Tracem un perfil biogràfic del director de cinema sabadellenc més important del segle XX malgrat només filmar un únic llargmetratge, Vida en sombras, el 1948. També resseguim els problemes amb la censura franquista del film, que va passar desapercebut. Després de la mort del seu director, la pel·lícula fou recuperada i restaurada als anys 80, convertint-se en una obra de culte i una de les millors del cinema espanyol.
Llorenç Llobet Gràcia va néixer a Sabadell el 13 de gener de 1911. La seva família era propietària d’una empresa de transport fundada per l’avi. Després d’acabar el batxillerat als maristes, començà a treballar per l’agència Llobet de transports generals amb delegacions a Barcelona i Sabadell, a la plaça Pi y Margall, 19 (ara Sant Roc) de la que acabaria fent-se càrrec. Heretà l’afició a la fotografia del seu pare que li regalà una càmera Pathé-Baby. Va rodar la seva primera pel·lícula –Un terrat (1928)- amb 17 anys.
A partir del 1928 començà a rodar curts familiars i documentals com Reportaje de la Exposición Internacional de Barcelona (1929), L’any 1932 a la pantalla (1933), Olimpíada Popular (1935) Enterrament de Macià (1936), Llegada de Azaña a Barcelona, (1936). Amb el cine amateur en 9,5 mm va conrear les seves facultats com a director i va adquirir la base teòrica del cinema com art d’avantguarda.
Ben aviat, entrà en els cercles cinèfils de la ciutat. L’any 1929 cofundà amb Josep Torrella, Joan Blanquer i d’altres la secció de cinema amateur del Centre Excursionista del Vallès. L’any 1935 participà en l’associació Amics del Cinema de Sabadell, un cineclub que organitzava sessions divulgatives i editava fulletons, de la que formà a part de la primera junta directiva al 1936. Aquesta entitat continuà, després de la Guerra Civil, sota la denominació de Amigos del Cine.
D’altra banda, a la dècada del 1940 s’estrenà com a empresari exhibidor de Sabadell arrendant el cine Alcázar i gestionant la cessió del Cervantes i dels Campos de Recreo, que feia la competència a l’exhibidor Tomàs Parcerisa. També va inaugurar, el 1943, una nova sala que batejà cine Rambla (on ara hi ha un establiment Caprabo) que era la segona a la ciutat després del Saló Imperial. Ben aviat el nou cinema passà a formar part de la cadena Parcerisa, un fet que s’atribueix a la inexperiència de Llobet i dels seus socis en el sector.
Aleshores abandonà aquest camp empresarial i es submergí de ple en el cinema amateur amb una sèrie de curts semidocumentals com ara Contrastes (1944), medalla de plata en el Concurs Nacional del CEC, El valle encantado (1946), medalla d’honor del CEC, El diablo en el valle (1946-47), Sucedió una noche… o Declarado de interés matrimonial (1947), medalles de plata i coure, respectivament, del CEC. El 1948 obtingué de nou la medalla d’honor amb el documental Pregària a la Verge dels Colls (1947), que fou seleccionat pel Concurs Internacional de la UNICA, en què es classificà en tercer lloc, i pel Festival de Cinema Amateur de Canes.
Vida en sombras
Llobet només va filmar una pel·lícula professional, Vida en sombras. Una obra amb molts problemes amb la censura franquista que el seu dia passà desapercebuda, però que després de la seva restauració (1984) es projecta a molts festivals, esdevenint una pel·lícula de culte. Per a molts crítics cinematogràfics, aquesta “obra maldita” és una de les més originals del cinema espanyol. Està considerada entre els deu millors films de la postguerra i una de les millors del cinema espanyol.
Llobet havia contactat amb gent del món del cinema com Adriano del Valle, director de la revista de cine Primer Plano, i amb un grup de cineastes que venien de Madrid com el director Carlos Serrano de Osma, Pedro Lazaga, Antonio del Amo o Fernando Fernán Gomez, que llavors vivia a Barcelona, on estaven les principals empreses i instal·lacions cinematogràfiques. Tots ells estaven vinculats a la revista Cinema Experimental. En la línia d’un cinema estèticament compromès en el difús corrent de finals de la dècada de 1940 autoanomenat “cine tel·lúric”. Foren ells qui animaren a Llobet a dirigir un projecte que acaronava des dels anys 30. Basat en la en les seves vivències personals i sota la màxima que “la vida és cine”. És a dir, que el cinema influeix en la vida i la vida ho fa en el cine.
Llobet i els seus amics apostaren fort i contractaren com a reconeguts actors com Fernando Fernán Gómez o Maria Luisa Pradera. També, hi participaren en el repartiment Mary Santpere, Fernando Sancho i el sabadellenc Miquel Graneri.
Sinopsi argumental i realització
Carlos Durán (Fernando Fernán Gómez) neix en una barraca de fira on es mostra la novetat del moment: el cinema. Aquest serà autor d’una pel·lícula amateur a l’edat de 14 anys i més tard es converteix en operador de cinema professional, ja que tota la seva vida està marcada pel cine. Carlos es casa amb Ana, a la qual es declara durant una projecció de Romeu i Julieta de George Cukor. A l’esclatar la Guerra Civil, ha de deixar a la seva dona per anar a filmar uns plànols de la batalla. Mentre ell és fora, ella mor en un tiroteig. Per escapar dels remordiments, decideix convertir-se en reporter bèl·lic. Acabada la guerra, cau en una depressió i arriba a odiar el cinema, ja que considera que a causa d’aquesta passió la seva dona va morir.
Es tracta d’una pel·lícula sorprenent i audaç sobre la guerra, l’aniquilament, la mort i el desig, temes entrelligats durant tot el film, tant de manera soterrada com transparent. En especial, destaca el gran talent del cineasta que sintetitza la fractura bèl·lica d’un país i l’esquerda sentimental de Carlos per la pèrdua de l’ésser estimat i la referència constat a la l’endimoniada càmera. El seu tractament de la guerra feia possible una interpretació segons la qual la pau franquista era com una pau de cementiri basada en la mort d’innocents.
També és molt interessant la seva reflexió sobre el cinema com art d’ombres. Llobet Gràcia treballà amb una manifesta precarietat de mitjans que supera gràcies a la seva ambició creativa. La gran densitat narrativa i semàntica del film va acompanyada per múltiples recursos expressius: sobreimpressions, al·literacions, contrapicats, metàfores, el·lipsis, metalepsis….així com l’extrema mobilitat de la càmera i una gran estima pels plans seqüència.
Problemes amb la censura
Aquest argument, on s’aprecien rastres autobiogràfics, no va agradar a la censura franquista. El guió de la seva òpera prima s’enfrontà a informes negatius de la censura, que advertí a la productora, Castilla Films, del seu nul interès dramàtic i les reticències sobre certs aspectes de la trama. Especialment, l’aparició del protagonista a la “zona Roja i posteriormente en la Nacional” on fins i tot es podia sentir de fons una breu al·locució radiofònica del president Lluís Companys.
La pel·lícula va començar a rodar-se el novembre de 1947 als estudis Orphea de Barcelona. El primer títol havia de ser Bajo el signo de las sombras, després es pensà en Hechizo i Motor, acción. Al final, va quedar-se en Vida en sombras. A meitat del rodatge, arribà la notícia que no se li concedia el crèdit sindical per al projecte; uns ingressos econòmics amb els quals comptava. Llobet Gràcia va haver d’involucrar-se personalment, hipotecar les seves propietats i demanar ajuda a la seva família per a finançar i poder acabar del film de 85 minuts en blanc i negre. Un determinació que pràcticament el va arruïnar.
A mitjans de febrer del 1948 s’acabà el rodatge. El 9 de juliol del mateix any va ser projectada per primer cop per l’associació Amigos del Cine, al local del Patronat Eulàlia Garriga de Sabadell. Llobet va fer cas d’alguna de les observacions i crítiques dels seus companys per acabar d’ajustar el film. Tanmateix, el 22 de juliol de 1948, moria el seu fill, Carles Llobet Sans. Una desgràcia que l’aclaparà i de la que segons els seus amics no es recuperarà mai. D’altra banda, dies després d’aquesta tragèdia, el 28 de juliol de 1948, la Junta de Orientación Cinematogràfica classificà la pel·lícula en tercera i darrera categoria. Aquesta classificació la convertia de facto en inestrenable, sense cap incentiu pel distribuïdor, que era la clau del negoci del cine als anys 40 i 50 a Espanya.
El 29 de novembre del mateix any, Francisco Barnola Laporta y Escrivà de Romaní, propietari de la productora Castilla Films, sol·licità per escrit la revisió de la classificació. Segons explica el també sabadellenc Ferran Alberich, encarregat de la restauració de l’obra, aquesta carta és l’única font fiable per determinar els canvis introduïts a la pel·lícula original. A la carta es diu que el director Antonio del Amo, inclourà uns plans per explicar el transcurs del temps i suprimirà un plànol seqüència que ocupava un rotlle, atès que el director Llobet es trobava impedit per problemes familiars. “Efectivament –escriu Alberich- tot això està en les còpies que ens han arribat”. Tanmateix, observa, hi ha una altra modificació que no es va fer mai. Es tractava de la gravació en veu en off de Fernán Gómez que encara no s’havia incorporat per motius de disponibilitat de l’actor.
Després d’aquestes modificacions, la petició fou parcialment acceptada. Vida en sombras passà a la segona categoria B que almenys permetia l’estrena, encara que amb problemes per amortitzar les despeses. El 6 de abril de 1949, per tal de millorar les seves perspectives comercials, la productora aconseguí, a través de Carlos Fernández Cuenca, que fos projectada en el cinema Palace de Madrid en una sessió del Cine-Club del Círculo de Escritores Cinematográficos on no consta que Llobet assistís. El 18 de maig del 1953 fou projectada als cinemes Edén i Arnau de Barcelona en un programa doble, juntament amb Las aventuras de Charlie Chan (1945). El 15 de juny del mateix any es va passar pels cinemes Actualidades y Voy de Madrid, amb el film nord-americà Alarma en la ciudad. Tant a Madrid com a Barcelona es tractava de sales de segona categoria. A Barcelona, els crítics de cinema de La Vanguardia no van ressenyar l’estrena de la pel·lícula. A Madrid, ABC publicà una breu nota, signada amb la inicial D, on només es diu que és un film d’anys passats i que el trobava envellit.
Mort en l’oblit
Arran d’aquest fracàs econòmic i artístic, Llobet Gràcia no va poder realitzar el seu segon llargmetratge, El refugio, ni cap altre. La productora Castilla Films tampoc va resistir el cop i l’ambiciós projecte de Serrano de Osma, Cerco de ira, que havia d’iniciar-se el 1949 va quedar inacabat. Després d’aquest fracàs, Llobet només va rodar algunes pel·lícules amateurs, la darrera dels quals el 1954. A partir de llavors es dedicà a l’empresa de transports.
Llorenç Llobet va morir a Sabadell el 2 d’agost de 1976. El 30 d’octubre de 1985 l’Ajuntament li dedicà el carrer abans de Montsolís, al barri de Gràcia.
Restauració i èxit pòstum
El negatiu original i les còpies de nitrat de Vida en sombras probablement varen desaparèixer en l’incendi d’Orphea Films. Fins ara només s’han localitzat tres còpies de distribució en 16 mm. De ben segur, l’obra s’hagués perdut –observa Alberich- si no hagués estat per una sessió de Cine Club Sabadell al 1973.
Dues d’aquestes còpies foren el material-base sobre les quals va realitzar-se el 1983 la primera restauració del film. Va ser coordinada pel sabadellenc Ferran Alberich, llavors restaurador de la Filmoteca Española, i on va col·laborar el també sabadellenc i director de fotografia Tomàs Pladevall. Aquest treball va exhibir-se als festivals de Barcelona i Valladolid. La critica va quedar impressionada. Tot aquest procés de restauració es relata al documental Bajo el signo de las sombras (1984), dirigit per Ferran Alberich, sobre la vida de Llobet i les vicissituds de la pel·lícula.
L’any 2007 es localitzà a Barcelona, a la col·lecció Pere Tresserra, una tercera còpia en 16mm que es diposità a la Filmoteca de Catalunya. Aquesta còpia, obtinguda per reducció del negatiu original, és de millor qualitat fotogràfica que les anteriors. Per això, el 2010 es plantejà una nova restauració del film, aprofitant les possibilitats de la tecnologia digital en el procés de captura i restauració de la imatge. Els treballs de restauració finalitzaren aquest mateix any i consistiren en un escanejat de les còpies 16mm a qualitat 2K, una restauració digital de defectes i lesions i l’obtenció de còpia digital DCP, duplicat negatiu i còpies de projecció en 35mm. Es varen dur a terme al laboratori DeLuxe Barcelona i a les instal·lacions del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya.
En la sessió de clausura de la 65 Mostra de Venècia, es presentà Vida en sombras fora de concurs, acompanyada del documental Bajo el signo de las sombras, i fou l’únic film espanyol d’aquesta edició. El catàleg del festival la va descriure de la següent manera:
“Una excepció en el panorama cinematogràfic espanyol. No segueix els preceptes oficials del cinema estatal dels anys 40 i és un producte de la passió, no de l’interès comercial”.
A la Biblioteca del Vapor Badia i de Ponent estan disponibles en tres DVDs la Vida en sombras i tots els curtmetratges de Llobet. Una curosa edició publicada al 2018 per la Filmoteca de Catalunya.
Bibliografia
ALBERICH, Ferran. Vida en sombras. El muntatge del director dins Llorenç Llobet Gràcia. Vida en sombras +22 curts restaurats. Filmoteca de Catalunya, 2018.
CASANOVA, Basilio. Vida en sombras o el cine en el cine. Caja España, Valladolid 2003.
FREIXES, Ramon i BASSA, Joan. Vida en sombras. Dirigido por, n. 414, setembre 2011.
SÁNCHEZ SALAS, Daniel. Vida en sombras: ‘ese tóxico tan actual’ dins Llorenç Llobet Gràcia. Vida en sombras +22 curts restaurats. Filmoteca de Catalunya, 2018.
Foto portada: Llorenç Llobet Gràcia, a la dreta.