Tractem de les circumstàncies i les vicissituds que envoltaren el pas del castell d’Arraona i la vila de Sabadell de dependre dels senyors feudal a formar part del patrimoni de la Corona d’Aragó al segle XIV. Així mateix, resumim els principals privilegis que els monarques concediren a Sabadell.
Des del segles XI al XIII la vila de Sabadell depenia de la senyoria del castell d’Arraona, ubicat al turó de l’esquerra del riu Ripoll al costat de la desembocadura del riu Tort, la primera referència escrita del qual data del 1049. En el curs del segle XII, el castell d’Arraona i la petita vila de Sabadell experimentaren complexes transaccions -no sempre fàcils de resseguir- passant la seva titularitat per diversos senyors feudals que explicarem en una altra entrega d’aquesta secció.
Els darrers senyors feudals foren els Montcada. Tanmateix el seu domini finalitzà el 1366 quan, Roger Bernat II de Foix, vescomte de Castellbó i successor dels Montcada, va vendre el castell d’Arraona i la vila de Sabadell a la reina Elionor de Sicília, esposa del rei Pere III el Cerimoniós. Segons relata Miquel Carreras, el vescomte de Castellbó, que en primer moment havia tractat amb suavitat als seus feudataris, “va començar a fadigar la vila amb dures exigències, tantes que molts veïns en marxaren i molts patrimonis quedaven sense govern”. El 8 de juny de 1366, el vescomte atorgà poders a Roger de Besora per fer la venda a la reina que s’estipulà dos dies més tard per un preu de 154.000 sous barcelonesos els quals es feren efectius el 9 de juliol del mateix any. Llavors la reina Elionor esdevindria senyora de la vila amb la prerrogativa, segons el dret feudal de l’època, de poder fer de la seva nova propietat el que volgués ja fos canviar-la, donar-la, vendre-la, empanyorar-la, establir-la o enfeudar-la.
Ara bé, els vilatans temien que, en aquestes condicions, Sabadell anés passant de mà en mà amb les inquietuds que d’això se’n derivaren i s’estimaven més que la vila romangués sota jurisdicció reial. En termes generals, les viles reials no estaven sotmeses a un control tan estricte com les de propietat feudal, ja fos dels nobles o dels eclesiàstics, i solien gaudir de majors privilegis o drets.
La reina va atendre aquesta petició, a través del seu tresorer Berenguer de Relat, qui va prometre als sabadellencs que Elionor de Sicília mantindria la vila en la corona reial sempre i quant l’ajudessin en la compra aportant 50.000 sous i una pensió a perpetuïtat de 5.000 sous anyals. Tanmateix, aquests 50.000 sous, s’incrementaren fins a 83.000 per les despeses de les escriptures.
Davant d’aquestes condicions, els jurats i prohoms de la vila acordaren recollir aquesta elevada suma. El 2 de juliol es signà a Saragossa un document segons el qual la reina es comprometia a incorporar Sabadell al patrimoni de la corona. Aquest acord fou ratificat el 3 de juliol mitjançant la convocatòria del Consell General de la vila, que aplegava a tots els 96 caps de casa. Per poder fer front als pagaments, el Consell General designà a Guillem Marquet i Ramon Marc com representants de la vila, per crear els diversos censals per reunir l’esmentada quantitat.
El censal -com explica Carreras- consistia en un contracte mitjançant el qual el venedor del censal rebia del comprador una quantitat de diners, a canvi es comprometia a pagar els interessos anuals fins que hagués pagat el total de la suma que havia rebut. Així mateix podia reduir el total del capital prestat i els interessos abonant una part de la quantitat que devia. Per reunir aquesta suma es contractaren set censals, els més important dels quals fou el del Convent dels Predicadors de Barcelona que aportà 24.000 sous. A fi garantir l’operació es va fer una hipoteca sobre tots els bens immobles i productes de la vila. Així mateix les onze persones més importants de Sabadell es comprometien a constituir-se en presoners en cas de retrasar-se en els pagaments en el lloc assenyalat pels Predicadors mentre no es pagués el deute. Tanmateix, el rei Pere III, per tal de alleugerar aquestes pesades obligacions econòmiques, concedí, el 7 d’agost del mateix any, el permís per establir sises;és a dir, impostos municipals en el llenguatge de l’època, per poder abonar els interessos dels censals.
El 14 de juliol del 1366 es celebrà el solemne acte de pressa de possessió de vila tant pel que respecta a les persones com a les possessions materials. Respecte al primer punt, Roger de Besora, com a representant del vescomte, va declarar davant el poble que havia venut al reina el seu feu i que restaven lluïres de les seves obligacions respecte al senyor feudal i que, a partir d’ara, les havien de complir amb la reina, representada per Berenguer de Relat. Els caps de casa van fer jurament davant els Evangelis i reteren homenatge al procurador de la reina. Respecte a la segona qüestió, Roger de Besora i Berenguer de Relat anaren fins a les portes de la vila i al castell d’Arraona, on el primer agafant de la mà al segon el feia entrar a la vila i al castell mentre ell sortia simbolitzant el canvi de propietat.
Quatre canvis de propietat
Ara bé, el domini sobre Sabadell de la reina Elionor fou molt breu, de només quatre anys. El 30 d’agost de 1370, la reina bescanvià el castell d’Arraona i la vila de Sabadell al seu marit el rei Pere III, pel castell de Sant Martí de Penedès.
Amb motiu d’aquesta operació, el rei va confirmar la pertinença de Sabadell a la Corona a perpetuïtat, en el privilegi anomenat “Non separando Corona regia”. Fins i tot amb el dret del vilatans a oposar-se amb les armes si un monarca volgués separar-la del patrimoni reial. Així mateix, es reafirmava que la vila gaudia dels mateixos privilegis i franqueses que la resta de viles reials.
Tanmateix, el mateix rei Pere III, assetjat per les dificultats financeres, va vendre l’any 1381 el castell d’Arraona i la vila de Sabadell al seu fill, l’infant Martí i futur rei Martí I l’Humà, en carta de gràcia o empenyament. És a dir, un contracte mitjançant el qual el venedor disposava el dret de recuperar el bé venut (redimir) per un preu determinat. Aquest dret caducava passat un termini de 30 anys. A la seva vegada, l’infant Martí va vendre, el 1391, el castell d’Arraona i la vila de Sabadell a la ciutat de Barcelona, també a carta de gràcia. Els sabadellencs intentaren oposar-se a aquestes vendes i nomenaren dos síndics, Humbert de Banyaloca i Bernat Soler, per incoar un plet contra el monarca. Finalment, desistiren de fer-ho i admeteren la sobirania de l’infant Martí.
Com observa Carreras, “en el poc temps que va del 1366 a 1400 Sabadell va passar pel domini de tres persones de família reial (la reina Elionor, el seu marit el rei Pere i el fill d’ambdós, l’Infant Martí) i per la ciutat de Barcelona”.
En efecte, durant 80 anys, la vila va estar sota la sobirania de la ciutat de Barcelona. Finalment, el Consell de Cent de la capital catalana decidí, l’any 1473, el següent:
“La revenda y restitució al Rey de Elch y Crivillen en Valencia, Sabadell, Rahona, Tarraça, Tarraga y Vilagrassa en Cathalunya, que eren estades venudes a la Ciutat ab carta de gracia per lo Infant Dn. Marti, y a 15 de Juny donen poder al Sindich per lliurar la possessió”.
Des de llavors, la vila de Sabadell va romandre dintre del patrimoni reial. De manera habitual, Sabadell va formar part del patrimoni de les reines per donació dels monarques des del moment del matrimoni. Així, el 1474, Ferran II el Catòlic va fer donació a la reina Isabel, entre altres possessions, de la senyoria de Sabadell. Igualment, la segona esposa de Ferran II el Catòlic, Germana de Foix va obtenir la senyoria de quatre viles, entre elles la de Sabadell, amb motiu de les seves núpcies.
Els privilegis reials
La major d’aquests privilegis es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell en el Llibre de Privilegis de la universitat de la vila i terme de Sabadell. Aquests privilegis estaven redactats en pergamins separats i no estaven reunits. Per evitar la seva pèrdua, el 5 de desembre de 1605, el Consell General de la vila va ordenar que tots aquests privilegis es copiessin en un llibre, una tasca que s’encarregà al notari Joan Marfà que exercia alhora de secretari municipal. També, s’instituí que, cada any per Sant Maties, es fes lectura d’aquest llibre davant el Consell General per tal que tots els administradors de la vila tinguessin coneixement dels seus drets.
Com explica Mercè Argemí, els monarques solien concedir molts privilegis a les viles sota la seva sobirania, sovint a demanda dels vilatans a través del seus consellers. Moltes vegades aquestes concessions de la Corona s’atorgaven a canvi d’una compensació económica de les viles.
“Aquests privilegis constituïren la primera font de drets a les viles medievals. A manca d’altre cos normatiu, el conjunt de disposicions reials va esdevenir el corpus pel qual es regia l’activitat ‘pública’ a les viles”.
A banda dels privilegis, ja esmentats, de la reina Elionor i Pere III a l‘any 1366, l’any següent, el 28 de desembre de 1367, el rei Pere III va concedir a Sabadell les aigües de la Font de la Rossella, encara que l’arribada d’aquestes a la vila trigà força temps en materialitzar-se degut a l’elevat cost de les obres. El 15 del mateix any, el rei atorgà a la vila el dret d’assistir i votar a les Corts a través de un representant del comú o síndic que posteriorment es derogaria.
El 2 d’octubre de 1375 s’eixamplà el privilegi sobre els impostos municipals derogant l’obligació de retre comptes anuals i pagar-ne una cinquena part. El 15 de setembre de 1376 es concediren dos privilegis jurídics. Segons el primer, els sabadellencs només estaven sotmesos al jutjat o cúria de Sabadell i no podien ser reclamats per cap altre tribunal del rei. Per això, els sabadellencs no podien ser empresonats en cap presó que no fos la de Sabadell. El segon privilegi, ratificava l’exempció de pagar certes costes judicials.
Així mateix al regnat de Pere III, i tot el que el mercat de Sabadell estava consolidat, es concedir el privilegi al 1353 de fer fira a Sabadell i la 1356 el de retorn de fira que significava el desdoblament de la fira en dues dates diferents a l’any. A parer d’Argemí, aquestes disposicions mostren l’interès de la monarquia per promoure i protegir les activitats comercials i mercantils a les viles reials com ara Sabadell.
L’infant Martí, amb data del 19 d’octubre de 1384, disposà que, per evitar tractes de favor o injustícies, no pogués exercir el càrrec de batlle, el qual alhora era jutge, fos natural de Sabadell, ni de les vegueries del Vallès o Barcelona. Tanmateix, aquesta disposició no va arribar a ser posada en pràctica i finalment seria derogada. El 8 de juliol de 1386 li fou concedit a Sabadell el dret a emprar les mateixes mesures de gra que Barcelona en comptes de les pròpies del mercat local; aquesta determinació estava encaminada a estendre la jurisdicció reial a tot el territori i a uniformar el sistema de mesura i l’ús de les monedes. Un altre privilegi fou el que permetia entrar en sometent a altres termes municipals per perseguir delinqüents. Aquesta mesura es va prendre arran de la sentència sobre plet que havia presentat contra el batlle de Sabadell el de Terrassa en l’anomenat cas de Mas Carbó.
El 1471, el rei Joan II, concedí l’agregació de Sant Pau de Riu-sec al terme de la vila de Sabadell.
Al segle XVI i principis del XVII, els reis concediren diversos privilegis a la vila de Sabadell. Algunes relatives a la reforma del Consell de la Vila, com ara la representativitat dels diversos grups de veïns, l’elecció dels jurats o la delimitació de les competències entre el batlle i el procurador reial. També, es regularen les competències jurisdiccionals entre Sabadell i Terrassa o la creació de la institució del mostassaf per gestionar el funcionament del mercat i d’altres de caràcter fiscal.
D’altra banda, no li foren concedits altres privilegis demanats a la Corona al 1607 com ara no pagar la quinta part del producte dels seus impostos, el qual s’havia atorgat el 1599, però que posteriorment havia estat retirat, el de tenir veu a les Corts com població real, també, atorgat però derogat així com de gaudir de certs drets de la ciutat de Barcelona que havia estat atorgat al Consell de Cent al 1641. Tampoc s’aconseguí la petició, cursada al 1608, per annexar-se la parròquia de Junqueres.
Bibliografia
ARGEMÍ RELAT, Mercè. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Edita AARS, Sabadell, 2010.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
ESPUNY, Maria Jesús. Llibre de Privilegis de la vila i terme de Sabadell. Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach, VIII, Sabadell, 1988.
Foto portada: el llibre dels Privilegis de la Vila de Sabadell
Pingback: El castell d’Arraona - El diari digital de Sabadell - iSabadell