Resseguim les vicissituds de l’antic vapor de Cal Marcet, ubicat on ara hi ha l’escola Teresa Claramunt, al barri de Gràcia. Aquesta fàbrica, propietat de l’avi del qui fou alcalde franquista de Sabadell, Josep Maria Marcet, fou adquirida per Vicenç Planes, que aixecà una de les més importants empreses de cicle integral llaner de la ciutat.
La fàbrica fou construïda l’any 1884 per la Sociedad Marcet y Montllor que demanà permís a l’Ajuntament de Sabadell per instal·lar una empresa de filats i teixits de llana entre la carretera de Molins de Rei, el carrer Jacint Verdaguer i Permanyer. La societat estava formada per Bartolomé Montllor Rovira, fabricant, i Josep Marcet Font (1845-1910), comerciant nascut a Olesa de Montserrat i propietari del solar, qui seria l’avi de l’alcalde franquista de Sabadell, Josep Maria Marcet Coll.
En un document del 1884 –citat per Glòria Soler- el terreny on es bastí l’edifici industrial constava d’un “trozo de tierra campa en el término de la ciudad de Sabadell en el paraje llamado La Clota”, amb dos solars de 6.779 m2. Segons els plànols que figuren a l’expedient, la fàbrica disposava de tres calderes i una màquina de vapor.
El desembre de 1888 es dissolgué la citada societat per tal d’ampliar-la amb un nou soci, Ramon Estartús, i passava a denominar-se Societat Marcet, Montllor y Estartús. L’objecte de l’empresa era “la compra y venta de trapos, destriarlos y vender la borra o lana regenerada que de los mismos resulte y otras materias”. Josep Marcet portava la comptabilitat, Montllor s’encarregava del procés industrial de la draperia i Estartús del tint. A l’any 1893, es va dissoldre aquesta societat que, després d’una breu associació d’un any amb Miquel Font, passà a ser controlada per Josep Marcet. Per aquella època tenia altres negocis com la fàbrica al costat del seu vapor entre els carrers Jacint Verdaguer, Cellers i Pau Clarís. A més, venia energia a altres fabricants de la zona.
L’any 1900, Josep Marcet atorgà al seu fill Plàcid els poders per “administrar, regir y gobernar” tots els seus béns mobles i immobles entre els quals figurava el vapor i casa de comerç. A la mort del patriarca, al 1910, els dos germans Plàcid i Rafael Marcet Datzira constituïren la Sociedad Hijos de José Marcet per continuar amb les mateixes activitats industrials que el pare. En aquest període al vapor hi havia quatre arrendataris, una pràctica molt habitual entre els fabricants per estalviar-se les elevades inversions en energia i instal·lacions.
Aquesta societat es dissolgué el 1913, quan passà a denominar-se SA Marcet. Lanas regeneradas sota el control de Plàcid Marcet Datzira (1875-1949). L’estructura fabril s’anà ampliant fins a ocupar, des del 1916, les tres illes limitades entre els carrers de la Reina Elionor, Cellers i la carretera de Molins de Rei. Entre 1913 i 1935, la societat va participar en altres empreses tèxtils com Anónima Grau, Anónima Serracant, Hilados y Fantasías, La Estambrera SA i en una mexicana a San Luis Potosí. Plàcid Marcet era soci de La Lanera Española SA, de rentatge i pentinat, muntada al 1915 per la Asociación General de Ganaderos del Reino al qual representava en Sabadell. Entre 1928 i 1936 començà a fabricar modestament mantes i filats de carda.
Plàcid Marcet, a més de les múltiples activitats com a fabricant, es va ficar en política. Així, va ser un dels homes forts del consistori durant la dictadura de Primo de Rivera, sota l’alcaldia del doctor Esteve Maria Relat. Al seu domicili, el 23 de setembre del 1924, es fundà la Unión Patriòtica, el partit únic de la dictadura, un acte al que assistí el delegat governatiu. De la seva mà, el seu fill Josep Maria, futur alcalde, seria anomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell el 18 de gener de 1926, i més tard diputat provincial.
Entre els anys 1943-44 es construí la nova fàbrica dels Marcet, al nord de la carretera de Molins de Rei, entre els actuals carrers de Permanyer, Jacint Verdaguer i passatge de Fraser Lawton, per a concentrar en una planta moderna tota la producció. Mentre Josep Maria Marcet era alcalde, la companyia experimentà un gran creixement i esdevingué una gran empresa del cicle integral del tèxtil llaner que va crear, el 1947, una marca Pañerías Reunidas SA per a comercialitzar els seus productes a la resta d’Espanya on va arribar a tenir 16 botiges. A la seva mort, la direcció de l’empresa va ser portada pels seus fills, Plàcid i Joan Marcet Figueras fins que va tancar al 1978. Actualment, l’edifici allotja les dependències de la Policia Municipal.
Vicenç Planas i néts
Tornant a l’antic vapor Cal Marcet, Vicenç Planas Miquel, nascut a Premià de Mar al 1858, arribà a Sabadell cap el 1864. Aquí va muntar un petita fàbrica de teixits amb 12 telers, al carrer Illa, que apareix a la contribució del 1903, i que amplià als teixits de carda al 1916. Entre 1919 i 1925, l’empresa experimentà una gran expansió. Al 1919, quan l’electricitat havia substituït al vapor com a font d’energia, Plàcid Marcet arrendà a Vicenç Planas l’antic vapor Cal Marcet. Llavors la finca estava formada per tres naus o quadres amb diverses dependències i construccions i un pati central. Un any més tard, al 1920, Planas comprava dues naus més del costat i al 1923, se verificà la compra de l’edifici de l’antic vapor. És a dir, tota illa triangular compresa entre els carrers Jacint Verdaguer, Cellers i la carretera de Molins de Rei, amb un total de 7.035 m2.
L’empresa de Vicenç Planas, dedicada als teixits de llana, experimentà una gran expansió exportadora durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Al 1919, amb 198 treballadors, era una de les més gran del cicle integral llaner. Al començament de la dictadura, la fàbrica fou visitada pel rei Alfonso XIII, acompanyat pel general Miguel Primo de Rivera, qui li atorgà el títol de Proveedor de la Casa Real. L’any 1925 l’empresa comptava amb 114 telers, 1.850 fusos de carda, 2.175 fusos d’estam i seccions d’acabats i tint. La draperia de Vicenç Planas va gaudir de reconeixement internacional. Així va obtenir al 1910 el Diploma del Gran Premi a l’Exposició Internacional de Brussel·les i al 1929 el Gran Premi de l’Exposició ibero-americana celebrada a Sabadell.
Vicenç Planas va morir el 1924, amb 66 anys d’edat. L’empresa, amb la mateixa denominació social, passà a ser dirigida pel seu fill Artur Planas Fortuny (1888-1931) Justament, al 1931, sembla ser que degut a problemes financers, la companyia passà denominar-se, Vicente Planas SA. Llavors, l’empresa passà a mans del seu nét d’aquí la denominació que prendria al 1939, Nieto de Vicente Planas. Tejidos de lana y estambre.
L’empresa, que durant la Guerra Civil havia estat col·lectivitzada, va patir, el 3 de febrer de 1941, un paorós incendi que destruí bona part de la fàbrica i on no va haver víctimes. A les seves memòries, Marcet dedica uns quans paràgrafs al tema:
“Cuando tuve conocimiento del siniestro me trasladé inmediatamente al lugar del incendio y colaboré en los intentos de atajar el fuego. La vieja fábrica estaba llena de recuerdos de mi juventud y conocía muy bien hasta el más apartado de sus rincones. La pérdida del edificio me afectó mucho, no sólo por los años que pasé en él, sino porque había sido construido por mi abuelo, 60 años antes atrás e inició con ella su actividad profesional”.
Marcet explica que, com la fàbrica no estava assegurada, els 250 treballadors quedaven en una situació molt precària. Així, en la seva qualitat de cap de la delegació comarcal dels sindicats, dictaminà l’endemà de l’incendi que les empreses més grans havien de fer-se càrrec dels obrers, absorbint-los proporcionalment a les seves plantilles. La mesura, que s’aplica immediatament, provocà -en paraules de l’alcalde- que “determinados industriales acogieran mi decisión con franca resistencia, pero me mantuve inflexible y les obligué a cumplir lo que había dispuesto y que, no obstante, fue aceptado por una gran mayoría”.
Però tot i així, a diferència d’altres empreses del sector que tingueren una gran expansió, aquesta un cop reconstruïda inicià una lenta decadència. L’any 1947 s’havia suprimit la filatura d’estam i reduït la de carda. L’escassa renovació de la maquinària i la poca adaptació als mètodes moderns de treball, a banda d’altres factors d’ordre general, explicarien –en opinió de Glòria Soler- aquest declivi. L’any 1961 només disposava de 1.060 fusos i 107 telers. L’any 1974 l’empresa es donà de baixa del Gremi de Fabricants i l’any següent de la Llicència Fiscal.
La caldera soterrada
L’any 1996, previ a l’enderroc, el Museu d’Història de Sabadell efectuà una inspecció i documentació fotogràfica. L’any 1998, durant les obres construcció del CEIP Teresa Claramunt es va fer un seguiment arqueològic dels rebaixos i moviments de terres (més info: ‘Teresa Claramunt‘). La denominació del centre educatiu aixecà les protestes del PP local, llavors liderat per Carles Gorina, per donar el nom d’una escola a qui ell considerava “terrorista”. La intervenció arqueològica va ser coordinada pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat, Museu d’Història de Sabadell i Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Sabadell.
La troballa més notable va ser una caldera enterrada i les diverses estructures relacionades amb aquesta. Arran d’aquest descobriment els tècnics del Museu d’Història proposaren conservar la caldera in situ i buscar una forma d’integrar-la en el centre docent com a testimoni del passat industrial. Així mateix, es plantejà traslladar la caldera a algun magatzem municipal. Finalment, es decidí soterrar la caldera i les estructures annexes amb una sèrie de mesures, com ara donar una capa de protecció al ferro i un cobriment amb sauló, per preservar-les.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep M. ( adir). El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009), Organització empresarial i ciutat industrial. Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions Abadia de Montserrat, 1994.
JOSÉ Mª MARCET COLL. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía (1940-1960). Duplex, Barcelona, 1963.
SOLER CHIC, Glòria. Tres exemples d’Arqueologia Industrial a Sabadell. El vapor de Cal Marcet. El vapor Gran del Cotó i la fàbrica de Gas Prats i Benessat. Museu d’Història de Sabadell, 2003.