El descobriment al 1996 dels forns i l’obrador de ceràmica de l’Escaiola, al començaments de la Via Massagué, sota de la botiga Ventura, permet aproximar-nos a l’activitat terrissaire, a meitat de camí entre l’artesanat i la indústria, que fou molt important als segles XVII i XVIII.
Les obres a l’any 1996 del soterrani dels números 5-7 de la Via Massagué, on hi ha la botiga Ventura de catifes i articles de viatge, posaren al descobert les estructures d’un antic obrador de terrissa conegut popularment com ca l’Escaiola o Can Bolsós, consistents en dos grans forns de cocció i la totalitat del soterrani de l’obrador. Els treballs van consistir en l’extracció de la runa existent en les cambres dels dos forns i part del soterrani. Les excavacions van estar a càrrec d’Albert Roig Deulofeu amb la col·laboració de Jordi Roig Buxó i Josep Anton Vallmitjana que documentaren les estructures, feren un recull fotogràfic i realitzaren aixecaments planimètrics.
D’aquesta manera es descobrí un conjunt terrisser en molt bon estat. El soterrani, de 23 metres de llargada per cinc d’amplada, és l’espai principal on a cada extrem del qual, en extrems oposats, a llevant i ponent, s’ubiquen els dos forns. L’accés al soterrani es feia a través de tres obertures ubicades al sostre per on es baixaven i pujaven les peces cuites i la llenya adient per a la cocció.
Els dos forns són de l’estil denominat morú on la cambra superior està coberta amb una volta amb forats per facilitar la sortida de fums i controlar la fornada. El forn de ponent va ser el primer en localitzar-se. També és el que es conserva en millor estat i va mantenir-se en funcionament entre 1850 i 1860. La principal singularitat d’aquest forn rau en la seva estructura de cambres múltiples -també anomenada forn de torre- amb quatre plantes verticals i tres cambres de cocció superposades que permetien una elevada productivitat per cada fornada.
El forn de llevant és d’estructura més antiga, del darrer quart del segle XVIII, però no està tan ben conservat com l’anterior. De fet, es va trobar inutilitzat i reaprofitat com a pou d’aigües residuals ja que va deixar de funcionar al primer quart del segle XIX. Aquest forn presentava una secció circular de 2,40 m. de diàmetre amb dues cambres superposades.
La indústria terrissaire
A començaments del segle XVIII Sabadell comptava amb 1.170 habitants. Cap al final de la centúria, al 1789, la població s’havia doblat amb 2.210 habitants repartits entre les 521 cases del nucli urbà i les 21 masies del rodal.
Des del segle XIV existeix constància de la presència de terrissaires al casc urbà de la vila, encara que la seva màxima expansió es data entre els segles XVII i XVIII amb 14 obradors que produïen 313.540 peces l’any 1794. Entre els carrers Manresa i Sant Antoni estaven Pere Fontanet, els germans Bellsolà i Josep Selvas. Al barri del Raval, un tal Muxí, un altre germà Fontanet, Pau Oller i Josep Escaiola. La producció sabadellenca va tenir un gran èxit a les comarques centrals de Catalunya i a Barcelona. Aquesta competència provocà greus enfrontaments amb el Gremi dels Ollers de la Ciutat de Barcelona. Finalment, a finals del segle XVIII, la Junta de Comerç atorgà als terrissaires de Sabadell la venta lliure dels seus productes a la capital catalana.
Marian Burguès, terrissaire ell mateix, ens ha deixat un vívid testimoni d’aquesta activitat artesanal a les centúries centrals del segle XIX.
“La indústria de terrisses a Sabadell, estava ben desenvolupada i era una de les més importants (…)Això era degut a la bondat de les terres argilenques roges de les quals a tot el pal de Sabadell n’hi ha de quatre a sis pams, segons el lloc, sota una capa de terra més pròpia per a fer maons i teules.
Del meu record hi havia a cal Feliuet oller, que era a la cantonada del carrer de St. Joan amb el de St. Josep, als afores. A cal Pau oller, al Raval de dins i de fora; a cal Pere Muixí, al carrer de Salut; a cal Buldós, a la Via Massagué, a cal Magí, al carrer de les Rodes, a cal Ballbona, al carrer del Jardí, i alguna altra que no recordo, després de casa meva que era al final del carrer de la Creueta i, abans, al carrer de Sant Josep.
Tots feien la terrissa pròpiament dita de cuina. Tupins, olles, cassolots, giradors, cobertores, ansats, envernissats, gresolets, guardioles…·”
Tanmateix, el mateix Burguès informa que, a finals de la dècada de 1920, només quedaven “dos fornets sense importància”.
La nissaga dels Escaiola-Boldós
Sobre l’origen de l’obrador existeix documentació sobre una família Escaiola que residia a Caldes de Montbui i ollers d’ofici. A començaments del segle XVIII, Josep Escaiola Pujol, terrisser, s’instal·là a Sabadell i poc temps després va contraure matrimoni al 1719 amb Marianna Bolsós pubilla d’una coneguda família de la ciutat. El matrimoni iniciarà una nissaga de terrissers que primer s’instal·laren al números 23-25 del Raval. Anys més tard traslladaren el domicili i obriran botiga a la plaça de l’Angel n. 6 i 8.
Segons explica Albert Roig Deulofeu, aquesta família va prendre una certa rellevància social. Prova d’això és que Josep Escaiola Arch fou regidor de l’Ajuntament dos cops, al 1788 i al 1805. Josep Antoni Escaiola Casagemas apareix al 1830 com síndic pensioner de l’Ajuntament de Sabadell. Josep Escaiola Folch fou uns prohoms locals que participà activament en els preparatius de la visita de la reina Isabel II a la ciutat, l’any 1860.
A mitjans del segle XIX posseïen immobles a diversos indrets de la vila, als ravals, al carrer d’Argüelles (actualment de Sallarès i Pla), a la plaça de l’Àngel, al carrer de Colomer (ara d’Arimon). També eren propietaris de terrenys prop del terme municipal de Sant Pere de Terrassa, amb casals ubicats on posteriorment s’ubicaria el carrer de les Valls i la Via Massagué. Per aquest motiu, el tram sud de la Via Massagué, seria denominat inicialment carrer d’en Bolsós. Justament en aquest indret on es va localitzar el 1996, l’esmentat obrador de terrissa.
Aquest obrador va funcionar fins a mitjans del segle XIX. Llavors la família Escaiola va construir al damunt una renglera de sis cases de cos. Aquestes obres feren desaparèixer l’obrador i el magatzem. Únicament es conservà el gran soterrani de càrrega i les forns foren omplerts de runa i tapiats.
La producció ceramística
Les excavacions van permetre reconstruir la producció de l’obrador des del final del segle XVIII a la primera meitat del segle XIX que comprenien tres tipus ceràmics diferenciats. D’una banda i com a producció majoritària, peces de terrissa popular d’ús domèstic com ara càntirs, plats, soperes, gerres per sucre, gibrells o bacins. De l’altra, materials auxiliars per a la construcció com ara rajoles de paviment, tubs per a la conducció de l’aigua o les colzes i tortugades pels ràfecs de les taulades. Finalment, diverses peces d’arquitectura ornamental com capitells, cariàtides, ornaments amb motius vegetals i antropomòrfics. També es trobaren balustres i espiralls. Aquestes peces van decorar les façanes de moltes cases senyorials de la ciutat. La majora d’aquestes han desaparegut; tanmateix, encara es poden apreciar els plafons de relleu del carrer Sallarès i Pla.
L’immoble on es trobà l’obrador és propietat de Concepció i Francesc Ventura on tenen instal·lada la seva botiga. El conjunt terrissaire va ser rehabilitat i gràcies a la sensibilitat de la família Ventura es pot visitar. Així mateix es va crear l’espai Forn i Obrador de Ceràmica s. XVIII (FOC) que funciona com a centre cultural i ha estat l’escenari de diverses exposicions i actes culturals.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’anecdotari local. Sallent impressor, Sabadell, 1932.
ROIG i DEULOFEU, Albert. L’obrador de ceràmica de l’Escaiola (Sabadell, Vallès Occidental). Ajuntament de Sabadell, 1996.
– Els Forns i l’obrador de ceràmica de l’Escayola segles XVIII-XIX. Edita FOC, 2001.
Foto portada: el forn de Ca l’Escaiola, a la Via Massagué. Autor: Ajuntament.