La nit de Nadal de 1350, mentre celebrava la missa del Gall, fou assassinat Arnau Ramon de Biure, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, a mans d’un grup de nobles de Sabadell. El cas va causar una enorme commoció i va generar tot un seguit de llegendes. També, va provocar la reforma de les lleis que a l’època regien les herències.
Arnau Ramon de Biure era membre d’una família de cavallers de l’Empordà i tenia parents eclesiàstics en diversos monestirs. Poc després de la professió monacal, li fou atorgat el càrrec d’obrer del monestir de Sant Cugat amb la missió d’acabar la construcció de l’església. Tanmateix, un grup de monjos dirigits pel prior manifestaren les seves discrepàncies sobre la seva persona fins arribar a agredir-lo físicament. El bisbe de Barcelona recomanà allunyar-lo del monestir amb el pretext de cursar estudis a Lleida. Al cap de set anys va retornar a Sant Cugat amb el càrrec de cambrer sense oposició aparent. Llavors el Papa havia autoritzat els monjos a quedar-se amb els sobrants de les rendes de les administracions, malgrat el vot de pobresa.
Ramon de Saltells era un cavaller vassall del monestir qui, com explica Miquel de Carreras, era originari de Cerdanyola del Vallès on tenia la casa pairal, però des de feia temps estava “ben arrelat” a Sabadell. Ramon de Saltells, un home molt devot que tenia cosins monjos, es retira al cenobi del monestir quan va quedar-se vidu. Segons les històries i llegendes que es desenvoluparen al voltant del crim, el seu únic fill, Berenguer, havia marxat de casa des de feia molt de temps. Segons els monjos per a lliurar-se a una vida dissoluta, segons altres fonts -més creïbles- per entrar en servei d’armes en l’exèrcit del rei Pere III el Cerimoniós.
En qualsevol cas, el pare, en no saber-ne res del seu fill, ni tan sols si era viu o mort, feu donació dels seus béns als monjos, amb la reserva de 10.000 sous per a l’hereu, si un dia tornava. A la seva mort, al 1348, tots els seus bens passaren al monestir. El mateix any, la pesta negra provocà la mort de Vallseca, aleshores abat de Sant Cugat. Arnau Ramon de Biure fou escollit com el nou abat en unes estranyes circumstàncies, doncs en lloc de rebre la benedicció del bisbe en el termini habitual de tres mesos, marxà novament a Avinyó per rebre-la directament de mans del Papa, de manera que esvaïa qualsevol dubte sobre la seva legitimitat.
Crim a la missa del gall
Així estaven les coses quan, el 1350, Berenguer de Saltells retornà a Sabadell i reclamà la part de la seva herència. Importants i poderosos personatges de l’època van fer de mitjancers i el jurista Pere Çarovira dicta un laude segons el qual el monestir es podria quedar amb les terres, però hauria de pagar 47.350 sous a Berenguer en el termini de sis mesos per diferents conceptes legals sobre els quals tenia tot el dret. D’altra banda, si no es complien aquestes condicions, se li hauria de lliurar la totalitat de l’herència. Per poder fer front a aquest deute, l’abat podia vendre una part de l’herència per obtenir els diners. Tanmateix, després de la pesta sobraven les terres i no es trobà cap comprador. Només un jueu va oferir els 48.000 sous que, amb prou feines, cobria la indemnització i les despeses. Així, s’acabà el termini, establert a la vigília de Nadal, i l’abat no va poder o no va voler fer front al pagament.
Això desfermà les ires de Berenguer de Saltells que ajudat pel seu amic també noble de la família sabadellenca dels Rosseta van reunir un grup de nobles sabadellencs format per Bernat Cerceta Pardilla, germà del batlle de Sabadell, Francesc de Togores, antic veguer de Barcelona, Ramon Vinader, notari i jurista, Antic Tomillo i Pere Lletó, colon i procurador de los Saltells respectivament, als quals s’afegí Galceran “el Negre”, servent de Cerceta Pardilla qui seria l’únic al que van poder detenir després del crim. Es tractava doncs d’un grup de personatge respectables els quals amb la seva participació en l’assassinat palesaven els conflictes entre els senyors i feudataris del Vallès amb el poderós monestir de Sant Cugat.
Miquel Carreras afirma que, en principi, els conjurats “prengueren la determinació de matar a l’abat en el paratge de Jonqueres, que des d’aleshores s’anomenà el Torrent del mal consell”. Finalment, canviaren d’opinió i la nit de Nadal del 1350, segons el relat recollit a les Constitucions de Catalunya, Berenguer de Saltells i els seus companys, irromperen en el cor de l’església del monestir durant l’ofici de matins a la missa del Gall amb barbes postisses i les espasses desembeinades. Allí trobaren l’abat que anava vestit amb capa pluvial i el van atacar i ferir amb cops d’espasa. Per defensar-se, Arnau Ramon va refugiar-se a l’altar on va prendre un crucifix com escut, però tot va ser inútil. Va tornar al cor malferit per tal del protegir-se entre els monjos. Allí el van rematar amb un cop de llança.
Consumat el crim, Berenguer i el seus companys tornaren a Sabadell, on tots tenien feus i censos. L’assassinat va causar una enorme commoció per la rellevància dels implicats i per la sacra data triada. El rei Pere III trigà uns dies a reaccionar i els donà un mes de termini per presentar-se voluntàriament davant el batlle reial, però ells ho aprofitaren per fugir i posar-se sota la protecció del comte de Foix. Les Corts de 1351, celebrades a Perpinyà, dictaren sentència condemnatòria per un crim “mai vist” i l’acta s’annexà a les Constitucions de Catalunya, únic crim de tota la història que ha rebut aquest tractament. Mai se’ls concedí el perdó. Les seves propietats foren venudes i la casa pairal dels Saltells enderrocada per ordre del rei. A més, l’Església els excomunicà.
Tanmateix, el crim s’ha interpretat com un clar advertiment de la baixa noblesa a la jerarquia eclesiàstica davant el seu afany immoderat d’acumulació de terres i riqueses. En qualsevol cas, les Corts legislaran a favor de les vídues i orfes per tal que no pogueren fer-se més donacions a l’Església en les mateixes circumstàncies en què la realitzà Ramon de Saltells. Així es limitava la pèrdua de patrimoni familiar derivat de les donacions pietoses a l’Església.
Llegendes i relíquies
La ressonància del crim va provocar que s’ordissin al seu voltant una sèrie de llegendes. Així, com explica Carreras, es deia que la terra on havien passat els assassins en la seva fugida a Sabadell havia restat maleïda. Com a prova d’això s’assenyalava el següent:
“En els camps de blat del migdia de Sabadell una llenca molt llarga de planta migrada, en comparació a la del rest, i assegurava la gent que aquesta llenca era la del camí que van fer els criminals”.
D’altra banda, diu una altra llegenda, que, al produir-se l’assassinat, les campanes repicaren sense parar fins a escoltar-se a l’Abadia de Montserrat. També, que el gall de ferro del penell del monestir va cantar tres vegades de manera tan forta que va sentir-se fins a Sant Llorenç de Munt. Actualment, aquest gall es conserva a la capella de Sant Benet.
Encara avui a l’església del monestir es conserva l’urna que suposadament conté les restes mortals de l’abat i al Museu Diocesà de Barcelona, l’alba que vestia la nit de Nadal, tacada de sang i amb senyals de les ganivetades. La capa pluvial, més luxosa, està repartida entre diversos museus de tot el món.
L’any 2000, amb motiu dels 650 aniversari del crim de l’abat Arnau Ramon de Biure, l’Ajuntament de Sant Cugat encarregà a la companyia Tetrateatre dues obres per reviure els luctuosos esdeveniments. Aquestes obres, dirigides per Maria Dolors Vilarasau i música del compositor Joan Alavedra, foren estrenades el 24 desembre a la sala capitular del monestir –en un indret diferent on es va perpetrar el crim- i es representaren fins al 28 del mateix mes.
Jaumà centra l’acció de Pedra i sang en el conflicte entre l’abat i el seu assassí però, en comptes d’escriure una tragèdia, l’obra esdevé una tragicomèdia on els monjos del monestir i el poble, narrador de la història, observen els successos des de la distància i amb tocs humorístics. Per la seva banda, Calvo planteja un doble monòleg a Miserere! de l’abat i el seu assassí. L’autor presenta a Ramon Arnau de Biure, ja difunt metre espera el judici de Déu, insegur, ple de dubtes i preocupat pels seus errors. Berenguer de Saltells es mostrat com un personatge arrogant, però alhora turmentat pel crim.
La representació fou un gran èxit de públic i es tornà a repetir l’any 2001. Des d’aleshores s’ha tornat ha escenificar esdevenint un clàssic del Nadal a Sant Cugat, només interromput a causa de la pandèmia.
Bibliografia
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
El País. 23/12/2000
La Vanguardia. 20/12/2013
El Periódico. 25/12/2013