El brot de coronavirus, que ha obligat a tancar durant quinze dies les instal·lacions de l’Escorxador de Sabadell, resulta un motiu adient per esbossar l’evolució dels diversos equipaments que des del segle XVI han prestat aquest servei a la ciutat.
El primer establiment que podria denominar-se com a escorxador es remunta al segle XVI. Abans la venda de carn es realitzava mitjançant les taules de carnisseria ubicades al mercat de la plaça Major. Sabadell esdevingué vila reial el 1476 i estava governada per un batlle nomenat per la corona i un Consell ordinari format per tres jurats i dotze prohoms elegits per insaculació que en circumstàncies extraordinàries podia convocar el Consell general amb tots el caps de cada casa.
Entre les atribucions del Consell ordinari figurava la regulació de les botiges que abastien de queviures a la població, entre elles les carnisseries. Aquests establiments podien ser gestionats directament pel Consell o, com era més habitua,l mitjançant un arrendament anual que era atorgat en subhasta pública i que es podia pagar a terminis. L’arrendatari, que disposava del monopoli de la venta del producte, es comprometia per escrit en el document anomenat taba a complir amb les minucioses condicions en que havia de desenvolupar el negoci com ara el tipus de carn i els preus dels productes, els horaris de venta al públic o els beneficis. En cas d’incompliment d’aquestes normes, el Consell de la vila podia rescatar la concessió. Així mateix, es regulava la venda en el període de Quaresma en que l’Església catòlica prohibia el consum de carn.
El Degolladero del carrer de la Burriana
El primer escorxador de la ciutat es remunta a l’any 1575, data en què el Consell general acordà comprar l’hort de Lluís Ubach ubicat al costat de la plaça Major, al carrer de la Burriana, i fora del recinte emmurallat. Es tractava de bastir els corrals per al bestiar del carnisser i on també es sacrificaven els animals, que perllongaria la seva activitat fins a ben entrat el segle XIX. A més, el 1727, el Consell va adquirir una casa al carrer de Manresa per destinar-lo a carnisseria i escorxador (degolladero, en el llenguatge de l’època), però que es va vendre l’any 1832. De manera que l’escorxador va continuar al carrer de la Burriana proveint a les dues carnisseries de la vila.
Segons les dades aportades per Antoni Bosch i Cardellach, citades per Josep Alavedra qui ha estudiat més a fons el tema, cap a finals del segle XVIII, Sabadell, que comptava a uns 3.000 habitants, feia un gran consum de carn. Principalment de porc dels quals es sacrificaven cada any 400, això sense tenir en compte que moltes famílies els criaven als patis del seus domicilis. Després del porc, el seguia en importància el bestiar oví. De manera que a l’any es sacrificaven uns 2.000 caps de bestiar.
L’escorxador del carrer Sant Pau
El final de l’Antic Règim comportà la progressiva eliminació d’aquest sistema sota el principi del liberalisme econòmic i d’una major cura de les condicions higièniques del sacrifici i la venta de la carn. L’any 1817 s’autoritzà la venda lliure de carn, això sí coexistint amb el tradicional arrendament del Consell de la Vila. 20 anys després, el 1837, s’estableix la total llibertat de vendre carn, però amb la condició que el sacrifici del bestiar s’havia de fer al Degolladero del carrer de la Burriana en les hores designades per l’Ajuntament.
D’altra banda, el Reial decret de 20 de gener de 1834 promovia la creació d’escorxadors en edificis especials destinats a tal efecte en els municipis on hi hagués un gran consum de carn, així com d’elaborar unes ordenances al respecte. Unes atribucions que requeien en els alcaldes, sota supervenció del governador civil de la província. A més, el 19 de març de 1848, es tipificaven en el Codi Penal els delictes contra la salut pública, així com la reglamentació per tal de prevenir-los. D’aquesta manera, els Ajuntaments aniran promulgant normatives i ordenances relatives als mercats i escorxadors municipals quan encara sovintejaven les epidèmies com ara la del còlera de 1854.
A tot això, la ciutat havia anat creixent i les dependències del vell escorxador del carrer de la Burriana no només havien quedat obsoletes, sinó rodejades d’habitatges. La forta pudor i les escasses mesures higièniques provocaren les demandes veïnals per tal que fos clausurat i traslladat a un indret allunyat de les zones residencials. L’any 1844 els veïns afectats, liderats per Josep Torras i Joan Fontanet, presentaren una queixa per escrit a l’alcalde qui la va traslladar a la Junta Superior de Sanitat. Aquesta envià un inspector que redactà un informe que donava la raó als veïns, “por lo muy insalubres que puede ser hallandose como se hallan sin ventilación y en el centro de la villa”, i recomanava el tancament i el trasllat del vell escorxador.
L’alcalde, Salvador Alsina, mostrava, en el ple del 6 d’octubre de 1844, el seu acord amb aquest dictamen i disposava, amb la màxima celeritat possible, el trasllat de l’escorxador a un altre indret. Aquest finalment fou emplaçat a l’actual carrer de Sant Pau, 36 (aleshores de Madoz) en un terreny, com explica Miquel Carreras, anomenat el Pla de les Basses, propietat del notari Camil Mimó. Marian Burguès ens ha deixat el seu testimoni:
“Recordo que a Sabadell hi havia l’escorxador públic al capdavall, allavors, del carrer de St. Pau. No es mataven bous ni vedelles. Els primers bous, vaques o vedelles que es mataren costaren molt de vendre. La gent trobava que era fastigós (…) preferien un tros d’arengada rovellada a un tall de bou (…) si algú volia carn de bou l’havia d’anar a cercar a Barcelona”.
Tanmateix, ben aviat començaren a reproduir-se les queixes ja que ben aviat el creixement urbanístic de la ciutat provocà que l’escorxador del carrer Sant Pau es veiés rodejat de fàbriques i habitatges. El 7 de setembre de 1853, sota l’alcaldia de Pere Turull, al ple municipal es va debatre sobre la conveniència de traslladar l’escorxador a un altre lloc, a causa les fortes pudors i els possibles riscos per a la salut pública. A tal efecte es constituí una comissió encarregada d’estudiar el tema. Durant els anys següents anaren incrementant-se les queixes els veïns. Tanmateix, malgrat les diverses iniciatives i projectes, s’hauria d’esperar a l’any 1866 per tal que es verifiqués l’inici del traslladat de l’escorxador del carrer Sant Pau.
L’escorxador del carrer Bonavista
El setembre de 1865, el governador civil de la província autoritzava la construcció d’un “matadero interino” que començà a funcionar el marc de 1866 en un indret propietat de Josep Girabau, conegut com la Cobertera, a l’actual carrer Bonavista; encara que fins el nou escorxador no va estar mínimament condicionat continuà l’activitat del degolladero al carrer Sant Pau. A l’època es considerà un gran avantatge d’aquest emplaçament: estava ubicat damunt la riba del Ripoll, la qual cosa permetia desaiguar les despulles i la brutícia cap al riu.
La construcció del nou escorxador fou molt lenta. A partir del 1872 s’executaren diferents obres per tal de condicionar-lo pel sacrifici del bestiar. Ara bé, no fou fins el 1888 quan l’arquitecte municipal, Miquel Pascual Tintorer, dissenya els plànols del nou equipament el qual no va acabar de bastir-se fins el 1897.
L’escorxador comptava amb tres sales de sacrifici, esquarterament, neteja i guarda dels animals sacrificats. A més, disposava de corrals del bestiar viu, així com una sala despulles i menuts. Així mateix hi havia un despatx per l’administrador i un altre pel veterinari, dues sales pels matadors, una pels abastadors i una altra pels ramaders. Finalment, un habitatge pel conserge i la seva família. A finals del segle XIX tenia una plantilla municipal formada per set persones: un veterinari en funcions d’inspector de carn, un pesador, un encarregat de la vigilància i la neteja i quatre encarregats dels transport de carn. Un personal que es mantindria gairebé igual en nombre durant tot el segle XX. D’altra banda, la matança del bestiar l’executaven els proveïdors de carn que aportaven els seu propis matadors i l’Ajuntament disposava de cinc carros per al transport de la carn.
Respecte a la producció, entre 1914 i 1919, es treien al mercat 1,2 milions de quilograms de carn de oví, porcí i boví que s’incrementà en 2,4 milions a començaments de la dècada de 1930. Aquesta producció va minvar sensiblement als anys de la Guerra Civil i la postguerra. Així, el 1936, es produïren 1,5 milions de kg, al 1939 només 666.086 quilos i 723.985 quilos al 1940. El nivell de producció no es recuperà en termes absoluts fins el 1960, amb 1,7 milions de quilograms, però no relatius si tenim en compte l’increment de la població de la ciutat.
El projecte de nou escorxador al carrer Costa i Deu
Malgrat les diverses reformes i ampliacions, al final del franquisme, l’escorxador del carrer Bonavista presentava notables carències logístiques i tècniques. A més, com els seus predecessors, estava envoltat per zones residencials i suposava un important dèficit econòmic per l’administració local.
L’any 1976, l’Ajuntament franquista encarregà un projecte d’ampliació i adaptar-lo a la normativa vigent. Un dels principals problemes d’aquest escorxador radicava en què no disposava d’una càmera de refrigeració amb la qual cosa la matança no podia emmagatzemar-se i havia de distribuir-se el mateix dia. Això quan la producció havia augmentat considerablement fins arribar als 5,4 milions de kg l’any 1974. Un altre problema greu era l’absència de desaigües adients de manera que les despulles anaven a parar directament al riu sense cap mena de canalització com podien veure en forma de cascada vermella els veïns de Torre-romeu.
Al programa municipal del PSUC, que guanyà les municipals de 1979, les primeres després de la dictadura franquista, figurava un punt on reclamava el tancament o trasllat de l’escorxador. El 12 de desembre de 1980 s’aprovà, en sessió extraordinària de l’ara extinta Mancomunitat Sabadell-Terrassa, la creació d’un escorxador comarcal. Un projecte que finalment es va descartar.
Així doncs, al maig de 1983 tots els grups municipals acordaren estudiar la creació d’un nou escorxador a Sabadell, De fet, l’escorxador municipal del carrer Bonavista funcionava mitjançant una pròrroga concedida pel govern de la Generalitat per tal d’adequar les seves instal·lacions a la normativa que expirava a l’agost del mateix any i que podia comportar la seva il·legalització i tancament. El regidor d’Abastaments, Mercats i Escorxador, José Luís Rodríguez Barranco, del PSUC, fou el responsable de comandar aquesta operació.
Per endegar el projecte es crea una comissió, presidida per l’alcalde Antoni Farrés, formada per tres representants de l’Ajuntament i dos dels usuaris de l’equipament. El juny de 1983 s’aprovà la creació d’una societat amb la participació dels treballadors i els usuaris de l’escorxador. Paral·lelament, el treballadors de l’empresa Vila, concessionària del servei del transport de la carn, formaren una cooperativa. Aquesta societat es legalitzà el 24 de maig de 1984 sota la denominació Escorxador Sabadell SA amb l’objectiu de gestionar l’equipament fins al seu trasllat a un nou indret.
La situació era força complicada. D’una banda, l’escorxador del carrer Bonavista havia obtingut una nova pròrroga de la Generalitat de Catalunya que expirava el 1986 i de l’altra s’estava a l’espera de l’aprovació del Pla general indicatiu d’escorxadors del govern central el qual, en coordinació amb les comunitats autònomes, cercava reestructurar el sector i aconseguir l’homologació dels escorxadors d’Espanya amb la normativa de la Comunitat Económica Europea (CEE). L’Ajuntament de Sabadell va decidir que el nou escorxador tingués caràcter comarcal per així poder accedir als ajuts i subvencions de la Generalitat i la Diputació de Barcelona, atès que el cost del nou equipament es calculava en 225 milions de pessetes. En aquest sentit, s’iniciaren converses amb els ajuntaments de Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Rubí i Terrassa.
El Pla indicatiu d’escorxadors, que va desenvolupar diverses disposicions legals fins al desembre de 1985, contemplava la creació de vuit escorxadors comarcals a la província de Barcelona. L’escorxador de Sabadell fou un d’aquests vuit equipaments amb un zona d’influència que arribava fins a Terrassa, amb l’excepció de Caldes de Montbuí que disposava d’unes instal·lacions adaptades a la normativa.
El març de 1985 la Generalitat donava el vistiplau al projecte de creació d’una empresa mixta que gestionés en règim de monopoli l’escorxador comarcal. Després de la ratificació pel ple municipal, el 31 de juliol de 1985, es constituïa la societat mixta Escorxador Sabadell SA, amb un capital social de 2,4 milions de pessetes i una emissió de 240 accions per valor de 10.000 pessetes cadascuna. L’Ajuntament disposava d’un 60 per cent de les accions. L’altre 40 per cent es distribuïa entre els usuaris (30 per cent) i la Cooperativa de Matarifes (10 per cent). Al mateix temps es procedia a la dissolució de l’empresa del mateix nom creada al maig del 1984.
Unes obres polèmiques
Les obres de construcció del nou escorxador, que s’ubicà al carrer Costa i Deu, en un solar propietat de l’Ajuntament, van estar envoltades de retards i dificultats. En principi, comptaven amb un pressupost de 251 milions de pessetes, dels quals un 20 per cent eren aportats per la Generalitat. Les obres havien d’iniciar-se a l’agost de 1985 i estar enllestides en onze mesos. A l’estiu de 1986. VIMUSA, que era l’encarregada de fer les obres, va adjudicar-les a l’empresa Peninsular de Asfaltos y Construcciones SA (PACSA) amb el requisit que havien de complir totes les condicions adients per obtenir l’homologació europea.
Ara bé, les obres van patir diversos retards degut a que s’hagueren de fer diversos reajustaments tècnics per complir les condicions per aconseguir l’esmentada homologació. Finalment, aquestes van finalitzar a l’estiu de 1987 amb una demora de 10 mesos i un sobrecost de 90 milions de pessetes. No obstant això, en la recepció provisional de l’equipament, signat el 30 de setembre del mateix any, PACSA feia constar que calien certes accions addicionals per tal que l’equipament fos homologat. La situació es complicà arran de la querella que PACSA presentà contra VIMUSA i Escorxador Sabadell SA argumentant que se li devien diners i que constituiria un delicte contra la salut pública obrir l’equipament sense l’homologació. No podem entrar aquí en les complexes vicissituds d’aquest contenciós, amb diverses denúncies i recursos. Només indicar que el 1994 els tribunals van donar la raó a PACSA i que l’escorxador de Sabadell no va aconseguir l’homologació europea fins el 1991; és a dir quatre anys després de la recepció de les obres.
Des del punt de vista econòmic l’operació fou un èxit. Així d’un dèficit anual de 40 milions de pessetes al 1979 s’havia passat a un superàvit de 30 milions al 1988. D’altra banda, s’aprecià un notable increment de la producció de carn, de les 7,8 milions de kg del 1979 als 13,3 de 1988.
La desmunicipalització del servei
L’abril de 1996 es modificava la Llei de Bases de Règim Local, mitjançant un Reial decret, en el sentit de lliurar als ajuntaments de més de 20.000 habitants de l’obligació de prestar el servei d’escorxador municipal. L’Ajuntament de Sabadell, al darrer ple municipal del mateix any, sent responsable de l’àrea Antonio Trives, va plantejar la possibilitat d’acollir-se a la nova normativa i demanar permís a la Generalitat per deixar de prestar el servei. Llavors, l’empresa mixta Escorxador Sabadell SA comptava amb un capital social de 202 milions de pessetes i la participació de l’Ajuntament ascendia al 93,3 per cent.
L’octubre de 1997 l’Ajuntament notificà a Escorxador Sabadell SA la seva voluntat de vendre la totalitat de les seves accions, per un preu de 400 milions de pessetes, a l’empresa Osona Vallès Carns SA (OSVACA SA), propietat de les famílies Iglesias i Boixeda. Aquesta societat, que va traslladar la seva seu central a Sabadell, que continua ostentant la titularitat de l’Escorxador de Sabadell que actualment és un dels més importants de Catalunya.
Bibliografia
ALAVEDRA BOSCH, Josep. Del“matadero” a l’escorxador. Apunts per a una història de l’Escorxador de Sabadell. Escorxador Sabadell, SA. Sabadell 2014.
ARGEMÍ RELAT, Mercè. D’Arraona a Sabadell. El naixement de la vila al voltant d’un mercat medieval. Segles XI-XIV, Museu d’Història de Sabadell, 2010.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. 50 anys d’història anecdòtica local. Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.