El llibre de Marian Burguès (1851-1932) Sabadell del meu record ens permet aproximar-nos a l’estil de vida, els costums i les tradicions de les classes populars a la segona meitat del segle XIX, quan va transcórrer la seva infantessa. Gràcies a això, podem fer-nos una idea de com es celebraven llavors les festes nadalenques.
Per situar-nos en el context de la vida quotidiana de l’època, Marian Burguès ens explica que, abans de la Revolució Gloriosa (1869), quan Sabadell tenia un 15.000 habitants, l’alimentació dels obrers “era d’una senzillesa i parquetat que rarament havien de prendre remei per agafar gana”.
A les cinc de la matinada era l’hora d’anar a treballar. Les dones s’aixecaven a quarts de quatre per fer foc i preparar una olla de farinetes o farro. Les farinetes eren de blat de moro. El farro era el mateix, però a mig moldre i més granat, amanit amb sal, un raig d’oli o maurada de sagí. “Un o dos tragos de vi i tenien coratge per arribar a l’hora d’esmorzar”. D’altres prenien “un quarto d’aiguardent o mig petricó de barreja de mistela i aiguardent i una queixalada de pa sucat amb oli”. S’esmorzava a dos quarts de nou amb un plat de mongetes, patates, cols, bròquils, guixes o favons, amb un tall de cansalada o mitja arengada, un tros de ceba amanida, “un o dos tragos de vi amb el porro, i en paus”. Així, “restaven alimentats fins a migdia.
Al migdia tocava “un plat d’escudella amb força patates i cols, feta amb una maurada de sagí i mitja terça de carn, muia o cap de costelles i un retall de cansalada, tot barrejat al mateix plats. No hi havia el costum de fer plat separat per carn d’olla. Qui prenia un bocí de pa sucat amb oli o vi per postres ja era un malgastador. El porró de vi no mancava al més pobre”.
A la majoria de les cases -continua Burguès- no es parava la taula. “El plat fondo a la mà, l’un assegut al primer graó de l’escala, qui al banc, d’esquena a la taula. Culleres de fusta; de ganivet i de forquilla no s’usaven. No sabien menjar. Els pans de dotze lliures eren els petitons.” El sopar consistia en “una sopa de suc de bròquil o mongetes; després la vianda i un plata d’enciam, tomàquets i pebrots, ceba i olives…Tot es prenia amb els dits”.
La descripció d’aquest règim alimentici contribueix a explicar el motiu pel qual la canalla de la classe treballadora esperava amb impaciència les festes de Nadal. Així escriu:
“Els flequers obsequiaven la parròquia amb coques ensucrades de dues, tres, quatres i sis lliures, segons el nombre d’individus que comptaven les famílies. El sucre, els llardons o el que fos que adornaven i feien una llaminadura de les coques, s’hi tenien de dur el dia abans. La tenda de queviures i la taverna us felicitaven amb torrons de mel i avellana amb mistela”. Com evoca Burguès, ”la mainada solien agafar un enfit de coca ensucrada”.
Pels Reis d’Orient, era habitual “un esclopet de massapà, unes tauletes de torrons, figues i ametlles i neules i, si mancaven, unes espardenyes o sabates per algun petit; una nina de cartró amb sorra a dins i els més sortosos un cavall que no se sabia què era; tenia tant de gos com de cavall. I contents!”
Les llufes dels Sants Innocents
Un altra motiu d’alegria per la quitxalla esdevenia el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. A las cinc del mati -“allavors ningú no es llevava més tard de les cinc”- ja posaven llufes a les dones que anaven a missa. “Havia qui posava fum d’estampa a les piques de l’aigua beneita.” Es tractava d’un sistema, que l’autor explica amb detall, per tal que tothom que s’havia persignat sortís de l’església amb “la cara emmascarada”. Altres, “picaven quatre llavors d’aromer i les posaven amb oli en una xicra. La fortor que fan fa desallotjar qualsevol local”.
Aquest dia, estaven permesos els enganys i les bromes, algunes de pesades. S’explicaven com si fossin certs, “contes forjats per caps calents, promeses que no es complien, morts que ressuscitaven, vius que havien mort de repent…, de tot corria”. Una broma clàssica, d’humor negre, era encarregar al fuster una caixa de morts qui, amb el seu aprenent, la portaven a una casa on no havia mort ningú.
El pessebre mecànic de can Panxes
Evocant els seus records d’infantessa, Marian Burguès ens descriu el gran pessebre mecànic de can Panxes, de 22,5 pams d’amplada per 56 de llargada, amb 300 figures en moviment. Per entrar a veure’l s’havien de pagar sis quartos. El mecanisme per moure les figures consistia en una roda de fusta accionada a mà, amb multitud “de cordills, filferros i mecanismes enginyosos”.
Al pessebre “hi havia una muntanya on hi cantava la puput i als camps uns bous que llauraven; en arribar al cap del camp, una pagesa alçava el porró i bevia, en arribar a l’altre cap el seu marit, que feia beguda, també bevia amb la carabassa, i així, amunt i avall. Tothom reia l’acudit”. Al costat d’aquesta escena, estava el palau del rei Herodes, “assegut al vestíbul i feia senyals al soldats, els quals degollaven criatures, tot de moviment”. Al centre del pessebre hi havia el naixement, a sota d’una muntanya. “A dins de l’estable el bou feia anar el cap i la mula se li menjava la palla, la Verge i St. Josep feien anar els braços i els pastors, agenollats, adoraven el Nen i li feien pressents”. També, podia veure’s una gran masia on tothom treballava.
“L’amo, al portal, s’ho estava mirant, duia una gran barba i fumava amb pipa, la qual movia fent acció de posar-la i treure-la de la boca. En un altre indret n’hi havia uns que bregaven cànem, altres cavaven la terra, un treia aigua d’un pou, d’altres sembraven un terreny. Hi havia un tros de mar amb vaixells que brandaven i un pont per on passaven i traspassaven figures arreu, sense parar. També hi havia la torre de Babel i centes d’altres coses més que són impossible recordar”.
Quan havia passat l’estona suficient per haver-ho vist tot, “sortia un fantasma del tamany d’una persona esbalegant els braços i feia un bram tasmudant la fesomia amb la del llegendari dimoni”. Aquest era l’avís per marxar i deixar entrar al grup que s’esperava.
Burguès, a banda de terrisser i artista, va tenir un paper destacat en la formació del moviment obrer a la ciutat des de l’anarquisme. Així observa críticament, a propòsit del pessebre. “El Panxes era un teixidor de cal Sant Home i tenia un teler arreglat per ell amb certes combinacions que després foren aplicades a tots els telers mecànics. Era tot un enginyer, sense altres estudis que les primeres lletres, si aquell home hagués pogut cursar estudis de lo seu probablement hauria fet rotllos. Quina llàstima d’enginys per a divertir dones i mainada, tan sols!”
L’espectacle del Quinto
A parer de Burguès, “qui feia les bones festes eren els cafès que podien assajar loteria, amb els noranta cartons de noranta números”. Esmenta els cafès de Cal Jan, Cruz i Sever com els més populars, especialment el primer, on s’aplegava més gent. El primer estava, al començament de la Rambla, on ara hi és la botiga Zara, el segon on ara està l’Hotel Suís.
“La vigília de Nadal -escriu Burguès- de les nou a les quatre de la matinada era davassall; cada cinc minuts es feia un joc. Qui no sabia marcar de pressa no podia jugar, car el que tenia el bombo a penes repetia cap número. Allò era febre”. Cada carta costava dos rals per joc. Per cada quinto, la casa pagava cinc pessetes i una barra de torró d’Alacant que molts es menjaven allà mateix. Per cada plena (l’embruta en l’argot de l’època) es pagava una gallina o un gall d’indi, que “per grosses que fossin”, valdrien unes 10 o 12 pessetes. Així calcula que, si en el moment més fort del joc hi havia 125 o 130 jugadors que havien apostat en total 45 pessetes, la casa guanya cada cinc minuts de 20 a 25 pessetes.“Al fi, a última hora, tots els jugadors quedaven sense diners. Tot havia quedat a la casa”.
Les sessions es feien la vigília i la tarda i nit de Nadal i Sant Esteve, la vigília de Cap d’Any, la tarda i nit de Cap d’Any, la vigília i tarda i nit de Reis. “Hi havia home -observa irònic Burguès- que hauria donat un duro per no aixecar-se per anar a fer pipí”. El quinto era un autèntic espectacle. Els jugadors cridaven: “-Tirame’l! -Vaig a un! -Vaig a dos en tres llocs!”. El lloro anava cantant els números: la niña bonita (15); un menos, les banderes d’Itàlia (77), L’avi (90), la carta la balla, pelat deu, la crema dels convents (35), el còlera (54), la Constitució (12), la carabassa (8), les dues carabasses (88), arriba y abajo… i a cada número es sentia un murmuri.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell 1929.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Vol I, Prolegòmens 1788-1868. Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
Foto portada: a l’esquerra, dibuix a la ploma de Marian Burguès d’una sessió del quinto. A la dreta, dibuix a la ploma sobre la tradició d’enganxar la llufa.