de la patronal. També, va propugnar una major inversió de les empreses en ciència, tecnologia i investigació i reclamà un canvi en la política econòmica del govern.
Finalment, vaticinà que la vaga es desenvoluparia de forma pacífica, afectaria a tots els sectors productius i assegurà que els piquets serien merament informatius i actuarien de forma pacífica.
La ciutat aturada
El 14 de desembre es compliren les previsions i l’aturada fou pràcticament total al país, a la comarca i a la ciutat. Un indicador de l’èxit de la convocatòria ho constituí el fet que TVE, a les 12 de la nit, coincidint amb el començament de la jornada de vaga, aturés les seves emissions, substituïdes per la carta d’ajust i difongués un comunicat explicant el suport dels seus treballadors a la vaga. Això va impressionar a amplis sectors de la població i els va convèncer que la vaga anava de debò.
A Sabadell, segons CC.OO i UGT, la mobilització va ser secundada pel 95 per cent de les empreses, comerços i establiments públics. L’aturada fou total en els autobusos urbans de la TUS que no arribaren a sortir de les cotxeres. A primera hora del matí circularen alguns vehicles de les línies interurbanes que deixaren de funcionar després de l’acció dels piquets informatius. També, els taxistes es sumaren a la vaga, encara que es mantingué un reten a Can Marcet per atendre possibles urgències. Els parquímetres tampoc van funcionar aquell dia.
En un comunitat difós per l’Ajuntament s’informà del tancament de tots els mercats municipals, l’aturada del servei de recollida d’escombreries i la reducció a cinquanta agents dels efectius de la Policia Municipal, similar als dels dies festius. Tanmateix, dies més tard, el 20 de desembre, el Diario de Sabadell publicava que, segons un grup d’agents, aquest cos policial no va secundar la vaga i van prestar-se els mateixos serveis que qualsevol dia laborable. En aquest sentit, citaven la Llei Orgànica de Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat que, en l’article 8, prohibeix als seus membres exercir el dret de vaga, tot manifestant la seva indignació per les informacions falses que s’havien adreçat als mitjans de comunicació.
En qualsevol cas, la majoria de funcionaris i els treballadors municipals secundaren la vaga, alguns dels quals acudiren a la concentració convocada a primera hora del matí a la plaça Sant Roc i altres es quedaren a casa. Només treballaren amb normalitat els quatre treballadors adscrits als serveis funeraris del Cementiri Municipal.
A les 11 del matí es celebrà una assemblea general a la plaça Marcet (ara de les Dones del Tèxtil), amb l’assistència de 4.000 persones segons les centrals sindicals. Fernando Fernández, secretari general de CC.OO del Vallès Occidental, manifestà que estaven davant una jornada “històrica” i que els piquets pràcticament no van haver d’actuar doncs en la majoria dels casos convenceren als treballadors per sumar-se a la vaga. Per la seva banda, el seu homòleg d’UGT, considerà que la classe treballadora havia de felicitar-se per l’èxit de la vaga que constituïa un “toque de atención al gobierno” i una advertència tant la govern central com a la Generalitat del “sentido que tienen los sindicatos de clase”
Acabada la concentració, els assistents anaren en manifestació per la Via Massagué, Passeig Manresa, Passeig de la Plaça Major i carrer Sant Quirze fins a la seu del Gremi de Fabricants on es dissolgueren, després de fer diverses pintades a la façana de l’edifici d’aquesta organització empresarial. Els sindicats convocaren a tots els assistents a participar en la manifestació convocada a les 17,30 hores a la plaça Catalunya de Barcelona. El desplaçament es realitzà amb vehicles particulars que es concentraren la plaça d’Antoni Llonch.
La polèmica dels piquets
L’actuació dels piquets informatius generà una intensa polèmica mediàtica, especialment atiada pels mitjans de comunicació de dreta. Això malgrat que no es registraren incidents de gravetat. A Sabadell es calcula que un miler de persones formaren part dels piquets que van recórrer la ciutat. En la majoria dels casos es produïren enfrontaments verbals entre els sindicalistes i comerciants que van voler mantenir oberts els seus establiments.
Alguns empresaris i comerciants denunciaren “coaccions” al Diario de Sabadell en el sentit que havien hagut de tancar sota l’amenaça de trencament dels vidres o amb la presència de piquets encara més nombrosos. Aquest hauria estat el cas de l’agència de viatges Eurojet. Segons responsables d’aquesta companyia, un piquet format per 40 persones va irrompre en el local amenaçant amb agressions físiques si no tancaven en el termini de 10 minuts. També, els propietaris del bar La Grangeta, al barri de Gràcia, denunciaren que un piquet havia fet fora als clients a mitja consumició, així com als seus empleats.
La Gasolinera Estadio a la Creu Alta va ser l’única en funcionament de la companyia Campsa en compliment dels serveis mínims i va treballar amb normalitat fins que a 13,30 hores va aparèixer un piquet. Llavors, seguint les recomanacions de la direcció, només van atendre a particulars per motius d’urgència, bombers, ambulàncies i correus. La gasolinera Arcadia a Can Rull va haver de tancar a les 11 hores després de l’acció d’un piquet, tot denunciant coaccions.
A Correus funcionaren amb normalitat els serveis mínims de gir telegràfic, telegrama urgent i correu certificat.
En la seu central del Banc Sabadell un nombrós piquet va irrompre a primera hora del matí. Davant l’amenaça de tornar a actuar més tard, els directius de l’entitat financera sol·licitaren la presència de la Policia Nacional, encara que donaren permís als seus empleats per abandonar les oficines, cosa que feren més d’un centenar de treballadors. Una situació semblant es reproduí a l’oficina de la plaça Sant Roc.
A la seu central de la Caixa d’Estalvis Sabadell. al carrer de Gràcia, segons la versió del Diario de Sabadell, els piquets no actuaren gràcies a les negociacions amb el comitè d’empresa que els va rebre amb una pancarta amb el lema: Todos a la huelga general. No obstant això, a l’interior es treballà amb normalitat però sense atendre al públic i amb la porta tancada.
Els piquets aconseguiren clausurar Biblioteca de la Caixa d’Estalvis al carrer d’en Font. Un altre piquet format per unes 60 persones es desplaçaren a la cèntrica estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, aleshores al carrer d’Alfons XIII (ara de la República), a primera hora del matí on aturaren la circulació de trens de manera que no es compliren els serveis mínims decretats pel govern autonòmic.
D’altra banda, diverses sucursals bancàries del centre i l’edifici dels Jutjats i Registre Civil, llavors ubicat al carrer Narcís Giralt, no van poder obrir al trobar-se els panys inutilitzats per silicona. Efectius del Cuerpo Nacional de Policia intentaren sense èxit resoldre el problema i aquestes dependències van romandre tancades fins l’arribada dels serrallers. Malgrat la polèmica, segons informà la Policia Nacional no es va cursar cap denúncia per l’acció dels piquets, encara que alguns agents van haver de fer acte de presència en diverses empreses per calmar els ànims arran de les discussions entre grups de vaguistes i treballadors que volien incorporar-se als seus llocs de feina. Tanmateix van reconèixer que aquesta mena de serveis havien estat molt pocs.
Valoracions
L’endemà de la vaga les organitzacions empresarials sabadellenques van atribuir l’èxit de l’aturada a l’acció dels piquets que, amb “coaccions”, obligaren a tancar molts centres de treball i comerços. Per contra, Fernando Fernández, secretari general de CC.OO al Vallès Occidental, va negar aquestes afirmacions, adduint que els sindicats no disposaven dels milers de militants necessaris per tancar tants centres de treball i comerços que, en la immensa majoria dels casos, s’havia sumat a la vaga de manera voluntària.
Per la seva banda, l’executiva comarcal d’UGT va emetre un comunicat on destacava el seguiment massiu de la vaga, així com el “caràcter pacífic de la jornada”, desmentint les “previsions catastròfiques de desordres i violència”, la qual cosa demostrava l’elevat grau de “maduresa i civisme de la classe treballadora del nostre país”. Així mateix, destacava que la vaga s’havia convocat “únicament i exclusivament” per motius sindicals i que en cap cas pretenia “desestabilitzar el govern de l’Estat”.
Conseqüències
Felipe González va haver de reconèixer “el éxito político de la huelga” i “el duro golpe” que suposà per al govern. Així, decidí retirar el PEJ i convocà als sindicats per reprendre el diàleg social. Els sindicats exigiren negociar únicament amb l’executiu socialista sense la patronal. Respecte als altres quatre punts de la plataforma sindical el govern no va cedir en el tema de la cobertura per l’atur i va ajornar dos anys la pujada de les pensions. Dos mesos després de la vaga el diàleg va tornar a trencar-se.
La vaga general va tenir un cert efecte polític. L’any següent, 1989, González convocà eleccions generals amb nou mesos d’antelació. El PSOE va tornar a guanyar els comicis amb 8,1 milions de vots i 175 diputats, a només un de la majoria absoluta, però perdent nou escons i el 8,8 per cent dels vots. Izquierda Unida (IU), amb 1,8 milions de vots va pujar de set a 17 diputats, capitalitzant l’èxit de la mobilització sindical.
Malgrat la resistència dels sindicats, el governs socialistes insistirien en els seus projectes de reformes laborals lesives per als interessos dels treballadors. Així, l’abril de 1992, aprovà un paquet de mesures que contemplaven, entre d’altres coses, una retallada generalitzada de les prestacions socials per l’atur. El juny de 1994 es flexibilitzà la normativa de contractació i negociació col·lectiva. Es donaren facilitats a les empreses per acomiadar per causes tecnològiques o econòmiques de força major, s’adoptà la mobilitat funcional i geogràfica per raons tècniques, organitzatives o econòmiques. Es creà una nova modalitat de contracte d’aprenentatge, conegut com contrato basura, i es regulaven les Empreses de Treball Temporal (ETT). Tant al 1992 com el 1994 els sindicats convocaren vagues generals que no tingueren un seguiment tan massiu com la del 1988 i que no aconseguiren aturar aquestes reformes laborals.
Bibliografia
Diario de Sabadell, desembre 1988.
La Vanguardia, desembre 1988.
Foto portada: la carta d’ajustament, símbol de la vaga de 1988.
