La lluita pel poder entre Magí Marcé i Josep Moix

La política local va estar dominada a la Segona República per les fortes personalitats de Magí Marcé i Josep Moix. D’origen social semblant, però de generacions diferents, tots dos es formaren en les lluites del moviment obrer. L’enfrontament polític va degenerar en odi personal que a Marcé va estar a punt de costar-li la vida.

Les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, amb el suport de la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS), comandada per l’equip dirigit per Josep Moix, atorgaren una clara victòria a la coalició formada pel Círcol Republicà Federal (CRF), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Unió Socialista de Catalunya (USC). La candidatura estava liderada pel sindicalista i militant del CRF Magí Marcé Segarra que havia estat la ma dretà de l’alcalde Salvador Ribé al primer ajuntament de la República i va ser l’únic regidor que repetia del mandat anterior.

Vides paral·leles

Magí Marcé tenia 54 anys quan va arribar a l’alcaldia. Era un home d’una forta personalitat i molt conegut a la ciutat. Manyà de professió, començà a militar des de molt jove en l’anarcosindicalisme a la Federació Obrera de Sabadell (FOS), predecessora de la FLS. Va participar en totes les grans mobilitzacions del moviment obrer local: Vaga General de 1902, Setmana Tràgica (1909), Vaga de Seydoux (1910). Li valgueren diverses temporades a la presó o a l’exili.

Llavors arrendà la taverna El Diluvio -a la cruïlla de la carretera de Barcelona i Molins de Rei- que regentà durant molts anys i esdevingué el punt de trobada de la gent d’esquerres de la ciutat. 

Tant és així que, a la Vaga General Revolucionària (1917), sense cap excusa, fou bombardejada per l’artilleria. Un obús provocà un gran esvoranc al primer pis de l’edifici. Acusat d’haver participat en la revolta, va haver d’escapar per evitar la presó. Després de ser jutjat en rebel·lia, fou amnistiat a finals de 1917.

Políticament, Marcé s’inicià en l’anarquisme i va participar en l’efímera experiència de l’Agrupació Socialista de Sabadell, un intent fallit de constituir un partit socialista a la ciutat. Com molts sindicalistes de l’època, Marcé es vinculà al Círcol Republicà Federal, la catedral republicana del Vallès, pel qual es presentà a les decisives municipals del 12 d’abril de 1931 que desembocaren en la proclamació de la Segona República espanyola dos dies després.

Josep Moix Regàs tenia 36 anys quan Magí Marcé fou investit alcalde. Teixidor de professió, s’afilià com Marcé ben jove al sindicat local aleshores vinculat a la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) i va participar a la Vaga General Revolucionària de 1917. Ben aviat començà a destacar com dirigent del moviment obrer sabadellenc amb seu a l’Obrera al carrer de l’Estrella. Moix va formar al seu voltant un equip de la seva generació, coneguda popularment com ‘la colla del Moix’, formada per Josep Rosas, Miquel Bertran, Jaume Camps o Manuel Farràs.

Moix es significà per la seva oposició al reclutament dels joves obrers a la guerra colonial del Marroc. De fet, ell mateix, quan va ser cridat a files al 1919, va fugir a l’Argentina, d’on retornà l’any 1923, poc abans del cop d’Estat de Primo de Rivera. La dictadura prohibí la FLS i el sindicalisme local va haver d’actuar a la clandestinitat. Perseguit per aquestes activitats, tornà a exiliar-se a l’Argentina l’any 1926 d’on retornà al 1929 quan la dictadura estava a punt de caure.

Justament, al final de la dictadura, el grup d’en Moix va fer-se amb el control del sindicat. Al sumar-se al Manifest dels Trenta (1931), s’inicià el camí de ruptura amb l’anarcosindicalisme que el portarà a la versió estalinista del marxisme i ser un actor destacat en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al juliol de 1936.

Les conseqüències del 6 d’octubre de 1934   

Magí Marcé encarnava la llarga vinculació i els estrets lligams entre el moviment obrer i republicanisme federal. Com ha indicat Josep Antoni Pozo, els fets d’octubre de 1934 assenyalaren la ruptura entre el moviment obrer dirigit per Moix i el republicanisme federal encapçalat per Marcé.

A Sabadell, els fets d’octubre van tenir un significat obrerista, de “revolució sindicalista”, en expressió d’Andreu Castells. La nit del 4 d’octubre, Moix, acompanyat per 300 homes armats (anomenats Guàrdia Roja) anaren fins a la plaça de l’Ajuntament, 25 dels qual entraren fins al despatx de l’alcaldia. Segons la versió de Moix, en la llarga declaració en el judici polític que va muntar al cinema Imperial contra Marcé a l’abril de 1936, l’alcalde Marcé, aquest els advertí: “Mireu que vindrà el capità de la Guàrdia Civil que ara li he telefonat”. Davant d’aquesta actitud, Moix va reconèixer el següent:

“El vàrem tractar malament, però és perquè s’ho mereixia. Ell ens va dir que si no havia d’ésser alcalde no hi havia de fer res allí. Nosaltres li vàrem dir, que en moviments revolucionaris, no hi havia alcalde ni partits polítics. Vàrem afegir que allí ningú el retenia, que si es volia quedar, podia fer-ho, però que si volia marxar que ningú no li ho privaria. I va optar per quedar-se i nosaltres no el vàrem treure”.

Aquesta versió va ser desmentida, en el sumari del judici contra els dirigents locals de la revolta, per la més creïble de Joan Ferret Navarro, diputat a Corts del CRF, present en aquells moments a l’alcaldia, qui afirmà que els sindicalistes detingueren i mantingueren incomunicat a l’alcalde Marcé.

El diumenge 7 d’octubre es declarà d’estat de guerra. Al vespre, procedent de Barcelona, arribà una companyia d’infanteria i una secció d’artilleria sota el comandament del capità Francisco Llopis i Llopis que comptà amb el suport dels efectius de la caserna de la Guàrdia Civil. Els sindicalistes abandonaren l’Ajuntament, amagaren les armes i fugiren. Es practicaren unes 300 detencions i, amb l’excusa de buscar les armes, l’Obrera fou clausurada i destrossada.

Malgrat que l’alcalde Marcé no havia participat en la insurrecció, fou destituït i el consistori triat a les urnes substituït per una comissió gestora, nomenada per l’autoritat militar, presidida pel fabricant de licors Josep Germà Humet, militant de la FRR de Lerroux, que seria assassinat pels incontrolats republicans a l’agost de 1936. En un primer moment, Moix s’exilià a França. Tanmateix, juntament amb quatre companys més, es presentaren el 27 d’agost del 1935 a l’Ajuntament de Sabadell, des d’on ingressaren a la presó de la ciutat on romangueren 15 dies a l’espera de judici.

Les declaracions davant el Tribunal Militar

El 13 d’octubre de 1934 anaren declarar al Tribunal Militar en qualitat de testimonis Lluís Pareu Aguiló, cap de la Policia Municipal de Sabadell, el conseller de Governació José Vicente Cano, el diputat federal Joan Ferret i l’alcalde Magí Marcé. Aquest darrer va fer una exposició detallada dels fets i va reconèixer a Moix, Bertran i Rosas com a membres del Comitè Revolucionari que el va destituir i detenir, cosa d’altra banda sobradament coneguda per tothom. Una versió avalada per la resta de testimonis.

Moix no perdonarà mai aquestes declaracions. Les sentències es dictaren el 5 de febrer de 1936. Malgrat les elevades peticions de la fiscalia, la proximitat de les eleccions generals propiciaren unes condemnes molt suaus. La màxima pena fou la de Moix: un any i mig de presó. La victòria del Frente Popular pocs dies després, el 16 de febrer, comportà l’alliberament de tots els condemnats, que tornaren triomfalment a la ciutat el 20 de febrer. Tanmateix Moix quedà molt dolgut perquè l’Ajuntament, on havien estat reposat l’alcalde Marcé i els regidors federals, no els rebés.

Judici polític al cinema Imperial

Per a Moix i el seu grup havia arribar el moment de passar comptes. Així va cercar suports entre les forces polítiques que havien recolzat la insurrecció del 6 d’octubre per endegar d’una acta d’acusació contra l’alcalde Marcé, el primer tinent d’alcalde Cano i el diputat Ferret per seu comportament en aquelles jornades.

S’endegà una àmplia difusió de la convocatòria pel 10 d’abril a les 21.30 al cinema Imperial del judici general contra els acusats. S’habilità el teatre de los Campos de Recreo, ubicat al davant, per retransmetre les intervencions. Enmig d’una gran expectació, es celebrà una mena d’imitació dels judicis de debò. El tribunal popular, presidit per Emili Mirà, obrí la reunió recalcant que no es volia acusar a cap partit polític en general, ni al CRF en particular. Seguidament, Josep Martorell exposà les garanties jurídiques del procés. Amb la vènia presidencial, Moix, en el paper de fiscal, va donar lectura als 48 folis de la acusació contra Marcé. Una intervenció que, estima Castells, ocupà més del 65 per cent de l’acte. Referint-se a la compareixença de Marcé davant el Tribunal Militar, afirmà:

“Amb aquestes declaracions el jutge ja sabia el camí que havia de seguir per esbrinar la responsabilitat, buscar els homes de la Federació Local. I, encara més, es dona la terrible coincidència, molt extraordinària, que hi ha una quantitat de presos del nostre local i no n’hi ha cap del Círcol Federal”.

Acte seguit Bertran va exercir d’acusador del tinent d’alcalde Cano i Rosas del diputat Ferret.

“A Sabadell tracten els ciutadans -digué Rosas- com si fossin abissinis. El que ha passat ací, és un cas únic. Altres alcaldes de pobles de Catalunya en lloc d’acusar s’han fet responsables de coses que no havien fet…En canvi, mireu aquí que un senyor que té categoria quan es presenta davant el jutge no té manera de sortir-ne airós”.

Comparà el comportament de Francesc Layret, que quan fou diputat a Corts per Sabadell denunciava la repressió contra els obrers, amb la conducta del diputat federal:

“En Ferret es va quedar mut. No devia ignorar res perquè, quin és el ciutadà que ignora que a la Caserna de la Guàrdia Civil penjaven els homes cap avall i els pegaven? Per què en Ferret no feia saber això a Madrid? Per què no en va protestar?”

Avenir Marcé, fill de l’alcalde, interrompé diverses vegades el discurs de Moix amb crits de “mentider” i altres improperis, però seguint ordres expresses de Moix no va ser molestat, ni agredit. A la sortida de l’acte es produïren corredisses i cops de puny entre sindicalistes i federals.  

Tres dies després, els federals es reuniren per estudiar la resposta a tan greus imputacions. Es nomenà una comissió a l’efecte a la que s’invita al president de la Generalitat, Lluís Companys, que havia estat diputat a Corts per Sabadell, que excusà la seva assistència. El dictamen de la comissió fou aprovat en una assemblea general extraordinària del CRF el 20 i 22 de maig. Segons el testimoni de Jaume Viladoms a Andreu Castells, la resolució molt argumentada però que no s’ha conservat, exculpava a Marcé i Cano.

En qualsevol cas, la pressió va ser tan forta que Magí Marcé va dimitir el 15 d’abril de 1936 amb l’excusa d’una fractura a la cama i Cano per canviar de residència a Almacelles. Fou substitut per Joan Miralles Orrit, torner de Tallers Baciana, del CRF, però sense el pes polític del seu predecessor i que plegaria a l’esclatar la Guerra Civil tres mesos després.   

Vist amb perspectiva, els fets del 6 d’octubre de 1934 foren una mena d’assaig general de la revolució social que esclatà amb el cop d’Estat del general Francisco Franco el 18 de juliol de 1936. L’Ajuntament constitucional fou substituït, el 23 de juliol, pel Comitè de Defensa Local presidit per Josep Moix en funcions d’alcalde.

Marcé i les bombes de mà per salvar la pell

A Magí Marcé l’enfrontament amb Moix va estar a punt de costar-li la vida al començament de la Guerra Civil. Segons el testimoni a Castells de les seves filles, Solidaritat i Benvinguda, el seu pare, que temia per la seva vida, deixava quatre bombes de mà a sobre del comptador del gas abans d’anar a dormir.

“Un dia va venir un cotxe dels patrullers per a detenir-lo. Va sortir Magí amb una bomba a cada mà, amb els braços alçats, i al darrera la seva dona, igual. -Si sou valents -els va dir- entreu, que tot Sabadell sabrà qui són els assassins! Jo moriré, però vosaltres també!”.

Després d’això no tornà a ser molestat. No succeí el mateix amb el regidor federal José Vicente Cano. Després de la seva dimissió, va marxar a Almacelles on va muntar una impremta. Fou assassinat en estranyes circumstàncies mai esclarides poc abans que les tropes franquistes ocupessin el municipi.

Marcé s’exilia a França el gener de 1939. Va tornar a Sabadell el 1940, per insistència de l’alcalde franquista Josep María Marcet, qui avalà el seu retorn al·legant que a la guerra havia acollit a casa seva diverses persones perseguides per les seves creences. Va morir a Sabadell el 3 de febrer de 1967. L’any 1993 l’Ajuntament li dedicà una plaça al barri de Can Feu.

Moix: ministre, i exili

L’agost de 1938, en plena batalla de l’Ebre, Josep Moix deixà l’alcaldia al ser nomenat ministre de Treball de la República. A l’igual que Magí Marcé, al gener del 1939 s’exilià a França fins que, perseguit pel govern col·laboracionista de Vichy, s’embarcà cap a Mèxic, on residia una important colònia d’exiliats sabadellencs. A la capital asteca procedí sense contemplacions a l’estalinització de PSUC provocant la ruptura amb els seus companys i amics de la FLS i fundadors del partit a Sabadell com Rosas, Bertran, Camps, Farràs…

Acabada la Segona Guerra (1945) tornà a França. Al 1949 fou elegit secretari general del PSUC, després de la depuració de Joan Comorera. L’any 1953, en plena Guerra Freda, el govern francès prohibí les activitats dels comunistes espanyols i catalans. Moix s’instal·là a Praga on el 1965 es celebrà el II Congrés del PSUC que el rellevà de la secretaria general per ascendir Gregorio López Raimundo que feia anys exercia de facto la direcció. Va ser nomenat president del PSUC, càrrec que conservaria fins a la seva mort a la capital txeca el 3 de setembre de 1973.  L’any 1985 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una avinguda al barri de Torreguitart.

Bibliografia

CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, IV. Del terror a la Segona República (1918-1936), Ed, Riutort, Sabadell, 1980.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell, 1936: economia, societat i política. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2017.
MARÍN, Martí. La Política dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
POZO, Josep Antoni. Del Llobregat al Mapocho…passant per Sabadell. Estudi introductori a El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric Sabadell, 2005.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.