[Nota de la redacció: aquest article va ser publicat originalment al setembre de 2019. Les referències temporals van en relació a aquesta data]
Aquesta setmana es van complir 57 anys d’aquesta gran catàstrofe que causà un miler de víctimes mortals. La tragèdia va mostrar davant el món la terrible situació dels treballadors a Espanya. Però el franquisme va capgirar la catàstrofe en una operació propagandística de gran abast.
La matinada entre el 25 i 26 de setembre de 1962, després d’una llarga temporada de sequera, van caure precipitacions de 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores que desbordaren el cabal dels rius Llobregat i Besòs i els seus afluents. Les pluges van caure principalment al Vallès Occidental, però també foren molt importants al Vallès Oriental, Baix Llobregat i Maresme. Els principals municipis afectats van ser Terrassa, Rubí, Sabadell, Sant Quirze, Cerdanyola del Vallès, Ripollet, Montcada i Reixac, Mollet i Sant Adrià del Besòs.
La riuada va provocar, segons les xifres oficials, 441 morts, 33 dels quals a Sabadell. I 374 desapareguts. Estimacions actuals les situen al voltant del miler ja que moltes persones no estaven empadronades ni censades. A Sabadell, la revisió dels expedients sobre els damnificats ha incrementat la xifra de víctimes mortals fins a 39. Segons aquests mateixos expedients s’hagueren de reallotjar a 3.307 persones. Els habitatges afectats a Sabadell i que quedaren inhabitables superaren els 400.
A Sabadell, les aigües de les rieres del terme municipal i del Ripoll anaren pujant fins arribar als habitatges i les indústries situades dins o al costat del curs fluvial. La riuada va passar com una tromba d’aigua, enduent-se les cases que trobava al seu pas. La tempesta va provocar el tall del fluid elèctric. Torre-romeu i Can Puiggener foren els barris més afectats, encara que també va causar greus danys a d’altres barris com la Plana del Pintor, la Concòrdia o Campoamor.
L’endemà, 26 de setembre es va calcular que la riuada havia afectat el 80 per cent de les indústries d’aprestos i acabats de Sabadell, cosa que suposava el 40 per cent de la capacitat d’Espanya. Entre les 16 indústries afectades cal destacar: Acabados Estruch, SA, Tintes y Aprestos Casanovas Argelaguet, SA, Ramon Buxó e hijos, Industrias Casablancas, SA, Llorens y Torra, SA Grau S.A o Sabadell Tèxtil, SA. El mes de novembre es repetiren els aiguats, però no amb tanta intensitat. Els danys foren menors que al setembre, encara que els fonaments d’alguns edificis acabaren per cedir.
A parer d’Eduard Masjuan, l’efecte devastador de la riuada s’explica no tant pel fenomen meteorològic en sí mateix, sinó pel model de desenvolupament econòmic i urbanístic del franquisme amb una manca d’inversions en habitatges per als treballadors immigrants i sense planificació urbanística on proliferaren les operacions especulatives sense control. Una situació que els hi obligà a residir en rieres i terrenys no urbanitzables a la llera del riu o en infrahabitatges com el cas de les coves de Sant Oleguer.
A Sabadell, les víctimes dels aiguats foren bàsicament població jove i immigrada en un 90 per cent. La mitjana d’edat de les víctimes és de 25 anys, alguns treballadors que feien el torn de nit a les fàbriques de la vora del Ripoll, seguida d’infants i vells, els habitants més vulnerables que vivien en barraques.
Onada solidària i ajuts governamentals
El desastre va desfermar una gran onada de solidaritat de manera immediata amb donatius populars, en metàl·lic i espècies, d’entitats cíviques i empreses de Catalunya, Espanya i diversos països estrangers, fins i tot de la Unió Soviètica. Sobre totes elles destacà la campanya de Ràdio Barcelona, comandada per Joaquín Soler Serrano i Manuel Tarín Iglesias, que va recaptar una quantitat enorme de donatius.
Tanmateix, l’èxit de la campanya -que recollí en dos dies onze milions de pessetes- contrastava amb la manca de capacitat de reacció de les autoritats provincials del règim, en particular del governador civil, Matías Vega Guerra. Tant és així, com revelen Ferran Sales i Lluís Sales en la seva obra La riuada de Franco, que el governador civil va intentar clausurar la campanya i amenaçà amb empresonar-los. Finalment i després d’un tensa reunió, amb intercanvi de crits, s’arribà a un pacte per tal que l’emissora continués la campanya fins l’arribada de Franco a les zones damnificades prevista per l’1 d’octubre. De fet, Vega Guerra seria destituït el gener de 1963 per la seva manca d’iniciativa i reacció a les riuades.
Els efectes dels aiguats constituïen una impugnació a una dictadura que permetia la situació d’extrema misèria dels treballadors vallesans. Ara bé, el règim assajà amb cert èxit capgirar la situació i convertir la desgràcia en un campanya de propaganda al seu favor. En un primer moment, s’assistí a un desembarcament de jerarques del règim com el vicepresident Agustín Muñoz Grandes, general que havia estat el cap de la División Azul, ministres econòmics, com Pere Gual Villalbí (sense cartera), Mariano Rubio (Hisenda) i Gregoria López Bravo (Indústria) i socials com José Solís Ruiz (Movimiento), Jesús Romero Gorria (Treball) i Camilo Alonso Vega (Governació) amb la missió de proveir de les necessitats més urgents als afectats i negociar els ajuts amb els industrials.
Un segon acte de la campanya fou, l’anomenada Cuestación Nacional, una mena de col·lecta amb l’objectiu de reconstruir les zones devastades que adquirí característiques coactives, doncs les aportacions resultaven una mena de adhesió al règim com els donatius de les entitats financeres i les grans empreses del país. Els fons recaptats començaren a distribuir-se a finals de desembre de 1962 entre les 3.098 famílies que sumaven, 12.224 persones que reberen en total quasi 170 milions de pessetes. Per cada familiar mort es pagaven 100.000 pessetes, 250.000 si era el cap de família. Així mateix, es concediren subvencions per valor de 69 milions de pessetes per a l’adquisició de parament domèstic a 4.670 persones. D’altra banda, 405 artesans i petits comerciants foren indemnitzats amb quasi 10 milions de pessetes. Finalment, s’abonaren 13 milions a 1.869 pagesos. Tanmateix, 192 persones mortes no reberen indemnitzacions ja fos perquè cap membre de la família havia sobreviscut o per no poder localitzar a cap parent de primer grau, els únics amb dret a les ajudes.
Així mateix, es difongué abastament el Decreto de Adopción, amb data 1 d’octubre de 1962, mitjançant el qual el Caudillo adoptava com si fossin fills a les poblacions damnificades amb el compromís d’aportar els fons necessaris per a la reconstrucció de les zones afectades. Com a colofó de la campanya, Franco en persona va visitar en dues ocasions les zones afectades; primer, el 2 d’octubre de 1962, per comprovar in situ la magnitud de la tragèdia; després, el 19 de juny de 1963 per examinar les obres realitzades (més info: ‘Las dos últimas visitas de Franco‘). Entre elles, els treballs per a la canalització del riu i el Polígono Espronceda, inaugurat pel dictador i destinat als afectats per la riuada.
Els crèdits a la indústria
Els danys industrials quedaren fixats a Sabadell en 431 milions de pessetes per al sector tèxtil i 25 milions per al sector no tèxtil. L’1 d’octubre el Consell de Ministres, reunit a Barcelona, acordava atorgar diversos crèdits als damnificats a través del Banc d’Espanya. L’import dels crèdits, avalats per la Diputació de Barcelona, fou de 1.000 milions de pessetes al 3,5 per cent d’interès, adreçats al Gremi de Fabricants de Sabadell i a l’Institut Industrial de Terrassa i que posteriorment serien objecte d’una llarga batalla jurídica. A més, es destinaren 500 milions de pessetes addicionals a persones i societats no afiliades a aquestes entitats patronals. El govern va fer la declaració de zona catastròfica que va permetre rebre les indemnitzacions per sinistre a càrrec del Consorcio de Riesgos Catastròficos. Aíxò a banda de les assegurances que moltes empreses tenien subscrites. També, les indústries reberen ajuts mitjançant desgravacions fiscals i moratòries sobre els arbitris municipals i els beneficis industrials.
El 27 de setembre de 1962 es celebrà una sessió de treball a l’Ajuntament de Sabadell, a la qual assistiren el ministre secretari general del Movimiento, Solís, el ministre de Treball, Romeo Gorria, els secretaris, sotssecretaris, directors generals i delegats provincials de Treball i de Sindicats. També hi participà Santiago Udina Martorell, flamant secretari general del Plan de Desarrollo, l’alcalde de la ciutat, Antoni Maria Llonch i Gambús, i una representació econòmica i política de la ciutat. Josep Casas, president del Gremi de Fabricants, exposà un informe de la situació articulat en tres punts. Primer, combatre l’atur obrer com a conseqüència de la tragèdia, estimat en 2.000 persones. Segon, els ajuts a la indústria en forma de crèdits per a la reactivació, exempcions fiscals, facilitats per a la importació de maquinària i crèdits per a la resta de la indústria indirectament afectada. Tercer, la sol·licitud de préstecs i no “dádivas a fondo perdido”. El ministre Solís es comprometé a portar les demandes a una propera reunió de ministres convocada a Barcelona.
La reunió decisiva va tenir lloc el 29 de setembre amb el ministre d’Hisenda, Navarro Rubio, precedida per una trobada al Gremi de Fabricants, amb la presència del ministre Gual i Villalbí, el president de la Diputació, el marquès de Castellflorite, l’alcalde Llonch i representants de les forces vives de la ciutat. En aquella reunió, Josep Casas repetí el seu informe sobre els danys i les peticions, que ara es concretaven més: moratòria fiscal, assegurança de risc catastròfic i crèdit de 1.000 milions. A parer de Jordi Calvet, al final dels anys 50, era ja patent el malestar d’amplis sectors de la burgesia catalana envers el franquisme.
“Els aiguats del 1962 van ser l’oportunitat de demostrar públicament el canvi d’actitud envers la burgesia catalana, i l’arribada dels crèdits i dels ajuts a la indústria vallesana va fer modificar a alguns sectors la visió del franquisme com a obsolet”.
Finalment, el Gremi de Fabricants repartí 588,2 milions de pessetes entre els seus associats.
Picasso i Tarradellas
L’impacte de la catàstrofe mobilitzà a diverses iniciatives de personalitats i institucions de l’oposició a la dictadura. Pablo Picasso, exiliat a França, va oferir la donació del seu quadre Dona amb gos a fi que fos subhastat i lliurar els beneficis als damnificats. Això comportà que molts artistes com Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Marc Chagall, Georges Braque o Fernand Léger s’afegissin a aquesta proposta. Immediatament, el franquisme intentà apropiar-se de la iniciativa mitjançant una subhasta internacional que hauria de celebrar-se a Barcelona, organitzada pel crític d’art Alexandre Cirici Pellicer. Justament, aquest intent de manipulació del règim comportà que algunes grans firmes de subhastes es neguessin a participar en una campanya de propaganda franquista. El mateix Picasso demanà que la seva obra li fos retornada a canvi d’abonar tres milions de pessetes, que era el seu valor estimat.
Finalment, la subhasta internacional va tenir lloc, el maig de 1963, a la prestigiosa galeria Maeght de París amb les obres de més valor i recaptà 5,1 milions de pessetes. Maurice Couve, ministre d’Afers Exteriors francès, intentà que aquests diners no fossin a parar a la caixa única de la Cuestación Nacional i anessin a un fons independent per tal de construir una escola pública a Terrassa. Finalment, els diners acabaren en poder del govern civil de Barcelona. A Barcelona es realitzà una exposició-venta de les obres considerades menors a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que resultà un fracàs, doncs només recollí 137.657 pessetes.
Per la seva banda, Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya a l’exili, va organitzar una campanya per tal de mobilitzar recursos entre les comunitats catalans a l’estranger, especialment a Mèxic i Veneçuela. Per evitar que els fons recollits fossin a parar a mans de l’administració franquista, Tarradellas contactà amb l’Abadia de Montserrat a fi que el monestir benedictí rebés i distribuís els diners. Hem de tenir en compte que feia 26 anys que s’havien trencat les relaciones entre ambdues institucions, arran de la persecució religiosa a la Guerra Civil i les excel·lents relacions entre l’Abadia i Franco en la primera postguerra. Tanmateix es celebraren diverses reunions a França entre Tarradellas i els abats Aureli Maria Escarré i Gabriel Brasó, a l’hivern de 1962, que recomposaren les relacions i que foren detectades pels serveis secrets franquistes. A parer d’alguns autors, aquestes reunions marcaren l’inici del periple d’Escarré del suport al franquisme al posicionament en les regles de l’oposició al règim.
Efectes polítics i corrupció
Des el punt de vista polític, la gestió dels ajuts als damnificats desfermà un fort enfrontament entre l’alcalde Llonch i el governador civil. L’Ajuntament de Sabadell va muntar un magatzem propi per a rebre donacions que distribuïa amb sistema autònom. A més, va crear un sistema de xecs-val a fi que els afectats poguessin adquirir productes de primera necessitat a les botigues de la ciutat. També, l’alcalde de Terrassa, José Clapés Targarona, organitzà un sistema d’ajuts autònom al seu municipi.
La reunió entre els dos alcaldes per concertar un pla d’ajuda als afectats al marge dels canals oficials del règim provocà la virulenta reacció del governador civil, atiat per les denúncies de la Falange i la Sección Femenina, que boicotejà els intents dels dos ajuntaments d’actuar pel seu compte i els ordenà que tots els fons recaptats a Sabadell i Terrassa fossin destinats al fons comú de la Cuestación Nacional. Per la seva banda, els dos alcaldes es negaren a seguir algunes mesures adoptades des del govern civil com ara les brigades de desenrunament. Aquesta actitud tingué conseqüències polítiques. Tant Clapés com Llonch, passat un temps prudencial, dimitiren dels seus càrrecs. El primer el març de 1964 i el segon el gener de 1965, tots dos al·legant motius personals i familiars.
De fet, la dimissió de Llonch havia estat pactada el maig de 1964. Per aquelles dates el governador civil rebré una carta signada per “unos amigos de la familia Llonch” on manifestaven que l’alcalde havia dimitir a contracor ja que ell volia continuar al front del consistori:
“Nosotros suponemos que la causa principal ha sido porque existe un grupo de personas que aprovechan las oportunidades para propagar críticas contra don Antonio Llonch manifestando la falta de energía para solventar conflictos, pero la razón es otra. Lo desean fuera de la alcaldía porque estorba sus planes. Este pequeño grupo de personas no quieren recordar las muchas actividades y energías que desplegó cuando la gran riada de septiembre de 1962, que se han solventado perfectamente”.
D’altra banda, el mateix Llonch fou un dels pocs alcaldes que promogué les investigacions per un lleig assumpte de corrupció. Una sèrie de damnificats denunciaren al funcionari Agustín Carpena Guerrero que ostentava el càrrec de sotscap del negociat d’hisenda de l’Ajuntament. Entre altres coses l’acusaren de demanar diners i favors sexuals a canvi de concedir pisos nous. En el curs de la investigació es descobrí que havia manipulat factures o que s’havia apropiat de pagaments destinats a les arques municipals. Finalment, s’incoà un expedient municipal on se l’imputaven una desena de delictes i que l’obligaren a presentar la dimissió. L’Ajuntament decidí traslladar l’expedient a la justícia ordinària. Cinc anys després de l’obertura de l’expedient, Carpena ingressà a la presó el gener de 1968. Tanmateix, malgrat la gravetat de les acusacions, només fou condemnat per una falta de responsabilitat civil per un prejudici de 67.777 pessetes.
Conseqüències urbanístiques i econòmiques
Dues de les conseqüències de les riuades s’ubiquen en l’ordre urbanístic i industrial. En el primer apartat, la classe dirigent local i les autoritats franquistes prengueren consciència de la necessitat de resoldre el dèficit crònic d’habitatges i la situació dels infrahabitatges als suburbis.
“Els aiguats van contribuir a donar a conèixer a l’exterior la magnitud de l’existència d’habitatge precari d’una ciutat industrial com Sabadell, exportadora a escala internacional”, observa Masjuan.
Això portarà immediatament després de la riuada a que el Gremi de Fabricants plantegés un pla urgent per construir 5.000 habitatges, encara que s’estimava que el dèficit era de 7.000 habitatges. La previsió del Gremi de Fabricants parteix de la voluntat d’impulsar una acció coordinada entre el Patronat Municipal de l’Habitatge, COVIPSA i Visasa per edificar en el futur el nombre d’habitatges necessaris de renda limitada subvencionats. El pla de construcció d’habitatges impulsat des del Gremi de Fabricants passà per cobrir la major part d’aquest dèficit a partir de l’anomenat Plan para la construcción de cinco mil viviendas en Sabadell. La resta del dèficit fins a 7.000 es preveia cobrir quan s’acabessin els 500 habitatges que va construir Visasa a Les Termes, juntament amb les 2.000 que estava construint l’Obra Sindical del Hogar en els polígons de San Bernardo (a Ca n’Oriac) i Espronceda.
En el segon apartat, un any després de la riuada, la recuperació ja era total i s’observà un increment notable de la capacitat productiva. A la Memòria de la Cambra de Comerç de Sabadell de 1963 es podia llegir el següent:
“El proceso de ampliación y modernización de instalaciones, traducido en un aumento considerable de la producción, llega a su punto culminante, y la recuperación de la industria con respecto a los efectos producidos por las riadas de 1962 es total”.
Les riuades van propiciar una intensa renovació de la maquinària en la filatura d’estam, que s’estengué a altres sectors del tèxtil amb la introducció de telers automàtics. En els tints i els acabats la renovació de la maquinària fou molt intensa; així, s’implantaren els moderns aparells d’acer inoxidable, en substitució de les antigues barques de fusta, i es modernitzaren les perxes, les tondoses i la maquinària de moltes altres operacions. La importació de maquinària no va ser cap problema mitjançant una comissió a la delegació del Ministeri d’Indústria a Barcelona que s’encarregava de la reposició de la maquinària, la qual dictaminava i assessorava sobre l’adquisició al mercat nacional o estranger on hi participava Joan Grau Tarruell pel Gremi de Fabricants. La nova maquinària va servir per incorporar nous sistemes de treball, especialment els mecanismes autoreguladors de la maquinària, que permeteren augmentar la producció sense incrementar el personal. El president de l’Institut Industrial de Terrassa, Josep Garcia Barragan, va encunyar l’expressió “festival de ferro” per referir-se a la renovació de la maquinària tèxtil
Als anys següents a les riuades s’experimentà una autèntica eufòria empresarial arran dels generosos ajuts econòmics de l’Estat, el recolzament polític que es manifestà en les visites de ministres i autoritats, l’augment de les exportacions tèxtils, l’increment de la demanda o l’impuls al creixement econòmic arran dels Planes de Desarrollo. De manera que la capacitat productiva de la indústria tèxtil cap a mitjan de la dècada de 1964 s’incrementà i diversificà enormement. A diferència de les dècades de 1940 i 1950, quan l’augment de la producció es basava en l’explotació intensiva del treball, ara aquest es fonamentà en la maquinaria i els moderns sistemes de producció. Així mateix es realitzà un traspàs de capitals del sector tèxtil cap a d’altres sectors, especialment de la metal·lúrgia i la construcció, però també el sector químic, els transports, les arts gràfiques o els serveis. Una prova addicional de l’espectacular creixement d’aquells anys fou l’extraordinari increment dels dipòsits del Banc de Sabadell.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria (dir) El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009, Fundació del Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CALVET, Jordi. Els crèdits de la riuada. Revista Terme n. 17, 2002.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-19766. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MACIÀ MERCADER, Juan. Riadas 1962. Cuadernos del Archivo de la Fundación Bosch i Cardellach, Sabadell, 1962.
MASJUAN, Eduard. Abocats a viure a la llera del riu: el problema de l’infrahabitatge a Sabadell, 1939-1970. Documents d’Anàlisi Geogràfica 2015, vol. 61/1 1.
SERRA D’OR. Informe sobre les inundacions de setembre, novembre de 1962, 2a època, any IV, núm. 11.SALAS i AIGE, Ferran i SALES i FAVÂ, Lluís. La riuada de Franco. Pugnes polítiques, propaganda i corrupció en el context de les inundacions del Vallès (1962), Pagès editors, Lleida, 2012.
DD.AA. Fa 35 anys: les riuades. Museus Municipals de Sabadell, 1997.