Durant el segle XVI Sabadell, com la resta del país, es va veure assolada pel perill de la pesta, el morbo com es deia a l’època, que obligava les autoritats municipals a prendre mesures extraordinàries per a prevenir el contagi. Això succeí el anys 1507 i 1549, entre finals de 1557 i inicis de 1561, 1563, 1589, 1592 i 1599. Tanmateix quan veritablement la malaltia afecta a Sabadell fou en 1560 i 1589 i, amb particular duresa, el 1652.
Aleshores la vila estava administrada per dos cossos, anomenats Consell de la Vila Ordinari i Consell de la Vila General. El Consell de la Vila Ordinari estava format per 15 notables (tres jurats i 12 consellers) que fins el 1550 eren triats per elecció, data en què van passar a ser designats per sorteig pel sistema denominat d’insaculació; és dir, es posaven el noms del candidats en un sac i els qui eren estrets assumien el càrrec. El Consell de la Vila General, concebut per tractar de temes d’importància extraordinària, estava format originalment per tots el caps de casa. El 1557 es va reduir a 30 persones, 15 els membres del Consell ordinari i altres 15, cinc per cada estament, per elecció. A partir del 1592 els darrers també foren designats pel procediment d’insaculació.
El 7 d’abril de 1507 segons explica, Bosch i Cardellach, el Consell de la Vila es queixà al bayle (alcalde) que el notari Pedro Juan havia anat a Terrassa, infectada per la pesta, sense atendre la prohibició de sortir de Sabadell i la desobediència de la qual estava castigada a penes molt severes. D’altra banda, també consta que el 1549, els aristòcrates de la casa Meca s’havien instal·lat a Sabadell per fugir de la pesta.
Tanmateix, el novembre de 1557 es desfermà una gran alarma al saber-se que s’havia declarat la pesta a Barcelona. Llavors el Consell de la Vila decretà que es tanquessin les portes o portals que donaven entrada a les muralles de Sabadell, excepte els anomenats de Barcelona i Manresa. Així mateix, es va disposar que es posessin sentinelles, anomenats portalers, en aquests accessos i que es prenguessin jurament a tots aquells que vinguessin de zones sospitoses de patir la pesta. També es va fer una provisió que queviures, entre elles 36 barrils de tonyina, i es prohibí que ningú es desplacés a Barcelona, sota pena de 30 dies de “purgació” (quarantena).
Mesures semblants s’adoptaren sempre que es detectava l’amenaça d’epidèmia com succeí l’any 1558. Així, el 25 de gener de 1558, havent-se declarat la pesta a Barcelona, el Consell General de la Vila decretà com es pot llegir a les seves actes, denominades Ordinacions i que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell:
“Si s’emmalaltís de pesta algú o alguns, que Déu no ho vulgui, que buidin tots els de la casa, no sols el malalt i alguna persona que li doni recapte, i la vila els ajudarà en tot el que serà menester, tant als sans com als malats o malat, tants a uns com als altres, i en això s’obliga la vila”.
El 23 d’abril del mateix any es prohibí que cap veí de Sabadell es traslladés més enllà del Coll de Montcada sense llicència sota pena de 30 dies de purgació o una multa de 60 sous o 40 dies de presó a pa i aigua.
També, es decretà que cap veí de Sabadell “gosi acostar-se a ningun home estranger per parlar i negociar amb ell de quinze passes”, sota pena de cinc sous. El 27 de maig s’elegiren els dos portalers que havien de guardar les entrades a la vila que havien de prendre jurament a aquells que volguessin entrar a Sabadell per tal de comprovar que no venien de zones infectades. Així mateix es prescrivia, el 30 de maig, que a les portes de totes les cases de la vila es cremessin herbes aromàtiques com ara romaní i ginebre com mesura profilàctica, sota pena d’un sou a qui no ho fes. Aquestes mesures van cessar al mes de setembre sense que es detectés cap cas de pesta a Sabadell. Tanmateix, el Consell de la Vila decidí edificar una capella a Sant Roc i Sant Sebastià, com a protectors contra la malaltia.
La gran por de 1560
Unes mesures semblants s’adoptaren el 1560. El 26 de maig a les actes del Consell de la Vila es pot llegir:
“Atès que a França, segons és fama i veu, que Déu no vulgui que sia veritat, es moren de peste i també en alguna altra part, volen que sien tancats els portals de la vila de Sabadell (…) i que sien posades guardes a dits portals, ço és un portaler a cada portal i que no deixin entrar a persona alguna que vingui de país sospitós o que es morin de peste”.
Així mateix, el 26 de juliol es contracta al cirurgià Onofre Guasch, veí de Sabadell, per visitar als malats de la vila i el seu terme, però amb l’estricta prohibició de sortir fora d’ell. El 16 d’agost es prohibeix anar a Barcelona i també que els portalers prenguin jurament als forasters que vulguin entrar a Sabadell. Malgrat aquestes precaucions, el 8 de setembre, davant d’una mort el Consell General de la Vila prengué la següent decisió:
“Determinaren que pel bé de la república de Sabadell que atès que a casa de mossèn Francesc Oromir de Sabadell s’hi ha mort una filla de dit Francesc Oromir i temen sia morta de mal sospitós, i pel bé i profit de la república de Sabadell i poblats en aquella és determinat que el dit senyor Oromir i els que de present són en sa casa buidin i evacuïn sa casa i li prometen deixar la casa de Sant Iscle que és en el present terme de Sabadell, i el dit mossèn Oromir i els seus estiguin apartats per espai de 40 dies; i entretant la vila, o ells en nom d’aquella, li prometen donar i prestar tots els necessaris aliments, tot a cost i despesa de la vila”.
De fet, l’esmentada casa de Sant Iscle era la destinada a posar en quarantena als malats de la pesta. Passat el perill aquestes mesures foren aixecades el 26 de març de 1561. L’octubre de 1562, arribaren noticies d’un brot de pesta a Perpinyà, per la qual cosa el Consell de la Vila, ordenà tancar els portals d’accés a la vila. Poc després, esvaït el perill, aquestes mesures foren aixecades, però tornaren a implementar-se sis mesos més tard davant les sospites de pesta que ara venien d’Hostalric.
L’any següent, 1564, tornaren a desfermar-se els temors sobre una altra epidèmia de pesta que comportaren les habituals mesures de tancament dels portals de la vila i es designaren tretze portalers entre els principals prohoms de la vila. També es prengueren mesures sobre la roba d’aquells que entressin a Sabadell per tal que estigués “neta del mal sospitós”. Així mateix es decretà no celebrar la festa patronal de Sant Feliu. Aquest mateix any s’acordà iniciar les obres de la capella de Sant Roc i Sant Sebastià, com s’havia dit el 1558, a càrrec de mestre d’obres Pere Borges, francès, amb uns emoluments de 50 lliures i amb el compromís de lliurar-li els materials per bastir l’obra.
L’any 1580 tornà a planejar els perills de la malaltia. Com a mesura de precaució es prohibí l’assistència a la romeria que es celebrava el primer dissabte de setembre al monestir de Montserrat i que, en representació de la vila, només hi anessin dotze peregrins. Un altre cop, l’any 1589, davant el perill de contagi es decretà tancar i posar “guarda als portals de la present vila de Sabadell per lo morbo”, a més de les altres mesures habituals.
Mesures extraordinàries
Potser les mesures més extremes per evitar el contagi de la pesta s’assoliren l’any 1589. Així, el 5 d’agost es prohibí taxativament anar a Barcelona sota pena de 100 assots o la compensació monetària que dictés la justícia. En cas d’haver d’anar “per alguna gran necessitat” a la capital catalana s’havia de demanar llicència. També, s’especificava que qualsevol persona que entrés a Sabadell ho havia de fer “ab ninguna manera de dessimulació, ni entrarà per muralles, finestres, clavegueres, eixides ni en qualsevol altra part o lloch ni posarà ninguna manera robes ni altra qualsevol cosa per dits llochs”. De manera excepcional s’estenia la prohibició als traginers que venien de Barcelona que no podien prohibit acostar-se a un quart de llegua de la vila, també sota pena de cent assots o la corresponent compensació monetària.
Així mateix, l’1 d’octubre es prohibí enterrar cap mort fora de la vila, sota pena d’estar 40 dies en quarantena sense que ningú els pogués portar ni beure ni menjar. També aquells que anessin a Terrassa o Barcelona o qualsevol població sospitosa de patir la malaltia serien també posats en quarantena i qualsevol persona que els hi portés menjar o beure o fins i tot anés a parlar amb ells seria castigat amb la mateix pena de quarantena.
El 8 d’octubre es designaren tres morbers, Jaume Blanxart, Gabriel Salvany i Agustí Jeroni Bruch, amb plens poders per emprendre les mesures adients per a tallar l’epidèmia. El 22 d’octubre les prohibicions s’estengueren a la compra i venta de mercaderies als portals de la vila. En cas de contravenir aquesta ordre, se l’imposaria una multa de deu sous i es requisarien els diners i les lletres que serien mullats en vinagre per desinfectar-los. També, es prohibí la processó del mes setembre a Montserrat.
El cas de Gerónima Camps i les queixes contra Barcelona
El 8 de novembre de 1589 esclatà un gran escàndol. El Consell de la Vila va concedir permís a la poderosa la senyora Gerónima Camps, casada i amb fills, i al seu seguici que demanaren refugi a Sabadell per escapar de l’epidèmia que estava causant una gran mordentat a Barcelona. S’instal·laren a la casa Meca, després d’haver jurat que no havia entre ells cap persona contagiada de la malaltia. Tanmateix, aquell mateix vespre es va saber que una criada del seguici havia mort de pesta. La notícia provocà un enorme aldarull i l’endemà una multitud s’aplegà davant casa Meca amb la intenció de cremar-la amb ells a dintre, si no marxaven immediatament. Així ho feren. Acte seguit es tancà la casa Meca i el carrer que li donava accés per impedir que ningú pogués acostar-se. A més, es cremaren palles pels llocs on havia passat la família Camps i es prohibí sortir de les seves cases a totes aquelles persones que havien parlat o tractat amb ells.
Les investigacions posteriors determinaren que la família Camps, provinent del barri d’Horta de Barcelona, abans de demanar refugi a Sabadell, s’havia instal·lat en la casa Casablancas de Sant Quirze on havien mort de pesta quatre o cinc criats. Així que al venir a Sabadell havien mentit i jurat en fals que no hi havia ningú contagiat. De manera que el Consell de la Vila va extraure la següent lliçó:
“Los de Sabadell, ab jurament ni sens jurament, en temps de Pesta, no fien de ningú. Memòria per a sempre per los de Sabadell en temps de Pesta”.
També, deixaran per escrit les seves queixes contra Barcelona que no deixaven entrar gent de Sabadell, encara que a la vila no s’hagués detectat cap cas de pesta. “Los de Barcelona en aquest temps han fet molt a llur pler en Sabadell i feien lo que volien, i ha prou perillat de pesta per ells Sabadell (…) Lo dit basta per a la bona discreció de cadascú perquè seria no mai acabar i no es pot dir.”
L’escaldat de llanes
El febrer de 1590 tornaren a activar-se les mesures habituals contra la pesta amb l’elecció dels sentinelles encarregats de vigilar els portals d’entrada a la vila. A més, es prohibí als veïns de Sabadell desplaçar-se a Barcelona, Granollers, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat afectats per l’epidèmia i introduir roba d’aquestes poblacions sota pena de tres lliures barceloneses. El 25 d’abril s’aixecà la prohibició de la romeria del setembre a Montserrat, atès que “lo Senyor ha fet particular i especial mercè al poble de Sabadell i ha usat ab ell molt gran misericòrdia i es estat gran miracle de haver-la guardada i preservada de la pesta”.
Una altre cop, l’any 1599, es prengueren les habituals mesures davant el perill d’epidèmia. Així el 8 de juny es triaren sis morbers i s’ordenà que s’escaldessin al riu Ripoll les llanes provinents de Bellpuig, davant el temor que poguessin contagiar la malaltia, així com que les persones encarregades de desinfectar-les no entressin a la vila ni ningú tingués cap tracte amb ells. D’altra banda, es determinà que el metge no sortís fora de Sabadell, sense la vigilància dels morbers, i sempre sota jurament que el malalt que visitava no estava empestat.
La gran pesta de 1652
Al segle XVII es decretaren les mesures habituals en cas de perill d’epidèmia de pesta els anys 1607, 1624 i 1631. Tanmateix, la situació més greu esdevingué l’any 1651. A finals del 1650 es va declarar la pesta a Barcelona per la qual cosa es prohibí anar a la capital catalana fins a meitat de febrer de 1651. Llavors els consellers de la ciutat comtal asseguraren que l’epidèmia havia passat i es reprengueren les relacions personals i comercials entre les dues poblacions. Tanmateix, l’epidèmia va revifar i va provocar una gran mordentat a Barcelona.
A Sabadell es prengueren, a més de les habituals, mesures extraordinàries. Així el Consell de la Vila decretà el 22 de març de 1651 el tancament de tots els portals d’accés a Sabadell, excepte el de Caldes que fou protegit per una empallissada. El 20 d’abril per coordinar totes les mesures per a evitar el contagi s’anomenà una Junta del Morbo, formada pel batlle, dos clergues i dues persones elegides per sort. A més, es constituí una Ronda del Morbo amb caps d’esquadra i soldats amb la missió de recórrer la població i vigilar constantment els portals d’entrada a la vila.
Tanmateix totes aquestes precaucions es revelaren inútils. El mes de maig la malaltia arribà a Sabadell i es va estendre amb una virulència inusitada. Tant és així, tal i com explica Miquel Carreras, el gener de 1652 no es va poder formar el sometent per ajudar Barcelona a causa de la gran despoblació que va partir la vila provocada per les morts i les fugides dels veïns de Sabadell per evitar el contagi. Ni tant sols es va poder procedir a l’elecció per sorteig dels consellers de la vila per la mort de molts candidats a aquest càrrec. Durant tota l’epidèmia van destacar per la seva tasca humanitària el rector de Sant Feliu, Antoni Pau Centena, amb la seva assistència a malalts i moribunds, així com de l’apotecari (avui diríem farmacèutic), Francesc Anissant qui de manera gratuïta va proporcionar medecines a l’Hospital de la Vila. Finalment, el 2 de juny de 1652, el Consell de la Vila va declarar el final de l’epidèmia que atribuí a la intercessió de la Mare de Déu de la Concepció, acordant que en agraïment se li dediqués un retaule.
Al novembre del 1653 es declarà una epidèmia al Vallès que obligà a adoptar les mesures habituals com elegir els morbers, tancar els portals o escaldar la llana que arribava a Sabadell. Encara el 1677 es tornaren a activar els mesures contra la pesta que afortunadament no afectà Sabadell.
Bibliografia
BOSCH i CARDELLACH, Antoni. Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1992.
– Memòria de les coses notables de la Vila de Sabadell, Fundació Bosch i Cardellach- Editorial Meditèrrània, Sabadell, 2003.
CARERRAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MATEU i VIDAL, Ernest (transcripció i ordenació). Ordinacions de la Universitat de la Vila i terme de Sabadell, segle XVI i segles XVII i XVIII. Dos volums, Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, 1968 i 1971.